Fem una ullada fora de Catalunya : Ermitori de Sant Pau d’Albocàsser de Castelló de la Plana

L’Ermitori de Sant Pau esta en Albocàsser de la Comarca castellonenca de l’Alt Maestrat.

Aquest ermitori va ser refugi i lloc espiritual dels càtars arribats a la comarca, en l’Edat Mitjana, que fugien de les persecucions religioses en Occitània.

Pou

Per a més informació podeu seguir aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_Sant_Pau_d%27Alboc%C3%A0sser

Text i Fotografies : Jordi Mig

Viladecavalls de Calders, allò que va ser

El Castell de Calders, documentat des del segle X. Foto: viquipèdia.

Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders. Actualment pertany a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme.

La nova comarca del Moianès. El terme de Calders, al sud-oest limita amb el Bages.

Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i a Sant Feliu de Monistrol de Calders.

Monistrol de Calders. AGC, 2021

La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada. El fet de que Viladecavalls de Calders sigui a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia), fa pensar que podria ser el que a la Edat Mitjana es coneixia com a “Vila Nova”.

Església vella de Sant Pere de Viladecavalls de Calders. Foto: Diputació de Barcelona.

En tot cas els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren fent estada (“Monistrol” sembla fer referència als primitius monestirs cristians d’època visigòtica, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient. La “Guàrdia”, per la seva banda, sembla tenir origen en les civilitzacions de Al-andalús o mossàrabs)

L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià”. En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.

Esglèsia vella de St. Pere de Viladecavalls i Mas Llucià. Foto: Antonio Mora Vergés

El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i de planta quadrada; fruit de diverses modificacions, compta amb altres construccions al seu davant. L’arrebossat que cobreix les façanes ha anat caient i deixa veure la pedra de la construcció original. Entre la casa i l’església, fent de mur de contenció de terres, hi ha una llinda de pedra amb un escut molt desgastat.[1]

La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654 precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar persones per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè en la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.

La consueta de l’època moderna estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en grans, verema, olives, cànem, formatges o gallines, també especifica, entre altres detalls de celebracions i festes, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres que encara perduren com Quingles, Angla, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[2]

Sant Benet del Bages, fundat pels nobles Sala i Ricarda el 966, als seus dominis. L’abat del monestir havia de ser un membre d’aquesta família, on es feien enterrar. El monestir tenia el senyoriu sobre moltes de les esglésies properes (Pladevall, 1974: Els monestirs catalans). AGC, 2021.

L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls havia estat refeta al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades.

El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.

La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.

La Colònia Jorba. Foto d’arxiu.

El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades. La resclosade la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.

Resclosa de la Colònia Jorba al riu Calders. AGC, 2021

Una passera metàl·lica o pont, instal·lada damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural.

Resclosa i gorg natural. del riu Calders. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2016/12/23/la-resclosa-de-la-colonia-jorba-a-calders/

La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.

Part central de la font de l’avi, amb el sortidor, els bancs laterals de pedra i el plafó que indica la composició de l’aigua. AGC, 2021.

Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central  n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres.

Una de les escenes amb les rajoles millor conservades. AGC, 2021.

A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.

Taula rodona amb bancs de pedra interiors i exteriors que afavoreix la comunicació. AGC, 2021.

Actualment, l’església de Sant Pere, tot i que abandonada i malmesa, encara conserva una bona part de l’estructura, els murs perimetrals i el campanar es troben en bon estat, però la coberta està tota esfondrada. Veient la nova església ens preguntem no s’hauria pogut reconstruir l’antiga?

I d’aquest paratge amb una font tant antiga, què en serà?

Personalment em quedaria amb el racó que es pot veure pel finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.

Finestral de la casa de la direcció de la Colònia Jorba. AGC, 2021

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 23-06-2021

A qui recull memòria del passat i a qui la sap contemplar.

———————————————————————————————————————————–

[1] Pobles de Catalunya https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9959

[2] Galobart i Soler, Josep (2009) “La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls”.

Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona.

Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC

L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones

Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.

Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.

Hem trobat algunes dades rellevants

Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:

L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.

1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”

Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.

En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]

L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).

Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC

A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]

Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.

A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.

Dos eren sota el Bisbat

L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]

Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.

L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.

1674, imatge de l’hospital de Sant Macià

Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]

Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)

L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.

Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.

Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]

Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.

Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.

Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.

Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.

El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.

L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).

Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).

Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).

El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.

Mosaic al carrer Espolsa sacs

El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.

El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.

Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.

Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021

A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…

———————————————————————————————————————————–

[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0

[2] Terreu, Miquel Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html

[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau: https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0

[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm

[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

Masia de Can Soler o de Mas Güell de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La masia de Can Soler o de Mas Güell es situada en l’Avinguda de Ferran Alsina, 1, de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva historia :

  • El municipi de Santa Coloma de Cervelló ha estat tradicionalment un terme agrícola.
  • La industrialització no va arribar-hi fins que Eusebi Güell hi va instal•lar, als terrenys de la seva propietat, la colònia tèxtil.
  • És per això que en el terme hi ha força quantitat de masies i cases rústiques senyorials des de l’Edat Mitjana.
  • Aquesta és una de les més conegudes. Anomenada en un principi Can Soler de la Torre, va passar a mans dels Güell a principis del segle XIX,
  • Tot i així, va mantenir el seu nom antic fins que s’hi va instal•lar la fàbrica de teixits de cotó, quan per identificació amb la colònia, se la va començar a anomenar Mas Güell.
  • Les úniques referències anteriors que hi ha són les dates de les llindes de les finestres (1622 dreta i 1700 esquerra) i el nom gravat a la del mig : Antoni Solé.

Es tracta d’una masia tradicional dins dels diferents tipus del II de l’esquema de Danés i Torras, amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.

No hi ha documentada la data de la seva construcció però de les dues dates que hi consten a la façana, a la llinda de les finestres del primer pis, la més antiga correspon a 1622, l’altra 1700 i podria ser d’una remodelació posterior.

Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom: “Antoni Solé”.

Aquest nom es va mantenir fins i tot quan ja era en poder del senyor Güell, li deien Can Soler de la Torre.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210314_103823.jpg

Tota la colònia està construïda en els terrenys que corresponien a l’heretat de la masia.

El 1914, Antoni Gaudí la va decorar totalment sense desfigurar gens la seva estructura ni l’aspecte extern.

A la part dreta de la casa hi ha la capella

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210314_104249.jpg

i en angle, les instal·lacions i magatzems amb una cisterna seca on hi ha una escultura de pedra en forma de sol anomenada “el Soley” que fa pensar en un vell rellotge de sol, si bé el seu emplaçament és dubtós, car pràcticament tot el dia està a l’ombra.

El Soley es una curiosa escultura en forma de sol que s’associa des de temps immemorial a la Masia de Can Güell, però de la que no hi ha cap més referència.

En principi, el fet de tenir un forat en el lloc on hi hauria la boca, fa pensar en un rellotge de sol. En aquest cas l’emplaçament actual no seria aquest, car li toca l’ombra.

També es podria aventurar una mena de distintiu-blasó improvisat del propietari inicial que es deia, tal com es llegeix a la façana de la masia, Antoni Solé i que donà nom a la casa, a tal punt que quan la finca era propietat d’A. Güell encara es deia Can Soler de la Torre.

La masia de Can Soler o de Mas Güell és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església – Capella de Sant Sebastià de Molló

Avui us presento dos articles

Sant Sebastià  es una església d’estil Medieval, que està situada al carrer de Sant Sebastià, 31 de Molló.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta església va ser erigida a Sant Sebastià per haver salvat Molló de la pesta que va assolar Europa a l’Edat Mitjana.
  • En algun lloc s’esmenta l’any 1708 com a data de la seva construcció.
  • L’any 2014, sobre una pedra ja existint al davant de l’església, va afegir-se una estela a la memòria del mossèn Josep Riera i Justó, mort el mateix any a l’edat de 82 anys (1932-2014), que va ésser rector de Molló durant més de 40 anys.

INSPAI – IF-647296-Molló – Església de Sant Sebastià de Molló

A l’entrada del poble es troba Sant Sebastià, una petita capella amb coberta a dues aigües i un petit campanar de torre.

La porta d’entrada és d’arc de mig punt adovellada, a un costat es veu una finestra rectangular amb reixa i a la part superior un ull de bou. L’absis està cobert amb volta d’aresta.

Es conserven els Goigs de Sant Sebastià de Molló. Avui dia, encara se celebra una missa-novena durant 9 dies abans de la festivitat del Sant (20 de gener) on la gent del poble els canta.

Us passo informació d’aquests Goigs :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/03/goigs-sant-sebastia-mollo-ripolles.html

Fotografia : Jordi Contijoch Boada – Generalitat de Catalunya – Retaule d’estil Barroc

Sant Sebastià  és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fem un ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Fitou a França

Fitou es una ciutat  francesa en la regió d’Aude, a prop dels Pirineus Orientals, a 38 km al sud de Narbonne i 30 km al nord de Perpinyà.

El Castillo de Fitou es un monument situat  en el municipi de Fitou (Aude, Occitània). Constitueix un atractiu pels turistes que se allotjant en la regió.

Actualment el Castell de Fitou és privat i hi ha un  Bar – Restaurant, amb terrassa amb vistes a la mediterrània.

El Castell és del segle X, durant molts anys va acollir un museu de l’edat mitjana, va tancar en 2016.

Tenia varis escenaris amb instruments de tortura, la vida quotidiana en aquella època, la guarida del alquimista, la presó, les armes i armadures, escultures de l’època, amb moltes mes representacions, i que avui us passo fotografies de l’antic museu del Castell de Fitou:

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola / any 2005