La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

Edifici de l’Antiga “Societat General d’Electricitat “ de Terrassa

La Societat General d’Electricitat estava situat en el carrer  Unió amb el carrer Joan Coromines de Terrassa.

Us passo la historia de La Societat General d’Electricitat :

  • Es va crear l’any 1896 al carrer Cremat, per produir electricitat i arrendar-la per a l’enllumenat públic, per a ús particular i per a altres usos. La societat es va constituir amb 60.000 pessetes de capital, en accions de 250 pessetes cada una, i el gerent n’era Jaume Parrot.
  • El 31 de gener la central elèctrica començà a subministrar fluid elèctric per a l’enllumenat als seus abonats, que eren famílies acomodades, ja que costava 70 cèntims el kWh. Funcionava a partir d’un generador de vapor, tres motors de gas Crossley i unes quantes dinamos Crompton; en total, 14.600 candeles a plena potència que generaven 34.080 watts.
  • La Societat va construir una nova central productora al carrer de la Unió, l’edifici actual, obra de Lluís Muncunill, inaugurat el 1908, amb elements característics d’algunes de les seves fàbriques industrials: coberta amb volta de maó pla i parament de maó vist.
  • La Societat va instal•lar el 1911 un nou motor amb dinamo de 100 CV per respondre a l’augment de la demanda de fluid local, i també contracta fluid de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat.
  • És l’època en què comencen a demanar fluid elèctric les empreses tèxtils, que van abandonant les antigues màquines de vapor.
  • Fins aleshores la Societat General d’Electricitat tenia el monopoli de la producció del fluid elèctric a Terrassa, però el 1912 hi va entrar en competència la societat Energia Elèctrica de Catalunya i, més endavant, també Regs i Força de l’Ebre, que va acabar comprant les dues primeres societats amb què es repartia les zones entre Terrassa, Sabadell i Manresa.
  • L’any 1952 va ser adquirida per la FECSA.
  • Després d’estar tancat durant molts anys, durant el 2002 l’edifici fou reformat per transformar-lo en un establiment de restauració d’una important cadena.

A la façana té un rètol de trencadís amb el nom de la companyia. És un edifici de caràcter industrial format per dues naus de planta rectangular i unides longitudinalment, una de les quals de majors proporcions i qualitat que l’altra.

La nau principal, de doble alçada, és coberta amb voltes a la catalana, de revoltó, atirantades, que donen un joc de cobertes sinuoses que deixen a cada inflexió una eixida del baixant del desguàs. Als panys de paret que queden entre aquest ritme de baixants s’hi obren un finestral a nivell de planta i un grup de tres finestres de ventilació al cim.

Totes les obertures són d’arc carpanell i fetes amb maó, així com la cornisa de remat que segueix la sinuositat de les cobertes. Tot l’edifici està vestit amb maó vist. A l’interior resta un tros de sòcol original de ceràmica vidriada. La segona nau, de menys alçada, també és feta amb coberta a la catalana i maó vist.

Us passo un interessant article sobre l’arribada de la llum a Terrassa :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2012/11/larribada-de-lelectricitat-terrassa.html

La Societat General d’Electricitat és un edifici  protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé