Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pels que molts s’interessaran.

Diapositiva de Joan Lluís Ferret i Pujol. La formació del Delta del Llobregat. Segle X.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral “a prop de les canyes”, pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

Mapa que representa el que seria la zona de Provençana al s. X, amb les vies de comunicació i els estanys que formaven les lleres del riu LLobregat.

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i a Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. En 1066 Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en “una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet” que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya.

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, una Emma que voldrem dilucidar qui era en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills. Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores del segle XI

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

Dones del segle X al Baix Maresme

Castell de Vilassar. Foto: Ramon Solé

Durant el segle X i principis de l’XI, trobem a Premià, Vilassar o Cabrera de Mar, com en altres indrets de Catalunya, dones que són reconegudes pel seu treball i que administren els seus propis béns, en companyia d’altres membres de la família o per sí mateixes. Volem deixar constància dels seus noms i del seu fer.

En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda[1] (Garsinda de Tolosa, esposa de Guifré II ó Guifré Borrell i mare de Riquilda de Narbona).

En 962 Mir “Llop” estableix al matrimoni format per Guifré i Aurundina a Premià. En 975 es renova aquest establiment amb Aurundina i els fills de Guifré, fent menció a que ambdós esposos plantaren vinya. En 986 Aurundina amb els seus fills ven una mujada de vinya a Emó (dona).[2]

Alella. Vinyes. Foto: Ramon Solé

Un altre matrimoni que veiem a Premià és el d’Auxili i Cixilo[3]. En dues ocasions compren (974 i 977) i en 986, com feia Aurundina, venen una part a Emó. Auxili signava la venda de 929. Aquests levites o lletrats que trobem signant documents, acostumen a ser uns propietaris mitjans.

Mir “Llobet” pot ser un dels fills de Galí i Ermengarda, senyors del castell d’Eramprunyà. Els terratinents que tenen propietats a diferents llocs del voltant de Barcelona són força habituals en aquest temps, com seguirem veient.

El matrimoni Isimbert-Emó i, més endavant, Emó sola, sembla ser d’aquesta baixa o mitjana noblesa, probablement família del vicari del Castell de Cabra, a la frontera del Penedès, Ervigi[4]. En 978 Amaltrud ven a Isimbert i Emó cases , corts, horts i arbres al terme de Premià que limiten amb Vilassar “Vila Azarí”, amb les ones del mar, amb Alella i amb el terme d’Arca per cinquanta sous.

Vilassar, castell i torre del s. X. Foto: arxiu Rasola.

La Seu de Barcelona tenia béns a Premià. Entre les nombroses deixes que fa el Comte Mir a la Seu en 965 (ó 966) es troben les esglésies de Primiliano i de Taliano (Teià), noms d’origen romà que mostren, junt els jaciments trobats, l’antiguitat dels llocs. La Seu adquireix, després de la presa d’Almansor (985), nombrosos béns. En 989 Elies, prevere, Altemir, Ermengarda i Bonadona, germans, empenyen al bisbe Vives el puig i la torre de Premià que limitava amb un torrent i dues vies, la que anava a la Vila i la que anava al Munt.[5]

Rieras del Maresme. “El Maresme, aigua e hidrografia”. Centre de Recursos Pedagògics del Maresme.

En 985, al testament de Rami, mort en la escomesa, es deixava, entre diferents propietats, un alou en Marítima  (Premià) a Quintilo Deovota, amb la condició de que a la seva mort passés a Sant Pere de les Puel·les. Al testimonial de 991 (ó 992) d’aquest monestir femení, entre altres propietats que s’indiquen, té una a Duos Rios (la riera del Far i la de Canyamars originen la d’Argentona), junt a l’alou d’Ervigi, vicari. En 997 Amaltrud, dona a la Seu terres i vinyes a Mata (Mataró) com a marmessora d’Ervigi, vicari.[6]

En 992 Borrell empenya al bisbe Vives terres, vinyes, cases, corts, prats i arbres al terme de Vilassar per sis unces d’or. Limita amb la serra que va per Sant Mateu, passa pels Arcs i va cap a Mugent, a l’est amb la vila d’Agell (entre Cabrera i Mataró) i la mar i al sud pel mar i per la vila de Teià fins la serra de Sant Mateu. Borrell especifica que ho té pel seu pare o per compra que havia fet al seu senyor, el Comte Borrell i que si no pot abonar l’import, la penyora passarà al bisbe.[7] Segurament el va poder desempenyorar perquè aquest alou no figura al testament final del bisbe Vives (995), sí figura, en canvi, un alou de Premià, al lloc anomenat Perelló o Banyeres, que el bisbe deixà a la Seu.[8] L’alou havia estat de Sensenanda segons consta en una venda entre dues dones (de Maria a Beliarda), on també trobem una altra dona: Ermegodo i la “terra de la Seu que havia estat de Sesenanda”. [9]

Premià de Dalt. Font de Sant Mateu. Foto: Ramon Solé.

En 996 Elies i Bonadona venen a Guillem i Beliardis un alou que limita amb Sant Mateu, amb el riu de Cabrils, amb la mar i el sorral de Teià.[10]

En 997 els Comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir de Sant Cugat un alou anomenat Villare Teudbert a la Vila Vitamina (Palautordera) a canvi d’alous a Mata (Mataró), Argentona, Premià, Vilassar i Teià.

Al canvi de mil·lenni Amaltrud és marmessora del levita Guadamir, amb la seva filla Ermildis, abadessa (probablement de Sant Pere de les Puel·les) i Trasoer que deixa a Sant Cugat un alou al castrum Olèrdola.[11] Emmo compra una terra a Premià a Guilarà, Argemir i Ória que limita amb vinya i terra de la compradora i terra de Sant Joan del cenobi (Sant Joan de les Abadesses).[12]

En 1002 Elies i Cusca venen a Ungil i Quixol dues peces de terra i una vinya a Premià. Entre els límits trobem noms coneguts com Bonadona o Llobató, el d’una altra dona, Dadil i el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que, en aquestes èpoques i a diferents indrets, trobem proper a propietats de dones.

El “senyor de Foix”, Borrell, tenia també propietats al Maresme, doncs al seu testament de 1017, abans de peregrinar a Roma, deixa el seu alou de Vilassar a la seva dona Adalet, i, entre altres, fa donacions a Sant Pere de les Puel·les, on té una filla. A una filla, Quixol, li deixa mig alou a Durios (Dosrius).[13]

Canyamars. Pou de Glaç. Foto: Ramón Solé.

No ens resulta estrany que la família del vicari Ervigi i la seva dona Amaltrud sigui la mateixa del castell de Cabra i la que té propietats al Maresme. En ambdós casos es menciona el fill gran, Guifré, però la resta de fills són diferents, potser van tenir varis fills, però també es possible que aquests noms com “Ervigi” sigui un renom que s’estableix en funció del seu rol. De fet Eroig o Ervigi vicari sembla ser veguer o vicari de molts llocs al voltant de Barcelona: Vallés, Maresme, Besós, Llobregat, al mateix temps. A vegades apareixen dos amb filiacions distintes com succeeix el 970 i el 975 a la zona de Montjuïc.

En tot cas no és tan important determinar el “qui és qui”, a part de que sovint és impossible, per molt que ens agradi, com saber d’aquests rols.

Amaltrud és una mare de família que procura pels seus familiars i potser també pels seus pròxims, com veiem als testaments de les dones. La millor mostra ens la proporciona la seva filla Emma[14] reclamant al monestir de Sant Cugat, al seu testament de 1024, ser enterrada junt la seva estimada mare, Amaltrud. Els testimonis són Guifré, Amat (probablement un nebot) i Llobet. Noms que, sense poder determinar clarament qui són ens resulten clarament familiars.[15]

Claustre del monestir de Sant Cugat. Foto: Fidel Rodríguez del blog d’estimada terra: https://estimadaterra.wordpress.com/2021/02/11/claustre-del-monestir-del-sant-cugat-del-valles/

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 21-02-2021.

A les mares i filles de tots els temps.

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 10

[2] Ibídem, n. 27 (962), n. 56 (975) i n. 71 (982)

[3] Ibídem, n. 52 (974), n. 58 (977) i n. 86 (986)

[4] Quan, en 980, el comte Borrell estableix a Ervigi amb la seva dona Amaltrud i el fill d’ambdós, Guifré, com a vicari del castell de Cabra, trobem entre les signatures a Isimbert, un nom no gaire freqüent. Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 186.

[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 79.

[6] Ibídem, n. 63 (985) i n.131 (997)

[7] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 123

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, n. 44.

[9] Baucells J., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fund. Noguera, 37, n. 120.

[10] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 161

[11] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCIV. 

[12] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 199

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 269.

[14] Emmo o Emma són les diferents formes en que el nom gòtic Emó  va evolucionant.

[15] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCCXII

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre. Monestirs femenins medievals relegats per la història

Castell de Vallparadís a Terrassa regentat pels “Terrassa”. Foto: Ramon Solé

A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.

https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].

Canyars o “Jonqueres” al riu Ripoll. Foto: Ramon Solé

El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics. Des de 1036 Sant Vicenç és reconeguda com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no deu tenir el mateix significat que al 973, ja que que el primer podria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]

Paratge de la Font de la mina entre el molí de Fontanet i el de les tres creus riu Ripoll. https://fontsaigua.wordpress.com/2015/11/22/avui-destaquem-la-font-de-la-mina-de-sabadell/

La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI  (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia, el fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada.

Santa Maria de Toudell a Viladecavalls A: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/02/la-quadra-del-toudell.html

Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.

Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga. En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[7]

Aquests trasllats s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control de la cúria sobre elles i els seus bens. Posteriorment seran comanadores de Sant Jaume les que regentaran el monestir de Santa Maria de Jonqueres, una ordre amb una vida més activa i amb formes de vida mixtes, on les “dames” podien casar-se i ensenyaven als fills i les filles dels cavallers, el que causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques[8].

L’edifici gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.

Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se a l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.

Castell-Cartoixa de Vallparadís. Foto: Ramon Solé

En 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes[10], al terme de Sant Fost de Campsentelles, quedant sota la protecció feudal d’aquest llinatge i regint-se per la regla de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, el que les hi permetia viure

El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.

La Cartoixa de Montalegre a Tiana, amb l’edifici de la Conreria al fons. Foto: Ramon Solé.

Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.

La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Cabanyes; la de Martorelles i la Santa Perpètua van passar amb la compra de la baronia de Mogoda a la Pia Almoina i així seguirà, amb altres compres, aconseguint tenir un bon domini que el permetrà subsistir fins avui[11].

Les germanes agustines de la Conreria, en canvi, es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la Casa de la Caritat, que havia estat seu del monestir de Valdonzella (cistercenc).

Hornacina del Carrer Montalegre. Foto: AGC

La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]

Conreria: font de les monges. Els noms s’obstinen en dur-nos el record. Foto: Ramon Solé.

Van desobeir i es van extingir.

Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.

Si comparem les dades del monestir de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes,  endemés de, molt sovint, quedar calumniades.

Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.

Vallparadís. Un castell des d’on actuaren alguns senyors i algunes dames. Foto: Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.

[1] Verdaguer i Caballé, Joaquim. «Els Terrassa. Genealogia». Terme, [en línia], 2000, Núm. 15, p. 38-46, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40705 [Consulta: 8-12-2020].

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222

[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.

[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.

[7] Verdaguer, J. “Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura” https://joaquimverdaguer.blogspot.com/2019/12/sant-vicenc-de-jonqueres-la-creu-alta-i.html

[8] Maria-Mercé Costa (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[9] Verdaguer, J. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/02/blanca-de-centelles.html

[10] “El berber que va ser bisbe”: https://www.rondaller.cat/2015/04/30/sant-cebria-de-cabanyes/

[11] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció.

[12] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-2

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Horts vora el riu Ripoll

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

Can Feu o masia Sobarbar

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Canyars a les vores del riu Ripoll

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar o can Vilà de Jonqueres és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar o can Vila de Jonqueres a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Togores ermita i masia can Pages Vell

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort.  La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Togores, font i torrent cap el riu Tort

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

Sant Vicenç de Jonqueres a la Carretera de Sabadell a Prats de Lluçanes, on hi va haver una congregaciò femenina, de la que no en sabem apenes res fins el 1
https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Torrent de la Batzuca de Sant Quirze del Vallès

Text de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies de Ramon Solé

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

—————————————————————————————–

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

Dones de Banyols, finals s. X – principis s. XI

Avui us presento dos articles

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”.

Cànovas i Samalús, reconstrucció històrica medieval, 2019

Cabana feta al 2019. Foto: Ramon Solé

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920[2], quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades.

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Llibre sobre les fonts de Cervelló. La riera de Cervelló desemboca al Llobregat.

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final “i molts altres bons homes”[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (soles perquè actuen per elles mateixes amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: “Casta de Cercle[11]“, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Sant Just és una de les ésglesies més antigues de Barcelona. Foto: Ramon Solé.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

L’ú de juny de 1000, Oruç i Gondemara venen a Gotmar i Casta una terra en Banyols que limita amb terres de Auruç, jutge i d’Adilfia i els seus fills. Gotmar i un altre germà, Elies, moren en l’expedició de 1010. Complint una de les seves voluntats Lupone, Candedi i Ermengarda venen una terra en Provençana que limita amb la vinya que va ser d’Aurucia i amb una vinya d’Amat (de la família de Castellví de Rosanes). Ponç, levita, és qui la nomena com “Casta de Cercle” en 1020 quan permuta amb el bisbe Deudat (1010-1029) un alou que limita amb la terra del seu marit, el difunt Gondemar (o Gotmar). Uns dies després, Casta, amb els seus fills Bonhom, Amalric i Miró i les seves filles Ermegod i Matrisinda permuten amb el bisbe Deudat  el seu alou de Cercle[12].

Vinya actual a Olesa de Bonesvalls. La vinya era un cultiu molt apreciat a l’Alta Edat Mitjana en aquestes zones. Foto: celler l’Avenc del Garraf.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

————————————————————————————-

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vols. IV, n. XI.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

 

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.

[12] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 18 (1000), doc. 22 (1010) i docs. 27 i 28 (1020).