El castell de Port a Montjuïc de Barcelona, segle XI

Restes de l’antic Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021.

L’antic “castell de Port”, del que només en queden unes restes, era una estructura de vigilància d’un lloc amb una important activitat comercial generada al voltant de l’antic port romà, quan les ciutats romanes com Barcino (Barcelona), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) o Tarragona es comunicaven per vaixell (entre el segle V aC i el segle I).

Es trobava a la vessant sud-oest d’aquest massís de pedra sorrenca que és Montjuïc, damunt del fossar de la Pedrera del cementiri. Un enclavament idoni per la seva visibilitat cap el mar i cap al Delta del Llobregat que no s’ha de confondre amb la fortificació que n’hi ha dalt de la muntanya.

Pedrera i fossar que la extracció de pedra va generar. AGC, 2021.

Estava situat entre dues vies que són esmentades sovint: al nord la de Provençana una via pública “que va pertot” i al sud la que és anomenada en 1078 com “la recta via que va de la ciutat al mar” (llavors el camí de “Llanera” i actualment la Gran Via).[1]

El camí de l’erparver duu al castell de Port. la pedrera al fons. AGC, 2021.

No l’hem d’imaginar com un típic castell medieval d’una època més avançada, sinó com una estructura amb diverses edificacions com habitatges (al voltant de l’estany del Port, a la zona anomenada “Cercle”), altres de producció (vi) i d’emmagatzemament (sitges), a prop d’alguna sagrera (com podia ser la de la Mare de déu del Port) on s’enterraven els morts i amb alguna torre de vigilància, com deuria ser aquesta de la que només queden les restes.

Restes de la torre del castell de port a Montjuïc que encara es podia veure a 1910

El curs del Llobregat va anar canviant sovint de llera, un que havia desembocat a Montjuïc no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port.  Els recs que n’hi havia a la zona devien aprofitar aquests cursos morts, com el d’Amalvígia, que trobem mencionat el 995 a la zona propera de Banyols i que es troba al mateix camí del sud que va a “Cercle”.[2]

Provençana, Banyols i cercle al segle XI, part de la reproducció que va fer Carreras Candi al 1910.

Els primers documents que parlen de l’activitat comercial de la zona són del segle X i ja els vam exposar en una entrada anterior.[3] El Delta havia avançat pels dipòsits arrossegats pel riu inutilitzant aquest port i ancorant els vaixells al port de les Sorres (Gavà). Tot i així a Montjuïc es devia conservar algun sistema d’il·luminació doncs el 963 es parla d’un far prop de la “Fonte Cova” (font del gat) i, segons Carme Miró, el topònim “llampegada” o “esllampegada”, que trobem a Provençana, també en deu fer referència.[4]

Vistes des de les restes del castell de Port: memorial contra el nazisme al fossar de la Pedrera i l’actual zona de mercaderies del port.

El castell de Port, com a tal, no és mencionat fins inicis del segle XI. Els topònims del segle X, parlen d’una “Vila Nova” o nova concentració al raval de Barcino (938), de l’aigua (estany) que adquireix entre el 970 i el 975 el vicari o veguer del comte, Erovigi (Eroig o Ervigi), de “Cercle” (978), de “Port” (984) i del conreu de vinyes (996). També coneixem nombrosos noms de jueus i jueves que devien ser els primers habitants del massís conegut com “Mont dels jueus” que en aquesta època eren “propietat” del comte.

Cementiri jueu i tomba de Lluís Companys al fossar de la pedrera on s’enterraren moltes víctimes del franquisme.

El comte, amb els seus braços executors: el veguer i els vescomtes, són els principals propietaris al segle X, tot i que també veiem, des de molt aviat, a l’església amb els monestirs de Sant Cugat i el bisbat adquirint possessions en aquesta zona i en la propera de Banyols, on es donava un dinamisme que devia estar lligat a la pastura, amb diverses mencions a prats i recs. La presència de diverses “Deovotes” o “Deodicades” a Banyols durant el segle X podria relacionar-se amb les propietats que anirà gestionant el monestir de Sant Pere de les Puel·les que no actuarà com a tal fins entrat el segle XI.

La primera menció del “Portum” o “Circulum”, ja entrat el segle XI, és de 1014, quan el bisbe Deodat amb la canònica, i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt) venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard i germà d’Udalard, també va exercir com a vescomte mentre el seu germà va ser captiu) terra amb cases i vinyes que limiten amb dues vies al nord i al sud, amb terra de Geribert, fill de Gondemar, a l’est i amb el Llobregat a ponent. Deodat ho tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (un altre vicari comtal). El preu és de cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[5] Segons l’historiador Ruiz-Domènec, un preu força abusiu que Ermenganda paga per ser a prop de la seva germana Riquilda, dona del vescomte Udalard.[6]

Estany de la Foixarda a Montjuïc. Foto: Ramon Solé

En 1020 Guifré de Mediona, fill d’aquell veguer de 970 i 975, anomenat Eroig, dona a la canònica cinc peces i mig estany de terra al Port, amb la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes, ja que totes les peces limiten amb propietats de Geribert i la seva dona Ermengarda, inclosa l’última que era a la vall de Cannelles (Olèrdola).[7] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[8] potser sobre el comerç en general.

Camins d’ara que tal vegada van ser camins d’ahir.

El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. A més de les moltes possessions que s’indiquen, trobem que ella i en Gondemar devien ser uns personatges importants, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb una referència al lloc d’on és, com veiem amb molts homes). En aquesta permuta trobem, endemés de les dues vies, un altre rec amb nom de dona: el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard i mare d’Udalard i Geribert) i en la permuta que fa Casta s’anomena “La vall i terra d’Ermengarda”.[9] Veiem com el protagonisme de les dones encara perdura al primer tram del segle XI.

Al testament d’Ermengarda de 1029, entre els nombrosos béns i les moltes donacions s’esmenta per primer cop la capella de la Mare de Déu del Port i, per últim cop, el monestir de Santa Maria de Castelldefels amb el que es va fer el monestir de Sant Cugat.[10]

L’antiga ermita de la Marededéu del Port. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectives de la Marina.

A més de la capella del Port trobem esment de la de Sant Julià (anomenada per primer cop en 1006, serà enderrocada el segle XVII quan es va bastir el “castell” de Montjuïc) i al lloc anomenat “Sant Pau apòstol” el 1022 quan Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or que limitava amb la via que anava a Sant Julià al nord, terra de Benevinisti, hebreu a l’est, l’estany i la mar al sud i les terres de Guitard de la prole d’Arnall (el veiem sovint a Banyols) a ponent. Guitard Arnau (o Arnallis) i la seva dona Richildis faran poc després una permuta amb la canonja donant el seu alou de Cercle.[11]

El 1021 El jueu Benveniste empenyora a Ermengarda (no sabem quina, ja que el nom és freqüent) terra situada a prop de Santa Maria del Pi i a l’estany que limitava amb terra erma de “Monte Judaigo” per un deute de 38 cafissos d’ordi que havia de tornar la festa de Sant Félix de Girona (ú d’agost). El 1022 el comte Berenguer Ramon I i la seva dona Sança venen a Ramon, fill del difunt Guifré, unes terres i vinyes a Montjuïc que es va adjudicar el comte per l’adulteri del jueu Isaac, fill de Gento, amb una cristiana. Per la venda d’aquestes propietats amb la d’unes cases amb torres heretades al Regomir, obtindrà 300 sous d’argent, el valor d’una bona espasa, d’un escut i de sis cafissos d’ordi que devien a la Canònica. Posteriorment la canònica vendrà al mateix Ramon Guifré la propietat que tenia empenyorada als comtes.[12]

Muralles de Barcelona., on n’hi havia la porta del “Regomir”. AGC.

Tot plegat ens retorna a l’inici del cercle de poder que hem traçat: el del comte, que té els jueus com a propietat, i el de la Seu que, amb la seva canònica, es va fent amb un domini molt superior a qualsevol altre, una riquesa que acabarà quedant en unes quantes mans privades (un inici de la burgesia).

Com exemple del que diem: el 1048 Bonfill Miró i la seva dona Quixol venen una vinya “amb l’assentiment del bisbe” al lloc conegut com a “Vinyes episcopals”. En tot cas, serà a partir d’aquests moviments d’apropiació i control per part de l’església que les dones perdran el reconeixement i la capacitat de gestió que tenien en èpoques anteriors.

Vinyes i horts urbans a l´única masia conservada al barri de Port de la Zona Franca: Can Mestres. AGD, 2021.

Acabarem la nostra anàlisi amb una data significativa dels canvis que ja s’havien donat, l’ú de juliol de 1058 Mir Geribert (fill de Geribert i Ermengarda), amb la seva dona, Guisla de Besora, i els seus fills, Bernat Mir i Gombau Mir, lliura als Comtes el castell del Port exceptuant l’alou que tenien en feu pel bisbe Guislabert, cosí seu, reconeixent una “culpam maximan quan contra vós comisimus” i els jura fidelitat en presència del bisbe Guislabert, decantat a favor de la connivència entre el poder comtal i eclesial. S’especifica que el terme era al peu de Montjuïc, entre Enforcats (cruïlla de camins entre Sants, Provençana i Montjuïc) a l’est, la via que va a Santa Eulàlia de Provençana al nord, el litoral marí al sud i el riu Llobregat a l’oest (és a dir, Banyols). En 1057 el bisbe havia infeudat el “mansum de Malvige”, seria aquest el feu que s’exceptua?[13]

La Medusa de provençana està feta amb pedra de Montjuïc. AGC. Museu Arqueològic de Catalunya.

Si Banyols (la part més propera a la ciutat) era sota l’àrea d’influença del castell de Port com anem veiem, més que de Provençana, a la que serà sotmesa amb la infeudació del 1057, la parròquia de Provençana serà finalment la que tingui el domini de Banyols i del terme del castell de Port, que anirà passant de mà en mà fins la seva decadència.

Placa que va fer posar l’AVV del Port en record del castell del segle XI. AGC.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-07-2021

Als que han mantingut les seves creences i tradicions malgrat les persecucions.

———————————————————————————————————————————–

[1] García-Carpintero, Àngels (2021) “Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres”; https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/06/18/camins-de-provencana-travessar-el-riu-i-aprofitar-les-rieres/(abre en una nueva pestaña)

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 40, n. 1066

[3] García-Carpintero, Àngels (2020) “Montjuïc, el mont dels jueus, segle X” a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/15/montjuic-el-mont-dels-jueus-s-x/

[4] Miró i Alaix, Carme (2009) “El castell de Port a Montjuïc: un enclavament estratègic per la consolidació del territori (segles XI-XV)” XI congrés de Història de Barcelona.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 37, n. 225

[6] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, p. 57-58.

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 324

[8] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328

[10] García-Carpintero, Àngels (2020) “El monestir de Santa Maria de Castell de Félix” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/13/el-monestir-de-santa-maria-de-castell-de-felix/(abre en una nueva pestaña)

[11] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 342 i 351

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 334, 356 i 357

[13] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 524.

Viladecavalls de Calders, allò que va ser

El Castell de Calders, documentat des del segle X. Foto: viquipèdia.

Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders. Actualment pertany a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme.

La nova comarca del Moianès. El terme de Calders, al sud-oest limita amb el Bages.

Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i a Sant Feliu de Monistrol de Calders.

Monistrol de Calders. AGC, 2021

La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada. El fet de que Viladecavalls de Calders sigui a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia), fa pensar que podria ser el que a la Edat Mitjana es coneixia com a “Vila Nova”.

Església vella de Sant Pere de Viladecavalls de Calders. Foto: Diputació de Barcelona.

En tot cas els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren fent estada (“Monistrol” sembla fer referència als primitius monestirs cristians d’època visigòtica, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient. La “Guàrdia”, per la seva banda, sembla tenir origen en les civilitzacions de Al-andalús o mossàrabs)

L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià”. En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.

Esglèsia vella de St. Pere de Viladecavalls i Mas Llucià. Foto: Antonio Mora Vergés

El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i de planta quadrada; fruit de diverses modificacions, compta amb altres construccions al seu davant. L’arrebossat que cobreix les façanes ha anat caient i deixa veure la pedra de la construcció original. Entre la casa i l’església, fent de mur de contenció de terres, hi ha una llinda de pedra amb un escut molt desgastat.[1]

La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654 precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar persones per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè en la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.

La consueta de l’època moderna estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en grans, verema, olives, cànem, formatges o gallines, també especifica, entre altres detalls de celebracions i festes, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres que encara perduren com Quingles, Angla, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[2]

Sant Benet del Bages, fundat pels nobles Sala i Ricarda el 966, als seus dominis. L’abat del monestir havia de ser un membre d’aquesta família, on es feien enterrar. El monestir tenia el senyoriu sobre moltes de les esglésies properes (Pladevall, 1974: Els monestirs catalans). AGC, 2021.

L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls havia estat refeta al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades.

El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.

La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.

La Colònia Jorba. Foto d’arxiu.

El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades. La resclosade la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.

Resclosa de la Colònia Jorba al riu Calders. AGC, 2021

Una passera metàl·lica o pont, instal·lada damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural.

Resclosa i gorg natural. del riu Calders. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2016/12/23/la-resclosa-de-la-colonia-jorba-a-calders/

La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.

Part central de la font de l’avi, amb el sortidor, els bancs laterals de pedra i el plafó que indica la composició de l’aigua. AGC, 2021.

Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central  n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres.

Una de les escenes amb les rajoles millor conservades. AGC, 2021.

A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.

Taula rodona amb bancs de pedra interiors i exteriors que afavoreix la comunicació. AGC, 2021.

Actualment, l’església de Sant Pere, tot i que abandonada i malmesa, encara conserva una bona part de l’estructura, els murs perimetrals i el campanar es troben en bon estat, però la coberta està tota esfondrada. Veient la nova església ens preguntem no s’hauria pogut reconstruir l’antiga?

I d’aquest paratge amb una font tant antiga, què en serà?

Personalment em quedaria amb el racó que es pot veure pel finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.

Finestral de la casa de la direcció de la Colònia Jorba. AGC, 2021

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 23-06-2021

A qui recull memòria del passat i a qui la sap contemplar.

———————————————————————————————————————————–

[1] Pobles de Catalunya https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9959

[2] Galobart i Soler, Josep (2009) “La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls”.

Llibre recomanat : EL CASTELL DE SANT NICOLAU EN EL PUIG DE LAS RELIQUIAS DE CAMPRODÓN: Y otros estudios

Fitxa Técnica :

Autor : Carlos Serra Vidal

Tapa : Tova

Preu : 17,09 €

Editor: DUXELM; Edición: 1 (1 de septiembre de 2008)

Colecció: Pdte. Coleccion

Idioma: Català

ISBN-10: 8493593370

ISBN-13: 978-8493593377

Epíleg :

 “Cuando en el año 1995, el día 6 de Diciembre, festividad de San Nicolás de Bari, di fin al opúsculo de El Castell de Camprodón en el Puig de las Reliquias, omití incluir, por desconocerlos en aquel entonces, ciertos acontecimientos relacionados con el origen del Castillo y su devenir inicial, y que posteriormente, y a medida que mis indagaciones sobre diversos temas de Camprodón iban progresando, fui vertiendo en posteriores escritos.

Primero, en el dado a luz en 1996, denominado Clamores que el Abad de Camprodón y su comunidad, elevan a Dios y al Rey, donde se relatan las quejas del Abad, por muertes, daños y expolios, ocasionados a siervos, honores y predios del Monasterio, cuando las razias organizadas por hombres de Besalú, entre los años 1234 y 1240. Y después, en El monasterio de Sant Nicolau de Camprodón. Las canonesas reglares de San Agustín en el Puig de las Reliquias, publicado en 1997, en el que se narra la vida y milagros de unas Canonesas reglares de San Agustín, posesionadas en el deshabitado Convento del Puig de las Reliquias.

Al considerar estas noticias, suficientemente significativas para aclarar ciertos aspectos del Castillo, no expuestos en la primera edición, he creído conveniente darlas a conocer, incluyéndolas, como es lógico y natural, en el presente trabajo, que ahora y para mejor entendimiento, encabezo con el nombre de El Castell de Sant Nicolau en el Puig de las Reliquias de Camprodón (publicado en 2000), para diferenciarlo del primer opúsculo. .En Abril de 1998, publiqué La peste negra en Camprodón – Greuges y fogajes. De Narbona pasó la Peste a Perpignan, en donde se manifestó a partir de principios de Abril y duró hasta finales de Junio. En Gerona, a mediados del mes de Mayo, y persistió hasta fin de Agosto, y en Camprodón apareció en la última decena del mes de Junio del mismo año de 1348 y no empezó a decrecer hasta finales del mes de Agosto.”

 

Recull del Llibre i informació : Ramon Solé

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

“El Castell” de Les Fonts de Terrassa

Com a edificis destacats del barri de les Fonts de Terrassa i Sant Quirze, es poden assenyalar la parròquia de la Mare de Déu del Roser,  Can Parellada, Can Fonollet, Ca n’Amat de les Farines, l’antic Casal…

i també, davant  de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, hi ha una curiosa edificació anomenada “el Castell” de Les Fonts.

Aquest edifici tant curiós conegut com a “El Castell” esta situat entre el carrer Mossèn Parramon, carrer de Mossèn Josep Pons, carrer de Santa Teresa, i a tocar de la riera de Rubí.

Als anys 60 del segle passa en Jacint Garcia va començar a construir un Castell a les Fonts de Terrassa, amb el seus propis medis, que de fet no es pot considerar avui en dia com a acabat de construir.

L’edifici, no te un estil concret,  segons la part que contemplem  es donaria un tipus diferent , per exemple té un aire de castell medieval,

però al no segueix un esquema historicista, més aviat és una amalgama eclèctica d’elements ben diversos.

I podem contemplar en finestres o balcons, una diversitat de objectes o figures.

Us passo un enllaç on podreu descobrir mes dades del seu propietari i del Castell, que va sortir publicat a la Torre de Terrassa, escrit per J.M.Oller / J. Verdaguer el 7 d’agost de 2014 :

https://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/34238/castell/postindustrial/al/mig/fonts/terrassa

Ens preguntem, algun dia estarà acabat o si mes no, es podrà visitar el “Casatell de les Fonts” ?…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia i Torre Gomar de Castelldefels

Can Gomar és una masia amb una Torre lateral, situada  en el carrer Bisbe Urquinaona, 17-21 del municipi de Castelldefels.

Al llarg del temps se l’ha conegut o nombrat per  diversos noms : Can Claret (1883-1909), Can Gomà  ,Can Minguet (1920), Can Ballester (1932).

Emmarcada al peu del turó del castell al límit del casc urbà i el Parc del Castell, i a prop de can Roca de Baix i l’antiga masia de ca n’Arnand.

Es tracta d’una Torre de planta circular i envoltada per un matacà continu. Aquesta torre juntament amb d’altres que hi ha repartides pera Castelldefels,  van ser erigides al segle XVI per controlar la línia de la costa de les incursions corsàries dels turcs.

La Torre s’uneix a la masia per la planta baixa mitjançant un petit pont.

La masia de Can Gomar és de planta rectangular amb planta baixa i pis i coberta a dues aigües.

Tant la Masia i la Torre tenen llindes, brancals i dovelles de pedra de marès vermella.

Actualment és propietat de l’Ajuntament de Castelldefels que l’ha va rehabilitar amb una  amplia reforma als anys setanta i la va destinar  com a Casal de Cultura.

Can Gomar és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades, adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

El Castell de Castelldefels

El Castell de Castelldefels

també dit : Castell de Fels,  és un castell del municipi de Castelldefels.

La població, esta sota del Castell, s’alça a una altitud de 60 m sobre el nivell del mar . Es troba a l’extrem d’una petita serralada, orientada de sud-oest a nord-est, i paral·lela a la línia de costa, on darrere naixeria la Serra o Parc del Garraf.

Us invito a coneixerà la Historia d’aquest Castell  :

  • L’any 967, son els primers documents que ens parlen de l’establiment del castell daten del segle X.
  • Altres documents de l’any 972 fan referència al Castrum Feles com a situat en el terme del Castrum Erapruniano, si bé el domini corresponia al [monestir de Sant Cugat a través de l’església de Santa Maria abans esmentada.
  • L’any 1024 el castell era denominat Chastello de Fels.
  • L’any 1178, l’abat Guillem de Sant Cugat infeudà el lloc i les seves pertinences aTició, la seva muller Alamanda, llurs fills i descendents, tal com el monestir ho posseïa per donació del comte de Barcelona; el monestir en retenia la tercera part dels plets, la meitat de les defuncions i dues albergues.
  • Els Tició perderen la possessió del lloc en perdre un plet contra l’abat, possessió que l’any 1223 trobem en mans de Berenguer Gerart.
  • Però que els Tició recuperen com així consta entre el 1309 i el 1314, sempre com a feudataris de Sant Cugat, monestir al qual havia estat confirmada la senyoria per Jaume I el 1234.
  • Per sentència arbitral a causa d’un nou plet, es determinà, l’any 1328, que Castelldefels era casa o quadra però no castell i que havia dins el terme del castell d’Eramprunyà i sota domini alodial de Pere Marc.
  • Els Tició foren succeïts per Berenguer de Relat el 1340
  • I el 1427 Gispert de Relat vengué la quadra de Castelldefels a Lluís Marc senyor d’Eramprunyà. En la guerra contra Joan II el castell fou pres dues vegades.
  • El poble de Castelldefels s’anà engrandint i configurant als peus del seu castell el qual, a finals del segle XV i durant el segle XVI experimentà una transformació arquitectònica important.
  • A l’inventari de 1584 s’esmenten un bon nombre de cambres i una capella particular. També es construïren una sèrie de torres de defensa situades prop de la costa per defensar-se de les incursions dels corsaris berbers.
  • El 1632, Castelldefels, Castell d’Eramprunyà, Gavà, Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Begues constituïen una baronia.
  • L’any 1733 el senyor de la baronia, Francesc Salvador de Bournonville, vengué la meitat del territori als Pérez Moreno per 36.000 lliures. Posteriorment la baronia passà als Foxà o Foixà i als Sarriera.
  • i aquests la vengueren s l’any 1897 al banquer Manuel Girona i Agrafel, que inicià les obres de recuperació d’un castell que estava en un estat ben ruïnós.
  • El seu fill Manuel Girona i Vidal tingué cura de continuar l’obra de restauració iniciada pel seu pare, la qual ha permès que avui tinguem un castell en molt bon estat.
  • El banquer Manuel Girona l’adquireix el 1879, i el va fer restaurar des de 1897 per l’arquitecte Enric Sagnier, que opta per un medievalisme de fantasia.

En relació a Santa Maria de Castelldefels, es pot dir :

Dades generals

  • Santa Maria de Castelldefelsés.,és documentada el 974.
  • Entre 967 i 977 fou unida a Sant Cugat del Vallès. Aleshores era un petit monestir o priorat.
  • Després del 985 la vida monàstica s’extingí
  • L’església restà reduïda a simple parròquia, funció que continuà fins al 1909, quan la parròquia fou traslladada a una nova església bastida pel banquer Manuel Girona, que havia adquirit el Castelldefels.
  • Durant la guerra civil de 1936-1939 l’antiga església romànica s’utilitzà com a presó.

El que avui dia en resta del Castell , es troba totalment embegut en la reforma feta el 1897 per Manuel Girona.

Dalt del turó de Castelldefels s‘eleva un conjunt de volumetria complexa, resultat del creixement al llarg dels segles, i consolidat per la restauració del segle XIX.

El castell pròpiament dit, cúbic de planta baixa i tres pisos, amb una torre cilíndrica, pren amb la restauració un fals aire medieval per la inclusió de matacans trilobats, merlets i torre angular.

Les finestres de la planta noble, amb vitralls.

L’accés al recinte es realitza per un flanquejat de dues torres de planta quadrada.

El conjunt del Castell de Castelldefels, està declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades Històriques, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé