Castell d’Esparreguera (Baix Llobregat)

Setmana dedicada al municipi d’Esparraguera

El Castell d’Esparreguera està en el camí de la Colònia Sedó al Puig d’Esparraguera.

Us passo la seva història:

  • El primer esment d’Esparreguera és del 899. En donen notícia el pare Ribas i el pare Pasqual, en una escriptura de donació d’unes vinyes al monestir de Santa Cecília de Montserrat, situades “als confins del castell de Guàrdia, prop d’Esparreguera”. Evidentment, aquest castell havia de ser l’actual castell d’Esparreguera.
  • El castell és esmentat el 963, quan Sança feu donació al monestir de Santa Cecília de l’església de Santa Coloma, del terme del castell d’Esparreguera.
  • Quan es va reconquerir el sector després de l’expedició de l’expedició d’Almansor, el comte Borrell II assignà l’indret a Berenguer d’Esparreguera, per tal que bastís un castell (any 985 o poc després).
  • Berenguer devia construir el castell vora el marge dret del Llobregat, sobre el Puig, lloc idoni per a vigilar les incursions dels sarraïns del cantó del Penedès. Aleshores hi havia població al lloc conegut com la Gorgonçana; i a l’extrem nord-est del terme ja hi hauria el castell més tard anomenat “de les Espases”, també inclòs en la senyoria del mateix Berenguer, la senyoria dels castells de les Espases i Esparreguera o la dels castells d’Esparreguera i les Espases, a partir de la fi del segle XII.
  • L’any 1188 era senyor d’Esparreguera en Ramon de Guàrdia, qui deixà el castell en testament a Guillem de Claramunt.
  • L’any 1229 el castell passà a mans dels vescomtes de Cardona, a través de Guillem de Cardona que va esdevenir senyor del castell d’Esparreguera i de les Espases.
  • Bernat de Sitjar, fill de Pere de Sitjar (comprador el 1304), en feu venda als Sacosta l’any 1308.
  • Aquests el vengueren a Ramon de Tous, qui, al seu torn, el vengué l’any 1351 al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, darrera senyoria exercida sobre la fortalesa. La baronia d’Esparreguera s’extingí durant el govern de l’abat Domènec Filgueira.
  • El cop mortal per al castell esdevingué l’any 1812 amb l’abolició dels drets senyorials.
  • El monestir el conservà fins a la desamortització de Mendizábal de 1836.

Restes situades a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat, al lloc del dipòsit de la colònia Sedó, al sud de Santa Maria del Puig, separada d’aquesta pel torrent del Puig, un declivi de terreny que se salva sense massa dificultats, prop de la desembocadura del riu Llobregat.

El Castell d’Esparreguera dominava per un costat el riu Llobregat, i per l’altre el camí que anava a Monistrol. Les úniques restes visibles del castell són un mur i una volta.

Respecte al mur és possible que es tracti de l’antiga muralla del castell, però les seves restes van ser destruïdes quan hom bastí en el segle XX el dipòsit d’aigua de la fàbrica Sedó, situada a sota del mateix.

El mur és tot ell bastit amb unes belles carreuades romàniques, amb carreus de mida petita i mitjana i de forma rectangular en la seva cara exterior, en una modalitat molt característica del primer romànic. Fa uns 4 metres de llarg i 0,9 metres de gruix. Destaca la seva similitud amb la muralla del castell d’Eramprunyà.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El mur evidencia una reforma substancial del castell que sembla que es podria datar cap a mitjan segle XI; aleshores es podria atribuir a Bernat de Gurb o algun dels seus successors immediats.

El Castell d’Esparreguera està declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fàbrica Vella de Sallent (Bages)

La Fàbrica Vella està a tocar del Pont de la Concòrdia, a l’esquerra del Llobregat en Sallent.

Us passo la seva historia:

  • L’any 1806, Josep Claret i Xambó va acabar la construcció de la resclosa d’aquesta fàbrica.
  • L’any 1829 es va dividir la fàbrica en tres, treballant durant anys sota diferents raons socials: “Serra, Claret, Casas i Cia.” des del 1831 al 1833; “Claret i Cia.” fins al 1852, etc.
  • Va tancar la seva activitat fabril l’any 1970.

Antiga fàbrica d’amples naus de tres pisos, compartimentades amb columnes de ferro colat.

La planta és forma de L

i disposa de torres sobre elevades que servien de caixa d’escala i d’accés als diferents nivells.

Teulada a dues aigües i grans finestrals típics de les fàbriques tèxtils del segle XIX repartides al llarg de les façanes.

Observacions:

Conserva una llinda a la porta d’accés del cantó sud amb la data de 1842, any de la seva construcció.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural  – Ciba        

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre de Can Sert de Barcelona

Avui us presento dos articles

Torre de Can Sert està situada en l’Av. República Argentina, 16-26, carrer de  Ballester, 58-72, l’av. Hospital Militar, 13-35 i carrer de  Velàzquez, 2-16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Fou una gran masia típica catalana, en un principi tingué una gran extensió de terres de conreus i horta.
  • Un dels antics propietaris fou Domènec Sert.
  • Actualment hi ha instal·lat el “Refugi d’Obreres”, regentat per monges, que va ser fundat per la família Sert, un asil que inicialment acollia treballadores jubilades de la seva fàbrica, ara persones grans.

La façana principal és llisa, amb moltes balconades i finestres. En un dels laterals hi ha una galeria porxada que abasta dos pisos i golfes. La casa té planta baixa i dos pisos.

Els murs exteriors estan arrebossats imitant carreus regulars. La casa del canonge i director de l’asil de finals de segle XIX és un annexa de la residència.

Avui resta un sector enjardinat i part de l’antiga horta és ocupada per un pàrquing públic.

Can Sert és un monument de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fàbrica de tèxtil Guardiola de Terrassa

Avui us presento dos Articles

Fotografia : Viquipèdia

L’antiga fàbrica tèxtil Guardiola, de tints i acabats, era una de les més grans de la ciutat i comptava amb quatre calderes i dues xemeneies.  També, es coneixia la fàbrica tèxtil, com a Montset i Guardiola.

Actualment forma part de les instal-lacions de l Sociosanitari i altres dependències de l’hospital de la Mútua de Terrassa.

S’han conservat els porxos de l’entrada a la fabrica i una de les dues xemeneies.

Xemeneia de maó troncocònica, amb base quadrada i fust coronat amb un potent collarí motllurat que recolza sobre dentells i protegida amb cercles metàl·lics.

Té una alçada total de 45 m i un diàmetre de 4 m a 2,8 m des de la base fins a la corona.

Per a més informació i dades històriques podeu visitar el bloc :

http://jplananieto.blogspot.com/2017/07/vapor-monset-i-guardiola.html

Un cartell recorda la data de la inauguració del centre de la Fundació Vallparadis i posteriorment va passar a Mutua Terrassa.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Terrassa i Altres

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé

Historia de la Colònia tèxtil de Borgonya de Sant Vicenç de Torrelló

Avui us presento tres articles

Borgonyà, és una entitat de població i antiga colònia tèxtil del municipi de Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d’Osona.

Es pot arribar per la C-17, o be, per la carretera BV-5226  de Torelló direcció a Borgonyà.

L’origen del nom de Borgonyà és desconegut, i així tant pot ser personal com topogràfic, ja que el trobem en altres indrets, com a Girona i la Cerdanya.

Va ser una de les colònies tèxtils més grans i emblemàtiques del Ter, amb una marcada singularitat pel que fa a l’urbanisme, la vida social de la colònia i oferta de serveis als treballadors durant els anys que va estar activa.

Popularment era coneguda com la colònia dels Anglesos, malgrat l’origen escocès dels fundadors de la colònia, els Coats, va començar vers 1890,

els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir, en la qual l’any 1972 treballaven 948 obrers.

La fàbrica va tancar definitivament les portes l’any 1999, avui però està formada per petites empreses.

La colònia era com un petit poblet obrer que s’edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre un antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà del qual es tenen notícies ja al segle XIII.

En aquest tipus de Colònies tant grans, disposaven de pràcticament de tots els serveis, com escoles per a nens i nenes, casa-bressol per als infants, economat, església, teatre, casinet, camp de futbol, zona esportiva, assistència mèdica i farmacèutica, estació de ferrocarril, etc.

La tipologia de les cases de la colònia és unifamiliar i de planta baixa,

el que dóna una certa independència entre les famílies,

a qui se’ls va donar la possibilitat d’adquirir les vivendes.

Resclosa de Borgonyà, és una presa sobre el riu Ter, d’uns 60 m de llargada aproximadament. El mur té forma de V.

Fins a la meitat de la presa hi ha un pont metàl·lic que s’aguanta sobre dues grans pilastres. La presa fa aproximadament uns 4 m d’altura.

El pont està força rovellat i la resclosa presenta algunes esquerdes.

La casa comporta es troba a la banda esquerra.

El 1863 hi ha una reial ordre a favor de Josep Callís i Puigrubí per a la utilització de dos salts d’aigua: Vila-seca i Borgonyà, concessió ratificada el 1873. Aquest mateix any, Callís cedeix el dret dels dos salts a Ferran Almeda, Francesc J. Sindreu i Esparó, Rafael Puget i Terrades i Pere Almeda i Viñas.

El 1893 es va vendre a Nuevas Hilaturas del Ter, transferència que va ser aprovada el 1894.  El 1923, la resclosa es va reformar a causa de l’ampliació de la fàbrica.

Es pot accedir des de la colònia Borgonyà, per un camí que surt en direcció nord i passa per sota la via del tren. També s’hi pot anar des de la C-17, km 77,700.

El canal de Borgonyà transcorre paral·lel al riu Ter, entre la resclosa de Borgonyà i el complex industrial de la colònia.

És una obra feta de pedra i formigó d’uns 950 metres de longitud i uns 10 metres d’amplada.

Al llarg del seu recorregut, passa paral·lel al carrer Canal i sota el pont de Borgonyà, per on segueix entre el camp de futbol i la fàbrica.

Font Camp de Futbol

En aquest punt, hi ha un sistema de bagants que controla l’entrada d’aigua.

A partir d’aquí el canal té menys amplada i arriba a l’edifici de les turbines, que s’accionen a través d’un salt d’aigua.

Des d’aquí comença el canal de desguàs, que aboca l’aigua de nou al riu Ter.

Abans de finalitzar l’article, cal dir que cada tercer diumenge de mes a les 11hores, podeu visitar part d’aquest antiga Colònia, amb una durada de 2h. 30 min.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Colònia Borgonyà, Consorci del Ter i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Molí de l’Amat de Sabadell

Avui us presento dos articles

El molí de l’Amat era un molí fariner i draper, situat a l’esquerra del riu Ripoll, entre la masia de Can Puiggener i la Torre del Canonge de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1390 es documenta per primer cop un molí fariner en aquest indret, però la seva existència podria ser anterior.
  • A partir del 1500 fou transformat per batanar draps de llana. Això implicà, com a intervenció principal, introduir una roda vertical i un arbre de lleves per moure les masses del batà. Segurament el molí fariner continuà en ús.
  • És documentat des del 1501 com a molí del mas Carbó, quan depenia del monestir de Sant Llorenç del Munt i es trobava en estat de ruïna.
  • Des d’aquella data els moliners establerts en aquest molí foren membres de la família Sampsó, provinent de Sant Esteve de Ripollet, que es traspassaren l’ofici i el molí de pares a fills, sempre pagant censos als possessors del mas Carbó i, indirectament, al monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • A mitjan de1648, una filla Sampsó es casà amb Joan Amat, i d’aquí li pervingué el nom amb què encara és conegut actualment.
  • Des de 1820, al salt de dalt del molí s’hi instal•là maquinària tèxtil, mentre que al salt de baix es mantenien dos batans. A partir d’aquell moment, els contractes d’arrendament i sotsarrendament dels diferents salts d’aigua es multiplicaren.
  • Els Amat n’eren els propietaris i consten com a hisendats i també com a fabricants de draps.
  • El molí de l’Amat, que havia estat fariner i draper, acabà sent paperer a mans dels germans Fontanet, que el 1878 hi començaren a fabricar paper d’estrassa.

De l’antic molí, avui no en queden restes visibles, ja que fou arrasat en construir part de les naus de la fàbrica tèxtil del Vapor Cusidó i més antigament la fabrica Ribera i Cusidó.

Com a mut testimoni, sols hi ha la xemeneia del Molí de l’Amat.

Formava part del mateix sistema hidràulic del molí d’en Font: ambdós rebien l’aigua de la sèquia Monnar, que començava a la resclosa que hi havia al Ripoll més avall de la desembocadura del torrent de Colobrers. A la sortida del molí de l’Amat, l’aigua es tornava a abocar al riu.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Viquipèdia i Ramon Solé

Tenda, Pastisseria i Fabrica de Galetes de Cal Enric de Castellfollit de la Roca

La Tenda, Pastisseria i Fabrica de Galetes Cal Enric, està situada en la Carretera de Girona, 6 de Castellfollit de la Roca.

Empresa de producció artesanal de galetes del tipus tradicional que va néixer l’any 1934 creada per Enric Gussinyer.

Sapigueu de la seva historia a :

http://www.testimoniosparalahistoria.com/entrevista/salvador-gussinyer-i-canadell/

Encimbellat dalt d’un cingle basàltic, testimoni del seu passat volcànic, i en ple parc natural de la Garrotxa, al poble de CASTELLFOLLIT DE LA ROCA va veure néixer una pastisseria especialitzada en la producció i venda de galetes artesanals que ben aviat van obtenir un gran ressò dins i fora de la contrada.

CAL ENRIC, també és present en el mercat espanyol, portuguès i francès des de fa més de 30 anys.

Avui, amb l’experiència acumulada al llarg de 75 anys, a CAL ENRIC se segueixen encara escrupolosament tots els estàndards de qualitat artesana i de respecte al medi ambient d’aleshores, al mateix temps que s’ha iniciat una expansió comercial amb l’obertura de botigues a diferents llocs de les comarques gironines per tal de facilitar que tothom pugui gaudir de les seves especialitats com acabades de fer.

Podeu consultar els seus productes a l’enllaç adjunt :

http://www.calenric.com/

Ja sabeu, quant passeu per Castellfollit de la Roca, cal visitar el poble i provar les galetes de Cal Enric.

 

Informació : Cal Enric.

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Can Felipa de Fabrica a Centre cívic i Piscina a Barcelona

Can Felipa està situada en el carrer Pallars, 277, al barri del Poblenou, de Barcelona.

Can Felipa és el nom popular d’una antiga fàbrica de l’empresa Catex situada al barri del Poblenou.

Us passo la seva historia :

  • Les primeres referències fabrils es remunten al 1856, quan Felipe Ferrando –d’ací el nom de Can Felipa– va obrir una petita fàbrica per a blanqueig a la cantonada dels carrers de Marià Aguiló i Peralada, ja desaparegut en obrir-se el carrer de Pallars.
  • La família Vilà va comprar Can Felipa el 1877, la va engrandir i la va mantenir fins al seu tancament, que va tenir un lloc al cap d’un segle, el 1978.
  • El nom de Catex (Central de Acabados Téxtiles) data del 1955, en fusionar-se diverses empreses de la família Vilà.
  • La forta crisi del sector tèxtil va arrossegar Can Felipa, que el 1974 ja acomiadava 72 obrers, no sense conflicte social.

Després d’uns quants anys de reivindicacions, coordinades per l’Associació de Veïns del Poblenou,

el 1984 es va arribar a un acord per fer-hi una piscina, oberta el 1989,i un centre cívic, inaugurat el 1991. També acull l’Arxiu Històric del Poblenou.

Front del gran edifici, hi ha un de baix i antic, on esta ubicada “La Tasqueta de Can Felipa”, molt coneguda i apreciada per la gent del barri.

En una de les parets hi ha un escut mig trencat pel pas del temps.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Fabrica de productes Ceràmics – Arpi de Sant Cugat del Vallès

L’Antiga Fabrica de productes Ceràmics – Arpi, esta situada en el carrer de Santiago Rusiñol, 60, al costat de la plaça d’Octavià , 1, front del Monestir de Sant Cugat del Vallès.

Aquest edifici era conegut popularment com a Cal Gerrer. L’Edifici va ser construïda l’any 1851 per Pere Arpí Savalls, nascut a Sant Climent de Llobregat.

De fet, en Pere Arpí pertanyia a la quarta generació d’una família de terrissaires originaris de Terrassa. La finca l’heretà el seu fill, Francesc Arpí Sagués, qui morí als 67 anys. Fou aleshores quan el primogènit Pere Arpí Massana es feu càrrec de la continuïtat del negoci familiar.

Damunt dels balcons de l’edifici, hi figuren dos rats penats de ceràmica vidriada; a la paret del carrer Sant Medir, hi ha restes d’ornamentació similar que consta de dos medallons ceràmics amb escultures d’un bust de dona i un altre d’un home vestit a la manera dels nobles del segle XVIII.

Cal destacar, entre finals del segle XIX i principis del XX, moltes cases de Sant Cugat i de pobles de les rodalies, adquiriren elements ceràmics a la fàbrica Arpí amb la finalitat de decorar les seves cases.

Us passo la Web de la fundació Cabanas :

http://fundaciocabanas.org/historia-de-cal-gerrer/

Des de l’any 2006, l’edifici ha estat sotmès a un llarg procés de restauració, després de molts anys d’estar en un estat ruïnós i decadent, ara l’edifici ha recuperat tot el seu esplendor i és una Casa-Museu.

La Terrisseria Arpí és una obra del municipi de Sant Cugat del Vallès, i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, Viquipèdia i Web de la casa – Museu Arpí.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Antiga Fabrica de can Manyer de Vilassar de Dalt, ara és una Biblioteca

L’Antiga Fabrica de can Manyer  està situada en la Plaça Miquel Martí Pol, 6  de Vilassar de Dalt.

La seva arquitectura és característica d’un recinte industrial de finals del s. XIX,

amb gran espais, suportats per columnes de ferro i amb terres de paviment hidràulic.

Us passo mes dades de la seva historia :

Podeu consultar mes dades a l’enllaç que us adjunto, del Museu de Vilassar de Dalt : http://www.museuarxiu.snailand.com/joomla/index.php/coneix-patrimoni/pindoles-d-historia/40-patrimoni/immoble/75-can-manyer

La Biblioteca can Manyer ocupa la nau més moderna i rehabilitada de tot el conjunt industrial de can Manyer, un dels últims exemples del passat industrial tèxtil de Vilassar.

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Vilassar de Dalt , Biblioteca can Manyer i Museu.

 

 

 

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé