Oratori de Sant Isidre de Llanars

Avui us presento dos articles

Per arribar-hi cal sortir de Llanars tot creuant el riu Ter pel Pont d’Espinagua, i sempre seguir la pista principal que passa per  el mas Pujol  i can Galló,

La font- abeurador de cal Marxant

i una vegada que passeu per  , cal seguir un camí a la dreta, conegut com carrer G. i que agafa altura, a una certa distancia i sobre el camí a la dreta, en un pujol esta l’Oratori de Sant Isidre.

Oratori en forma quadrada , amb portella per tancar la imatge del sant,

sempre en flors de muntanya, donat que es molt apreciat per la gent de la contrada.

Sobre de l’oratori hi ha una creu de ferro.

Es contempla una bona vista de la vall de Camprodon.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

 

 

Masia de can Rull de Sabadell

Avui us presento dos articles

Imatge de la Generalitat de Catalunya.

Can Rull esta en l’avinguda de Lluís Companys, 81, dins del Parc de Catalunya de Sabadell. Actualment la masia dóna nom al barri que l’envolta, iniciat al 1919.

Us passo l’enllaç per conèixer dades del Barri de can Rull :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Rull_(Sabadell)

A la part de migdia es conserva hi ha un arc que podria ser del segle xv. En el cup hi ha una pedra gravada que remet a l’any 1682.

Antigament anomenada Mas d’en Torrella i després Can Julià Ferrer.

El nom actual li donà Josep de Rull que fou regent del Reial Consell de Catalunya, de la conselleria del Consell Suprem d’Aragó i canceller del Consell Reial.

Masia basilical amb vessants que donen aigües a les façanes laterals.

La façana principal està excepcionalment orientada a llevant, té golfa amb finestres d’arquets, porta adovellada i finestres d’estil renaixentista.

Cal destacar la seva Font natural, ara dins del Parc, que temps  en rere, va ser punt de trobada de la gent de Sabadell per recollir aigua i fer Fontades.

Can Rull és una masia renaixentista a la ciutat de Sabadell protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Generalitat de Catalunya.

Església de Sant Josep de Moià

L’Església de Sant Josep està situada en el carrer de Sant Josep, 1, amb cantonada al de Sant Sebastià, a l’antic Raval de Dalt de la vila de Moià.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta església fou edificada sota la invocació de Desterro de Jesús Nostre Senyor, pel. Rv. Jaume Gónima, beneficiat de l’església parroquial de la vila de Moià i rector de St. Pere de Marfà i per la seva germana Lluïsa Busquets, vídua.
  • Fou beneïda solemnement pel senyor bisbe de Vic Fra Andreu de Sant Jeroni el dia 11 d’octubre de 1620.
  • Posteriorment, s’afegiren el presbiteri i la capella dels Dolors.
  • La imatge pètria de St. Josep a la fornícula angular de la façana fou posada poc després de la fundació del santuari.
  • El 1865 es restaurà la façana principal.
  • L’església fou tancada al culte des del 1936.

Església de nau única amb coberta a dos vessants. Posteriorment han estat afegits el presbiteri i la Capella dels Dolors. Obra de pedra amb emblanquinament. La façana presenta portal rectangular, emmarcat per dues pseudopilastres de pedra i coronat per un frontó semicircular truncat. En el timpà del frontó, llinda amb imatge de Sant Josep. En el xamfrà de l’immoble, fornícula amb la imatge del mateix sant.

A mà esquerra de la porta d’accés hi ha una font amb data de l’any 1870.

Desafectada per al culte i transformada en sala d’actes i casal cultural per a conferències, exposicions i actes culturals, en algunes èpoques havia estat la seu i taller del grup teatral La Fura dels Baus.

L’Església de Sant Josep  és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Moià i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que és la Mola o roda de molí ?

Se la denomina per varis noms,  mola de molí, roda de molí, mola de moldre o simplement mola, és una pedra molt dura i rodona amb un forat al mig que forma part del mecanisme de moldre d’un molí.

En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fix i un que hom feia girar al voltant del seu eix.

Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus.

Normalment eren de grans dimensions, amb un diàmetre mitjà superior a 1 metre i de diferents grossors.

La mola de molí va esdevindré un element prou comú a l’heràldica municipal catalana. Una mola de molí és l’Escut de Molins de Rei.

En l’actualitat podem trobar visible alguna mola de molí, en diferents llocs i per diferents utilitats

Per indicar el nom d’una masia, situada al costat de la porta a la finca.

O simplement com objecta de decoració rústic.

En moltes fonts d’arreu de Catalunya s’han empleat per adaptar-les com a taula rodona.

Alguna masia, al seu exterior també la utilitzant com a taula de pedra.

Moltes pobles l’han posat  com a font decorativa i en el centre una aixeta, on surt aigua municipal.

També, n’hem trobat en algun jardí municipal,

així com en el jardí d’algun xalet.

Us passo un enllaç de la Generalitat de Catalunya, on hi ha unes Moles troncocòniques :

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/122671

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Maria, la Plaça Major i La Font Renaixentista de Prades

L’Església de Santa Maria de Prades està situada en la Plaça Major on hi ha La Font Renaixentista de Prades.

Al segle XIII es va portar a terme la construcció d’un nou temple parroquial, sembla ser al lloc on hi havia el primitiu edifici que deuria ser molt senzill. Església de transició del romànic al gòtic, amb molt de gòtic, amb elements renaixentistes a la façana principal, i també algun afegit de barroc, on es pot veure clarament, les diferents fases i èpoques de construcció i ampliació.

Consta d’una nau coberta amb una volta apuntada sobre sis arcs torals que descansen en impostes d’estil clàssic; voltes ogivals simples a les capelles laterals i en l’absis poligonal de cinc costats oberts amb sengles finestres i reforçats per altres tants contraforts a l’exterior; també en la nau les voltes originàries són de creueria, però han estan amagades sota enguixats barrocs, avui en procés de retirar-se i refer-se les gòtiques originals.

El frontis té oberta una portalada renaixentista de pedra blanca amb el portal en arc de mig punt, dues columnes jòniques sobre pedestals a banda i banda, entaulament, frontó triangular truncat amb fornícula mig desfeta al centre; rosassa motllurada a mitja alçada i, per coronament, un frontó triangular amb un òcul el·líptic al centre del timpà i pinacles als tres angles.

Té un portal lateral romànic amb dues arquivoltes dovellades de mig punt amb motllures a l’intradós i envoltades d’un bordó; descansen en una senzilla imposta i uns muntants carreuats; està situada al fons d’un porxo cobert amb una volta de canó rebaixada obert amb un arc carpanell dovellat sobre impostes; tota aquesta portalada, en contrast amb l’edifici gòtico-renaixentista, és de pedra blanca.

Hi ha una pica baptismal troncocònica d’un sol bloc de pedra de 12 centímetres de gruix; la porta principal de fusta ferrada és del 1850.

Campanar bàsicament en estil gòtic, amb vuit finestres d’arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen campanes. Està coronat per una cornisa i una teulada piramidal amb les careneres ressaltades; fa inflexió a la base i té un recobriment de teules vidriades verdoses. Els seus murs mostren paraments de carreus ben escairats, regulars i ben alineats; són de pedra rogenca com tot el conjunt del campanar i l’església.

L’Església de Santa Maria de Prades és una església inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La Font de la Plaça Major, més coneguda per la Font de Prades, té datada la seva construcció al voltant dels segles XV i XVI. Es diu que al mateix temps se’n va fer una construcció accessòria per aixoplugar-ne la font que més tard i, davant l’amenaça de ruïna, es va enderrocar i es va mantenir la font com la coneixem actualment. Esta situa davant d’un lateral del portal de l’església, a l’extrem sud-est de la plaça.

Construïda en pedra vermella, anomenada saldó o sauló, i d’estil renaixentista, al llarg del temps s’han anat renovant les pedres que la componen perquè aquesta pedra és dòcil i més aviat fràgil, el que fa que sigui fàcil treballar-la però també que s’erosioni amb facilitat.

Té forma de globus terraqüi amb l’hemisferi nord en talles quadrades, l’equador marcat amb cercles que en sobresurten i l’hemisferi sud amb pedra tallada verticalment en forma de plecs.

L’esfera té 4 brolladors situats a cadascun dels punts cardinals dels que brolla l’aigua a una pila circular elevada sobre una base de pedra vermella quadrada i amb un peu que en sobresurt pel damunt dels diferents materials que han compost la superfície de la plaça.

La Plaça Major tota porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor. És un conjunt arquitectònic harmoniós, de volums equilibrats i espai tranquil; lloc preferit de la gent de Prades i dels visitants, on es pot gaudir d’algun comerç, bars o restaurants.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Prades

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero –  Imatges : Arxiu Rasola

Ara fa 100 en rere …. La Font de La Moixina d’Olot

Ahir en el Blog de Fonts Naturals, aigua , Muntanya i mes… , us vaig  presentar com està actualment La Font de la Moixina d’Olot, però…, com era fa 100 en rere ?, aquí teniu imatges :

 

Text i recull de imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fotografia actual : Dora Salvador

 

Ara fa 100 en rere …. La Font de Santa Anna d’Olot

Avui en el Blog de Fonts Naturals, aigua , Muntanya i mes… , us he presentat com està actualment La Font de Santa Anna d’Olot, però, com era  fa 100 en rere ?, aquí teniu imatges :

 

Text i recull d’imatges antigues : Ramon Solé

El regal d’una font, al poble de Martorell

La Font de la Mina, es molt antiga, està situada en l’avinguda de Vicenç Ros i Batllevell amb la plaça  de la Font de la Mina de Martorell.

Aquesta Mina d’aigua natural, es deia fa segles en rere, La Font de la Sort.

Va ser donada el poble de Martorell per Joaquim Par i Pairet un destacat notari de la vila en l’any 1818, tal com unes rajoles ens ho explicant.

Durant aquest 200 anys ha sofert reformes destacables, està en un lloc tranquil  d’aquesta població,

amb seients que ofereixen la possibilitat de fer un descans o un petit àpat.

Us passo un enllaç, que fa referencia a La Font de la Mina, quan es va celebrar el seu bicentenari amb una festa commemorativa, axó va ser l’any passat  :

https://noticies.martorell.cat/la-font-de-la-mina-celebra-el-seu-bicentenari-amb-una-festa-commemorativa/

Fotografia Arxiu Rasola

Si no coneixeu La Font de la Mina

i esteu per Martorell, podeu adreçar-vos a veure-la.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Ara fa Cent anys en rere : La Font de la Puda d’Olot

Vista de La Font de la Puda d’Olot, actualment

Sempre m’agrada poder observar en ermites, masies, cases senyorials, castells…, si ha canviat al aspecte de com esta actualment.  Avui us faig una recopilació de fotografies antigues, de principis del segle XX de la coneguda i antiga : Font de la Puda d’Olot.

 La Font de la Puda d’Olot, tal com està actualment la podeu visitat al Blog : Font Natural, aigua, Muntanya i Mes…, aquest any vaig fer-vos un article sobre la font.

 

 

Recull de Fotografies antigues : Arxiu Rasola

Fotografies : Ramon Solé

 

Casa Vicens i la font de Santa Rita de Barcelona

Casa Vicens esta situada en el barri de Gràcia concretament en el carrer de les Carolines, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Manuel Vicens i Montaner , que era corredor de borsa i canvi va fer l’encàrrec a Gaudí per a la realització d’una residència d’estiueig.
  • Antoni Gaudí l’any 1878.
  • Al febrer de 1883 Manuel Vicens va sol•licitar permís a l’Ajuntament de la Vila de Gràcia per poder construir una casa d’estiueig al carrer Sant Gervasi 26 (actualment Carrer Carolines 20-26).
  • Construïda entre el 1883 i el 1885 com a casa d’estiueig a Gràcia és el primer intent de Gaudí per trobar un estil nou i fugir de l’historicisme i l’eclecticisme arquitectònics imperants.
  • Un mes abans havia sol•licitat permís per enderrocar la casa que havia heretat de la seva mare, Rosa Montaner donat el mal estat de conservació de la mateixa.
  • Gaudí va dissenyar una font monumental d’obra vista en un costat del jardí, formada per un arc parabòlic a sobre del qual hi havia un pas entre columnes. L’aigua s’emmagatzemava en dos dipòsits col•locats dalt de cada pilar extrem de la font.
  • L’any 1925, l’arquitecte Joan Baptista Serra va realitzar una ampliació de l’edifici a imatge del que havia fet Gaudí, reduint-ne notablement el jardí.
  • Per aquestes obres, va merèixer el premi del Concurs anual d’edificis artístics de l’any 1927, concedit per l’Ajuntament de Barcelona.
  • El 1946 va ser demolida per la venda d’aquesta part del terreny la Font.
  • El 27 de març de 2014 MoraBanc comprà la casa Vicens.
  • I és va obrir les seves portes com a casa-museu el 16 de novembre de l’any 2017.

La Casa Vicens, és senyorial i enjardinada de complexa volumetria, Gaudí combina la pedra, el maó vist i una extensa gamma de rajola de València de colors diversos, on la influència d’un orientalisme d’arrel islàmica és palesa.

Les tanques, de ferro forjat, s’inspiren directament en la natura i, concretament, en el margalló.

Baranes i reixes són també de forja i preludien els motius decoratius modernistes.

La marqueteria de les gelosies del jardí, la jardineria mateixa, l’acabat dels interiors oscil·len entre solucions arabitzants, de caràcter mediterrani o d’apropament a la natura.

A la part interior domina com a principal element decoratiu la fusta tallada i policromada, que fa conjunt amb el mobiliari i produeix un conjunt de caràcter fantasiós.

Aquesta casa tenia una deu d’aigua mineral, molt estimada pel veïnat a causa de les atribucions curatives que la gent hi donava.

El veïnat la coneixia per “aigua de la font de Santa Rita”.

Us passo un article de totgracia.com, sobre la Casa Vicens :

http://totgracia.com/joan-abella-vull-que-tothom-pugui-gaudir-de-gaudi-sense-pressa/

La Casa Vicens és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i Patrimoni Mundial UNESCO.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé