Creu de terme de Castellví de Rosanes

La Creu de Terme està a l’entrada del poble de Castellví de Rosanes.

Rosa Maria Asensei Estruch – 1990 / Generalitat de Catalunya

Es del segle XVIII, d’estil Barroc.

Rosa Maria Asensei Estruch – 1990 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una creu de terme de base circular concèntrica amb tres cossos superiors. El fust de la columna és poligonal, tot seguit ens trobem la base de la creu pròpiament dita formava per querubins.

Per últim, a manera de remat, trobem la creu, a un dels costats trobem el crucificat i a l’altre, la verge amb el nen. Els braços estan ornamentats amb motius voluntats.

La Creu de Terme del municipi de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: “Els primers textos en català”.

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

Ermita de Sant Quintín junt al Mas de Can Pedrerol de Baix.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

Restes del castell de Castellví de Rosanes. Foto: Martí Porteries, 2021

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Turó del castell, pujant a l’ermita. AGC, 2021.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

Aquesta antiga imatge al carrer Valdonzella de Barcelona és el que queda de les agustines de Mont-Alegre que van ser estingides per negar-se a entrar en clausura, ja que la seva vocació era el servei. AGC, 2020.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

———————————————————————————————————————————–

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54