Masia de Can Mestres de Barcelona

La masia de can Mestres està en el Camí de Can Clos, 1-9 de Barcelona.

Podeu seguir la seva historia en l’enllaç que us adjunto:

http://site.transit.es/femmemoria/historia-de-can-mestres/

Aquesta és l’única masia supervivent de la Marina de Sants, al barri nascut als anys 50 que porta el seu mateix nom (Can Clos), situat en una antiga pedrera.

Era una finca agrícola envoltada d’horts

va ser cedida a l’Ajuntament  en 1997 amb la condició que fos una granja-escola,

Actualment forma part dels horts urbans de la Masia Can Mestres de l’ajuntament de Barcelona, on es poden visitar així com la seva granja d’animals domèstic.

En un costat de la casa podem veure una font i un pou.

Us passo un video sobre la masia de can Mestres fet per beteve :

https://beteve.cat/societat/historia-de-can-mestres-una-granja-de-ciutat/

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona , Parcs i Jardins de Barcelona.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Miquel de Vilageliu de Tona

Sant Miquel de Vilageriu, o de Vilageliu, és una església romànica al costat de la masia de Vilageriu (Vilageliu) a 500 m del nucli urbà de Tona a la comarca d’Osona.

Història

  • La capella existeix des d’abans del 948. el primer document que en fa esment és del 12 de març de 948 al fer testament el levita Guadanir, senyor de “Vil•la Gerille”.
  • A principis del segle XI posseïa la vila el noble Rodulf, intitulat arxilevita per trobar-se al servei de l’església de Vic.
  • Entorn l’any 1080, en temps d’Hug Dalmau, es renovà l’església, fent-se la capçalera i la nau,
  • En segles posteriors es feren successives modificacions a càrrec dels cavallers de les famílies Oló, Castell i Santa Eugènia.
Joan Moliera – 1983 / Generalitat de Catalunya

Petita esglesiola prop del mas Vilageriu. És una construcció amb elements romànics característics.

Joan Moliera – 1983 / Generalitat de Catalunya

És de planta rectangular rematada la seva edificació amb un campanaret d’espadanya. Sembla que la capçalera i la nau es van construir als volts de l’any 1080 i fou reformada o modificada al segle xii, obrint-se noves finestres a migdia i tramuntana.

J, Contijoch / Generalitat de Catalunya

L’absis, també de gran puresa de línies romàniques, està decorat per arcuacions llombardes.

A la base de l’altar es descobrí un mil·liari romà.

A prop hi ha una Font dedicada a l’ermita.

Sant Miquel de Vilageriu és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dfae.jpg

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Torre del telègraf òptic de Vilassar de Mar

La Torre del telègraf òptic està situada en el carrer del Doctor Masriera, 16 de Vilassar de Mar.

Us passo la seva historia:

  • La Torre del telègraf òptic de Vilassar també és coneguda per la Torre de la Farinera.
  • Aquesta torre pertanyia al ramal de Barcelona a la Jonquera que derivava de la línia civil principal de Madrid a València i Barcelona. Aquest ramal va entrar en funcionament a partir de 1850. La part de la línia civil de Catalunya resseguia tota la costa catalana de sud a nord, entrant cap a l’interior en els trams del Vendrell a Barcelona i de Santa Susanna a la Jonquera.
  • La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des d’un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d’aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d’un punt a l’altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d’unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d’elles.
  • Mentre que a països com França o Anglaterra ja s’havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s’inicia la construcció fins al 1844, moment que en alguns països ja s’havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d’una línia implicava la instal•lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran.
  • A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d’una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa – Vic – Girona.
  • Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi.
  • Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil.
  • Al 1862, s’oficialitza l’abandonament de les torres militars. D’aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.
  • El 1891 coincidint amb l’obertura del carrer, es va voler enderrocar i va ser escapçada.
  • Finalment l’Ajuntament va parar l’enderroc i la va adquirir l’any 1894 per a ús municipal com a dipòsit d’aigua a l’interior i font a la façana. A prop d’aquesta torre es troba una altra de planta circular anomenada Torre de Can Nadal que probablement va servir de telègraf òptic militar.
Torre de can Nadal

Senzilla i massissa construcció de mitjans del segle XIX, dins un estil neoclàssic primitiu, de parets atalussades de feixuga planta baixa sobre la qual s’alça una nau acabada en un clàssic frontó amb un ull de bou per a ventilació.

Fotografia : Viquipedia

Aquesta antiga torre de telegrafia està ubicada al carrer Doctor Masriera de Vilassar de Mar, a 10 m d’altitud, entre altres edificis. Tot i que ha estat modificada, de la torre de telegrafia original es conserven les dues plantes inferiors, la planta baixa i el primer pis. De planta quadrada i base atalussada, segueix el model estàndard de telegrafia òptica civil de Mathé, amb sòcol a la planta baixa i divisòria entre la planta baixa i el primer pis. Per sobre de la cornisa hi ha una coberta a dues aigües afegida amb un frontó amb un òcul al centre.

Ricard Ballo / Generalitat de Catalunya

Aquesta torre del ramal de la línia civil tenia comunicació visual directa amb la torre anterior desapareguda de Montgat, a 10,5 km de distància. Aquesta última torre de Montgat desapareguda tenia com a torre anterior la del Castell de Montjuïc de Barcelona, situada a 14,5 km. Per l’altra banda, la torre posterior corresponia a la de Caldetes, també desapareguda, a 13,7 km. Aquesta última torre desapareguda de Caldetes tenia com a torre posterior la de la Patona, a Calella, situada a 10,3 km de distància.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn6262_01.jpg

Actualment a la planta baixa hi ha una estació transformadora, en el seu moment es va obrir una porta i disposa d’una font a la planta baixa a tocar de carrer.

La Torre del telègraf òptic de Vilassar o Torre de la Farinera és una construcció de Vilassar de Mar (Maresme) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia de Rondaller

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Vilassar de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Oratori de Sant Isidre de Llanars

Avui us presento dos articles

Per arribar-hi cal sortir de Llanars tot creuant el riu Ter pel Pont d’Espinagua, i sempre seguir la pista principal que passa per  el mas Pujol  i can Galló,

La font- abeurador de cal Marxant

i una vegada que passeu per  , cal seguir un camí a la dreta, conegut com carrer G. i que agafa altura, a una certa distancia i sobre el camí a la dreta, en un pujol esta l’Oratori de Sant Isidre.

Oratori en forma quadrada , amb portella per tancar la imatge del sant,

sempre en flors de muntanya, donat que es molt apreciat per la gent de la contrada.

Sobre de l’oratori hi ha una creu de ferro.

Es contempla una bona vista de la vall de Camprodon.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

 

 

Masia de can Rull de Sabadell

Avui us presento dos articles

Imatge de la Generalitat de Catalunya.

Can Rull esta en l’avinguda de Lluís Companys, 81, dins del Parc de Catalunya de Sabadell. Actualment la masia dóna nom al barri que l’envolta, iniciat al 1919.

Us passo l’enllaç per conèixer dades del Barri de can Rull :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Rull_(Sabadell)

A la part de migdia es conserva hi ha un arc que podria ser del segle xv. En el cup hi ha una pedra gravada que remet a l’any 1682.

Antigament anomenada Mas d’en Torrella i després Can Julià Ferrer.

El nom actual li donà Josep de Rull que fou regent del Reial Consell de Catalunya, de la conselleria del Consell Suprem d’Aragó i canceller del Consell Reial.

Masia basilical amb vessants que donen aigües a les façanes laterals.

La façana principal està excepcionalment orientada a llevant, té golfa amb finestres d’arquets, porta adovellada i finestres d’estil renaixentista.

Cal destacar la seva Font natural, ara dins del Parc, que temps  en rere, va ser punt de trobada de la gent de Sabadell per recollir aigua i fer Fontades.

Can Rull és una masia renaixentista a la ciutat de Sabadell protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Generalitat de Catalunya.

Església de Sant Josep de Moià

L’Església de Sant Josep està situada en el carrer de Sant Josep, 1, amb cantonada al de Sant Sebastià, a l’antic Raval de Dalt de la vila de Moià.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta església fou edificada sota la invocació de Desterro de Jesús Nostre Senyor, pel. Rv. Jaume Gónima, beneficiat de l’església parroquial de la vila de Moià i rector de St. Pere de Marfà i per la seva germana Lluïsa Busquets, vídua.
  • Fou beneïda solemnement pel senyor bisbe de Vic Fra Andreu de Sant Jeroni el dia 11 d’octubre de 1620.
  • Posteriorment, s’afegiren el presbiteri i la capella dels Dolors.
  • La imatge pètria de St. Josep a la fornícula angular de la façana fou posada poc després de la fundació del santuari.
  • El 1865 es restaurà la façana principal.
  • L’església fou tancada al culte des del 1936.

Església de nau única amb coberta a dos vessants. Posteriorment han estat afegits el presbiteri i la Capella dels Dolors. Obra de pedra amb emblanquinament. La façana presenta portal rectangular, emmarcat per dues pseudopilastres de pedra i coronat per un frontó semicircular truncat. En el timpà del frontó, llinda amb imatge de Sant Josep. En el xamfrà de l’immoble, fornícula amb la imatge del mateix sant.

A mà esquerra de la porta d’accés hi ha una font amb data de l’any 1870.

Desafectada per al culte i transformada en sala d’actes i casal cultural per a conferències, exposicions i actes culturals, en algunes èpoques havia estat la seu i taller del grup teatral La Fura dels Baus.

L’Església de Sant Josep  és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Moià i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que és la Mola o roda de molí ?

Se la denomina per varis noms,  mola de molí, roda de molí, mola de moldre o simplement mola, és una pedra molt dura i rodona amb un forat al mig que forma part del mecanisme de moldre d’un molí.

En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fix i un que hom feia girar al voltant del seu eix.

Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus.

Normalment eren de grans dimensions, amb un diàmetre mitjà superior a 1 metre i de diferents grossors.

La mola de molí va esdevindré un element prou comú a l’heràldica municipal catalana. Una mola de molí és l’Escut de Molins de Rei.

En l’actualitat podem trobar visible alguna mola de molí, en diferents llocs i per diferents utilitats

Per indicar el nom d’una masia, situada al costat de la porta a la finca.

O simplement com objecta de decoració rústic.

En moltes fonts d’arreu de Catalunya s’han empleat per adaptar-les com a taula rodona.

Alguna masia, al seu exterior també la utilitzant com a taula de pedra.

Moltes pobles l’han posat  com a font decorativa i en el centre una aixeta, on surt aigua municipal.

També, n’hem trobat en algun jardí municipal,

així com en el jardí d’algun xalet.

Us passo un enllaç de la Generalitat de Catalunya, on hi ha unes Moles troncocòniques :

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/122671

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Maria, la Plaça Major i La Font Renaixentista de Prades

L’Església de Santa Maria de Prades està situada en la Plaça Major on hi ha La Font Renaixentista de Prades.

Al segle XIII es va portar a terme la construcció d’un nou temple parroquial, sembla ser al lloc on hi havia el primitiu edifici que deuria ser molt senzill. Església de transició del romànic al gòtic, amb molt de gòtic, amb elements renaixentistes a la façana principal, i també algun afegit de barroc, on es pot veure clarament, les diferents fases i èpoques de construcció i ampliació.

Consta d’una nau coberta amb una volta apuntada sobre sis arcs torals que descansen en impostes d’estil clàssic; voltes ogivals simples a les capelles laterals i en l’absis poligonal de cinc costats oberts amb sengles finestres i reforçats per altres tants contraforts a l’exterior; també en la nau les voltes originàries són de creueria, però han estan amagades sota enguixats barrocs, avui en procés de retirar-se i refer-se les gòtiques originals.

El frontis té oberta una portalada renaixentista de pedra blanca amb el portal en arc de mig punt, dues columnes jòniques sobre pedestals a banda i banda, entaulament, frontó triangular truncat amb fornícula mig desfeta al centre; rosassa motllurada a mitja alçada i, per coronament, un frontó triangular amb un òcul el·líptic al centre del timpà i pinacles als tres angles.

Té un portal lateral romànic amb dues arquivoltes dovellades de mig punt amb motllures a l’intradós i envoltades d’un bordó; descansen en una senzilla imposta i uns muntants carreuats; està situada al fons d’un porxo cobert amb una volta de canó rebaixada obert amb un arc carpanell dovellat sobre impostes; tota aquesta portalada, en contrast amb l’edifici gòtico-renaixentista, és de pedra blanca.

Hi ha una pica baptismal troncocònica d’un sol bloc de pedra de 12 centímetres de gruix; la porta principal de fusta ferrada és del 1850.

Campanar bàsicament en estil gòtic, amb vuit finestres d’arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen campanes. Està coronat per una cornisa i una teulada piramidal amb les careneres ressaltades; fa inflexió a la base i té un recobriment de teules vidriades verdoses. Els seus murs mostren paraments de carreus ben escairats, regulars i ben alineats; són de pedra rogenca com tot el conjunt del campanar i l’església.

L’Església de Santa Maria de Prades és una església inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La Font de la Plaça Major, més coneguda per la Font de Prades, té datada la seva construcció al voltant dels segles XV i XVI. Es diu que al mateix temps se’n va fer una construcció accessòria per aixoplugar-ne la font que més tard i, davant l’amenaça de ruïna, es va enderrocar i es va mantenir la font com la coneixem actualment. Esta situa davant d’un lateral del portal de l’església, a l’extrem sud-est de la plaça.

Construïda en pedra vermella, anomenada saldó o sauló, i d’estil renaixentista, al llarg del temps s’han anat renovant les pedres que la componen perquè aquesta pedra és dòcil i més aviat fràgil, el que fa que sigui fàcil treballar-la però també que s’erosioni amb facilitat.

Té forma de globus terraqüi amb l’hemisferi nord en talles quadrades, l’equador marcat amb cercles que en sobresurten i l’hemisferi sud amb pedra tallada verticalment en forma de plecs.

L’esfera té 4 brolladors situats a cadascun dels punts cardinals dels que brolla l’aigua a una pila circular elevada sobre una base de pedra vermella quadrada i amb un peu que en sobresurt pel damunt dels diferents materials que han compost la superfície de la plaça.

La Plaça Major tota porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor. És un conjunt arquitectònic harmoniós, de volums equilibrats i espai tranquil; lloc preferit de la gent de Prades i dels visitants, on es pot gaudir d’algun comerç, bars o restaurants.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Prades

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Anna Maria Molinero –  Imatges : Arxiu Rasola

Ara fa 100 en rere …. La Font de La Moixina d’Olot

Ahir en el Blog de Fonts Naturals, aigua , Muntanya i mes… , us vaig  presentar com està actualment La Font de la Moixina d’Olot, però…, com era fa 100 en rere ?, aquí teniu imatges :

 

Text i recull de imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fotografia actual : Dora Salvador

 

Ara fa 100 en rere …. La Font de Santa Anna d’Olot

Avui en el Blog de Fonts Naturals, aigua , Muntanya i mes… , us he presentat com està actualment La Font de Santa Anna d’Olot, però, com era  fa 100 en rere ?, aquí teniu imatges :

 

Text i recull d’imatges antigues : Ramon Solé