L’antic Casino esta situat en el carrer de Sant Joan, 1 de Sant Esteve Sesrovires.
Us passo la seva historia:
El Casal Cultural El Casino es construeix entre els anys 1920 i 1925 per la societat el “Casino de San Esteban de Sasroviras”.
La façana, que data del 1921, és de finals del modernisme català.
L’any 1933 és arrendat a la Societat Coral Apolo com a seu de l’entitat.
Entre els anys 40 i 80, El Casino s’obre als socis cada dissabte, diumenge i vigílies de festius, que gaudeixen de balls i cinema. En aquest període, una colla d’associats hi representen muntatges teatrals.
El 1988 l’Ajuntament de Sant Esteve adquireix l’edifici.
Després de la seva rehabilitació, s’inaugura el 30 de desembre de 1990. En aquesta etapa El Casino, amb la Comissió de Cultura del Patronat Municipal al capdavant, veu néixer entitats i acull tot un seguit de noves propostes culturals.
L’any 2008, l’Ajuntament hi torna a fer importants obres de millora en seguretat i climatització. Es facilita l’accés pels camerinos, de nova construcció, i es canvia el pati de butaques. Amb una programació estable, amb activitat diària del teixit Associatiu Sesrovirenc i renovades il·lusions, El Casino s’obre a l’ús i gaudi de tots els veïns i veïnes.
És destacable la seva original façana, dividida en tres cossos, el central més elevat, emmarcats per pilastres rectangulars que s’eleven damunt del coronament ceràmic fent de peanya per sostenir esferes i gerros.
Recull de dades: Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires
Cinematògraf Robert al café de Cal Carreter. Font: Arxiu Municipal de l’Hospitalet (AMLH).
Les primeres projeccions de “cinema” van arribar a l’Hospitalet el 1907 amb Joan Monrós i Ràfuls (L’Hospitalet, 1862-1930), a la casa coneguda com “Cal Carreter” del carrer Major de l’Hospitalet (abans número 109 i ara 63).
Cal Carreter era propietat de Joan Durban que en 1891 havia ampliat i remodelat l’edifici afegint el pis superior amb la balconada i el coronament semicircular que li va donar un aspecte singular. Malauradament d’aquest edifici històric ja no en queda res, excepte els records. Els Durban tenien una masia a la Carretera del Mig cantonada Pau Casals, potser aquesta casa l’havien comprat com una manera d’ampliar els seus recursos econòmics.
Joan Monrós vivia en aquest edifici on tenia un cafè a la planta baixa. El cafè oferia també animació amb diferents espectacles i és en aquest context que inicia les projeccions d’un cinema mut molt primitiu.
El Carrer Major a principis del segle XX. Un café era ja un bon negoci. AMLH
El cinema ja havia arribat a Barcelona el 1895 inspirant-se en el que s’iniciava al mateix temps a París com el “Teatre Robert Houdin”, dirigit per Georges Mèlies o el cinematògraf dels germans Lumière.[1]
Segons l’informe tècnic de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt, en 1912, tenia capacitat per a 150 persones. Al interior hi havia instal·lació d’aigua, amb la corresponent boca i manega, i dos extintors. També disposava de dos ventiladors elèctrics. La cabina de projecció es trobava fora del local i n’estava aïllada per una paret de 50 cm. Tenia una xemeneia de ventilació i una regadora damunt de I’aparell projector per apagar possibles incendis. La cabina era prou allunyada de les portes, que s’obrien cap enfora.[2]
Cartell de 1913. AMLH.
El cafè de Cal Carreter va continuar obert fins 1928, dos anys abans de morir Joan Monrós. Posteriorment, l’edifici va ser convertit en un magatzem tèxtil i, més endavant, en un taller d’estampació. La seva façana encara es mantenia fins 1994 quan va ser enderrocat per a construir un bloc de pisos.
Edifici de Cal Carreter abans de ser enderrocat. AMLH.
En 1911 Lluis Oliveras Norta, de 22 anys, sol·licita permís a l’Ajuntament per a instal·lar, al xamfrà de les actuals Rambles amb el carrer Barcelona, un local expressament dedicat a cinematògraf.
Recordem que la família Oliveras era propietària de la finca anomenada “Cal Tres” i, per tant, dels terrenys on s’obriria la Rambla Just Oliveras, que llavors començava a urbanitzar-se.
Cal Tres era el pedrís on s’obriria la Rambla Just Oliveras. AMLH.
El local “provisional” es va instal·lar davant d’on hi haurien les cotxeres dels “Oliveres”, un negoci del seu parent, Just Oliveras i Prats (l’Hospitalet, 1887-1938)[3], avui seu de la cooperativa Abacus. En Lluis Oliveras arrendà el local a Joan Monrós a fi de que aquest li arranqués un negoci en el que no tenia experiència. Aquest primer cinema, pròpiament dit, es va dir “Imperial”.
Rambla Just Oliveras als anys 20, a mà esquerra es veu la façana de l’Imperial (de perfil), al fons la Torre Puig, que després seria la clínica Gajo. AMLH
Durant dos anys (1911-1913) el Robert, al que la gent del poble seguia anomenant Cal Carreter, i l’Imperial van compaginar les seves programacions. Des de 1914 no es tenen més notícies del primer, sembla que la relació entre Monrós i Lluis Oliveras es va trencar.
El Cinema Imperial era un edifici senzill i funcional, inicialment d’estètica modernista, «reflex del model oríginal de París, bressol del cinema, però més a prop d’una sala de varietats» [4] estava format per dos cossos, el d’entrada, on hi havia un cafè i la cabina de projecció, i una gran nau on hi havia el pati de butaques amb capacitat per a set-cents espectadors. Tenia sis obertures de sortida, extintors i una primitiva instal·lació elèctrica. Va funcionar fins 1933 ja que, en 1924, en Lluis Oliveras obrí un nou local, més modern i confortable, al carrer Baró de Maldà, el Cine Oliveras, amb el que l’Imperial va anar perdent força.
Plànol de la façana del cinema Imperial. Imatge proporcionada per Jorge Urbano, arquitecte de la nostra ciutat.
L’edifici de l’Imperial va ser reconvertit en el Garatge Oliveras, que comptava amb sortidor de benzina i va funcionar fins el 1980, any en el que va ser enderrocat per a construir, com no, un gran bloc de pisos.
L’imperial convertit en garatge. Foto: CEL’H.
Al quadern d’estudi del Centre d’estudis de l’Hospitalet de 1996 podreu trobar molta informació sobre aquests i altres cinemes de la nostra ciutat. En aquest article he volgut recollir els inicis d’aquest element cultural i emblemàtic que és el cinema, una font d’informació, quan no n’hi havia d’altres medis visuals i de formació, ja que va ajudar a conèixer i a gestionar les pròpies emocions en un temps de molta repressió en tots els àmbits humans.
Són anys, el primer terç del segle XX, d’importants canvis polítics, socials, tecnològics…, el cinema es feia sonor, ja no es necessitava un mestre tocant el piano darrera del teló del corral de comèdies que era el primer cinema ni algú altre que fes sorolls ambientals, com es recull en 1947.[5] La economia agrària i d’oficis manuals donava pas a la industrial on les màquines s’imposarien. Un bon exemple és el de les famílies Durban i Oliveres, emparentades pel casament de l’empresari i polític català Just Oliveras i Prats amb la Josefa Durban i Casas.
Cotxeres dels «Oliveres». Avui centre comercial de llibres i papereria.
Tot plegat unes pinzellades d’aquells temps complexos i convulsos en el que un poble d’economia agrària, on tothom es coneix i molts estan emparentats, es transformà en una gran ciutat al servei –com sempre- de la gran metròpoli.
El cinema Oliveras que es mantigué, al carrer Baró de Maldà, fins el 1989.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 10-01-2022
A la gent humil que ha gaudit i gaudeix del bon cinema
——————————————————————————————————————–
[1] Núria Toril i Oscar Garcés (1996) “El cinema a l’Hospitalet. De l’espectacle de fira a la multisala (1907-1996) Centre d’estudis de l’Hospitalet, quadern n. 13-14
[2] Marcé i Sanabra, Francesc(1994). “Joan Monrós i Ràfuls” a: Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.285-285.
[3] El 1921 s’inaugura la línia entre l’Hospitalet Centre i la plaça d’Espanya de Barcelona. El 1927 va connectar amb Cornellà de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat
[4] Urbano, Jorge (1996) comentaris arquitectònics a alguns cinemes de l’Hospitalet (quadern d’estudi 13-14 del CEL’H, o.c.)
[5] “Perfiles sentimentales” El cine de “Cal Carreter”, p. 16 del butlletí n. 2 del Casino de l’Hospitalet de desembre de 1947. Aquests butlletins propietats del Sr. Joan Rosell, van ser recollits i enquadernats per Josep Rosell Ventura, antic president d’aquesta societat.
L’ermita de Sant Felip Neri de les Ferreres està a tocar de la Masia les Ferreres de Rellinars.
Us passo la seva historia:
La data que apareix a la llinda (1660), marca l’antiguitat.
Després de la guerra civil, mentre es recuperava i restaurava la parròquia del poble, se celebraven actes litúrgics.
És un edifici de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dues vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Tot al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s’aixeca un campanar d’espadanya d’una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus.
Hi ha pintures murals que encara s’hi conserven. Aquestes pintures murals dels voltants del 1811 descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa i sembla que foren pintades per un monjo cartoixà escapat de la confraria de Montalegre.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
La porta és rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d’una sola peça. Cap a l’intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
Sant Felip Neri és una capella del municipi de Rellinars (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La casa de Ramoneda esta situada en el carrer de Caldes 46 de Sentmenat.
Edifici unifamiliar format per planta baixa, dos pisos i terrassa, amb una disposició dels elements a la façana en forma simètrica.
Està totalment decorada, amb murs esgrafiats de color blanc i verd clar i obertures de pedra tallada a l’estil neoplateresc, amb emmarcaments a les finestres i baranes del balcó i finestres superiors. A la planta baixa hi ha tres obertures rectangulars i la central, és la porta d’accés.
Una línia d’imposta amb relleus de tipus floral marca la separació del primer pis, on hi ha un balcó corregut de tres obertures rectangulars amb barana calada, emmarcades en pedra decorada amb motius florals. El coronament és amb cornisa i barana. Apareix la data de 1903.
La Casa Ramoneda és una obra modernista de Sentmenat inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé
Arxiu Tobella o edifici Joaquim Alegre, esta situat en la Placeta de Saragossa, 2 de Terrassa.
Us passo la vega historia :
El promotor de l’edifici fou Joaquim Alegre, per fer-lo servir com a magatzem de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover.
La denominació popular de Magatzem Farnés li ve del nom dels llogaters i després propietaris fins a l’any 1972.
Va ser magatzem tèxtil fins que quedà abandonat.
Finalment, la propietat passà a una immobiliària de Barcelona.
L’extint Grup d’Arquitectes de Terrassa tingué una acció brillant i eficient per tal de salvar l’edifici de la destrucció.
Posteriorment, va ser adquirit per Manuel Tobella i Marcet l’any 1977 per instal•lar-hi l’arxiu que porta el seu nom.
Actualment, i des de 1978, allotja la Fundació Arxiu Tobella, que disposa d’un fons fotogràfic d’aproximadament 400.000 negatius que abasten entre 1875 i els nostres dies, centrada principalment en temàtica terrassenca, a part de programes i fulletons locals, a més de documentació diversa.
També compta amb una biblioteca amb uns 4.000 volums.
I una hemeroteca de 384 volums de diaris locals.
L’entitat està regida per una junta, té un equip de treball, organitza activitats culturals i publica obres d’interès local.
Us passo l’accés a la web de l’Arxiu Tobella, podeu consultar mes dades :
L’edifici és un exemple destacat de l’arquitectura industrial modernista, conegut com a Magatzem Joaquim Alegre o Magatzem Farnés, és obra de l’arquitecte Lluís Muncunill. És un exemple molt representatiu de l’adaptació que Muncunill fa de la clàssica tipologia de casal per convertir-lo en un edifici de caràcter industrial sense necessitat d’alterar la imatge de la ciutat.
Es tracta d’un edifici entre mitgeres amb planta baixa i dos pisos, presenta una façana simètrica d’esquema vertical, aquest accentuat per la grandària, i el format de les obertures, en arcs parabòlics que van lligant en sentit ascendent fins a rematar en uns gablets escalonats en primer lloc i en arc al coronament.
La planta baixa presenta dos arcs parabòlics amb relleus de pedra arenisca buixardada. La primera planta té balconada de ferro i perfils motllurats de ciment als arcs. El segon pis presenta el mateix esquema i amb balcons. L’edifici està acabat amb un coronament de cornisa que ressegueix els gablets.
La façana presenta sòcol de pedra i la resta estucada de gris. La planta interior està partida en dues zones dividides per una escala monumental. Els pisos estan tapiats amb volta catalana típica, de revoltó amb subjecció per biguetes de ferro. La part posterior de la primera planta, que està sota teulat, està coberta per volta de maó subjectada per tirants. La tercera planta, construïda només en part, té una lluerna de cristalls de forma semblant a les dents de serra fabrils. Cal destacar-ne la fusteria i els treballs de forja.
Arxiu Tobella o edifici Joaquim Alegre es un edifici modernista protegit com a bé cultural d’interès local.
L’Edifici de La Casa de la Vila esta situat en la Plaça de la Vila de Vilassar de Dalt.
La Casa de la Vila, es va construir en l’any 1884 a partir d’un projecte de Josep Oriol Mestres i Esplugues.
És un edifici monumental que destaca per la porxada d’entrada, la balconada i el rellotge situat al coronament de la façana.
És de façana asimètrica, planta baixa, pis i golfes, el cos principal destaca per la porxada de l’entrada, que suporta una balconada amb balustrada, flanquejada per sengles fanals de ferro forjat.
En el coronament, per sobre d’una cornisa amb mènsules, es pot veure un rellotge. Totes les obertures són en arc.
Sant Pere de Marfà, és situada al costat nord-est de la important masia de Marfà, en el terme de Castellcir, que ahir us vaig fer un article.
Us passo la seva història
El nucli original dels segles X-XI ha desaparegut totalment.
Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l’acta de consagració de l’església parroquial de Moià de l’any 939.
Gaudia de plena autonomia al segle XI.
Consta el titular de la seva església des del 985, i
Abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l’any 1077.
Fou refeta al segle XVIII.
Actualment, sense culte, es guarden les seves imatges a l’església parroquial de Moià.
Es tracta d’una petita església d’una sola nau sense absis exempt, amb entrada lateral a la banda de ponent. Estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal.
El portal d’accés presenta una magnífica decoració de pedra. Emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l’arc és feta de garlandes, flors, fulles i angelets. L’absis de la capella és pla. El parament és d’obra emblanquinada.
Entrada recinte
Us passo informació d’aquest lloc i d’una llegenda :
L’Edifici El Círcol, esta en la plaça de la Vila, 19 de Martorell.
L’antiga seu del Círcol Democràtic Recreatiu va ser construïda l’any 1917.
Es tracta d’un edifici entre mitjaneres de planta baixa, pis i terrat a la catalana. La composició de l’habitatge ve donat per la voluminositat de la tribuna.
Accés central per pòrtic de 8 columnes geminades amb capitell ornat i gran escut en relleu damunt la part baixa del fust.
Tribuna correguda de peanya arrodonida, muntans de fusta, coberta de teula àrab i vidres glaçats de colors. Coronament de barana massissa, cos central a manera de frontó doble, motllures i relleus centrals.
Actualment és la seu de la Regidoria de Comunicació, Participació i Cooperació de Martorell.
L’Edifici El Círcol, és una obra del municipi de Martorell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Ajuntament de Martorell i Viquipèdia
El Convent de Pompeià esta ubicat en l’avinguda de Diagonal, 450 amb cantonada al carrer Riera de Sant Miquel, 1 de Barcelona.
Us passo la seva historia :
El 25 de març de 1908 es posà la primera pedra de l’església de la Mare de Déu del Roser de Pompeià a l’avinguda Diagonal de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Enric Sagnier.
En 1910,es dona per finalitzada la seva construcció.
El Convent i bona part de l’Església, van ser molt malmesos durant la Guerra Civil, especialment l’interior del temple; finalitzada la guerra es va portar a terme la restauració dirigida per Pere Benavent.
La Cripta fou reformada al 1964.
L’església adossat a un dels seus costats al convent, es desenvolupa el convent pròpiament dit amb un seguit de construccions que se situen al voltant d’un ampli celobert triangular que, d’alguna manera, rememora el tradicional esquema monàstic centrat per un claustre.
Pel que fa a la façana del convent que dóna al carrer Riera de Sant Miquel i al xamfrà amb l’Avinguda Diagonal, és de maó vist combinat amb pedra i destaca per la robustesa dels elements constructius que la conformen, especialment les columnes de les obertures. L’accés es realitza a través d’una porta localitzada al xamfrà de l’edifici que, flaquejada per dues finestres amb llinda esculpida, queda emmarcada en la seva totalitat per un guardapols en forma d’arc apuntat rebaixat.
Aquest primer cos en alçada del xamfrà està realitzat en pedra i es complementa amb una galeria de finestres desenvolupades entre columnes molt robustes. A partir d’aquest nivell el parament és de maó, tot reservant la pedra pels angles, l’emmarcament de les finestres i el coronament de la façana. Pel que fa a les façanes laterals, es manté la mateixa disposició dels materials en funció del nivell d’alçada.
Destaca d’aquestes, la galeria de finestres de la planta baixa, els dos pisos de finestres de maó amb llinda de pedra i la solana desenvolupada al nivell de sota coberta.
El Convent de Pompeià és una església historicista de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Casa Joan Barata esta en el carrer Sant Pere, 32-34 de Terrassa.
Us passo la seva història :
Es tracta d’una antiga casa senyorial del 1838 tres plantes reformada a la façana i a l’interior per Lluís Muncunill el 1905.
La façana presenta trets de la seva etapa modernista, amb els relleus florals a les llindes de les finestres, els gablets escalonats del coronament i els esgrafiats de la façana.
El propietari que va fer construir l’edifici, Joan Barata i Guitard, del mas de la Barata, era un terratinent adinerat que va bastir la seva casa pairal en uns terrenys del carrer de Sant Pere que li pertanyien per herència des del 1562.
És un edifici entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos. La façana és de composició vertical. La planta baixa és en forma de sòcol i està delimitada per una línia d’imposta. El primer pis té balcons amb obertures d’arc carpanell ornats amb motius florals. El segon pis presenta finestres. El coronament de l’edifici es caracteritza per la cornisa i els petits gablets dentats.
El tractament de la façana és, a la planta baixa, amb estucat tot perfilant línies de carreus. La resta és amb esgrafiats repetitius de motius florals sobre un fons estucat de color verd i un fris de rams de flors sota la cornisa.
Terra, aigua i racons 