La Farinera Moretó de Mollet del Vallès

La Farinera Moretó, és una de les indústries mes importants de Mollet del Vallès, situada en Rafael Casanova, 77 – 79 amb Roda de la Farinera d’aquesta ciutat.

L’empresa fou fundada el 1883 per Josep Moretó i Prat, a Sant Martí de Provençals, i l’any 1890 s’instal·là a Mollet, on avui, encara en mans de la mateixa família, continua funcionant.

Fou inicialment una serradora, però per aprofitar l’excés de força de la màquina de vapor, el 1895 s’hi va instal·lar un molí i es va començar a moldre gra dels pagesos de Mollet i de les rodalies.

A la llarga el molí es va convertir en el principal negoci de la família, de manera que l’any 1918, quan es va construir la farinera a l’emplaçament actual, ja s’abandonaren totalment les activitats de la serradora.

Aleshores l’empresa ja era gestionada pels fills del fundador: Martí, Joan i Miquel.

Joan Moretó fou alcalde de Mollet de gener a maig de 1918 i de març de 1919 fins a l’abril de 1920, ja que el 26 de maig de 1918 el consistori que presidia fou destituït per ordre del governador civil, a causa de la impugnació de les eleccions per coacció al vot; va ser substituït en el càrrec per Josep Ribas.

Actualment està dirigida per un membre de la quarta generació i ha esdevingut una de les primeres empreses espanyoles del sector.

Cal destacar  la casa Moretó, situada en un costat de la Fabrica i que va ser la residencia familiar, obra del arquitecte Domènec Sugrañes.

A l’edifici de la residència, de trets noucentistes, s’hi poden admirar flors decoratives esgrafiades a sota la cornisa, engaltats ceràmics a les cantonades i gàrgoles de ceràmica en verd, en un edifici emblanquinat amb coberta de teula àrab, ràfecs eixamplats i talaies.

Us passo la Web de la Farinera Moretó de Mollet del Vallès :

https://www.moreto.cat/

La casa Moretó, és un immoble inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya.

 

 

Dades extretes de : Diccionari Bibliogràfic d’Alcaldes i Alcaldesses del Vallès Oriental, de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i La Xarxa.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Anuncis

Fàbrica de la Font de l’Escot de Granollers

La Fàbrica de la Font de l’Escot de Granollers, sols es un record per la ciutat de Granollers.

Estava situada on ara son els carrers de La Font de l’Escot, Ramon Llull i de Corró a Granollers, i que ocupant els que forent els terrenys de la Fabrica tèxtil.

En 1850 havia una fabrica que es subministrava per fer girar una gran roda, de l’aigua d’una font, per aquest motiu popularment es deia “la Fabrica de la Font”.

Temps mes tard, en 1864 va passar se a dir, La Fàbrica de la Font de l’Escot , donat que per tenir aigua suficient per la seva industria tèxtil va posar en funcionament maquinaria a vapor, per aquest motiu, Francisco Ciuró va arrendar l’aigua de l’abundant Font de l’Escot a M.Sans.

L’any 1880, formaven l’empresa la unió de diversos propietaris, com Clariana, Ciuró i Auge i Cia., per així, poder ser mes competitius en el mercat tèxtil.

Als anys 20 del segle passat,  s’hi va instal·lar de manera provisional  un forn de vidre, propietat de Josep Sans important empresari de Barcelona.

En l’any 1925, dintre del recinte havien diverses empreses, com  una fusteria, un magatzem de fustes, de coles, diverses petites empreses de teixits i de confecció de camises, entre altres.

En els últims cent anys, van ser el propietaris de l’edifici de la Fabrica Font, la família Tomas Salvany, anys mes tard les germanes Alsina i per últim van ser els senyors Valls.

Es va portar a terme l’enderroc de tot el conjunt de la Fabrica La Font en l’any 2004.

Actualment sols queda el record  de la Fabrica La Font, amb la Xemeneia 

i l’espai Porxat.

 

 

Recull de Dades : Ajuntament de Granollers

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Fabrica de Calisay d’Arenys de Mar

Calisay és un licor estomacal d’herbes aromàtiques la fórmula del qual sembla provenir d’un monestir de Bohèmia, posteriorment fabricat a Blanes (la Selva) i a partir del 1896 a Arenys de Mar per la família Mollfulleda a la Factoria Calisay i remodelada el 1940-41 segons projecte de Cèsar Martinell, i de nou als anys cinquanta.

El lloc on hi ha l’edifici Calisay, havia estat ocupat inicialment per un molí fariner, l’anomenat “Molí de Dalt”.

Les façanes s’inspiren en l’arquitectura popular, i utilitzen un ampli repertori d’elements neogòtics o neoromànics com : galeries d’arcs de mig punt, finestres coronelles o d’arc conopial, motlluratge goticista amb mènsules esculpides.

A la dècada del 1980, la fórmula va passar a mans de RUMASA, que va continuar elaborant el licor a Arenys de Mar. A finals dels 80, quan RUMASA va ser expropiada per ordre del Ministre d’Economia i Hisenda del Govern Espanyol.

La marca va passar a mans de l’empresari Pedro Rovira, que en va traslladar la producció a Móra la Nova.

En plena decadència de la indústria licorera catalana, l’edifici Calisay va passar a titularitat municipal i l’Ajuntament d’Arenys de Mar i el va reconvertit en un Centre Cultural.

Tot i que el funcionament del Centre encara no ha arribat al 100% podeu trobar-hi els següents serveis:

  • Ràdio Arenys de Mar
  • L’Escola Municipal de Música Carles G Vidiella
  • La Regidoria de Cultura
  • Defensor del Ciudatà
  • La Regidoria d’Educació
  • La Regidoria de Participació Ciutadana
  • Auditori
  • Sala d’Exposicions
  • L’Espai Jove
  • L’Esplai de la Gent Gran.
  • L’Espai d’Entitats

L’adreça és Riera del Pare Fita, 31 –  08350 Arenys de Mar.

 

Text : Ajuntament d’Arenys de Mar

Fotografies : Ramon Solé

Fàbrica Pujol i Bausis – La Rajoleta – d’Esplugues de Llobregat

La fàbrica Pujol i Bausis , coneguda com “la rajoleta”, estava emplaçada a Esplugues de Llobregat, fou una de les empreses més notables i importants  a Catalunya, en el sector de la ceràmica en la segona meitat del segle XIX i començaments del XX.

Les qualitats argiloses de les terres d’Esplugues van propiciar l’establiment d’algunes bòbiles a la zona i rodalies.

La fàbrica Pujol i Bausis, que s’havia iniciat amb la producció de maons, s’anà especialitzant, progressivament, en la fabricació de rajoles i elements decoratius.

Us passo els fet mes destacats a la llarg de la seva historia :

  • Les primeres referències a la fàbrica de maons, són de 1858, si bé va tenir una activitat inestable a causa de discrepàncies entre els seus socis fundadors, en Joan Terrada i Jaume Gelbert.
  • És entre els anys 1870-1874 que tancada i reoberta en diverses ocasions.
  • L’any 1874passà a ser gestionada per la família Pujol, i Jaume Pujol i Baucis pren la direcció de la fabrica.
  • L’any 1876 se’n fa propietari del 100% i segueix dirigint-la fins a la seva mort l’any 1892, amb l’ajuda dels seu fill Pau Pujol i Vila.
  • La introducció del vapor el 1886, la recuperació de la tècnica del daurat, la constant tasca d’experimentació amb nous materials va fer que els màxims exponent de l’arquitectura de final de segle confiesin les seves comandes a la fàbrica.
  • Els dos forns d’ampolla van ser construïts el 1913-14 i destinats a la cocció del gres i pasta blanca.

La fàbrica, amb la seva última denominació “Industrial Cerámica Vallvé, S.A.”, va deixar de funcionar l’any 1984 clausurant definitivament una empresa que havia estat puntal de la ceràmica industrial al nostre país.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.xatic.cat/ca/llocs-per-visitar/centres-dinterpretacio/museu-de-ceramica-la-rajoleta-esplugues-de-llobregat/63/0/19

MUSEU DE CERAMICA “LA RAJOLETA” D’ESPLUGUES DE LLOBREGAT

Actualment és un equipament cultural ubicat dins del recinte de l’antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis “La Rajoleta” i habilitat com a centre de ceràmica i arqueologia industrial.

Informació de l’exposició permanent a “La Rajoleta” :

http://www.museus.esplugues.cat/exposicio-permanent-la-rajoleta/

La ubicació de “la rajoleta”,  és el Passatge del Puig d’Óssa, d’Esplugues de Llobregat, Barcelona.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Esplugues de Llobregat i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Fàbrica de Can Torras i les dues xemeneies de Granollers

La Fàbrica de Can Torras, va ser fundada  per Pau i Francesc Torras, va ser una de les màximes exponents de la indústria tèxtil a Granollers.

La Fabrica va establir-se amb unes modernes instal·lacions, per aquelles èpoques,  al carrer de l’Aurora, on actualment hi ha la Rambla de Josep Tarradellas i on trobareu les dues antigues  xemeneies de la fàbrica.

L’emplaçament permetia estar a prop de l’estació del tren, per la rebuda o enviament dels teixits i altres materials.

El temps va passar i van morir els fundadors, la fàbrica fou dividida en dues fabriques :

Una d’elles, la va portar la direcció de fill de Frederic Torras, fill i hereu de Pau Torras, que fou coneguda com can Federico. Aquesta part va ser adquirida mes tard per Roca Umbert, que hi instal·là la seva filatura pròpia.

La segona,  ho van portar la saga familiar : Viuda de Joan Torras, fill i hereu de Francesc Torras, va ser gestionada pel fill i hereu de Joan Torras, Francesc Torras i Villà (que dóna nom al parc contigu) i el seu germà Paulí.

A la dècada de 1940, can Torras va canviar la raó social per Industrial Torras SA, essent propietat de la família Torras.

Al no disposar de filatura a Granollers, n’adquirí una a Guardiola de Berguedà. A Granollers disposava de les seccions de teixit, tint, blanqueig, acabats i manteniment; i s’hi fabricaven sarges, setens i teixits a quadres, entre d’altres productes. 

Can Torras no va poder aguantar i va tancar en 1988. Motiu per el qual es va edificar en la zona que havia ocupat la fàbrica.

A l’actual Rambla de Josep Tarradellas hi trobem les dues xemeneies de la fàbrica que encara es conserven, com a símbol de l’industria a Granollers.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Granollers

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Colònia industrial Can Bertrand de Sant Feliu de Llobregat

En Manuel Bertrand fundà la seva fàbrica el 1861, serà en els anys La Colònia Industrial de Can Bertrand, en un inici formada per una única nau, amb el temps va esdevenir un conjunt fabril compost per sis naus industrials.

Eren èpoques difícils pels treballadors, obrers i obreres, adults i nens, treballant 12 hores diàries per un salari insuficient i sobre tot per les dones, que treballaven el mateix que els seus companys però  cobraven un 60% menys.

Can Bertrand, en les cases dels carrers de Sant Antoni i Santa Maria i els anomenats pisos Bertrand, eren destinats a ser habitatges pels obrers de la fàbrica, un edifici per la casa del director de la fàbrica, també, hi havia la casa de l’amo actualment és el casal de Joves, total, un poble dins de Sant Feliu de Llobregat.

Cal destacar, que La fàbrica va ser pionera en la implantació de la màquina de vapor l’any 1873, i al seu dia la més important de Sant Feliu de Llobregat, tant per la seva producció com pel nombre de treballadors i treballadores, a finals del segle XIX donava feina a més de 500 obrers, la major part dones.

S’hi va instal•lar una fàbrica tèxtil d’estampats de cotó i teixits de pana, i la seva activitat va romandre fins l’any 1961.

Més tard, s’hi van establir petites i mitjanes indústries dedicades principalment al sector de l’aixeteria.

A instàncies de l’Ajuntament, s’ha conservat i s’ha rehabilitat com a equipaments per a la docència i formació i altres dependències públiques per la població de Sant Feliu.

Els edificis s’ha mirat de conservar el màxim possible de l’estructura originat adaptant tècniques modernes que facin un equilibri casi perfecta.

La zona ho hi ha els edificis de La Colònia Industrial de Can Bertrand disposen d’espai verd obert a la gent de Sant Feliu de Llobregat.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé