Can Bisa de Vilassar de Mar

Avui us presento dos articles

Can Bisa, es una casa que esta situada en  el carrer del  Rector Bartrina, 3-7 de  Vilassar de Mar.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta casa va ser edificada de nou a partir de 1850 en una parcel-la que Anton Bisa havia adquirit aquell mateix any als promotors de l’obertura del carrer de l’Església.
  • El jardí, antigament, era més petit, ja que no confrontava amb la carretera de Cabrils sinó que hi havia un cós entremig de la casa i la carretera que era l’hort de Joan Bisa (germà d’Anton Bisa),
  • Sembla que, en origen, la família es dedicava als negocis mariners, especialment Francesc Bisa Arnau que consta com a armador, però també es dedicaren a la indústria tèxtil: Francesc Bisa i Roig fou director de la fàbrica coneguda com ‘Els Rodetets’ dedicada a les filatures (Hilaturas Labor SA).
  • Anys en rere estava dedicat a la cultura municipal, Espai Cultural Can Bisa.

És un edifici civil, una casa de planta rectangular de planta baixa i golfes, amb un terrat transitable.

El conjunt destaca pel seu marcat neoclassicisme, especialment dels elements de la façana: tres arcs de mig punt que formen l’entrada principal i els finestrals dels baixos, pilastres adossades que recorren la façana amb el fust estriat i capitells compostos amb volutes, un entaulament superior, ull de bou a l’alçada de les golfes i balustrades que tanquen el terrat superior.

La part central de la façana queda coronada per una orla, actualment buida a l’interior. Està circumdada per un jardí que queda tancat per una reixa.

Rosa Maria Andres Blanch . 1987 – Generalitat de Catalunya

Can Bisa és un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya on consta amb el nom erroni de “Ca l’Americano”.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll , es situat en la Plaça de l’Abadia, s/n, de Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia més destacada ;

  • Fundat el 885 el comte Guifré el Pelós.
  • El govern d’Emma, efectiu entre el 898 i el 942, fou molt profitós per a la nova abadia, que vessà els seus habitants vers el Vallès (la Roca i l’Ametlla) en terres confiades a la seva administració personal.
  • Fins a l’any 945 va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
  • La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017), filla natural del comte de Cerdanya-Besalú Oliba Cabreta; al seu temps greus acusacions d’immoralitat llançades pel comte de Besalú Bernat Tallaferro foren causa de la dissolució pel papa de la comunitat femenina i l’adjudicació dels seus béns a l’efímer bisbat de Besalú en mans del fill del Tallaferro.
  • Els canonges referen l’església, que fou consagrada el 1150, en temps de l’abat renovador i bisbe de Tortosa Ponç de Monells.
  • És la mateixa que subsisteix, amb modificacions degudes al terratrèmol del 1428 i a mutilacions d’època barroca, esmenades en la darrera restauració (1948-63), amb cinc absis i profusió de capitells decorats.

Altres dades :

Es conserva el claustre gòtic, iniciat el 1442, i uns arcs del claustre romànic (s. XII),de Sant Mateu.

La majoria de les velles dependències monàstiques han desaparegut al llarg dels segles, però hi resta el palau abadial de l’abat Arnau de Vilalba (1393-1427), amb un petit claustre i part de la capella de Sant Miquel o de la infermeria consagrada el 1164.

L’església guarda el grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri, fet el 1251, el sepulcre del beat Miró de Tagamanent, obrat el 1345, el retaule i les imatges de la Mare de Déu Blanca (1343), una capella barroca afegida al s. XVIII i notables peces de valor arqueològic.

La comunitat canonical es componia de trenta membres entre canonges i porcioners, i tenia tots els antics càrrecs monàstics; decaigué un xic als segles XV i XVI,

i després de la secularització (1592) es transformà en col·legiata secular, presidida per un arxipreste.

Part de les rendes del vell monestir passaren a dotar les cinc dignitats reials, i per això part del seu arxiu és al de la Corona d’Aragó; la resta, molt notable, es guarda al mateix monestir.

El 1851 la col·legiata fou suprimida i l’església passà a ésser parroquial de la vila, reemplaçant l’antiga de Sant Pol.

Es conserva l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.

El museu del monestir, va ser obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Per a mes informació podeu consultar a Wikipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses

El Monestir de Sant Joan és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

Antic Balneari Lloveras d’Arenys de Mar

 Avui us passo tres articles

El Balneari Lloveras estava en el Passeig d’Arenys de Mar.

Us passo la seva historia :

  • El balneari fou construït el segle XIX i enderrocat el 1978.
  • Aquest establiment no tenia fonts; senzillament tractava les aigües per poder oferir els seus serveis d’hidroteràpia en un jardí contigu.
  • L’edifici actualment es va enderrocar.

Es tractava d’un edifici al peu de la platja, de planta baixa amb serveis de banys a l’interior. Era una mostra de balneari artificial.

Cal destacar la simetria del seu cos principal, i les dues torres aixecades al centre del conjunt. Donava accés a l’edifici una escalinata que tenia gairebé l’amplada de l’edifici, i desembocava en un porxo amb catorze pilars amb capitells poligonals, que carregava un fris sobre el qual descansava una terrassa amb balustrades.

El Balneari Lloveras era una obra d’Arenys de Mar inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i actualment enderrocada.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – 2ª Part #

Com a continuació d’ahir, us presento la part de darrera de l’edifici de la casa Alegre de Sagrera de Terrassa que dona al Jardí.

Abans però, llegim a la web de l’Ajuntament de Terrassa una part de la descripció que fa d’aquesta casa :

“…La remodelació del 1911 va seguir un estil eclèctic amb elements d’inspiració modernista.

El nou edifici consta d’una nova planta en forma d’U amb dues ales laterals que alliberen un espai central com a pati. Tenen planta baixa i dos pisos.

Melcior Vinyals Muñoz també va projectar la nova façana, simètrica, de planta baixa amb la porta principal i dos pisos amb els balcons.

Malgrat no estar verificat documentalment sembla ser que Josep Puig i Cadafalch va intervenir en la reforma de l’interior: planta baixa, escala noble i tribuna de ferro forjat que dóna al pati.

Destaquen les columnes amb els capitells dedicats al comerç, a la indústria i a l’agricultura; els vitralls modernistes fabricats per la casa Maumejean; l’escala noble decorada amb quatre pintures de Joaquim Vancells i les pintures murals de Pere Viver al Saló…”

Us adjunto imatges d’aquest edifici que dona al Jardí :

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa – Museu de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de Ca n’Anglada de Terrassa

La masia de Ca n’Anglada, esta situada en el carrer de la Mare de Déu del Mar, 49, de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La masia de Ca n’Anglada, antigament coneguda com la masia de Sant Cristòfol, per la capella homònima vora la qual es va construir, té l’origen vers el segle XV.
  • El conjunt format per la capella i la masia ha donat nom al barri de Ca n’Anglada, desenvolupat des dels anys quaranta del segle XX.
  • El 1933 ja es van començar a aixecar unes quantes cases vora el mas.
  • A començament dels anys cinquanta els camps de conreu de la masia es comencen a vendre com a solars per aixecar-hi cases per als immigrants que arriben a Terrassa a buscar feina, moltes de les quals foren d’autoconstrucció.
  • El 1962, arran de la riuada que va fer desbordar la riera de les Arenes, que limita el barri per la banda est, la masia és cedida a les Germanes de l’Assumpció, que s’hi instal-len per donar-hi serveis d’assistència social.
  • Actualment la masia és un equipament municipal.

Aquesta antiga masia durant els anys i sobre tot en el segle XX, ha anat experimentant diverses obres de remodelació i ampliació.

Està constituïda per un cos principal i diverses dependències annexes.

L’edifici és de planta rectangular, format per planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teula, a dos vessants.

La façana d’accés, situada a migdia, té a la planta baixa la porta d’entrada, d’arc de mig punt, dos balcons amb ampit al primer pis i nou obertures de punt rodó a les golfes.

Cal destacar-ne la finestra gòtica situada a la façana de llevant, amb llinda lobulada i brancals amb capitells decorats amb relleus.

Ca n’Anglada és una masia protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Feliu de Sant Feliu de Codines

L’Església de Sant Feliu està situada en la plaça  de l’Església, 6, barri de la Sagrera a Sant Feliu de Codines.

Us passo la seva història :

  • Una església neobarroca ja se’n té constància des del 986.
  • I el 1002, en què el monestir de Sant Cugat menciona el temple com a “ecclesiam Sancti Felicis”.
  • Uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l’existència d’una església preromànica i sembla que pel 1193 se’n va consagrar una altra.
  • L’anterior església a l’actual, va ser edificada entre el 1698 i el 1754.
  • Va ser destruïda en el 1939, durant la Guerra Civil Espanyola.
  • Refet entre el 1940 i el 1948, tot aprofitant part de les restes de l’església anterior.
  • El campanar és modern de1954 i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII.

Església a principis del segle XX

Imatges de com va quedar l’església durant la Guerra Civil Espanyola.

Actualment és un edifici ampli i harmoniós amb planta de creu llatina i cúpula central. La façana està coronada per un frontó.

El portal data de primers del segle XIII. A sobre hi ha un ull de bou.

El campanar és de planta octogonal de tres cossos i l’últim amb buits per contenir les campanes. Aquest resta coronat per una balustrada de pedra.

Constitueix una important fita visual, es troba a l’extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d’un turonet o morral.

Originàriament, la població va créixer al voltant de l’església parroquial, on es va formar el barri de La Segrera , que vol dir “terra sagrada”. Actualment, aquesta zona encara conserva els carrerons estrets i algunes edificacions típiques de segles passats.

L’Església de Sant Feliu és una construcció religiosa del municipi de Sant Feliu de Codines inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Feliu de Codines i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Sant Joan les Fonts del municipi de Sant Joan les Fonts

Avui per ser el primer dia de l’Any, us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan les Fonts està situada sobre un promontori, vora un meandre del riu Fluvià, prop de la població de Sant Joan les Fonts.

Us passo la seva història :

  • L’església és documentada l’any 958, en què fou consagrada amb la triple advocació de sant Esteve, sant Joan i sant Miquel.
  • L’any 1079, Udalard Bernat de Milany i Ermessenda, vescomtes de Besalú, la van cedir a l’abadia de Sant Víctor de Marsella, que hi fundà un priorat benedictí.
  • Aquesta donació fou confirmada el 1106 pel bisbe de Girona.
  • L’edifici actual és una mostra de romànic tardà, acabat potser ja entrat el segle XIII, per la qual cosa la consagració del 1117 correspon a un edifici anterior.
  • L’any 1424 el priorat passà a dependre del Sant Pere de Besalú,
  • Del 1592 a la desamortització de 1835 de Sant Pere de Camprodon.
  • Va fer funcions de parròquia fins al 1936, però després de la guerra la parroquialitat es traslladà a la nova església del poble.
  • Fou declarat monument nacional l’any 1981.
  • L’any 2013 es van portar a terme treballs de consolidació en la zona del presbiteri aixecant el darrer paviment col•locat sobre l’antic enllosat i eliminant el desnivell interior ocasionat per les obres realitzades a mitjans del segle XX.
  • Durant aquests treballs es va localitzar el paviment original de l’església romànica consagrada el 1117 als dos absis laterals i al principal.

És un edifici de planta basilical amb tres naus i tres absis decorats, a l’exterior, amb arcuacions llombardes i, el central, amb columnes adossades.

La nau central, més alta que no les laterals, és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals que arrenquen de pilars amb semicolumnes adossades amb capitells corintis.

Les naus laterals, més baixes, són cobertes amb voltes de quart de cercle.

La nau central comunica amb les laterals a través d’arcs formers de mig punt que recolzen sobre columnes adossades als esmentats pilars.

Fou bastida amb pedra vermellosa del país.

La porta d’accés, centrada al mur de ponent, té un timpà llis sobre llinda i muntants també llisos.

Les arquivoltes, decorades, descansen sobre dos parells de columnes (les del costat dret han desaparegut, però). Posteriorment s’hi adossà un atri amb teulada a doble vessant sobre encavallades de fusta.

A la façana oriental es va enderrocar un dels absis per construir-hi la sagristia el 1752.

L’altre absis lateral és senzill, decorat amb arquets de mig punt damunt els quals corre una cornisa adornada amb dents de serra i mènsules.

L’absis central és el més decorat, amb arcuacions cegues que recolzen sobre semicolumnes amb capitells, un fris de dents de serra i una cornisa sobre permòdols, damunt la qual recolza el ràfec de la teulada.

Al centre de l’absis s’obre una finestra amb una arquivolta sobre columnetes.

El campanar fou construït vers 1791-92, adossat al costat S de la façana.

Per fer la porta s’empraren les restes d’un antic retaule.

És una gran planxa de fusta on hi ha representat Sant Pere, amb vestit i túnica llarga, remarcada per grans plecs que donen a la figura volum i elegància.

A la mà esquerra porta les claus simbòliques i a la dreta un llibre. El seu estat de conservació és molt dolent.

Hi ha una pica baptismal situada a la nau lateral esquerra, d’immersió; amida 1,20 m de diàmetre i 82 cm d’alçada.

Antigament estava adossada a un mur lateral de l’església. va ser realitzada per un autor amb grans influències orientals (demostrades pels turbants i tocats que coronen les figures) i amb un estic arcaic.

Hi foren esculpits estilitzats fullatges, la degollació dels Sants Innocents, dos homes i una dona resant, Sant Pere amb la clau simbòlica a la mà esquerra i la dreta amb actitud de beneir; s’hi pot veure les lletres gregues alfa i omega, el nom del Salvador, i les lletres M N A que alguns estudiosos han volgut veure com les inicials de l’autor; d’ésser així seria de les poques signatures romàniques que han arribat fins a nosaltres.

També hi ha tres piques sense decoració que eren utilitzades per guardar l’oli de les llanternes aportat, com ofrena, pels fidels. Dues d’elles es conserven dins de l’església monacal; la tercera davant la porta d’accés a la casa rectoral.

 

Dues de les piques amiden 58 cm x 94,3 cm x 64 cm.[1] La tercera: 58 cm x 77 cm x 55,5 cm.

El retaule neoclàssic, trobat pels Amics de Sant Joan les Fonts, havia estat ubicat a la paret de la nau esquerra: acollida entre els seus capitells corintis, frontons i columnes estriades a l’antiga Majestat de Sant Joan, conservada actualment en el museu de Girona.

És de fusta, i fou daurat i enguixat al damunt. Actualment l’associació esmentada, té en projecte la seva restauració i possiblement ocupi, dins de l’església, el seu lloc primitiu.

Els capitells estan decorats amb fauna mitològica i els restants decorats amb fullatges (capitells corintis).

El Monestir de Sant Joan les Fonts és una obra del municipi de Sant Joan les Fonts (Garrotxa) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Casa Jacint Bosch de Terrassa

La  Casa Jacint Bosch, està en el carrer del Teatre, 4 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • L’edifici fou bastit per l’arquitecte Josep Ros segons el projecte del 1912.
  • Des de 1988 és la seu dels Minyons de Terrassa.

Es tracta d’un edifici entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos.

La façana està ordenada simètricament respecte a un eix central marcat per la tribuna del pis principal, que sobresurt del pla de la façana en un cos rectangular sostingut per columnes de capitells florals i amb una barana al damunt, aprofitada com a balcó del segon pis.

Presenta una marcada verticalitat de les obertures, en sentit ascendent, que s’emfatitza pel coronament amb gablets corresponent a cada línia de finestres.

Tot el tractament de la façana respon a un criteri clàssic d’ordenació dels elements, amb la incorporació d’altres de provinents del repertori modernista: brancals amb columnes, guardapols i timpans ceràmics, cornisa i capitells.

Us passo un article de Món.Terrassa, que fa referencia a aquesta casa :

https://elmon.cat/monterrassa/modernisme-a-terrassa/casa-jacint-bosch-modernista-dels-minyons-terrassa

La Casa Jacint Bosch, està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Masia de Can Boada del Pi de Terrassa

La masia de Can Boada del Pi, està situada en l’avinguda de Can Boada del Pi de Terrassa.

Us passo la seva llarga historia :

  • La primera menció documental del mas Boada apareix el 2 de desembre de 1237, quan Ramon de Solà i Bernat d’Argelaguet, batlles del rei a Terrassa, concedeixen a Pere de Boada i la seva família la meitat d’honor de Boada.
  • Aquest domini reial és el mas Boada, segons un document posterior datat el 2 de juliol de 1239.
  • Al 1673 hi visqué Francesc Boada, pare franciscà que tingué una activitat destacada i que és autor d’importants libres d’espiritualitat.
  • L’any 1772 la vídua d’un posterior Francesc Boada i l’hereu, Miquel Boada Perer, van fer inventari dels béns. La denominació del mas ja és Boada del Pi.
  • Miquel, fill hereu d’un altre Francesc Boada posterior, es va endeutar molt, sobretot amb la família d’industrials tèxtils dels Galí, que més endavant van construir el Vapor Galí. Varen anar arrossegant deutes i, finalment, el 1824 Can Boada ja era propietat de l’industrial terrassenc Francesc Galí i Galí.
  • Quan aquest va morir, el mas va passar al seu germà Pau Galí i Galí, que es convertí en el primer productor de vi escumós català.
  • Mort aquest, els seus hereus venen la propietat,
  • El 1865 ja pertanyia a l’industrial tèxtil Salvador Ballber Ferrer.
  • A finals de segle va passar a la néta, Dolors Ballber Casals, casada amb el fabricant Miquel Marcet i Poal.
  • Can Boada passà finalment a la família de Can Carbonell per herència de la filla Marcet, que s’havia casat amb l’hereu Carbonell.
  • El 1998, és el de taller, garatge i espai de magatzem de l’empresa constructora Copcisa.

De la masia de Can Boada del Pi , l’element més interessant de la masia és la façana principal, perpendicular al carener, amb portal adovellat.

Just per sobre del portal hi ha una finestra amb llinda i brancals de pedra. La cornisa del capcer presenta un curiós acabament molt senzill de línia abarrocada. La finestra de damunt del portal és gòtica i està flanquejada per columnetes amb capitells esculpits i brancals motllurats.

Presenta algunes construccions adossades, auxiliars, i està closa per un mur que forma un pati al davant, per on s’hi accedeix.

La masia dóna nom al barri actual de Can Boada, al nord-oest de la ciutat de Terrassa.

Can Boada del Pi és una masia al municipi de Terrassa protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Portal del convent del Carme de Sant Adrià de Besos

El Portal del convent del Carme, està situat en el nus d’accés a la Ronda del Litoral amb els ramals del pont de la carretera N-II, al marge dret del riu Besòs a prop de l’antic edifici de cal Tano a Sant Adrià de Besòs.

La portada gòtica del convent del Carme, és molt conegut com a arc adrianenc, és una portalada gòtica originària del convent del Carme de Barcelona.

Enderrocat el 1874, de les restes del convent, sols la portada va acabar a la finca de cal Tano a Sant Adrià de Besòs.

Us passo dades sobre l’historia  del convent i de la portalada :

  • Aquest és la portada de l’església del convent del Carme de l’orde mendicant dels carmelites calçats del carrer del Carme de Barcelona que es devia construir entre 1293 i 1381.
  • L’any 1835 el convent fou assaltat i cremat pels grups revolucionaris.
  • El 1838 es va cedir l’espai del convent a l’Ajuntament de Barcelona per instal•lar-hi provisionalment la universitat, tot just restablerta a Barcelona, fins que es va traslladar a un nou lloc (1872).
  • L’any 1874, finalment, es van enderrocar i el solar es va urbanitzar de nou.
  • La portada es traslladà a la finca de cal Tondo de Sant Adrià. El 1968 amb les obres de l’autopista A-19 la porta queda situada entre els dos ramals d’aquesta via.
  • El 1991 es fan les obres de la ronda del Litoral i la portada es restaura i es trasllada a l’emplaçament actual.
  • El 1997 l’arc es declara símbol d’identitat del municipi, a petició de l’associació Dones de Futur.

La portalada gòtica està formada per dos brancals, una llinda plana i l’arc fet amb pedra de Montjuïc tallada. Els brancals estan formats per sòcol llis, sobre el que es recolzen una successió de pilastres, de fust semicircular, amb bases gòtiques i capitells amb ornamentació de motius vegetals i animals i també per rostres humans.

El carregament de l’arc coincideix amb els àbacs dels capitells, i està constituït per una imposta motllurada continua de brancal a brancal i per sobre de la llinda plana. L’arc és ogival i està destacat amb arquivoltes.

Una petita joia, recuperada com a monument entre la ciutat de Barcelona i de Sant Adrià.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Adrià, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé