L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Una ullada fora de Catalunya : Catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna de França

Avui us presento dos articles

Si per vacances aneu per França, no deixeu de visitar La catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, que es troba a la ciutat d’Elna, en el municipi del mateix nom, a la comarca del Rosselló, (Catalunya Nord).

 

Us passo la seva història :

  • La seu episcopal fou fundada al segle VI.
  • El seu primer bisbe va ser Domne (571-586), segons consta a les actes dels concilis de Toledo i Narbona.
  • Va tenir els territoris del Conflent, del Rosselló i del Vallespir a partir del segle IX.
  • Se l’esmenta des del 861.
  • Fou consagrada el 916 pel bisbe Elmerad.
  • Cap al 1140, durant el bisbat d’Udalgar de Castellnou, es va fortificar la catedral, i es van repetir treballs de fortificació els segles següents.
  • Durant la croada contra la Corona d’Aragó, la població del Rosselló que s’havia congregat a la vila va lluitar amb força contra els croats en el setge d’Elna. Finalment, els habitants es refugiaren a la catedral de santa Eulàlia, que fou cremada; hi hagué, doncs, una matança per part de l’exèrcit croat; en acabat, van cremar la vila.
  • Entre 1380 i 1400 es van iniciar les obres per ampliar la catedral amb una nova capçalera al voltant de la romànica, però no es van acabar.

Altres dades destacables :

  • Romànica dels segles XI – XIII amb elements gòtics, va ser la seu del bisbat d’Elna fins que aquest va passar a ser Bisbat de Carcassona el 1801.
  • Després de la Revolució Francesa, per recuperar el 1817 el Bisbat d’Elna-Perpinyà, passant a ser-ne la seu principal, la catedral de Sant Joan de Perpinyà.

Té planta basilical de tres naus i tres absis a l’extrem oriental. La nau central es cobreix amb volta de canó d’uns 8 metres d’amplària i les laterals amb quart d’esfera, si bé originalment es cobria amb bigues de fusta. Els pilars que sostenen i separen les naus responen a tipus diferents.

Alguns, del segle XI, són cruciformes amb semi columnes adossades. Els murs que queden de la iniciada nova capçalera del segle XIV.

Exteriorment, l’absis major és reforçat per dos contraforts i amb una sèrie d’arcs cecs i lesenes. A la part baixa de l’absis sobresurt una absidiola reforçada també per contraforts i que correspon a una cripta actualment cegada.

Al voltant dels absis hi ha els murs que havien de formar l’arrencada de la capçalera gòtica inacabada del segle XIV, que només arriben a uns tres metres d’altura.

La façana principal, als peus de l’església, presenta una portalada amb d’arc de mig punt sense decoració. La part baixa de la façana presenta un aparell de còdols. en alguns llocs disposats a espiga i en d’altres més irregularment; més amunt canvien a carreus ben tallats combinats amb arcuacions llombardes amb arquivoltes planes de basalt negre.

El campanar se situa a l’angle sud-oest, sobre la façana principal, i és de planta quadrada i massís, de quatre pisos d’alçària. A cada pis hi ha quatre arcs a cada façana, que són tots cecs excepte els dos arcs centrals als dos pisos superiors.

Els arcs del primer pis duen arquivoltes de basalt negre. A l’altra banda de la façana hi ha un campanar més petit de còdols i maons que es considera del segle xiv i que es relaciona amb les fortificacions de la catedral, igual que els merlets que coronen la façana principal.

El claustre es va construir entre els segles XII i XIV. És de planta quadrangular irregular, comunica amb els actuals museus d’història i arqueologia.

Al llarg del costat sud de l’església s’hi van afegir capelles d’estil gòtic entre els segles XIII i XV, i s’hi va obrir una nova porta.

La galeria sud és l’única de l’època romànica, la resta de galeries són gòtiques. En la seva construcció, es va emprar marbre de la població de Ceret.

Les escultures que s’hi troben són de temes de flora i animals, i alguna escena historiada.

De l’escultor Ramon de Bianya, hi ha dos sepulcres: el del bisbe Ramon de Vilallonga (1216) i el de Ferran del Soler (1203). Hi ha un tercer sepulcre, el del bisbe Guillem Jordà (1186) del qual no es coneix l’autor.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé