Esplugues de Castellcir

La Casa d’Esplugues està situada just en el sector occidental del terme, al nord-oest del nucli principal del poble de Castellcir.

Dista 2,3 quilòmetres del carrer de l’Amargura, des d’on surt una pista rural que travessa la carretera BV-1310 i mena a Esplugues fent algunes giragonses, però de forma bastant directa.

Us passo la seva historia:

  • El topònim Esplugues està documentat des del 1192, i aquest mas, en concret, des del 1408.
  • Les pedres de les llindes duen les dates del 1748 i 1755, que corresponen a la important remodelació que sofrí el mas en el segle XVIII. 
  • Una altra llinda d’aquest mateix segle es troba en els coberts que hi ha damunt de la masia, a nivell de la Quintana d’Esplugues.
  • Malgrat l’existència de notícies molt remotes d’aquesta casa de pagès, l’edifici actual fou aixecat entre els segles XVII i XVIII.
  • Esplugues és la seu del radial de Castellcir de l’Ecomuseu del Moianès.
  • Encara en obres, el 2011 encara no ha pogut dur-se a terme el projecte complet, però la casa és ja visitable en visita guiada cada dissabte i diumenge.

A prop de la masia d’Esplugues hi ha dues de les nombroses poues del terme de Castellcir:

la Poua Montserrat i el Pou d’Esplugues, totes dues al nord-est, prop de Fontscalents.

Pou Glaç La Vinyota

A l’art entre l’oest i el nord de la masia s’estén el Solell del Barraca, que inclou els Camps de Portet, al nord i la Quintana d’Esplugues, entre l’oest i el nord-oest.

La masia d’Esplugues es una casa de pagès ubicada sota una balma amb façana encarada a migdia. Articulada en diferents cossos aixecats en diverses èpoques.

El parament és de carreus irregulars i fang. La façana presenta obertures distribuïdes en funció de les dependències interiors, sense cap tipus de simetria.

vell abeurador

Aquestes obertures compten amb carreus ben escairats als brancals i a les llindes, i als ampits, pedres motllurades.

Algunes d’aquestes dependències són obertes directament a la pedra viva.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es b-5.jpg

Esplugues és una masia de Castellcir (Moianès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé Fotografies: Mercè Manzano i Ramon Solé

La Serradora de Castellterçol

La Serradora és al sector central-nord-est del terme, ran mateix del termenal amb Castellcir. És a l’esquerra del Torrent Mal i a la dreta de la riera de la Serradora, a llevant d’on es troben aquests dos cursos d’aigua.

És a llevant de les Canals i al nord, una mica distant, del Polígon industrial El Vapor.

Us passo la seva historia:

  • El mas és documentat el 1259, però deu ser d’origen molt més remot.
  • La família Serradora apareix com una família de grans propietaris amos de masoveries i pous de glaç.
  • Foren en alguna ocasió batlles de la vila i sempre ben considerats.

Masia d’un cos únic de planta rectangular. Presenta al costat oest una torre de defensa de planta quadrada articulada en tres pisos; aquesta torre és tipològicament semblant a la de “la Noguera”, ambdues masies del segle XVI.

Sota una de les finestres de la torre hi ha en un bloc de pedra dos animals enfrontats (que degut al seu estat de conservació no es pot saber si són felins o lleons) que aguanten amb les potes davanteres una serra col·locada horitzontalment.

El mas amb la torre i les altres dependències formen un clos tancat al qual s’accedeix per un portal de grans dovelles de pedra. A la part superior del cos central i de la torre hi ha una galeria de finestres de mig punt.

En la planta noble de la casa i en la torre trobem finestres conopials del segle XVI, això indica que el cos del mas és d’aquest segle encara que hagi experimentat modificacions i afegits d’altres cossos fins al segle XVIII. L’immoble està encarat a migdia i té al davant diverses instal·lacions i dependències.

La Serradora és una masia de Castellterçol (Moianès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia: Mapes Patrimoni Cultural Diputació de Barcelona

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mercè Manzano

Pont de les Esplugues de Castellcir

El Pont d’Esplugues és un pont del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès.

Està situat a prop de l’extrem occidental del terme de Castellcir, a tocar i a migdia de la masia d’Esplugues, damunt de la Riera de Fontscalents.

És un pont romànic d’un sol ull, de pas estret, preparat per a camins de bast. pel pas de persones i animals de ferradura, però no de carros.

autor : Josep Obradors

Per a mes dades podeu consultar a :

http://www.castellcir.cat/el-municipi/gaudeix-de-castellcir/llocs-dinteres/pont-romanic-i-masia-desplugues.html

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fotografies: Mercè Manzano

Santa Coloma Sasserra de Castellcir

Fotografia de Viquipèdia.

Santa Coloma Sasserra és un poble rural al municipi de Castellcir, pertanyent a la comarca del Moianès. Antigament, però, la seva parròquia també abraçava una part dels actuals termes de Balenyà, Centelles i Moià.

S’arriba des de Castellcir a la cruïlla de les carreteres BV-1310 i BV-1342, en aquest punt agafarem el camí de Santa Coloma Sasserra, que en quatre quilòmetres de bon camí sense asfaltar, duu fins al nucli d’aquesta parròquia rural, format per l’església, la casa del Giol i la rectoria.

És al sector nord del terme municipal de Castellcir, a prop del límit amb Collsuspina i Moià. El seu centre és l’església parroquial de Santa Coloma, al costat de la masia del Giol i de la Rectoria, en un pla carener entre la riera de Santa Coloma, a ponent, i el torrent de la Font del Pardal, a llevant. Al nord hi ha el Pla del Forn; al nord-est, la masia del Bonifet, i a llevant, a la vall del torrent del Soler, el Camp de la Terma.

Formen part d’aquest poble, a part de l’església i la rectoria propera, les masies de :

  • les Berengueres, el Bonifet, el Giol, Serracaixeta i la Torre de Serracaixeta, actualment dins del terme de Castellcir; les Closanes, les Comes de Santa Eugènia, el Gomar, Perers, els Plans del Toll, Puig-antic, el Toll i la Tuta, ara en el de Moià; Mirambell, el Soler de l’Espina i la Torre Estrada, en el de Balenyà, i el Corral de la Rovira, en el de Centelles.
  • També en forma part la urbanització de la Penyora.
  • Al segle XVII (1681) també s’esmenten les Cases de Serracaixeta.

Front de l’església hi ha l’espectacular roure del Giol i, al sud-oest, les restes de la Domus de Santa Coloma.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguez, Viquipèdia i Google

Molí de Brotons i el Salt de la Tosca de Castellcir : el passat i el present…

El Molí de Brotons, fou un molí situat en el terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès, és a l’enclavament de la vall de Marfà.

Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608,en què és anomenat Molí de Brotons, Molí dels Pilars o Molí de la Tosca, fins al segon terç del segle XIX.

L’any 1863 hi hagué una avinguda d’aigua extraordinària, hi moriren les vuit persones de la família del moliner, a partir d’aleshores ha romàs abandonat.

Les seves restes estan situades a l’esquerra de la riera de Marfà, al nord-est de la masia de Marfà

i a prop i també al nord-est de la capella de la Mare de Déu de la Tosca i del Molí de Marfà.

És un molí semitroglodític, situat aprofitant unes balmes de la llera de la riera,

i a un costat del Salt de la Tosca, en un paratge de gran bellesa.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Ermita de la Mare de Déu de la Tosca de Castellcir

La Mare de Déu de la Tosca  està el vell mig de la Vall de Marfà, a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà, en el municipi de Castellcir.

Concretament, és en el paratge de la Tosca o Font de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons.

Us passo dades històriques :

  • Podria ser l’església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062.
  • L’edifici actual, però, va ser construït l’any 1639 i ampliat al mateix segle (1668 i 1673). Va ser remodelat de nou l’any 1914, quan s’inaugurà el nou altar i el cambril.

També era anomenada de la Mare de Déu de la Llet o de la Cinta, per haver-hi abans la tradició a on es deia que les dones que estaven en cinta havien d’anar-hi com a mínim una vegada per tal d’assegurar-se tenir un bon part.

Aquest Santuari, és d’una sola nau i rectangular, coberta amb volta de canó, i capçada amb un absis semicircular, cal dir , que el presbiteri està separat per una reixa.

En la llinda de la porta veiem gravada la data de 1668,

i a sobre de les dues petites finestres, podem veure una ala i la data de 1673.

Santuari està actualment agregat a Santa Maria de Moià de la Diòcesis de Vic, arxiprestat del Moianès.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Sant Pere de Marfà de Castellcir

Com a cada diumenge us presento dos articles

Sant Pere de Marfà, és situada al costat nord-est de la important masia de Marfà, en el terme de Castellcir, que ahir us vaig fer un article.

Us passo la seva història

  • El nucli original dels segles X-XI ha desaparegut totalment.
  • Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l’acta de consagració de l’església parroquial de Moià de l’any 939.
  • Gaudia de plena autonomia al segle XI.
  • Consta el titular de la seva església des del 985, i
  • Abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l’any 1077.
  • Fou refeta al segle XVIII.
  • Actualment, sense culte, es guarden les seves imatges a l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita església d’una sola nau sense absis exempt, amb entrada lateral a la banda de ponent. Estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal.

El portal d’accés presenta una magnífica decoració de pedra. Emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l’arc és feta de garlandes, flors, fulles i angelets. L’absis de la capella és pla. El parament és d’obra emblanquinada.

Entrada recinte

Us passo informació d’aquest lloc i d’una llegenda :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/08/el-secret-de-marf.html

Sant Pere de Marfà està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola

Masia de Marfà de Castellcir

Marfà és una masia i antiga fortificació del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès.

Data 1628 sobre entrada

Us passo dades històriques :

  • A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l’exèrcit català de l’interior, el 1714.
  • Tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d’unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra.
  • El 1847, es va annexionar amb Castellcir.
  • Durant la Guerra del Francès, Marfà fou en més d’una avinentesa refugi dels moianesos que fugin de l’arribada de les tropes napoleòniques; així mateix ho fou durant les Guerres carlines, al llarg del segle XIX.

S’arriba a Marfà per diversos camins :

D’una banda, la pista rural en força bon estat que enllaça per la vall de la Golarda el poble de Monistrol de Calders amb la vila de Moià.

De l’altra, la pista rural que des del Pont de la Fàbrega, al límit dels termes de Moià i Castellterçol, segueix aigües avall el torrent de la Fàbrega, i mena a les Feixes Roges, a llevant de Marfà,

i la casa que centra la Vall de Marfà,  equidista de totes les poblacions, d’uns 5 quilòmetres de cadascuna d’elles.

Us passo un enllaç del Blog de les biblioteques públiques de Terrassa que detallant molt be el recorregut per conèixer la Vall de Marfà, tot passant per la masia de Marfà :

http://blogs.terrassa.cat/biblioteques/2017/03/14/ruta-per-la-vall-de-marfa-salt-de-la-tosca-moli-de-brotons-masia-de-marfa/

Darrera de la masia hi ha l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà.

La Masia Marfà esta rodejada de bonics boscos, val molt la pena fer caminades per aquestes contrades, hi ha nombrosos cartells.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola