L’Harmonia de l’Hospitalet de Llobregat

L’Harmonia està situada en la Plaça de Josep Bordonau, 6. L’Hospitalet de Llobregat.

L’Harmonia és un gran casal de planta quadrangular amb teulada a quatre vessants.

Us passo la seva història :

  • L’edifici anomenat l’Harmonia, al barri del Centre de l’Hospitalet, pertanyia a l’heretat de la Torre Blanca, esmentada des del segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins de la parròquia de Provençana.
  • Aquesta heretat, des del segle XIV, era dels Oliver, una de les famílies tradicionals més importants de l’Hospitalet.
  • Al seu voltant de l’hospital es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.
  • De fet, l’edifici anomenat l’Harmonia es va construir el 1595, possiblement en el lloc on havia estat la Torre Blanca.
  • Aquest nom li ve donat perquè des del 1866 fins als anys 30 del segle XX, va aixoplugar una societat anomenada així.

La façana principal  de L’Harmonia, marca la jerarquia de les tres plantes a l’interior, pròpia de les cases senyorials renaixentistes.

A la planta baixa s’obre una gran porta d’arc de mig punt adovellat, al centre, i una finestra quadrangular per banda.  I al primer pis, seguint l’eix de les obertures de la planta baixa, hi ha tres finestres; la del centre és doble i té decoració escultòrica a la llinda.

Totes aquestes obertures estan emmarcades per un grans carreus de pedra. a les golfes hi ha una galeria de petita arcs de mig punt, fets de maó i amb el contorn motllurat. El parament de l’edifici és de carreus petits, mal tallats, excepte els angles que són carreus de grans dimensions.

L’Harmonia , és l’espai d’Arts del Museu de l’Hospitalet, i cal destacar del seu contingut :

  • Retaules renaixentistes i barrocs.
  • Així com restes arquitectòniques i escultòriques de l’antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Mérida.

L’Harmonia és un casal renaixentista de l’Hospitalet de Llobregat , declarat bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat i a Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Restes de l’Ermita i Fossar de Sant Bartomeu de Martorell

Les Restes de l’Ermita i Fossar de Sant Bartomeu, estan situats al costat d‘accés al Pont del Diable per la llera dreta del Llobregat, en el carrer de Sant Bartomeu  i front al Passeig Quarter.

Us passo la seva historia i altres dades :

  • Documentada el 1208, la capella podria ser més antiga si es té en compte que el culte a Sant Bartomeu va ser introduït a Catalunya cap el segle X.
  • Al segle XVI la capella es trobava en molt mal estat.
  • Al segle XIX, durant la Guerra del Francès, s’utilitzava com a graner.
  • Uns anys més tard es va obrir novament al culte.
  • El 1835, va ser profanada, incendiada i destruïda, no es va tornar a reedificar.
  • El 1856 el bisbat va cedir els terrenys a l’ajuntament de Martorell.
  • L’Ajuntament hi va construir el 1870 un escorxador.
  • Va ser enderrocat l’any 1990, les excavacions que s’hi van portar a terme van descobrir les restes de la capella.

L’Ermita de Sant Bartomeu, tenia una planta rectangular, amb dos contraforts per banda i l’entrada frontal, amb un portal que comunicava amb uns adossats al costat nord.

Al seu interior es conserva un paviment que combina les lloses regulars de gres roig amb cairons.

Al seu voltant s’hi han trobat restes de construccions adossades i una necròpolis,

amb enterraments d’època medieval i posteriors.

Als peus hi ha una estructura de carreus amb una placa en la qual s’hi llegeix la inscripció : És un homenatge als morts a la Guerra de Successió (1705-1714) i a la Guerra del Francès (1808-1814).

Cal destacar, l’onze de setembre de cada any, es porta a terme en Martorell, l’acte institucional al fossar de l’Ermita de Sant Bartomeu per fer una ofrena floral en homenatge als patriotes morts per les llibertats de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre de Ca n’Altimira de Barberà del Vallès

La Torre de Ca n’Altimira és situada al quadrant nord-oriental del terme de Barberà del Vallès, al costat del cementiri, en un marge elevat de la muntanya, en un lloc estratègic des del qual es veu bona part del curs del riu Ripoll.

No es coneix cap referència documental d’aquesta antiga torre de defensa, aprofitada durant segles com a dependència agrícola.

Suposadament, seria un enclavament auxiliar en la defensa pel  Castell de Barberà.

La torre va quedar al descobert en enderrocar la masia de Ca n’Altimira, també dita La Palomera, a principis dels anys setanta.

És una antiga torre de defensa, bastida amb uns murs molt diferents dels de la resta de l’edifici, sobretot pels materials que els constituïen.

La torre és una construcció prismàtica de planta quadrada de 5,30 m de costat i uns 7 m d’alçada encara que probablement seria més alta abans de construir el mas. Els quatre murs són lleugerament atalussats, des de la meitat de la torre fins a la base. Dividida en dues plantes amb una cambra a cadascuna d’elles. Ambdós nivells es comunicaven mitjançant una trapa. L’interior de la planta inferior es troba cobert amb volta de canó engendrada per un arc apuntat i construïda sobre una cintra revestida de canyís amb pedres planes, posades de cantell, formant plec de llibre i rejuntades amb morter de calç bullent i sorra.

A la planta superior hi ha dues obertures. L’una amb arc de mig punt és situada a migdia i podria ser l’accés original de la torre.

Té dos arcs de mig punt que formen un cap-i-alt, és a dir, l’intradós, és més alt a l’interior que a l’exterior. La segona, amb arc escarser, s’obre al mur de ponent. A l’interior de la cambra superior s’hi observa una fornícula amb arc de mig punt, amb dovelles de pedra tosca ben tallades, que desguassa a l’exterior per una petita obertura emmarcada amb carreus. Més amunt, hi ha una espitllera tapiada.

A la planta inferior trobem una porta d’ingrés amb forma d’arc de mig punt practicada modernament al mur de migdia.

La datació seria de final del segle XI o a començament del segle XII.

No és accessible lliurament, està totalment vallada per protegir-la.

Vista des de La Torre de la plana on hi ha els hort Municipals de Barbera del Vallès,  al costat del  curs del riu Ripoll

 

Recull de dades  : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga església de Santa Maria de Puigcerdà

L’antiga església de Santa Maria, està situada en la Plaça de Santa Maria a Puigcerdà.

L’església de Santa Maria de Puigcerdà va ser l’antiga parròquia de la vila, de la qual les úniques restes conservades són el campanar, ascendible des de finals del s. XX, i una portalada, traslladada a l’església de Sant Domènec.

Us passo detall de la seva historia :

  • Sembla que l’inici de la construcció del temple és el març de 1178, i l’11 d’octubre del mateix any el papa Alexandre III va concedir-ne al bisbe Arnau la possessió.
  • Va començar sent un edifici romànic ampliat i reformat a finals del XIII en estil gòtic.
  • Les reformes més important s’hi feren durant els segles XIV i XVIII, en l’últim cas a causa d’un incendi documentat, l’1 de juny de 1785, que afectà l’altar major, el presbiteri, les sagristies, l’arxiu i l’orgue; és a dir, la totalitat de l’església.
  • Tristament l’any 1936 va ser enderrocat per la CNT-FAI durant la guerra civil espanyola.

L’antiga església de Santa Maria era formada per tres naus i un atri campanar als peus. L’edifici va ser ampliat i remodelat des de l’inici, en un procés que esdevé força complex. Les naus laterals, fetes amb volta de creueria, tenien diverses capelles entre els contraforts, catorze a finals del segle XIX.

Del conjunt era destacable la portalada d’entrada de ponent, del segle XIV, que actuava com a atri, feta amb marbre vermell d’Isòvol i en què hi havia diverses làpides a terra.

L’entrada comunicava amb el cor i la nau central. S’hi observen arquivoltes ogivals, amb motllures pentagonals i rodones, que se sostenen sobre deu columnes rodones culminades amb capitells, decorats amb motius vegetals, com dues pinyes. A la dreta encara és visible el baix relleu d’un traginer.

La porta de migdia, feta amb el mateix tipus de pedra que l’anterior, tenia uns esglaons que baixaven a l’alçada de l’actual campanar, ja que la plaça actual es construí sobrepujada amb les runes de l’església. Constava de cinc arquivoltes ogivals de motllura rodona amb cinc columnes, del mateix estil, i els capitells estaven decorats amb caps de gatons.

Una de les arquivoltes es restaurà i es va reinstal·lar a l’església de Sant Domènec de Puigcerdà, al costat de la porta principal, que dóna pas al baptisteri.

El campanar era quadrat i ample, amb un acabament de plom l’arranjament del qual va causar un incendi el 6 de juliol de 1650, amb què es van fondre campanes i rellotge. La coberta era coronada amb un motiu daurat. L’accés era una escala de cargol de granit i s’hi conserven les obertures originals i ogivals a banda i banda. A les altres dues bandes i hi ha dues rosasses de granit.

Al tram superior, que és més llarg i fou construït durant les reformes del XVIII, el campanar passa a ser octogonal i només apareixen carreus als angles del polígon. El coronament és del XIX.

En l’actualitat és l’oficina Municipal de Turisme de Puigcerdà.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Puigcerdà, Viquipèdia i altres

Adaptació al text i recull de postals antigues : Ramon Solé

Fotografies : Tito Garcia

 

Església de Sant Pere de Reixac de Montcada i Reixac

Sant Pere de Reixac és un temple parroquial catòlic ubicat a Montcada i Reixac , és l’església parroquial de l’antic nucli de Reixac.

L’antiga església parroquial de Reixac està situada dalt d’un turó, al vessant occidental de la Conreria.

Grans vistes al Vallès Occidental

Us passo un recull de la seva historia :

  • Aquest lloc és documentat l’any 963.
  • L’any 1028 es documenta la parròquia en una escriptura de venda d’un alou, que comprenia els llocs de Porciano al pla; Bello Viziano, Albiniana i Canalies a la serralada.
  • L’església fou consagrada el 28 de desembre de 1048 per Guilabert, bisbe de Barcelona.
  • L’any 1171 fou donada a la canònica de la seu de Barcelona.
  • L’any 1581 es va agregar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
  • Va ésser cremada durant la Guerra dels Segadors, el 1651.
  • Fou reconstruïda el 1676.
  • L’any 1778, el bisbe de Barcelona, José Climent, la fa vicaria perpètua pel decret de Carles III.
  • L’any 1876 la parròquia de Reixac va passar a pertànyer a Montcada.
  • El conjunt va ser restaurat per Jeroni Martorell l’any 1951.

Ara us passo la descripció  de Sant Pere de Reixac :

És un exemple d’arquitectura romànica religiosa, tot i que documentalment sembla provat que en dates del segle X, Reixac tenia temple i que al constituir-se en església parroquial cap a l’any 1028 s’hauria engrandit.

L’estat actual és producte de la restauració a què ha estat sotmesa, a partir de la seva reconstrucció l’any 1676, i després més recentment s’han anat fent millores per a la seva conservació.

La factura és representada per pedres i carreus ben escairats disposats per fileres. Les obertures són finestres amb esplandit.

La porta d’entrada, orientada a migdia, és d’arc rodó de mig punt i adovellada, decorada amb una motllura que ressegueix tot l’emmarcament per l’intradós.

El temple és de planta rectangular i a l’interior s’hi distribueixen dues naus orientades de l’est a l’oest.

La nau més gran exterioritza un absis quadrangular i la més petita dibuixa a l’exterior un absis circular, en els dos casos finestres amb esplandit que donen llum a l’interior.

Seguidament del mur de migdia s’estén el cementiri de la parròquia. La coberta és de teula àrab.

El campanar, adossat al mur de migdia, presenta dos cossos ben diferenciats. El primer és quadrat i sembla ser originari de la primera època de l’església encara que també podria ser anterior i formar part d’una torre de defensa o de guaita. El segon cos és de planta octogonal i consta de dos registres, un primer pis i separats per una motllura un segon en el que s’obren quatre finestres amb arc de mig punt.

Els murs presenta uns carreus ben escairats, sobretot en el primer cos i fa pensar que el segon fou fet amb elements reaprofitats en la reconstrucció de l’església el 1676.

La finestra, és rectangular; la pedra de la llinda ofereix un treball dins les variants de l’arc conopial-flamíger. La llinda reposa sobre sengles pedres també treballades a fi i a efecte de donar més èmfasi a l’obertura de l’arc.

Sant Pere de Reixac  És una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Vistes al Vallès Occidental

  • Aquesta setmana la dedicarem a Esglésies, ermites i santuaris.

 

Dades recollides de : Viquipèdia i Ajuntament de Montcada i Reixac

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguez

 

Can Xammar de Baix de l’Ametlla del Vallès

Can Xammar de Baix, l’entrada principal està en el carrer de la Mare de Déu de Puig-graciós, 4, de l’Ametlla del Vallès.

Can Xammar de Baix, era conegut com a “Mas Magí”, actualment com a Casal o casal de la Visitació.

Us passo la seva historia :

  • Fou realitzada per Antoni Xammar el 1649.El seu origen com a mas és, però, molt anterior, encara que no se sap la data. Sabem que el seu origen es deu a l’establiment d’un fill de la casa Pairal Xammar de Dalt, avui coneguda com a Can Millet, que devia heretar part dels béns per la banda de llevant de la gran finca i que constituí així el Mas Can Xammar de Baix, que arribà a tenir més importància que l’original de Dalt.
  • Als segles XVI i XVII foren molts els masos de la Baronia i en general de tot el Vallès que foren reconstruïts amb una gran esplendidesa.
  • A l’Ametlla hi ha un altre exemple remarcable, el Mas Draper (1574).
  • És també coneguda com a “Mas Magí” perquè un dels hereus es deia Magí Xammar.
  • A finals del segle XIX, el seu propietari va ser Josep Xammar, alcalde de l’Ametlla del Vallès el 1864.
  • A partir d’aquell moment, com totes les propietat agrícoles dedicades a la vinya, el seu rendiment va començar a minvar i el 1925, la seva propietària, Dolors de Xammar i Gili, la va haver de vendre a l’obra social de Nostra Senyora de la Visitació, que la va dedicar a llar de gent necessitada.
  • Avui és també, casa de colònies.

Can Xammar de Baix, és un gran edifici de planta rectangular compost de planta baixa i dos pisos, cobert a quatre vessants. Té quatre façanes planes de paredat arrebossat.

Té també gran quantitat d’obertures, totes elles amb marcs plans de carreus. A les cantoneres trobem també carreus.

A la façana principal hi ha una porta adovellada de mig punt de grans carreus; al damunt hi ha encastat l’escut de la casa Xammar amb una inscripció.

L’edifici ha estat poc reformat. Té un cos afegit a la part darrera amb arcades. L’antic celler ha estat transformat en capella i el pati emmurallat, amb el gran portal d’entrada, en un gran jardí obert.

Can Xammar de Baix, és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres fonts.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Complement fotogràfic : Postals Antigues

Bones festes de Nadal per a tots i totes.

Pont Vell de la Bisbal d’Empordà

El Pont  Vell està situat sobre el riu Daró, entre el carrer del Pont i el carrer Cavallers.

Us passo la seva interesant historia :

  • El Pont Vell va ser construït a la sortida de la muralla pel portal del carrer de la Riera, amb la finalitat de comunicar la vila medieval de la Bisbal amb el camí de Girona.
  • El pont era fortificat; posseïa una torre amb portal al centre.
  • La data de construcció és el 1605, segons consta a la placa conservada al pont, encara que l’origen del pont és molt més antic.
  • Des de la fundació de la Bisbal consta l’existència de dues vies: una cap a Cruïlles travessant el riu i una altra que, per la seva riba dreta, arribava als pobles de la muntanya.
  • El Pont Vell de la Bisbal va ser escenari del fet d’armes esdevingut el 14 de setembre del 1810, quan les tropes del general O’Donnell van atacar la vila i empresonaren tota la guarnició francesa.
  • O’Donnell fou lleugerament ferit damunt el pont, cosa que li valgué el títol de comte de la Bisbal, concedit per les Corts de Cadis.

Sobre la seva construcció podem dir que consta de dos grans arcs escarsers que s’uneixen en un gran pilar central de base poligonal irregular, aquests arcs són de carreus ben escairats als paraments exteriors i interiors i de paredat a la volta.

També, hi ha carreus de pedra a les bases dels pilars laterals i a les cantonades sobresortints del pilar central. El pas de vianants és pavimentat.

El Pont Vell conserva una placa amb un relleu on apareix l’escut de la Bisbal i la data del 1605.

És va fer la rehabilitació del Pont Vell, durant l’any 2005.

El Pont Vell és una obra que està protegida com a bé cultural d’interès local.

Fotografia de Joaquima Pellicer Solà

 

Aquest article està dedicat a :

Joaquima Pellicer Solà , filla, poeta i enamorada de la Bisbal d’Empordà (col·laboradora d’aquest Bloc)

Recull de dades : Ajuntament de La Bisbal i Viquipèdia.

Adaptació al Text i Recull de Postals antigues : Ramon Solé