Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets que cal recordar

Avui us presento dos articles

Vista de Cerdanyola del Vallés. El que avui són boscos devia ser, a l’época alt medieval, camps. Foto: R. Solé.

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir en nom del seu fill Sendred acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall) Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

Font dels Degotalls de Collserola, actualment seca. Més informació d’aquesta font a: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/02/03/com-era-la-font-dels-degotalls-de-cerdanyola-del-valles/

En 964 Ermeniscle dona a l’església de St. Miquel una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

Riu Sec al seu pas per Ripollet (Palau Auzit). Foto: Ramon Solé.

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

————————————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX.

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.

Ermita de la Mare de Déu de les Feixes de Cerdanyola del Vallès

Avui us presento dos articles

Santa Maria de les Feixes és una ermita barroca situada al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, situada al mig d’un camp a tocar el camí d’Horta de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • Santa Maria depenia de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
  • Podria ser originàriament romànica però no està documentada fins al S. XIV.
  • Concretament se sap que el 1316 i 1380 es van construir dos nous altars.
  • El 1654 la finca de can Canaletes, a la qual pertany la capella, va passar en herència a Isidre Bisbe Vidal, de la companyia de Jesús.
  • El 1767 els jesuïtes foren expulsats d’Espanya i la capella es va vendre en subhasta pública el 1770, i fou reconstruïda segons consta en una làpida.
  • El juliol de 1936 va patir un incendi i es destruí l’altar.
  • En aquest indret hi havia un projecte de construir un camp de golf.

Ermita de petites dimensions de planta de creu llatina i amb coberta de teula a doble vessant. Al davant hi ha un atri al qual s’accedeix per un arc apuntat; a les bandes trobem tres arcs rebaixats i dos pilars amb capitells a cada costat. A dins hi ha dos bancs d’obra.

Ermita abans de ser restaurada – Fotògraf : Roger Vinent Arnau -2008 – Generalitat de Catalunya

La façana de l’atri i el campanar són coronats per frontons corbs típics del barroc. A la façana de l’ermita hi ha un ull de bou i un òcul el·líptic.

A l’interior, la nau central està coberta amb voltes de canó amb llunetes i arcs torals recolzats sobre una cornisa amb mènsules decorades amb motius vegetals i volutes. Les parets són arrebossades i pintades imitant carreus de pedra, tant a l’exterior com a l’interior, i amb arrambadors pintats, a l’interior. Dues obertures de pedra motllurada comuniquen la nau central amb les capelles laterals.

Us passo informació de la revista Cerdanyola al dia – issuu.com,  del 23 de gener de 2013 que parla d’aquesta ermita :

https://issuu.com/cerdanyola_al_dia/docs/1493_web

Santa Maria de les Feixes és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Masia Can Valldaura de Barcelona

Avui us presento dos articles

La masia de Can Valldaura, esta dins del Parc de Collserola a prop de la carretera d’Horta(Barcelona) a Cerdanyola del Vallès.

Us passo dades de la Masia :

  • Als començaments del segle XX, en aquella època era el propietari Francesc Guardiola Juvany, va edificar la masia sobre o a prop de les restes d’una mes antiga.
  • En Francesc Guardiola només va fer que aprofitar que la finca antiga i terrenys, que va servir per instaurar a Catalunya l´ordre del Cister al segle XII, propietat després dels comptes catalans Martí l´Humà i Jaume I, estava a la venda després de la desamortització i l´abandonament de la zona.
  • Tenia la finca més de 131 Ha. Amb terrenys Forestals i agrícoles amb part de vinya i arbres fruiters amb una zona d’hort.
  • La masia, consta de dos plantes i unes golfes, amb un adossat a dos plantes d´uns 5 metres d´amplada, un pati davanter, i un de lateral i un altre darrera; construït amb murs mixtes de pedra i totxo cuits en una bòbila.

Des de fa uns anys la masia forma part de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), us passo un enllaç al respecta :

https://www.comunicae.es/nota/el-instituto-de-arquitectura-avanzada-de-1154429/

Us passo mes informació d’un article de la Vanguardia de l’any 2016 :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160825/404172315627/can-valldaura-fab-lab-collserola-autosuficiencia.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona- Districte d’Horta i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé –Arxiu Rasola

Castell de Sant Marçal de Cerdanyola del Vallès

El Castell de Sant Marçal està ubicat a prop del camí Can Planas de Cerdanyola del Vallès.

Us passo detall de la seva història :

  • La primera referència que es troba sobre Sant Marçal és en un document del segle XI, on es comenta l’existència d’una església dedicada al sant (1042) que depenia de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola.
  • Es creu que el monestir benedictí de Sant Cugat era propietari de la senyoria de Sant Marçal i la va vendre al comte de Barcelona, que les va traspassar a la família Montcada el 1135.
  • El 1225 Raimon de Plegamans va comprar-li el castell a Guillem de Montcada, que va desobeir al seu pare, qui l’havia promès a l’Arquebisbat de Tarragona.
  • Aquest fet va generar un conflicte d’interessos per la possessió del castell i les seves terres que es va allargar fins al 1542, data en què la família Marimon va passar a ser la legítima propietària, després d’un llarg plet amb l’arquebisbat.
  • El 1690 es va crear el títol de Marquès de Cerdanyola en favor de Feliu de Marimon i de Tord com a reconeixement dels favors i serveis.
  • Durant els segles XIX i XX el castell de Sant Marçal va anar passant per diferents mans fins a la família Trénor, que és l’actual propietària.

Originàriament, el castell era un edifici de planta quadrada amb pati central, una torre i una capella gòtica envoltat per un fossar, però l’any 1895 la família Arròspiede va encarregar a Gaietà Buïgas que adaptés l’edifici per poder utilitzar-ho com a segona residència.

Aquest ho va fer respectant l’estructura original, però recobrint l’edifici amb una decoració fantasiosa inspirada en l’arquitectura romànica i gòtica.

Visites guiades al castell : Dos cops l’any, a l’octubre i al febrer, es pot visitar aquest edifici emblemàtic de la ciutat a través de les visites guiades que organitza l’Oficina de Patrimoni de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès gràcies a un acord amb els actuals propietaris del castell, proposta que permet descobrir la història d’aquest indret mil·lenari.

 

El castell de Sant Marçal està situat dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, i ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.

 

Recull dades : Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text, recull postals antigues i Fotografies : Ramon Solé

Masia de can Coll de Cerdanyola del Vallès

La masia de can Coll està ubicada en la carretera  BV-1415 de Cerdanyola a Horta, en el  Km.2 de Cerdanyola del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • Abans de1495 era coneguda com a Manso Portell, però en aquest any un fogatge ja parla d’una persona amb el cognom Coll com a propietari.
  • Al llarg dels segles posteriors, la masia creix i s’amplia diverses vegades, fins a la construcció de la capella adossada a la casa el 1845.
  • Al llarg del temps se li va afegir tot un seguit de cossos i dependències agrícoles ordenades al voltant d’un gran pati i, al segle XIX, la capella.
  • A l’exterior hi ha l’era, font i una bassa.
  • Tot i el pes de les activitats forestals, el conreu de la vinya i la producció de vi van ser les activitats agrícoles més importants que s’hi desenvolupaven.
  • La família Coll va ser molt influent a Cerdanyola.
  • Va ser adquirida l’any 1928, quasi en estat de ruïna, per Joan Serra Sian, que hi va fer grans obres i la va convertir en una explotació agrícola moderna.
  • El 1987, la finca és adquirida per la Corporació Metropolitana de Barcelona.
  • Un any després, es rehabilita una part de la masia i s’inaugura el Centre d’Educació Ambiental Can Coll.
  • Ha sigut reformada en diverses ocasions, la darrera el 1992.
  • Avui, a més de centre d’educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d’educació infantil, primària i grups d’Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d’informació i acollida del Parc els diumenges.

Can Coll, és formada per un conjunt d’edificis de diverses èpoques i estils. L’edifici principal té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants.

La façana principal, a migdia, és formada per dos cossos unificats d’estructura simètrica i dues construccions laterals afegides. El cos esquerre presenta una gran porta d’accés adovellada d’arc de mig punt; la resta d’obertures són rectangulars i estan emmarcades en pedra a la planta i al pis, i d’arc escarser a les golfes. El cos dret té la porta d’arc escarser, i la resta d’obertures són de la mateixa tipologia que les de la banda esquerra.

A la part davantera hi ha un altre edifici de maó, unit a la construcció principal per una tanca que delimita un gran pati. Aquest segon edifici s’obre al paisatge de Collserola mitjançant una gran terrassa amb columnes salomòniques de maó.

Algunes de les activitats que es desenvolupen són:

  • visites a la masia
  • exposició ‘L’home i el medi a Collserola’
  • audiovisuals
  • itineraris senyalitzats
  • visites guiades a la granja
  • observacions d’aus

Un lloc per passar-hi tot un matí amb la família i amics.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, can Coll i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Tito Garcia i Ramon Solé

Rotondes amb monuments – 2 ª part #

Algunes rotondes sols tenen un o varis arbres o amb plantes, avui us faré una mostra amb un objecta en forma de monument, clarament significatiu pel municipi :

Castelldefels

Centelles

Cerdanyola del Vallès

Montmeló – 1

Montmeló – 2

Montmeló – 3

Ripollet – 1

Ripollet – 2

Sant Cugat del Vallés

Magnifiques les escoltures en les Rotondes.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Capella de Sant Pancràs de Montflorit a Cerdanyola del Vallès

En el Blog “Conèixer Catalunya “ i que us passo l’enllaç, parla de l’existència d’un Pou de Glaç, que es va transformat amb una Capella, la de Sant Pancràs,  sense culte i descatalogada avui en dia, situada en els terrenys de Can Riera, Antic Mas Oliver :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/04/capella-de-sant-pancras-de-montflorit.html

Si passeu pel carrer de Montflorit , podreu veure la Capella per fora, la porta d’entrada que dona al carrer està tapiada,  en canvi des de dins de la finca es pot accedir.

En la part superior ens dona idea de la curvatura que te un pou de glaç, els accessos al interior s’ha adaptat als existents.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Antic hospital de Sant Llàtzer de Barcelona

Aquest edifici de l’antic hospital de Sant Llàtzer, esta situat damunt de la vall de Can Masdeu,

és pot accedir per la carretera Alta de Roquetes al costat de l’antic camí de Sant Iscle i que porta a Cerdanyola del Vallès.

Us passo l’ historia l’antic hospital de Sant Llàtzer :

  • El 27 de març de 1931 s’aprovà la seva construcció però no és fins el 1955 que s’inaugura com a Sanatori de la Santa Creu per a Nens Tuberculosos.
  • El 1974 tanca definitivament, ja que només hi quedaven dos nens i la propietat, l’Hospital de Sant Pau, volia dur-hi part dels pacients de l’Institut Mental, la qual cosa mai va arribar a succeir.

Des d’aleshores s’ha utilitzat per poc més que alguna activitat puntual als anys 80, com a residència del vigilant i com a magatzem.

Es van plantejar  diferents opcions per reaprofitar l’edifici, com per ubicar-hi el zoo de Barcelona, el trasllat d’una part de la presó de La Model o la construcció d’una residència privada per metges jubilats, amb l’oposició de l’opinió pública del barri.

Cal dir, que a Can Masdeu, va estar l’antiga leproseria de Barcelona, des de finals de l’any 1904.

Us passo el Blog de Santa Creu i Sant Pau, on podreu conèixer mes informació :

http://desantacreuasantpau.blogspot.com/2011/06/can-masdeu-i-lhospital-de-sant-llatzer.html

Si no coneixeu la Vall de can Masdéu, podeu fer un passeig o excursió, des de Barcelona, esta ven a prop.

 

 

Recull de dades : Blog de Santa Creu i Sant Pau, Blog Can Masdeu i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Museu i Poblat Ibèric de Ca N’Oliver de Cerdanyola del Vallès

El Museu i el Poblat Ibèric de Ca N’Oliver estan situats en el carrer de València, 19 de Cerdanyola del Vallès.

És un poblat ibèric de grans dimensions que es troba dins del Parc Natural de Collserola a la serra de Collserola sobre el Turó de Ca n’Oliver, al territori antigament conegut com a Laietània i, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, al barri de Montflorit.

Es tracta d’un jaciment arqueològic que va estar habitat entre el segle VI i el 50 aC i més endavant, a l’edat mitjana.

Us passo la seva història :

  • El poblat està situat de manera estratègica sobre un turó, com la majoria dels poblats laietans ibèrics, on s’observa tota la plana del Vallès.
  • El poblat fou habitat durant tota l’època dels ibers. Inicialment, era només un cúmul arrenglerat de cases senzilles construïdes dins d’un gran retall.
  • Durant l’època de l’ibèric ple (s.IV aC – III aC), es van engrandir i diversificar els habitatges, i va viure el seu moment d’esplendor quan es va construir un gran accés, un fossat i un camp de sitges amb l’objectiu d’emmagatzemar els excedents de la producció agrícola.
  • El poblat va ser destruït a finals del segle III aC o principis del II aC, a causa de la Segona Guerra púnica (218-206 aC), però es va reconstruir durant l’ibèric final.
  • Anys més tard, amb l’arribada de la nova organització territorial imposada pels romans, els ibers van abandonar el poblat definitivament.
  • Durant els segles IX i X, en l’època alt medieval, el poblat va ser habitat de nou, aprofitant algunes construccions i sitges dels ibers.

Us passo altres dades :

Es té constància de l’existència del poblat ibèric des del 1919.

Les excavacions van començar el 1954, però es van abandonar durant els anys 60.

Els treballs es van continuar a partir del 1986 a càrrec del Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola i, més endavant, per empleats del Servei de Patrimoni de l’ajuntament local.

El novembre del 1999, s’inaugurà la primera fase museïtzada. Des de llavors, anualment es museïtzen les troballes restaurades durant l’any anterior.

Actualment, es poden observar els carrers ben definits, així com cases i altres restes, museïtzades i accessibles al públic.

El dia 1 d’octubre del 2010 es va inaugurar el Museu Ibèric de ca n’Oliver, on es mostra més àmpliament el gran volum d’objectes recuperats durant les excavacions, integrant el poblat dins la ruta dels Ibers.

Molts d’aquests objectes ja havien sigut exposats al Museu de Ca n’Ortadó, també a Cerdanyola.

Per a mes informació, podeu consultar a :

https://www.cerdanyola.cat/guia/equipaments/culturals/museu-i-poblat-iberic-de-ca-noliver

El poblat ibèric de Ca n’Oliver, està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

 

 

Nota : Al no poder entrar al recinte, les fotografies son realitzades des de lluny.

Recull de dades : Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès

L’Església de Sant Martí  esta situada en la plaça de l’ Abat Oliba  i dona al carrer de  Sant Martí de  Cerdanyola del Vallès

.

Sant Martí és una església de llenguatge historicista a Cerdanyola del Vallès . A finals del segle XVII s’edificà una nova església al Pla que fou cremada el 1808 pels francesos.

L’actual poc és pot dir d’ella, es un edifici de principis del segle passat, concretament  del 1906 al centre del poble  i al seu costat, la casa rectoral, que ja vàrem fer referencia en un article i està front de l’Ajuntament.

És de planta de creu llatina. Té una nau central i tres capelles laterals a cada costat de la nau central que es comuniquen entre elles.

La construcció segueix el model gòtic amb l’interior de volta de canó. La façana té una portalada de punt rodó amb arquivoltes sustentades en unes columnes de fust llis i un gran rosetó.

El teulat és a dues aigües. Al mur de llevant hi ha adossada la torre campanar de planta quadrada i amb coberta a quatre aigües amb ceràmica vidriada.

El remat de la torre és de maó vist fet que contrasta amb la resta de la construcció d’aplacat de pedra.

Us passo mes informació de l’església :

http://www.salillas.net/cerdanyola/esglesia.htm

En el Cementeri de Cerdanyola hi ha l’església vella de Sant Martí, us passo mes dades en l’enllaç :

https://www.cerdanyola.cat/agenda/esglesia-vella-de-sant-marti-una-esglesia-la-pagesia

En la part de darrera hi ha el Centre Parroquial Sant Martí.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé