La Torre Moruna esta situada en la Plaça de Torremoruna de Castelldefels.
Us passo la seva història: • Originàriament era una torre de guaita que, situada en un turó davant del mar, als espadats del Garraf, formava part de la línia de vigilància entre la Torre Barona i la de Sant Salvador. • El nom que porta actualment sembla que va ser posat per un dels propietaris del sector després de la Guerra Civil Espanyola.
És una torre de defensa, aïllada, de planta circular i cos cilíndric.
Està feta amb carreus irregulars disposats en filades i coberts en gran part d’heura que no deixa veure si es conserva alguna obertura.
L’alçada conservada és inferior als 3m.
La Torre Moruna és un edifici del municipi de Castelldefels (Baix Llobregat) declarat bé cultural d’interès nacional.
Recull de Dades: Viquipèdia Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero
La Torre Barona està en l’avinguda de l’Hotel, 22, de Castelldefels.
La Torre Barona, altrament coneguda com a Torre del Baró, la Torre de la Guarda del Mar o simplement La Barona, és una torre fortificada circular situada al municipi de Castelldefels.
Va ser construïda l’any 1583 i està documentada en aquella época com la Torre de la Guarda del Mar.
S’emprava amb finalitats defensives, inicialment, advertint la població costanera de la presència de naus enemigues i, més tard, al dotar la torre d’artilleria defensant-la de les naus enemigues.
Va ser construïda per ordre d’Hug Joan Fivaller March i de Palou, qui es convertiria en el senyor del que es coneixeria posteriorment com la baronia d’Eramprunyà.
L’edificació consisteix en una torre cilíndrica de tres plantes amb parets de paredat de més d’un metre de gruix.
La planta baixa i primer pis consisteixen en una única sala d’estar; la planta superior estava mig coberta i era des d’on els sentinelles feien les guaites i vigiles, i en cas d’atac, feien senyals de fum i foc, respectivament.
La torre disposava d’una escala exterior de pedra rogenca de més de 60 esglaons estrets i sense barana per on s’accedia a la primera planta després de superar el pont llevadís; en l’actualitat i a causa de les reformes posteriors, hi resten uns 44 esglaons i s’ha afegit una barana.
Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
En l’actualitat està integrada dins el recinte enjardinat de l’Hotel Don Jaime del grup Soteras. (Per tant, si aneu estareu en una finca particular)
L’any 1949, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per decret i publicada al BOE el 05-05-1949.
La Creu de terme està situada entre el Pg. de Can Vinyes i el Pg. de la Creu, en la urbanització de Bellamar de Castelldefels.
És una creu de terme, actualment escapçada. Només conserva la magolla, el fust i la base de suport a la qual se li atribueix un possible origen romànic.
La creu pròpiament dita no s’ha conservat i tampoc es té referència de com deuria ser.
El fust és hexagonal i la magolla, també de perfil sisavat, està esculpida amb baixos relleus, ara molt deteriorats i de difícil identificació.
No se sap el seu emplaçament original, però l’any 1932 ja estava en el lloc actual.
El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.
Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.
Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015
Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.
Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara éscom el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021
Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.
Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.
Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.
1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.
L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, desmuntada pels republicans, al barri del Centre de l’Hospitalet i cases adjacents, potser la més petita era la del sagristà.
Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.
Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondalla d’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]
1975. Programa de la “Rondalla d’esparvers”. AMLH
La seva obra és senzilla i balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del “Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge” estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.
Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.
El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri. És la nostra dansa.
Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.
Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.
Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.
Voldria ser noi
Voldria ser noi;
voldria anar amb bata
jugant pels carrers
amb l’altra mainada.
Jugar amb els amics
a ratlla i a bales
i enfadar-nos tots
i acabar a pedrades.
(…)
Jugar a patacons
i també a les cartes,
i als quatre cantons
i batre’m a espases.
I al joc dels cartrons,
fent-hi alguna trampa!
Jugar al trenta-u!
Cantar les quaranta!
(…)
I tornar a aquells anys
que en arribar a casa,
trobava el caliu
del pare i la mare.
Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021
Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues
———————————————————————————————————————————–
[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.
Algunes rotondes sols tenen un o varis arbres o amb plantes, avui us faré una mostra amb un objecta en forma de monument, clarament significatiu pel municipi :
L’Església parroquial de Santa Maria, està situada en la plaça de l’Església de Castelldefels.
Antiga església al costat del Castell
Us passo l’historia de l’Esglèsia :
Antigament l’església estava adossada al Castell, amb la compra del Castell de Fels per part de la família Girona, l’antiga parròquia va perdre la seva funció.
Per aquest motiu, el nou amo del Castell, Manuel Girona, va sufragar la construcció de la nova església, iniciada el 1903 per Enric Sagnier.
I consagrada el 19 de setembre de 1909 pel bisbe Laguarda.
Fou incendiada a l’inici de la Guerra Civil, en l’any 1936
Durant la guerra va fer funcions de mercat públic.
El 1948 s’inicia la seva reconstrucció, sota la direcció de l’arquitecte Nil Tusquets.
És una església de tres naus separades per pilars, amb un absis semicircular i una petita capella, també semicircular, dedicada a baptisteri, als peus de la nau esquerra.
El més significatiu de l’estructura és l’alçat de la nau central, amb una coberta a dues aigües sostinguda per unes especials encavallades de fusta, de disseny trilobat. La façana, de línies neoromàniques, va perdre el campanar, que ha estat substituït per una obra nova, de ferro, en contrast. A l’interior hi ha pintures de Serrasanta.
La Torre de Climent Savall, està situada en el carrer d’Arcadi Balaguer, 116 de Castelldefels.
Es creu que va ser construïda per Joan Font cap a l’any 1558m com a Torre de defensa i estava adossada a la desapareguda masia de can Tivalla o Tivaller. És una torre situada a 80 metres de la torre de Gabriel Folcher.
És de planta quadrada amb accés pel primer pis. La planta baixa es feia servir com a magatzem o quadra i tenia una entrada independent. S’hi accedia mitjançant un pont llevadís.
Té una alçada de quatre plantes i està coronada per una barbacana que recorre tot el perímetre i uns merlets esglaonats.
A la façana sud-oest hi ha una inscripció on es pot llegir : ” JHS. AY/1558. CLIMENT SAVAL BALLE MA FETA PER MA DE IOHA FOT” es pot transcriure com: “Jesús Home Salvador. Any 1558. Climent Savall Batlle m’ha fet per mans de Joan Font”.
La Torre de Climent Savall està declarat bé cultural d’interès nacional.
Recull de dades : Ajuntament de Castelldefels i Viquipèdia
La Torre de Cal Moliner és un edifici del municipi de Castelldefels situat en el carrer Major, 43 fa cantonada amb el carrer de Juan de la Cierva.
És una Torre de planta quadrada, formava part del recinte exterior del Castell de la vila, va ser construït dins del segle XVI.
Cal dir que a mitjana altura encara hi és visible una finestra trífora, feta amb la típica pedra rogenca local, igual que la resta d’obertures i les cantonades tot de pedra vermella. Està coronada per una cornisa de pedra, afegida a finals del segle XIX o principis del XX.
El nom es el mateix de la masia que havia al seu costat, cal Moliner conegut també, per l’Hostal Gran, can Jubany o can Ramon del Molí.
Actualment està adossat a un edifici modern i l’accés es fa pel primer pis, les finestres i la porta estan tapiades per evitar incidents.
La Torre de Cal Moliner, està declarat bé cultural d’interès nacional.
Dades i Documentació : Ajuntament de Castelldefels
La Torre de Can Valls de la Muntanyeta és un edifici del municipi de Castelldefels, és una torre documentada el 1560.
Aquesta Torre esta en un costat del Parc de la Muntanyeta, en una zona de bosc que dona al carrer de Santiago Rusiñol.
Era una Torre de defensa de planta quadrada amb accés per la planta pis mitjançant un pont llevadís accionat per cadenes. L’entrada de la planta baixa era independent, aquesta planta s’usava con a magatzem i quadra.
Ambdós accessos són al cantó nord i el primer té un portal adovellat, mentre en el segon el portal és de llinda d’una pedra de marès vermella ben tallada, com les finestres, sageteres i angles de murs, que són fets amb paredat antic.
La coronació resta escapçada i pel cantó nord es veu encara la marca de la coberta del pont que , possiblement, la lligava a l’antiga masia de Can Valls.
Dalt dels portals d’accés resten les mènsules de suport d’un matacà que s’ha perdut.
Front a la Torre, hi ha una petita àrea amb taules i cadires de fusta per pícnic.
Terra, aigua i racons 