Can Felipa de Fabrica a Centre cívic i Piscina a Barcelona

Can Felipa està situada en el carrer Pallars, 277, al barri del Poblenou, de Barcelona.

Can Felipa és el nom popular d’una antiga fàbrica de l’empresa Catex situada al barri del Poblenou.

Us passo la seva historia :

  • Les primeres referències fabrils es remunten al 1856, quan Felipe Ferrando –d’ací el nom de Can Felipa– va obrir una petita fàbrica per a blanqueig a la cantonada dels carrers de Marià Aguiló i Peralada, ja desaparegut en obrir-se el carrer de Pallars.
  • La família Vilà va comprar Can Felipa el 1877, la va engrandir i la va mantenir fins al seu tancament, que va tenir un lloc al cap d’un segle, el 1978.
  • El nom de Catex (Central de Acabados Téxtiles) data del 1955, en fusionar-se diverses empreses de la família Vilà.
  • La forta crisi del sector tèxtil va arrossegar Can Felipa, que el 1974 ja acomiadava 72 obrers, no sense conflicte social.

Després d’uns quants anys de reivindicacions, coordinades per l’Associació de Veïns del Poblenou,

el 1984 es va arribar a un acord per fer-hi una piscina, oberta el 1989,i un centre cívic, inaugurat el 1991. També acull l’Arxiu Històric del Poblenou.

Front del gran edifici, hi ha un de baix i antic, on esta ubicada “La Tasqueta de Can Felipa”, molt coneguda i apreciada per la gent del barri.

En una de les parets hi ha un escut mig trencat pel pas del temps.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Fabrica de productes Ceràmics – Arpi de Sant Cugat del Vallès

L’Antiga Fabrica de productes Ceràmics – Arpi, esta situada en el carrer de Santiago Rusiñol, 60, al costat de la plaça d’Octavià , 1, front del Monestir de Sant Cugat del Vallès.

Aquest edifici era conegut popularment com a Cal Gerrer. L’Edifici va ser construïda l’any 1851 per Pere Arpí Savalls, nascut a Sant Climent de Llobregat.

De fet, en Pere Arpí pertanyia a la quarta generació d’una família de terrissaires originaris de Terrassa. La finca l’heretà el seu fill, Francesc Arpí Sagués, qui morí als 67 anys. Fou aleshores quan el primogènit Pere Arpí Massana es feu càrrec de la continuïtat del negoci familiar.

Damunt dels balcons de l’edifici, hi figuren dos rats penats de ceràmica vidriada; a la paret del carrer Sant Medir, hi ha restes d’ornamentació similar que consta de dos medallons ceràmics amb escultures d’un bust de dona i un altre d’un home vestit a la manera dels nobles del segle XVIII.

Cal destacar, entre finals del segle XIX i principis del XX, moltes cases de Sant Cugat i de pobles de les rodalies, adquiriren elements ceràmics a la fàbrica Arpí amb la finalitat de decorar les seves cases.

Us passo la Web de la fundació Cabanas :

http://fundaciocabanas.org/historia-de-cal-gerrer/

Des de l’any 2006, l’edifici ha estat sotmès a un llarg procés de restauració, després de molts anys d’estar en un estat ruïnós i decadent, ara l’edifici ha recuperat tot el seu esplendor i és una Casa-Museu.

La Terrisseria Arpí és una obra del municipi de Sant Cugat del Vallès, i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, Viquipèdia i Web de la casa – Museu Arpí.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Antiga Fabrica de can Manyer de Vilassar de Dalt, ara és una Biblioteca

L’Antiga Fabrica de can Manyer  està situada en la Plaça Miquel Martí Pol, 6  de Vilassar de Dalt.

La seva arquitectura és característica d’un recinte industrial de finals del s. XIX,

amb gran espais, suportats per columnes de ferro i amb terres de paviment hidràulic.

Us passo mes dades de la seva historia :

Podeu consultar mes dades a l’enllaç que us adjunto, del Museu de Vilassar de Dalt : http://www.museuarxiu.snailand.com/joomla/index.php/coneix-patrimoni/pindoles-d-historia/40-patrimoni/immoble/75-can-manyer

La Biblioteca can Manyer ocupa la nau més moderna i rehabilitada de tot el conjunt industrial de can Manyer, un dels últims exemples del passat industrial tèxtil de Vilassar.

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Vilassar de Dalt , Biblioteca can Manyer i Museu.

 

 

 

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Antiga Fabrica de Vapor Badia de Sabadell

L’Antiga Fabrica de Vapor Badia  esta situada al carrer de les Tres Creus, 127-129,  molt a prop de la Gran Via, el lloc de pas del primer ferrocarril de la ciutat de Sabadell.

Us passo l’historia de L’Antiga Fabrica de Vapor Badia  :

  • Josep Oriol Badia va fundar aquest vapor el 1867, convertint-lo en el major establiment industrial de filatura de llana i de teixits estampats de Sabadell.
  • Actualment l’Ajuntament de Sabadell és el propietari de l’edifici, on ara s’ubica la Biblioteca Vapor Badia.
  • L’estructura original s’ha conservat però no conserva l’antiga xemeneia i les finestres ara són arran de terra.
  • Inaugurada el 15 de novembre de 2002, la reforma és obra de l’arquitecte municipal Josep Palau Grau.
  • El 2015 més de 275.000 usuaris van fer-ne ús i es van fer més de 190.000 préstecs

L’edifici és un exemple típic de construcció industrial del principi del procés d’industrialització local amb una gran economia de mitjans. Les columnes interiors de l’edifici eren de ferro fos, i les bigues del primer pis eren de fusta. Va esdevenir un exemple representatiu de vapor tèxtil de doble amplada, amb una planta i pis.

Es considera el vapor més ben conservat amb relació al seu estat inicial, i per això té un gran valor històric. Les finestres de la planta baixa són més grans per aprofitar l’entrada de llum natural i les del primer pis són més petites, ja que era emprat com a magatzem.

La casa de màquines i la xemeneia no es conserven perquè en perillava l’estructura. L’edifici es va restaurar a finals del segle XX per adaptar-lo com a biblioteca. L’edifici original era més llarg que l’actual, però una part es va cremar i no es va restaurar posteriorment.

L’edifici té una superfície útil de 4.713 m² distribuïda en tres plantes La construcció interior manté pilars de fosa, sostres de fusta i rajola, coberta d’encavallades de fusta i acabat de teula, que en reprodueix l’estructura original.

Us passo un article d’aquella època sobre la Biblioteca Vapor Badia:

https://www.ccma.cat/324/la-biblioteca-vapor-badia-un-nou-espai-dinamic-i-interactiu-a-sabadell/noticia/23292/

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Sabadell i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Can Casacuberta de Fabrica a Biblioteca de Badalona

Can Casacuberta, era també coneguda en el passat com a Fàbrica Can Casacuberta, Fàbrica Giró o Ca n’Isop, està situada entre el carrer d’Enric Borràs 47, carrer de Colom i carrer de Anton Romeu de Badalona.

Us passo l’historia de la Fàbrica :

  • A l’últim quart del segle XIX, el sector tèxtil a Badalona va experimentar un creixement considerable i es varen obrir diverses fàbriques, com la d’en Josep Giró i Blanch el 1893, al carrer Guifré, empresa dedicada a la confecció de gènere de punt.
  • El volum del negoci era tal que ben aviat varen haver d’ampliar obrint una nova fàbrica que ocupava els terrenys de l’actual illa de cases compresa entre els carrers Dos de Maig, Enric Borràs, Colom i Mossèn Anton.
  • L’obra es va dur a terme en diferents fases: el 1907, el 1913 i el 1920 per encàrrec de l’empresari tèxtil Josep Giró i Blanch, dit Isop.
  • Bona part dels treballadors el 62% de la fàbrica eren dones, ja que la seva remuneració era inferior a la dels homes.
  • L’any 1920 Josep Giró va vendre l’edifici a l’empresari barcelonès Salvador Casacuberta.
  • La reconversió de la dècada dels 50 i la crisi del petroli iniciada el 1973, va suposar una pèrdua definitiva del pes del sector tèxtil en relació al conjunt de la indústria badalonina.
  • En aquest context, la fàbrica va acabar tancant el 1979.
  • Com a a Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta es va inaugurar l’any 1992.

És un edifici industrial d’estil modernista que antigament ocupava tota l’illa de l’eixample de Badalona, aproximadament de 60 x 120 m. Constava de 17 naus paral·leles, d’estructura metàl·lica, sobre columnes de ferro. L’entrada original, era decorada amb mosaics de Lluís Bru, estava situada al carrer Dos de Maig.

En la construcció de la fàbrica es va seguir el sistema innovador de cobertura shed o dents de serra, amb jàsseres, columnes i tirants de ferro colat, fabricades per l’industrial badaloní Fèlix Gallent, que, combinada amb la tradicional volta catalana, permetien cobrir una àmplia i extensa superfície sense murs interiors, amb il·luminació zenital natural aprofitant les dents de serra per col·locar vidres. Les parets exteriors de la fàbrica tenien referents decoratius modernistes inspirats en la Secessió vienesa.

Posrtada del Llibre Can Casacuberta

De l’estructura original només es conserven l’espai interior i les façanes del carrer Enric Borràs i Colom, amb un ritme ondulant de testeres motllurades.

L’edifici de Can Casacuberta està protegit com a bé cultural d’interès local i actualment és una biblioteca pública. Ha estat remodelada i ampliada, i actualment té una superfície de més de 3.000 m², dividida en dos nivells i en quatre seccions: infantil, adults, audiovisuals i sala de premsa.

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i a l’Ajuntament de Badalona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fabrica “Anís del Mono” de Badalona

La Fabrica “Anís del Mono” esta situada en l’Avinguda d’Eduard Maristany, 115 de Badalona.

Us passo una ressenya de la seva trajectòria historia :

  • El nom de la marca el pren, suposadament, perquè en un dels vaixells de la família Bosch, que tenia negocis a Amèrica, va arribar un mico que van adoptar com a mascota a la fàbrica de Badalona i va tenir gran ressò popular.
  • Però també s’ha parlat d’una connotació publicitària: Bosch, empresari de renom, va aprofitar el clima de polèmica que van suscitar les teories evolucionistes de Darwin, per mostrar que la seva marca era la més evolucionada. Així a l’etiqueta de l’ampolla apareix un dibuix d’un mico amb la cara, segons alguns, de Darwin, i un pergamí on hi diu: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.
  • Altres, contràriament, han vist en l’etiqueta una crítica i burla a Darwin i a les seves teories. Alguns han atorgat l’autoria del dibuix al gravador Sala, sogre de Bosch,però es tracta d’una confusió, ja que Tomàs Sala era consogre i no pas sogre de Vicenç Bosch, i en el moment en què es va fer l’etiqueta no hi ha proves que ja es coneguessin.
  • També cal esmentar el quiosc de venda d’anís projectat per Josep Puig i Cadafalch el 1896, que es va construir a l’estació del ferrocarril de Badalona, on va funcionar fins a l’ocupació franquista de Catalunya.
  • En el mes d’abril de 2014, l’empresa badalonina, en col•laboració amb l’Ajuntament de la ciutat, va crear una beguda amb motiu de la celebració de les Festes de Maig que combina el granissat de llimona i l’Anís del Mono, batejada amb el nom de Dimono.

La Fabrica “Anís del Mono”  és un edifici emblemàtic de la ciutat per l’estil modernista de les sales de destil·lació, del despatx del gerent i els arxius, així com pel mobiliari de fusta d’època, dissenyat per l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga, i els cartells publicitaris de Ramon Casas.

La composició del licor es basa en la matafaluga o anís, aigua químicament pura, xarop de sucre refinat i filtrat, i alcohol.

Es destil·lava mitjançant alambins de coure del s. XIX. S’hi fabricaven dos tipus d’anís: sec (etiqueta verda) i dolç (vermella). Actualment s’exporta als EUA i Iberoamèrica.

És pot visitar la fabrica, es fa el tercer diumenge de cada mes (excepte els mesos de juliol i agost), a partir de l’endemà es posen a la venda les entrades per a la visita del mes següent.

Cal contactar prèviament amb el Museu per conèixer la disponibilitat de places i els passos a seguir per formalitzar la inscripció.

Podeu saber mes de La Fabrica “Anís del Mono” , a :

http://www.badalondia.com/ca/que-veure-a-badalona/fabrica-anis-del-mono

Podeu gaudir de fotografies de l’antiga fabrica, a el Blog de Badalona :

https://www.blogbadalona.com/fabrica-anis-del-mono

Badalona existien 28 fàbriques d’anís !

UIna de les que no va aconseguir sobreviure és Anís Diana, de la qual encara es conserva una placa al pas subterrani que connecta el carrer Martí Pujol amb la platja.

La Fabrica “Anís del Mono”, és propietat del grup Osborne, va ser declarada patrimoni històric  l’any 2007.

 

 

Recull de dades gràcies a L’Ajuntament de Badalona, Viquipèdia, Blog de Badalona i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Edifici de l’antiga Fabrica de Teixits Rase de Cardedeu

L’edifici de l’antiga Fabrica de Teixits  Rase, esta ubicat en el carrer de Llinars, 61 i amb l’avinguda Jaume Campmajor  de Cardedeu.

Al principi, va ser coneguda com La fàbrica Sanesteve, cognom de qui varen ser els fundadors.

Teixits  Rase va ser fundada pels germans Ramon i Josep Senesteva Aubanell, inaugurada el 29 de març de 1914 un any desprès de l’arribada de l’electricitat.  

Van aprofitar que a Cardedeu feia un any que l’electricitat havia arribat a la població, per poder ser mes competitius en la producció tèxtil, que no pas industries d’aquella època que utilitzaven altres medis.

El lloc que van construir les primeres naus de planta rectangular, era on fins a les hores zona agrícola, hi havia poques cases i alguna masia dispersa.

Acabada la Guerra Civil, va formar una societat anònima anomenar-se Tèxtil Rase.

La fàbrica va estar en producció i activa fins fa ben pocs anys en rere, per axo presenta un bon aspecte exterior.

Tèxtil Rase fàbrica de cultura, serà un equipament social i cultural per a totes i tots,

s’espera que durant l’any 2019, pugui haver una reordenació de serveis i activitats que pugui desenvolupar en aquets gran espai.

Us passo informació apareguda en el9nou, sobre la citada reforma :

http://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/el-departament-de-cultura-avala-la-reforma-de-la-textil-rase-de-cardedeu/

La Tèxtil Rase està classificada com a Bé Cultural d’Interès Local i inclosa en el Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic de Cardedeu.

 

Recull de dades : Carme Clusellas i Ajuntament de Cardedeu

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fàbrica Isidre Comas de Granollers

El lloc on estava ubicada La Fàbrica Isidre Comas, era en l’espai dels carrers actuals de carrer de Sant Jaume, 60 , carrer d’ Anníbal , carrer Molí, carrer de Menéndez Pelayo, carrer Princesa i carrer Fontanella de Granollers.

La Fàbrica Comas, va ser coneguda com Ca l’Isidro,  va dedicar-se fins a l’any 1967 a la indústria tèxtil, estava situada al voltant del nucli històric, seguint la tendència de la indústria tèxtil del segle passat, situada en aquell temps, en el nucli exterior de Granollers.

Aviat però, aquesta indústria, degut al creixement urbà, quedà inclosa al primer eixample.

Us dono informació d’aquesta important empresa a la llarg de la seva historia :

  • La firma Buenaventura e Isidro Comas apareix l’any 1890 amb 40 telers.
  • L’edifici, però, no es basteix fins a l’any 1899.
  • Elaborà principalment cotó, i, l’any 1919, ja hi havia 168 telers mecànics en una secció de tintoreria.
  • Durant la Guerra Civil, l’empresa es col•lectivitza, seguint la mateixa dinàmica que la resta de fàbriques de Granollers i de tot el país.
  • L’any 1937, dos dels fills de Bonaventura Comas, Peret i Ventura, són assassinats. Quan acaba la guerra, una part de la gestió de la fàbrica passa a ser de Josep Comas, l’únic fill viu de Bonaventura Comas, que també és conegut com a Pepet o Pepitu Co-mas.
  • Després de la Guerra Civil, la indústria experimenta un nou creixement. Hilados y Tejidos Comas SA és una de les principals empreses tèxtils de Granollers i una de les dues fàbriques granollerines que fan el cicle complet de fabricació tèxtil.

Era un edifici industrial de planta i pis cobert a dues vessants, en un espai quadrangular, amb dues façanes: una al carrer St. Jaume, l’altre a l’interior. La façana exterior està composta per una successió lineal de finestres que, al plànol original, són obertures el•líptiques, però que ara presenten el mar pla. La porta d’accés està rematada per un gran frontó d’estil clàssic.

L’enderrocament  i construcció d’un edifici de protecció oficial entre els carrers Annibal i Molí, amb un pàrquing públic i la corresponent plaça de Can Comas, anomenada actualment Jardins de Salvador Casanova i a la part sud de l’antiga fabrica blocs de pisos amb el seu corresponent pàrquing privat.

De la gran fàbrica tèxtil només es conserva la xemeneia 

i la portalada de l’entrada al recinte tèxtil.

La Fàbrica Isidre Comas és una obra eclèctica de Granollers  inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Granollers i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Farinera Moretó de Mollet del Vallès

La Farinera Moretó, és una de les indústries mes importants de Mollet del Vallès, situada en Rafael Casanova, 77 – 79 amb Roda de la Farinera d’aquesta ciutat.

L’empresa fou fundada el 1883 per Josep Moretó i Prat, a Sant Martí de Provençals, i l’any 1890 s’instal·là a Mollet, on avui, encara en mans de la mateixa família, continua funcionant.

Fou inicialment una serradora, però per aprofitar l’excés de força de la màquina de vapor, el 1895 s’hi va instal·lar un molí i es va començar a moldre gra dels pagesos de Mollet i de les rodalies.

A la llarga el molí es va convertir en el principal negoci de la família, de manera que l’any 1918, quan es va construir la farinera a l’emplaçament actual, ja s’abandonaren totalment les activitats de la serradora.

Aleshores l’empresa ja era gestionada pels fills del fundador: Martí, Joan i Miquel.

Joan Moretó fou alcalde de Mollet de gener a maig de 1918 i de març de 1919 fins a l’abril de 1920, ja que el 26 de maig de 1918 el consistori que presidia fou destituït per ordre del governador civil, a causa de la impugnació de les eleccions per coacció al vot; va ser substituït en el càrrec per Josep Ribas.

Actualment està dirigida per un membre de la quarta generació i ha esdevingut una de les primeres empreses espanyoles del sector.

Cal destacar  la casa Moretó, situada en un costat de la Fabrica i que va ser la residencia familiar, obra del arquitecte Domènec Sugrañes.

A l’edifici de la residència, de trets noucentistes, s’hi poden admirar flors decoratives esgrafiades a sota la cornisa, engaltats ceràmics a les cantonades i gàrgoles de ceràmica en verd, en un edifici emblanquinat amb coberta de teula àrab, ràfecs eixamplats i talaies.

Us passo la Web de la Farinera Moretó de Mollet del Vallès :

https://www.moreto.cat/

La casa Moretó, és un immoble inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya.

 

 

Dades extretes de : Diccionari Bibliogràfic d’Alcaldes i Alcaldesses del Vallès Oriental, de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i La Xarxa.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fàbrica de la Font de l’Escot de Granollers

La Fàbrica de la Font de l’Escot de Granollers, sols es un record per la ciutat de Granollers.

Estava situada on ara son els carrers de La Font de l’Escot, Ramon Llull i de Corró a Granollers, i que ocupant els que forent els terrenys de la Fabrica tèxtil.

En 1850 havia una fabrica que es subministrava per fer girar una gran roda, de l’aigua d’una font, per aquest motiu popularment es deia “la Fabrica de la Font”.

Temps mes tard, en 1864 va passar se a dir, La Fàbrica de la Font de l’Escot , donat que per tenir aigua suficient per la seva industria tèxtil va posar en funcionament maquinaria a vapor, per aquest motiu, Francisco Ciuró va arrendar l’aigua de l’abundant Font de l’Escot a M.Sans.

L’any 1880, formaven l’empresa la unió de diversos propietaris, com Clariana, Ciuró i Auge i Cia., per així, poder ser mes competitius en el mercat tèxtil.

Als anys 20 del segle passat,  s’hi va instal·lar de manera provisional  un forn de vidre, propietat de Josep Sans important empresari de Barcelona.

En l’any 1925, dintre del recinte havien diverses empreses, com  una fusteria, un magatzem de fustes, de coles, diverses petites empreses de teixits i de confecció de camises, entre altres.

En els últims cent anys, van ser el propietaris de l’edifici de la Fabrica Font, la família Tomas Salvany, anys mes tard les germanes Alsina i per últim van ser els senyors Valls.

Es va portar a terme l’enderroc de tot el conjunt de la Fabrica La Font en l’any 2004.

Actualment sols queda el record  de la Fabrica La Font, amb la Xemeneia 

i l’espai Porxat.

 

 

Recull de Dades : Ajuntament de Granollers

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé