Les Esplugues de Castellcir és una masia sota d’una gran balma del municipi de Castellcir.
Està situada just en el sector occidental del terme, al nord-oest del nucli principal del poble de Castellcir. Dista 2,3 quilòmetres del Carrer de l’Amargura, des d’on surt una pista rural que travessa la carretera BV-1310 i mena a Esplugues fent algunes giragonses, però de forma bastant directa.
Us passo la seva història:
El topònim Esplugues està documentat des del 1192.
El aquest mas, en concret, des del 1408.
Les pedres de les llindes duen les dates del 1748 i 1755, que corresponen a la important remodelació que sofrí el mas en el segle XVIII.
Una altra llinda d’aquest mateix segle es troba en els coberts que hi ha damunt de la masia, a nivell de la Quintana d’Esplugues.
Malgrat l’existència de notícies molt remotes d’aquesta casa de pagès, l’edifici actual fou aixecat entre els segles XVII i XVIII.
A prop de la masia d’Esplugues hi ha dues de les nombroses poues del terme de Castellcir: la Poua Montserrat i el Pou d’Esplugues, totes dues al nord-est, prop de Fontscalents.
A l’art entre l’oest i el nord de la masia s’estén el Solell del Barraca, que inclou els Camps de Portet, al nord i la Quintana d’Esplugues, entre l’oest i el nord-oest.
Casa de pagès ubicada sota una balma amb façana encarada a migdia.
Articulada en diferents cossos aixecats en diverses èpoques.
El parament és de carreus irregulars i fang.
La façana presenta obertures distribuïdes en funció de les dependències interiors, sense cap tipus de simetria.
Aquestes obertures compten amb carreus ben escairats als brancals i a les llindes, i als ampits, pedres motllurades.
Algunes d’aquestes dependències són obertes directament a la pedra viva.
Les Esplugues de Castellcir és una masia de Castellcir (Moianès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Castell Carlista o Fortí de la Rapinta esta a poca distancia del carrer Balmes de Sallent.
El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell o fortí construït als inicis de la Primera Guerra Carlina. Aquesta fortificació dominava el camí de Manresa a Berga, que passava pel pla de la Rampinya, ensems dominava el pont d’entrada a la població. Després fou abandonat, subsistint la teulada a principis del segle XX.
L’edifici té planta rectangular, estava cobert amb una teulada de doble vessant. L’entrada està a migdia amb una petita porta. Els murs estaven foradats per dues fileres d’espitlleres i tres finestres permetien d’ús de canons en el pis superior.
Viquipèdia
A l’interior no resta més que alguns pilars i de voltes. El material emprat en la construcció és de poca qualitat, només les cantonades estan fetes amb bons carreus relativament grossos.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El Fortí de la Rapinya o Castell Carlista és un castell catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Vista des de les restes del Castell a tocar de l’església
Església romànica de Santa Maria està en la Plaça Major d’ Artés.
Us passo la seva historia:
L’església de Sta. Maria d’Artés era l’església del Castell i alhora la parroquial del lloc.
Els comtes de Barcelona van cedir el domini d’aquest lloc a la Seu Episcopal de Vic.
Entre els anys 889 i 890 el rei Odó de França va concedir al bisbe de Vic tot el domini sobre la Vall d’Artés confirmen l’antiga donació comtal.
L’església és esmentada ja l’any 972 i era coneguda amb el nom de Sta. Maria del Puig d’Artés ja al segle XIII.
El primer temple fou substituït per una nova obra al segle XII (de la qual es conserva l’absis)
Posteriorment fou modificada als segles XV i XVI.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
Les restes de l’església romànica de Sta. Maria d’Artés, concretament l’absis i un fragment de nau.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
L’església romànica del segle XII fou modificada al S. XV i XVI i part de la nau que avui es conserva fou destinada posteriorment com una de les parets de l’habitatge veí.
L’absis és l’element més interessant car conserva una gran originalitat en la seva planta poligonal de cinc cares, relacionada amb formes tardoromàniques o gòtiques.
L’absis és decorat amb un fris que deuria recórrer tot el seu perímetre i que reproduïa senzilles formes vegetals;
al bell mig del mur hi ha una finestra de doble esqueixada.
El conjunt és coronat per un fris d’arcuacions cegues amb temes escultòrics senzills que avui són tapats per les construccions annexes.
L’Església romànica de Santa Maria d’Artés és un edifici del municipi d’Artés (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Vista des de les restes del Castell a tocar de l’església
El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.
L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.
Les restes visibles del castell de Benviure o Castellbisbal són als fonament de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021
Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]
Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.
De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]
Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.
El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]
Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.
Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.
Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.
Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé
El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament.
Ermita de Sant Vicenç, postal antiga.
Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]
La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021
I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?
El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021
A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps
[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50
La Casa d’Esplugues està situada just en el sector occidental del terme, al nord-oest del nucli principal del poble de Castellcir.
Dista 2,3 quilòmetres del carrer de l’Amargura, des d’on surt una pista rural que travessa la carretera BV-1310 i mena a Esplugues fent algunes giragonses, però de forma bastant directa.
Us passo la seva historia:
El topònim Esplugues està documentat des del 1192, i aquest mas, en concret, des del 1408.
Les pedres de les llindes duen les dates del 1748 i 1755, que corresponen a la important remodelació que sofrí el mas en el segle XVIII.
Una altra llinda d’aquest mateix segle es troba en els coberts que hi ha damunt de la masia, a nivell de la Quintana d’Esplugues.
Malgrat l’existència de notícies molt remotes d’aquesta casa de pagès, l’edifici actual fou aixecat entre els segles XVII i XVIII.
Esplugues és la seu del radial de Castellcir de l’Ecomuseu del Moianès.
Encara en obres, el 2011 encara no ha pogut dur-se a terme el projecte complet, però la casa és ja visitable en visita guiada cada dissabte i diumenge.
A prop de la masia d’Esplugues hi ha dues de les nombroses poues del terme de Castellcir:
la Poua Montserrat i el Pou d’Esplugues, totes dues al nord-est, prop de Fontscalents.
Pou Glaç La Vinyota
A l’art entre l’oest i el nord de la masia s’estén el Solell del Barraca, que inclou els Camps de Portet, al nord i la Quintana d’Esplugues, entre l’oest i el nord-oest.
La masia d’Esplugues es una casa de pagès ubicada sota una balma amb façana encarada a migdia. Articulada en diferents cossos aixecats en diverses èpoques.
El parament és de carreus irregulars i fang. La façana presenta obertures distribuïdes en funció de les dependències interiors, sense cap tipus de simetria.
vell abeurador
Aquestes obertures compten amb carreus ben escairats als brancals i a les llindes, i als ampits, pedres motllurades.
Algunes d’aquestes dependències són obertes directament a la pedra viva.
Esplugues és una masia de Castellcir (Moianès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text: Ramon Solé Fotografies: Mercè Manzano i Ramon Solé
La Serradora és al sector central-nord-est del terme, ran mateix del termenal amb Castellcir. És a l’esquerra del Torrent Mal i a la dreta de la riera de la Serradora, a llevant d’on es troben aquests dos cursos d’aigua.
És a llevant de les Canals i al nord, una mica distant, del Polígon industrial El Vapor.
Us passo la seva historia:
El mas és documentat el 1259, però deu ser d’origen molt més remot.
La família Serradora apareix com una família de grans propietaris amos de masoveries i pous de glaç.
Foren en alguna ocasió batlles de la vila i sempre ben considerats.
Masia d’un cos únic de planta rectangular. Presenta al costat oest una torre de defensa de planta quadrada articulada en tres pisos; aquesta torre és tipològicament semblant a la de “la Noguera”, ambdues masies del segle XVI.
Sota una de les finestres de la torre hi ha en un bloc de pedra dos animals enfrontats (que degut al seu estat de conservació no es pot saber si són felins o lleons) que aguanten amb les potes davanteres una serra col·locada horitzontalment.
El mas amb la torre i les altres dependències formen un clos tancat al qual s’accedeix per un portal de grans dovelles de pedra. A la part superior del cos central i de la torre hi ha una galeria de finestres de mig punt.
En la planta noble de la casa i en la torre trobem finestres conopials del segle XVI, això indica que el cos del mas és d’aquest segle encara que hagi experimentat modificacions i afegits d’altres cossos fins al segle XVIII. L’immoble està encarat a migdia i té al davant diverses instal·lacions i dependències.
La Serradora és una masia de Castellterçol (Moianès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Fotografia: Mapes Patrimoni Cultural Diputació de Barcelona
Santa Coloma Sasserra és un poble rural al municipi de Castellcir, pertanyent a la comarca del Moianès. Antigament, però, la seva parròquia també abraçava una part dels actuals termes de Balenyà, Centelles i Moià.
S’arriba des de Castellcir a la cruïlla de les carreteres BV-1310 i BV-1342, en aquest punt agafarem el camí de Santa Coloma Sasserra, que en quatre quilòmetres de bon camí sense asfaltar, duu fins al nucli d’aquesta parròquia rural, format per l’església, la casa del Giol i la rectoria.
És al sector nord del terme municipal de Castellcir, a prop del límit amb Collsuspina i Moià. El seu centre és l’església parroquial de Santa Coloma, al costat de la masia del Giol i de la Rectoria, en un pla carener entre la riera de Santa Coloma, a ponent, i el torrent de la Font del Pardal, a llevant. Al nord hi ha el Pla del Forn; al nord-est, la masia del Bonifet, i a llevant, a la vall del torrent del Soler, el Camp de la Terma.
Formen part d’aquest poble, a part de l’església i la rectoria propera, les masies de :
les Berengueres, el Bonifet, el Giol, Serracaixeta i la Torre de Serracaixeta, actualment dins del terme de Castellcir; les Closanes, les Comes de Santa Eugènia, el Gomar, Perers, els Plans del Toll, Puig-antic, el Toll i la Tuta, ara en el de Moià; Mirambell, el Soler de l’Espina i la Torre Estrada, en el de Balenyà, i el Corral de la Rovira, en el de Centelles.
També en forma part la urbanització de la Penyora.
Al segle XVII (1681) també s’esmenten les Cases de Serracaixeta.
Front de l’església hi ha l’espectacular roure del Giol i, al sud-oest, les restes de la Domus de Santa Coloma.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Fidel Rodriguez, Viquipèdia i Google
El Molí de Brotons, fou un molí situat en el terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès, és a l’enclavament de la vall de Marfà.
Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608,en què és anomenat Molí de Brotons, Molí dels Pilars o Molí de la Tosca, fins al segon terç del segle XIX.
L’any 1863 hi hagué una avinguda d’aigua extraordinària, hi moriren les vuit persones de la família del moliner, a partir d’aleshores ha romàs abandonat.
Les seves restes estan situades a l’esquerra de la riera de Marfà, al nord-est de la masia de Marfà
i a prop i també al nord-est de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Marfà.
És un molí semitroglodític, situat aprofitant unes balmes de la llera de la riera,
i a un costat del Salt de la Tosca, en un paratge de gran bellesa.
Recull de dades : Viquipèdia i altres
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola
Terra, aigua i racons 