Capella de Torre Cabota de Calders (Moianès)

Per anar a Torre Cabota, cal seguir el camí que surt de la B-431al Km. 42,

i agafar ´posteriorment el camí de l’esquerra que puja al cim del Serrat, on front del Mas de Torre Cabota de Calders, està la seva Capella.

Petita capella rural, de planta rectangular, d’una sola nau, acabada amb absis semi-circular orientat a llevant.

La façana principal té un portal adovellat, format per grans dovelles.

Al damunt un rosetó.

Parets de pedra arrebossades amb carreus escairats a les cantoneres. Interior amb volta de canó.

Té un petit cor i sagristia darrera l’altar. Conserva pintura mural força moderna (probablement d’aquest segle) i de poc valor.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Jordi Piñero

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Cal Ponset o cal Punçet de Collbató

Cal Ponset està  en el carrer d’Amadeu Vives, 7 de Collbetó.

Us passo la seva Historia:

• El 1368 la casa pertanyia a Pere Mercader que va fer la confessió davant del notari de Guillem Durfort, el darrer senyor laic del castell de Collbató.
• El 1496 a Miquel Janer; el 1560 a Joan Marcas, que devia fer la portalada.
• El 1611 al seu fill Joan Marcas.
• El 1728 als hereus de l’hisendat i doctor, Francesc Julià Marcas.
• L’any 1894 la casa, sense les terres, era propietat d’Isidre Pons, el Ponset, un fuster avantpassat directe dels actuals propietaris. L’existència del mur lateral fa pensar que a l’Edat Mitjana havía marcat el límit oriental de la vila.

Cal Ponset és una casa que conserva importants vestigis medievals, com el portal de mig punt fet amb grans dovelles de pedra, amb la data de 1560 i la llegenda Jesús i Maria gravades a la clau, els arcs interiors construïts amb carreus ben tallats o el mur atalussat i de marcat caràcter defensiu de la cantonada.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Montserrat de Castellar del Vallès

La Capella de la Mare de Déu de Montserrat o Capella de Montserrat està emplaçada al centre nucli urbà de la població, concretament al bell mig del carrer del doctor Pujol de Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia:

• La idea de la construcció de l’edifici neix quan l’any 1888 Emília Carles-Tolrà compra un solar per valor de 25.760 pessetes, solar on es van construir les Escoles Pies, casa col•legi i església.
• Les obres es van realitzar durant 1896 i la seva impulsora fou la marquesa de Castellar i és atribuïble a Emili Sala Cortés, arquitecte habitual de la casa Tolrà.
• L’edifici va ser aixecat de nova planta i els escolapis el van inaugurar quan hi van anar.
• L’actual capella de la Mare de Déu de Montserrat era l’oratori de l’escola que s’acabava de construir i fou habilitada en l’edifici de l’antiga foneria Lluscà.
• Quan es va fundar la comunitat dels escolapis de Sant Esteve de Castellar, se’ls va encarregar la missió de fundar una escola nocturna per a obrers a la vila, així com per als nois que aspiressin a la carrera eclesiàstica o religiosa.
• Segons els historiadors, la xifra més alta d’alumnes es va aconseguir l’escola fou durant el curs 1927-1928 amb vuitanta-cinc alumnes.
• Durant la Guerra Civil l’interior de la capella fou saquejat i provocant greus desperfectes a nivell d’ornaments, així com uns quadres de Pere Borrell del Casso. Les autoritats republicanes van convertir la capella en la seu del magatzem de la Unió de Rabassaires i es va treure la paret que separava la capella de la sala d’actes i es va convertir aquell espai en una magatzem espaiós.
• Conseqüència d’aquestes situacions, la seva funció religiosa no es va recuperar fins a 1950 amb l’excepció del 28 d’agost de 1943 que s’hi va celebrar un ofici amb motiu de la benedicció de la imatge de Sant Agustí, patró dels curtidors, costejada pels encarregats i treballadors de l’empresa Lluís Clols i l’Obra Sindical de Educación y Descanso.
• El 16 d’abril de 1950 es recuperaria la capella com a centre de culte amb un ofici i a la sortida del qual, veïns i feligresos van organitzar una recapta de 50 pessetes destinada a comprar una campana.
• L’11 de juny d’aquell any es va oficiar una missa i es va beneir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat entronitzada novament a l’altar restaurat.
• El 12 d’abril de 1953, Gregorio Modrego Casaus, arquebisbe de Barcelona, va beneir la campana nova de l’edifici.
• El 8 de maig de 1979 va tenir lloc la inauguració de la restauració de l’edifici i de les pintures murals sobre tela enganxada a la paret i a l’acrílic, obra de l’artista local Alfons Gubern i Campreciós. A la part dreta hi predominaren els colors foscos, representant la manifestació de la Verge a uns pastors a la nit mentre vetllaven el ramat, mentre que la part esquerra, amb colors més vius, representa el dia en què la Verge és portada al seu emplaçament definitiu.

La capella és un edifici de caràcter religiós construït entre mitgeres, de planta rectangular, amb atri d’entrada, capella interior amb cor i fornícula d’altar.

La façana es presenta amb un caràcter monumental i simètric, centrat al gran portal reixat d’entrada, format per un arc escarser amb dovelles. A cada banda, pilastres de decoració coríntia amb fris ornamentat, cornisa decorada amb dentellons i remats formats per capcers esglaonats. L’obra es remata amb un frontó central com a base del campanar amb motius ornamentals, i amb un remat de creu de ferro.

El reixat de l’entrada dona a un petit atri amb abundant ornamentació als costats i al sostre. Remats amb merlets al capdamunt d’ambdues façanes de les mitgeres.

ø;

Una de les particularitats de l’edifici és que es troba a nivell inferior respecte al carrer, aproximadament uns 80 centímetres. L’origen d’aquest fenomen prové de la intenció de voler aprofitar una biga d’una nau de la foneria anterior a la construcció de l’edifici. L’interior de la capella presenta entrades de llum lateral amb grans finestrals d’arc de mig punt, tot amb ornamentació austera. L’enteixinat de fusta original del sostre (destruïda per un atac de tèrmits no ha estat mai restaurat, pel que encara avui en dia és evident el dany causat per aquest insecte.

Cal destacar els treballs de fusta de les baranes i gelosies del tancat del cor. Actualment, la capella compta amb unes pintures murals del pintor local Alfons Gubern i Campreciós pintades sobre tela encolada a les dues parets laterals de l’absis de la capella amb la tècnica acrílica.

Seu del Grup Pessebrista de la Capella de Montserrat :

• A partir de 1956, l’última aula, situada darrere la capella, fou adequada per la junta administrativa de la Capella per bastir-hi el pessebre; la majoria dels personatges pintats al mural tenen fisonomies de castellarencs vinculats al pessebrisme.
• El pare Cassià Just, abat de Montserrat, va beneir la senyera del Grup Pessebrista de Castellar durant l’ofici religiós de 1979.
• Cada any, en aquesta aula s’hi celebra la tradicional exposició de pessebres nadalencs.
• Des del dia de Santa Llúcia fins a la candelera el Grup Pessebrista de la Capella de Montserrat organitza una exposició amb els diferents diorames elaborats durant tot l’any.
• El Nadal de 2010, el grup organitzà la 13a biennal Catalana del Pessebre.

La Capella de Montserrat es troba dins de l’inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Castellar del Vallès i és considerat un bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Vacarisses

El Castell de Vacarisses està en el carrer  Major, 3 de Vacarisses.

Us passo la seva historia:

• El primer esment específic del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona.
• El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses.
• El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el Castell de Vacarisses figura en la donació “propter nupcias” de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere. La darrera possessora de la família Montcada és Guilleuma de Montcada, que morí el 1309.
• El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar.
• En el 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront del Comte de Foix. Durant tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses juntament amb el seu castell.
• L’any 1359 es veu reflectit per un inventari d’objectes i noms d’armes pertanyents al castell.
• Des del 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció de la família Amat.
• El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat.
• L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya.
• Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol•lecció de censos.
• El 1939, el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga.
• El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta).
• L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a la rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera “Torrota”, des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual.
• Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
• Durant els segles XVI-XVII, l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construiran una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest, a més de tres cups.
• Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’ubica l’escola per a nens i també l’Ajuntament; per això es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat.
• A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
• L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment.
• Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Està situat en lloc dominant i l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa.

La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana.

Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on es veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro.

Els murs estan arrebossats exteriorment i deixen a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres.

Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

El lloc destinat a presó és relativament modern —es va construir una paret en una volta més antiga.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.

El Castell de Vacarisses és un castell del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Ca n’Amat de Vilassar de Mar

Avui us presento dos articles

Ca n’Amat, aquesta casa esta situada en el carrer de Sant Joan, 52 de Vilassar de Mar.

És un edifici civil format per una planta baixa i un pis. Segueix la línia del carrer, adossat a altres edificis pels murs laterals.

El seu interès recau especialment en la façana historicista, en la que s’utilitzen elements neoàrabs. Destaca el treball de fusta de la porta principal amb motius geomètrics típics de l’art musulmà.

Els més característics són els arcs de ferradura amb les dovelles bicolors, els carcanyols esgrafiats amb motius geomètrics, sanefes de rajoles de colors, arquets entrellaçats sota la cornisa, ús del maó vist en els angles de la façana i alguns elements de la cornisa.

Un balcó a l’alçada del primer pis recorre tota l’amplada de la façana.

Ca n’Amat és un edifici del municipi de Vilassar de Mar que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Tex i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Jaume de Rifà de Sant Antoni de Vilamajor

L’Ermita de Sant Jaume de Rifà, està a prop de la urbanització les Pungoles i al costat de la pista que porta a la urbanització de l’Alfou de Sant Antoni de Vilamajor.

Us passo la seva historia :

• El lloc de Vila Rifà està documentat des del 941.
• Pel 1098 pertanyia al monestir de Sant Cugat.
• Hi van viure conventualment unes religioses Deodades, de les quals hi ha notícia fins al 1357.
• L’edifici actual és del segle XIII, finals del romànic.
• El 1861 va ser emblanquinada i posteriorment es va restaurar l’interior.
• Esta al costat de la masia i del conjunt de la granja de can Cames.
• Actualment, està habilitada pel culte.

Fotografia de la Generalitat de Catalunya

Sant Jaume de Rifà és una ermita d’estil romànic situada al municipi de Sant Antoni de Vilamajor, a la comarca del Vallès Oriental.

És una petita construcció d’una sola nau, amb arcs i volta apuntats, pertanyent al romànic avançat. L’absis, circular, té una finestra espitllerada.

Té adossada la casa de l’ermità amb una espadanya a la partió.

Pel que fa a la façana destaquen: la porta amb set dovelles, un rellotge de sol, i un pedrís des de la porta de l’absis.

L’Ermita de Sant Jaume de Rifà, és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies ; Ramon Solé

Masia de can Ganga de Tossa de Mar

La Masia de can Ganga, està situada en el carrer de Codolar, 4, està ubicat a llevant del barri de la Roqueta de Tossa de Mar

Carrer del poble antic de Tossa de Mar

Can Ganga , també va ser conegut per Can Leandro; es tracta d’un típic exemple de Masia fortificada del segle XVI construïda fora muralles, la qual consta de tres plantes i coberta d’una sola aigua de vessant a façana amb un ràfec de tres fileres: la primera de rajola plana, la segona i la tercera de teula.

Us passo la seva historia :

• Aquesta casa rep el nom de dos dels seus llogaters: Leandro Macaya Xiberta i una família el motiu de la qual era “Ganga”.
• Es de les primeres cases construïdes fora del clos murallat. I
• A la segona meitat del segle XVIII era propietat del patrici Tomàs Vidal i Rei, un dels primers “indianos” a enriquir-se mar enllà i en qui s’ha volgut trobar una descendència directa de Vitalis, el patrici romà de la vila dels Ametllers. Aquest fill de Tossa, que era tractat de “don” pels seus veïns, anà a Amèrica dues vegades i es convertí en el tossenc més ric. Tant, que la seva autoritat era superior a la del mateix batlle. Portava botons d’or als punys de les camises i a l’armilla, sivelles d’or a les sabates, lluïa xarrateres al vestit de cerimònia, corbatí i espasí amb guarniment i funda, tot d’or. Guardava rapè en capses d’or o d’argent, i eren de metall preciós també els guarniments dels seus cavalls.
• És d’ell el llegat més gran que cap tossenc mai no hagi fet al seu poble: fundà l’Hospital dels pobres, que li va costar més de 17250 lliures.

La façana principal de Can Ganga, és la que dóna al carrer de la Roqueta i està estructurada internament basant-se en tres crugies. La planta baixa consta de tres obertures, a destacar especialment el gran portal adovellat d’arc de mig punt amb unes dovelles de grans dimensions molt ben escairades.

En el primer pis o planta noble trobem tres obertures. La central, ubicada simètricament al portal d’entrada, és rectangular i està equipada amb llinda monolítica, muntants de pedra i ampit treballat. Les dues impostes, estan ornades amb dos querubins respectivament.

Simultàniament aquesta finestra central es troba flanquejada per dues obertures – una per banda- les quals es troben en un estat avançat de deteriorament. La de la dreta és la que surt pitjor parada, com així ho evidencien tant els petits arcs lobulats com, sobretot, l’ampit.

El segon pis executaria les tasques d’altell. Simètricament al portal i a la finestra central, aflora de la façana una petita protuberància flanquejada per dues obertures -una per banda- les quals també es troben immerses en un estat avançat de corrupció i deteriorament. La de la dreta és una petita finestra amb dos arquets lobulats i un petit ocul en la llinda.

Actualment es seu del Museu etnogràfic de Tossa de Mar.

Can Ganga és un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Tossa de Mar, Viquipèdia i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

De Masia a Restaurant, can Poal de Vallromanes

Can Poal està en l’ Avinguda  de Vilassar de Dalt de Vallromanes. És una masia situada a la dreta i al tocar de l’església parroquial, que segueix l’estructura típica de la casa rural catalana.

La masia de can Poal, és rectangular i conserva la mateixa estructura per la part posterior. Actualment no és simètrica, però possiblement, hi havia estat abans que se li afegís un cos a la dreta.

El carener és perpendicular a la façana, i la teulada és a doble vessant. Tota la façana és arrebossada, deixant al descobert les dovelles de la portalada d’arc de mig punt i les pedres que formen la llinda i els brancals de la finestra central. Les altres dues finestres foren obertes posteriorment i són sostingudes per una llinda de fusta. Quatre contraforts situats als angles sostenen els murs.

Actualment és un destacat restaurant de Vallromanes, us passo un enllaç al respecta :

https://etselquemenges.cat/restaurants/can-poal-com-a-casa

Can Poal és una obra del municipi de Vallromanes, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Vallromanes

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Rectoria de Cardedeu

La Rectoria esta en el  carrer Lluís Llibre, 25 amb cantonada amb la crta. de Cànoves  a Cardedeu.

La Rectoria es un edifici senzill, per ho antic i amb historia :

• En el plànol de Cardedeu del 1777 s’ubica fora del que era el nucli urbà en aquell moment.
• És possible que fos una masia abans de convertir-se en rectoria, però al segle XVIII ja tenia aquest ús.
• Com d’altres edificis religiosos, va ser confiscada per l’Ajuntament de Cardedeu a l’inici de la Guerra Civil (1936-1939).
• El novembre de 1936 va ser seu del POUM i el març de 1937 la va ocupar la Creu Roja.
• Aquestes ocupacions van fer malbé l’edifici en general i el mobiliari en particular.
• Quan es va acabar la guerra, la Rectoria va ser restituïda a la parròquia i ha mantingut el seu ús fins avui.

La Rectoria, està situada fora del recinte antic de la vila i a un carrer entre mig de l’Església, es una antiga casa de pagès.

Consta de planta baixa, pis i golfa, està coberta a dues vessants amb teula àrab. La façana plana és asimètrica, amb el portal d’arc de mig punt dovellat de grans dovelles.

Al primer pis hi ha un balcó de llinda plana; presenta altres tipus de finestres, una d’elles a la planta baixa, imitant el portal de mig punt dovellat.

A la part nord hi ha una finestra molt vella, amb motllures d’estil gòtic.

La Rectoria està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El conjunt de la Torre d’en Toni Janer, restes de ca n’Armand i la masia de Cal Garrofer de Castelldefels

Ca n’Armand,  estava situat  entre el carrer de l’ Església amb el carrer d’Isaac Peral;  va ser un important hostal del segle XVII, situat a tocar de la Torre de defensa d’Antoni Janer (s.XVI).

Durant la guerra civil hi va caure una bomba a la masia de Ca n’Armand  i es va ensorrar la coberta i els tres pols, 

en els anys va quedar tant malmesa aquesta masia, que durant l’any 1981 es va portar el seu enderrocament.

La Torre de defensa d’Antoni Janer de planta quadrada

 

amb accés pel primer pis des de la masia de Cal Garrofer, a la qual estava unida, fent de pont amb el desaparegut mas de ca l’Armand.

  

El pis superior s’obre amb una galeria d’arcs rebaixats. Les cantoneres, molt ben tallades.

Aquesta era una manera de protegir-se dels corsaris,  si es perdia el mas, podien guarir-se  a dins La Torre.

Cal Garrofer és una Masia de finals del segle XVI.

Cal destacar de Cal Garrofer :

• És una construcció d’estructura irregular que sembla haver estat de planta basilical i haver perdut un dels costats.
• Destaquen les llindes, brancals, dovelles, etc. fetes de pedra de marès vermella, mentre que els murs són de paredat.
• A la façana destaquen dos contraforts i un rellotge de sol.
• Un pontet la uneix a la Torre d’Antoni Janer.
• Té cinc petites obertures de mig punt dalt de tot de la façana que corresponen a les golfes.
• Documentada des del 1553 en el fogatge on consta el nom de Duran del Garrofer,
• I en un període de temps, va ser seu de l’Ajuntament.

L’antiga masia de Cal Garrofer, en l’actualitat  està habitada, es coneix també com Cal Garrofa o Cal Garrofí.

Ha sofert diverses transformacions, la darrera el 1947.

Cal Garrofer és una obra del municipi de Castelldefels inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Sol