La Serradora de Castellterçol

La Serradora és al sector central-nord-est del terme, ran mateix del termenal amb Castellcir. És a l’esquerra del Torrent Mal i a la dreta de la riera de la Serradora, a llevant d’on es troben aquests dos cursos d’aigua.

És a llevant de les Canals i al nord, una mica distant, del Polígon industrial El Vapor.

Us passo la seva historia:

  • El mas és documentat el 1259, però deu ser d’origen molt més remot.
  • La família Serradora apareix com una família de grans propietaris amos de masoveries i pous de glaç.
  • Foren en alguna ocasió batlles de la vila i sempre ben considerats.

Masia d’un cos únic de planta rectangular. Presenta al costat oest una torre de defensa de planta quadrada articulada en tres pisos; aquesta torre és tipològicament semblant a la de “la Noguera”, ambdues masies del segle XVI.

Sota una de les finestres de la torre hi ha en un bloc de pedra dos animals enfrontats (que degut al seu estat de conservació no es pot saber si són felins o lleons) que aguanten amb les potes davanteres una serra col·locada horitzontalment.

El mas amb la torre i les altres dependències formen un clos tancat al qual s’accedeix per un portal de grans dovelles de pedra. A la part superior del cos central i de la torre hi ha una galeria de finestres de mig punt.

En la planta noble de la casa i en la torre trobem finestres conopials del segle XVI, això indica que el cos del mas és d’aquest segle encara que hagi experimentat modificacions i afegits d’altres cossos fins al segle XVIII. L’immoble està encarat a migdia i té al davant diverses instal·lacions i dependències.

La Serradora és una masia de Castellterçol (Moianès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia: Mapes Patrimoni Cultural Diputació de Barcelona

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mercè Manzano

Sant Julià d’Úixols de Castellterçol

Aquesta setmana està dedicada a les Esglésies

Sant Julià d’Úixols és en el terme municipal de Castellterçol, a la comarca del Moianès. És al racó sud-oest del terme municipal, a prop del límit amb els termes de Granera i de Gallifa.

Us passo la seva historia:

  • La domus sancti Iuliani surt esmentada entre el 940 i el 961 com a punt de referència en compres fetes pel levita Guadamir.
  • Estava vinculada a la parròquia de Castellterçol, amb la qual fou cedida al monestir de l’Estany el 1130.
  • Fou sufragània de primer de Sant Martí de Granera i més tard de Sant Fruitós de Castellterçol. Després del despoblament del segle XIV deixà de tenir sacerdot propi i estigué vinculada a la parròquia de Granera, fins que, poc abans de 1550, retornà a Castellterçol.
  • Va patir reformes i ampliacions als segles XVII i XVIII.
  • La rectoria o casa del guarda de l’església es va fer el 1667.
  • Fou víctima d’un incendi el 1975.

L’església original del segle X ha estat molt modificada al llarg del temps, l’únic element original que es conserva és el campanar.

Jordi Ganmundi i Molina Blanca Paiiàs i Arisa 1982 / Generalitat de Catalunya

L’edifici està format per un cos rectangular amb capelles afegides. El temple tenia una estructura de capçalera en trèvol, amb tres absidioles, però només es conserva una d’elles.

La porta es troba a la façana sud damunt la qual hi ha el campanar de planta quadrada i de forma tronco piramidal. Està cobert per una teulada de quatre vessants que es recolza sobre una cúpula amb trompes.

Jordi Ganmundi i Molina Blanca Paiiàs i Arisa 1982 / Generalitat de Catalunya

La composició de les façanes és resolta amb un doble nivell de finestres que han estat paredades; les del nivell més alt són geminades i la columna central té un capitell tronco piramidal invertit. La planta baixa del campanar quadrangular, romànic, té les quatre façanes obertes per arcs que arrenquen de senzilles impostes; a causa de transformacions posteriors els arcs de les façanes nord i est han estat tancades.

Sant Julià d’Úixols és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació sal Text : Ramon Solé

Fotografies : Mercè Manzano