Les poques restes del Castell de Sacama están al costat de l’ermita de Sant Pere Sacama dins del municipi d’Olesa de Montserrat. Per anar-hi cal pujar pel camí que surt prop del Km. 10 de la ctra. B-120 en direcció nord, a uns 2 quilometres.
Les restes arqueològiques de Sant Pere Sacama conegudes com “el Castell de Sant Pere Sacama” consten de la construcció defensiva, el castell pròpiament dit, la capella, i dos masos -un, adossat al castell i l’altre, al costat de les restes ibèriques.
El castell construït en l’època carolíngia era de dimensions reduïdes, amb capacitat per a deu soldats a tot estirar. Estava format per tres habitacions, la torre, un petit pati d’armes i la ferreria. Més tard es va construir l’estable. Al mas de Sant Pere, sota la capella, hi vivia una família camperola, dedicada a cuidar el bestiar i els conreus que podien tenir al voltat. L’activitat d’aquest mas va durar fins als anys 1970.
En direcció al camí de l’oest, hi ha diferents restes arqueològiques: un petit assentament iber, amb una masia al damunt, i una petita necròpolis, a 40 metres de l’assentament amb una vintena d’enterraments.
L’assentament iber consta de tres habitatges, sis sitges i un altre edifici que no ha estat estudiat. Durant l’edat mitjana es va construir la masia -que va utilitzar les sitges com a dipòsits d’aigua- i també es va construir una canalització per a l’aigua fins al mas de Puigventós, que és a uns 300 metres.
Viquipèdia
La funció de Sant Pere Sacama, en conjunt, era defensiva. Controlava el camí d’Olesa a Vacarisses i a Terrassa; a part, formava part d’un sistema d’alerta contra eventuals invasions musulmanes des de la banda sud del Llobregat. Aquest sistema s’utilitzava fent servir les campanes de les ermites: el senyal començava al Castell de Sant Salvador de les Espases -on hi ha una panoràmica del curs del riu Llobregat- i es dirigia cap al monestir de Montserrat passant per l’ermita de santa Margarida, o cap a Terrassa passant per Sant Pere Sacama, Sant Jaume de Castelló i Viladecavalls.
L’ermita de Sant Pere Sacama era l’antiga capella del castell de Sacama (o de Cama), conegut des del 963.
Sant Pere Sacama esta situat en el Turó de Sant Pere d’Olesa de Montserrat , és una capella dedicada a Sant Pere apòstol, construïda sobre uns rocs a l’extrem nord-est del terme municipal d’Olesa de Montserrat, en un punt culminant de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental.
Formava part del castell de Sacama (segles X – XII), del qual només queden, entre roques, trossos de paret de pedres col·locades en forma d’espiga (opus spicatum).
Per arribar-hi es pren la carretera B-120 d’Olesa a Viladecavalls i Terrassa, la carretera que va a Viladecavalls i Terrassa. Després de travessar el torrent de Sant Pere, i un xic abans de les Ribes Blaves, s’ha de girar en direcció nord-oest per una pista forestal que porta fins al peu de l’ermita. S’hi pot accedir amb cotxe.
Us passo la seva història:
L’ermita de Sant Pere Sacama era l’antiga capella del castell de Sacama (o de Cama), conegut des del 963.
El 970 fou cedit a Ripoll i més tard unit a la dotació de Santa Maria de Montserrat, que n’adquirí el domini total per compra el 1261.
Entorn seu es formà la quadra de Cama o de Sacama, fusionada al segle següent amb Olesa de Montserrat.
Just a sota de la capella hi havia el mas de Sant Pere, reedificat l’any 1637 i enderrocat a finals dels anys setanta del segle XX.
La capella posseïa un retaule barroc amb la imatge central de Sant Pere flanquejada per les imatges de Santa Llúcia i Santa Oliva, patrona d’Olesa. Aquest retaule estava separat de la paret l’absis insinuant una girola, espai que s’utilitzava com a sagristia. Es té constància que en aquest espai encara es conservava un antic retaule gòtic.
Amb l’esclat de la guerra civil espanyola aquests retaules van ser cremats.
Durant els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la darrera restauració de la capella per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. En el transcurs d’aquests treballs es van descobrir dues petites fornícules a banda i banda de la finestra central de l’absis en les quals es conservaven fragments de pintura mural romànica.
És una capella d’una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar en forma de cadireta.
L’absis és el que resta de l’antiga capella romànica, construïda entre els anys 963 i 966, sobre les restes d’un primitiu oratori visigòtic.
Presenta un aspecte magnífic, amb una obra de pedra molt neta (amb filades horitzontals regulars), arcuacions llombardes i una petita finestra central de mig punt i de doble esplandit.
La resta de la nau, també d’aspecte apreciable, és fruit d’una reconstrucció posterior.
La teulada és de teula a doble vessant.
A la façana lateral de la dreta hi ha una finestra de forma circular de petites dimensions. La porta mira a ponent i és adovellada.
La Guàrdia esta situat en el carrer Montardo, 61B, en la urbanització de La Guardia de Calders.
Historia:
La construcció original era una torre de guaita, que data del temps de la reconquesta i repoblament. Tot i que hi ha qui creu que la guaita estaria situada en un lloc més elevat, tal vegada a l’indret on actualment hi ha el dipòsit. La seva situació és estratègica.
Té a la vista el castell de Calders i el de Granera.
Posteriorment s’hi van anar adossant diferents cossos (tant a llevant com a ponent) i s’adequà com a habitatge. Com a mas apareix documentat ja l’any 1091.
Donada la seva situació estratègica, l’edifici va fer de fort en diversos enfrontaments: carlinades, guerres civils…
El 1965 es construí la urbanització al seu entorn i es modificà considerablement, tant l’aspecte interior com exterior.
El 1978 s’hi van fer noves ampliacions.
Actualment és un Restaurant.
Masia actualment força modificada. Originalment era una torre de guaita. Construcció de planta rectangular feta en diverses fases.
Té planta baixa més dos pisos. S’hi ha afegit coberts a la banda sud i de ponent.
De la torre de guaita se’n conserven possibles restes. Era de planta quadrada, amb arc de punta ogival i amb carreus escairats.
Té trossos en “opus spicatum”. Aquesta part havia estat el celler de la masia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Pont del Diable o pont Trencat, es troba vora la vila de Cardona, sobre el riu Cardener, afluent del Llobregat. Està situat a la partida del terme conegut com a Tavernoles, al costat mateix del conjunt industrial de la Costa.
Us passo la seva història:
Tot i ser una construcció de la primera meitat del segle XV, Antoni de Bofarull a Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) situa el pont en etapa romana.
La primera dada del pont és del 28 d’octubre del 1424 quan, reunits en un concili l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Lleida, Girona, Urgell, Tortosa i el patriarca de Jerusalem, van manar que quatre nuncis anessin a aplegar almoines per l’obra d’aquest pont en les parròquies de les diferents diòcesis.
En aquest document consta que el comte de Cardona Joan Ramon Folc I i la universitat de la vila, davant el perillós pas que representava el Cardener pels romeus que d’arreu anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa i Santiago de Compostel-la, es van adreçar a l’esmentat concili perquè els fidels ajudessin amb les seves almoines a la construcció del pont.
No hi ha consens si els dos arcs del pont són fruit del fet que l’obra és inacabada o que una crescuda sobtada del Cardener s’endugué la part que manca.
Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall recullen una explicació popular segons la qual els ducs de Cardona construïren el pont amb l’objectiu de fer pagar pontatge, fet que hauria indignat els cardonins, que haurien enrunat la part que manca com a mostra de rebuig. Hom creu que el pont del Diable podria haver tingut uns cinc o sis arcs.
La construcció del pont ajudà a millorar els lligams entre la plana agrícola de la Coromina amb Cardona. Després del pont del Diable, es construí a Cardona el pont de Sant Joan. Serra i Vilaró documenta la Partida del Pont Nou, vers Tavèrnoles, l’any 1607.
Igualment en el Llibre de la Comunitat de Sant Miquel, el trobem esmentat l’any 1664.
En el plànol elaborat per Mr. Tindal’s explicant el setge de Cardona l’any 1711 durant la Guerra de Successió, el pont apareix amb el nom de Devil’s Bridge.
En un gravat fet l’any 1889 i publicat a l’obra de Ramon Gayà Massot, es pot veure el pont del Diable al costat del molí de la Costa i del pont de Sant Joan.
El configuren dos arcs de diversa amplada i alçada, que reposen sobre roques de llit de riu, la qual cosa l’obliga a descriure un angle obtús.
El pont conserva tallamars pel costat on baixen les aigües i els seus dos arcs són de factura i carreuatge regular, ben escairat.
Tenint en compte l’aparell del pont, hom pot datar-lo entorn del segle XV.
Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 m de diàmetre, 24,30 m d’alçada i 1 m de gruix.
L’altra mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 m d’alçada i 1 m de gruix.
Les dues arcades descriuen un angle obtús entre elles pel fet que reposen sobre roques de llit de riu.
Està construït a base de carreus quadrangulars disposats en fileres horitzontals i lligats amb morter de calç.
Al peu de la part interna del suport dels arcs es destaca una motllura exempta correguda.
El Pont del Diable o pont Trencat, va ser declarat part del conjunt del Camí de Sant Jaume. Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN 88-MH) pel decret (5 de setembre del 1962) publicat al Butlletí Oficial de l’Estat del 7 de setembre del 1962.
Sant Joan Sesrovires és una església de Torre-ramona situada vora el cementeri municipi de Subirats.
Us passo dades de la seva historia:
El primer document en què apareix esmentada data de l’any 1325, és la concessió de sepultura feta pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l’església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats.
El 1930 el rector de Sant Pere de Subirats, a causa de l’estat ruïnós de la rectoria, s’establí a la Torre-ramona; fou llavors que Sant Joan va prendre funcions parroquials, tot i que continuà essent sufragània de l’església del castell.
El temple és d’una sola nau, coberta amb volta de canó que arrenca d’una gran cornisa motllurada.
L’absis és semicircular i està precedit per un tram presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una sola esqueixada paredada. En la façana sud s’obre la porta, en arc de mig punt, i una finestra reformada.
Està coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici fou molt reformat amb l’afegit d’una capella a l’angle nord-est, el sobrealçament de tot l’edifici i la decoració interior, que amaga l’original.
L’aparell exterior és de carreus irregulars, molt ben disposats, amb filades verticals i juntes.
Sant Joan Sesrovires és una església protegida com a bé cultural d’interès local al poble de Torre-ramona.
El Castell de Pallejà esta situat en l’ Av. Prat de la Riba, 10 de Pallejà.
Us passo la seva història:
És un casal fortificat documentat el 1179, quan s’esmenta una primera torre o fortificació.
També es documenta que dins del terme del castell de Cervelló, des d’abans del 1257, hi havia una casa forta que des de feia molts anys pertanyia a Bernat de Clariana, feudatari dels Cervelló.
El 1315 els Clariana vengueren la quadra de Pallejà als Alomar.
El 1392, per via de matrimoni, la possessió passà als Torrelles, que serien senyors de Pallejà durant més de tres-cents anys.
Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau feu erigir l’actual castell de Pallejà, d’estil renaixentista l’any 1590 segons consta en l’escut de sobre el portal a la façana de migdia, adovellat i protegit per un matacà.
El castell passà als Sentmenat pel matrimoni d’Elionor, filla de Ramon de Torrelles.
Això no obstant, algun descendent continuà cognomenant-se Torrelles com Pere de Torrelles i de Sentmenat, senyor de Pallejà i membre de la Reial Junta d’Estat entre el 1701 i el 1714.
A la segona meitat del segle XVIII, en temps de Carles III, quan hom construí la nova carretera general, el castell fou convertit en hostal.
El 1809, durant la Guerra del Francès, fou caserna del general Josep Manso i Solà i del seu batalló de caçadors de Catalunya.
Posteriorment el castell fou ocupat alternativament pels dos exèrcits. Finalment, però, les tropes del general Suchet ocuparen novament el castell i el poble de Pallejà.
Al segle XX, pertanyia a Doña María de los Dolores de Chaves i Sentmenat, marquesa de Matilla.
Quan aquesta morí l’any 1947, passà als seus nebots, el marquès de Sentmenat i a la seva germana la comtessa de Múnter; aquesta darrera, cedí part de la casa a la parròquia per fer-hi actes de caràcter cultural.
Actualment, el castell és emplaçament de la biblioteca municipal i de sales polivalents per dur a terme diferents activitats culturals.
L’edifici conservat en l’actualitat fou construït sobre l’antic castell medieval, del qual només se’n conserva part de la base dels seus murs. L’edifici del segle XVI és de planta quadrada, amb torrelles circulars a la part superior dels angles de tancament i un matacà a la part superior de la porta d’accés. Aquesta està formada per un gran portal adovellat coronat per un escut. L’arc corresponent a la tercera planta o golfes actuals, les garites i el matacà foren afegits als segles XVIII-XIX. Durant la segona meitat del segle XVIII, l’edifici fou utilitzat com a hostal i durant la Guerra del Francès (1808-1814), com a caserna militar. Durant la dècada de 1950 s’hi construí un teatre.
L’entrada del castell de Pallejà és àmplia, amb una arcada que cobreix el vestíbul i l’escala al fons. És un edifici quasi quadrat de planta baixa i tres pisos, essent el superior amb garites d’època posterior, realitzat amb pedra i tàpia amb estuc superficial simulant l’aparellat; als angles hi ha carreus escairats. El portal és de punt rodó, adovellat lluint al capdamunt l’escut nobiliari dels Torrelles. A l’interior hi ha pintures del segle XVII, amb ornamentació vegetal.
El castell tenia adossades diverses construccions que van ser demolides els anys 60 del segle XX. Durant els anys 90 del segle XX fou acuradament restaurat i actualment acull diferents serveis municipals de l’Ajuntament de Pallejà, així com la Biblioteca Municipal.
El Castell de Pallejà és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
Castellnou de la Plana és un castell de finals de l’edat mitjana situat en el terme municipal de Moià (Moianès).
Està situat al sud de la vila, a la dreta de la riera de Castellnou, que en pren el nom, a llevant i a prop de la carretera C-59 aproximadament un quilòmetre al sud-est del centre de la vila de Moià.
Us passo la seva historia:
Si bé Castellnou és documentat des del segle XII.
Aquesta edificació fou construïda al segle XIV pels Planella, com a substitució de l’antic castell (el castell de Clarà), d’aquí el nom de “Castell Nou”.
El conjunt fou erigit en castell per decret del rei Pere el Cerimoniós el 6 de juny de 1381.
Derogat pel rei Martí l’Humà l’any 1408.
La propietat passà als Planella i després als Barrera.
Més tard tornaria a canviar de mans fins a arribar als marquesos de Puerto Nuevo, títol que avui en dia sostenen els seus propietaris, els quals conserven al seu arxiu els documents referents a la casa.
Moià, com tantes altres poblacions, s’emmurallà durant el segle XIV.
El 1382, arran de la compra de Moià i el c. de Clarà feta per Pere de Planella, l’antic castell de la vila va restar, d’aleshores ençà, abandonat i, sense dubte per contraposició, sorgí el nom de Castell Nou, aplicat a la “domus”, o casal de Molins.
Trobem, en efecte, que en el terme de la sotsvegueria de Moià, el 6 de juny del 1381 fou referida com castell, història que hem citat abans.
Josep Salvany i Blanch – 1924
És un edifici de planta irregular articulat segons tres cossos: el primer format per l’antic molí; el segon pel mas pròpiament dit en el qual destaquen les presons en el nivell inferior i les finestres situades a la façana de migdia de tipologia semblant a les del segle XVI, amb caps enfrontats esculpits a la pedra (exemplars que recorden molt els de la Serradora). El tercer cos és dedicat a dependències i annexes de la casa actual.
Els tres cossos citats formen un corraló orientat a ponent i tancat per una construcció de pedra que constitueix una mena de fortificació.
Anys enrere, tinguérem ocasió d’assabentar-nos que a l’establa, ran de terra, hi ha una feixuga làmina de ferro que, destapant-la del sòl, dona a una sòrdida estança, que pogué servir de presó.
El Castell de Castellnou és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Per anar al Castell de Muntanyola, cal seguir un camí que surt de la dreta de la carretera BV – 4317, un cartell ens indica per on anar, i porta directament al mas del Castell.
Us passo la seva història:
Aquest mas va reemplaçar l’antic Castell de Muntanyola, que fou enderrocat durant el terratrèmol de 1448. Hi ha, però, diferents elements reaprofitats de l’anterior construcció.
El Castell no apareix documentat fins a 1033, si bé el seu vicari apareix ja en documents de 1013.
La família Muntanyola esdevé la dels Montcada més tard, per canvi de nom.
L’any 1198 Guillem Ramon de Montcada vengué tot el que posseïa al castell i terme de Muntanyola.
Així perdurà sota el domini de la canònica de Santa Maria de l’Estany, i quan les canòniques catalanes foren secularitzades el 1596 passà a les Cinc Dignitats Reials, que regiren el terme del castell de Muntanyola fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
El mas Castell és esmentat al fogatge de 1553 de la parròquia i terme de Muntanyola.
El mas que substituí el castell al segle xv fou reformat i ampliat al XVIII, tal com indica el portal d’entrada (amb la data 1748) i els porxos (1757).
Al costat hi ha una capella, de la qual es tenen notícies des del segle XI.
El Castell de Muntanyola o Mas el Castell és un mas amb elements del segle XVI i una capella del segle XVIII, edificats sobre les runes d’un castell destruït per un terratrèmol el 1448.
La masia és de planta rectangular coberta a dos vessants i amb el portal orientat a SW, adovellat.
A la part dreta hi ha unes voltes avui destinades a corrals.
S’accedeix a aquest sector de l’edificació mitjançant un portal que tanca la lliça i sota uns arcs de totxo que sostenen al damunt unes galeries de dos pisos cobertes a dos vessants.
Al damunt del portal adovellat, el qual no es troba al centre de l’edificació, hi ha una finestra amb motllures goticitzants.
A la part de tramuntana hi ha una altra finestra que coincideix a nivell de primer pis.
En aquest mur cal destacar-hi unes finestres esculturades en les quals hi ha la silueta d’un castell.
L’estat de conservació és bo malgrat alguns afegitons que desmereixen l’edificació.
El castell termenat de Torroella, s’alçava damunt un turó al sud-est del terme.
Quan el castell va perdre la seva funcionalitat residencial els senyors s’instal·laren a la domus situada a l’oest del castell primitiu, a la riba dreta de la riera de Muntanyola, davant de l’aiguabarreig amb el riu Mèder, o riera de Santa Eulàlia, envoltat de boscos i camps de conreu.
Actualment és un gran mas fortificat anomenat Mas de Torroella.
Us passo la seva història:
Aquest castell sorgí en el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer que és el que primerament s’utilitzà per a anomenar aquesta zona.
Tots dos topònims es documenten a partir del 904 com a vall de Santa Eulàlia i la Torroella.
Mentre que el primer s’imposà per a anomenar tot el terme, el segon fou emprat només pels voltants del lloc on es trobava.
A partir del 1099 apareix el castell de Torroella plenament organitzat, ja que en aquest any, el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, llegà el castell de Torroella a la canònica de Sant Pere de Vic.
Les notícies posteriors indiquen que el tingueren successivament infeudat a diverses famílies.
Així, el 1130, Bernat de Talamanca cedí a Pere Udalard de Sentfores el castell de Torroella. Per damunt dels Talamanca hi havia el bisbe de Vic com a senyor eminent.
Així consta en alguns juraments de fidelitat com el que el 1203 feu Guillem Bernat de Manlleu a la mitra de Vic. Tant els Talamanca, com els Manlleu i després els Malla, no perduraren gaire en el domini del castell.
Posteriorment, el bisbat concedí el castell a famílies poc rellevants i el 1367 ja no era clar si era un castell o un mas i si havia de fer serveis militars com a castell o no.
Actualment és un gran mas fortificat dels segles XV-XVI, si bé té al costat un petit puig on es troben restes de murs o fonaments de construccions medievals.
La seva planta era rectangular, amb una torre de planta quadrada.
Actualment, és un gran mas fortificat dels segles XV-XVI , va ser restaurat als anys 70 del segle XX), que ha respectat la planta de la domus, així com algun dels seus elements defensius, integrats a l’edificació.
La resta de murs i estructures se situen al subsòl, juntament amb les restes de la seva evolució i ús.
A l’entrada principal, un portal adovellat i alguns finestrals amb arcs conopials de tradició gòtica.
La sala del casal té portals amb interessants motllures gòtiques i al sostre hi ha tortugues o plaques de guix molt motllurat que formen com un teginat.
A despit del seu caràcter de masia, l’edifici deixa entreveure la seva antiga importància com a centre civil del terme.
Mas Torroella és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.
És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.
Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.
Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.
Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.
Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.
Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.
Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.
Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.
Terra, aigua i racons 