Sant Sixt de Miralplà és una capella situada al nord-oest de la ciutat de Vic, un camí hi porte des de la Carretera C-154, km 1 de Vic.
Us passo la seva història:
Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.
Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular. Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.
La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.
Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.
A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.
Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
La Bussanya és una masia del municipi de Moià, a la comarca catalana del Moianès. Està situada en el sector de nord-oest del terme, a prop del termenal amb Artés. És a prop i al nord del punt quilomètric 24 de la carretera N-141c. És a quasi tres quilòmetres a ponent de la vila de Moià. Just a migdia de la masia, a 70 metres de distància, hi ha la capella de Sant Jacint.
Us passo la seva història:
Segons una inscripció que hi a la part afegida al nucli original anterior al segle XVI.
Sabem que Jacint Bussanya, notari de Barcelona, fou propietari de la casa l’any 1644.
Fou la casa pairal de la nissaga dels Bussanya que, sobretot a l’edat moderna, donà clergues destacats de l’església moainesa, notaris i fins i tot familiars de la Santa Inquisició.
Masia rural amb façana encarada a migdia amb un nucli antic anterior al segle XVI, a on avui són les masoveries.
Al segle XVII hom li afegí una torre de planta quadrada amb coberta a quatre aigües.
De l’estructura primitiva es conserven encara diferents elements arquitectònics, destacant entre ells un arc apuntat que dona accés als estables.
Actualment l’edifici esta en abandó, tota una llàstima !!!
Us passo més imatges d’aquesta masia:
La masia Bussanya està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Sant Jacint de Bussanya és la capella de la masia de Bussanya, en el terme municipal de Moià, al Moianès, està situada 75 metres al sud de la masia a la qual pertany, en el sector occidental del terme de Moià.
Us passo la seva historia:
És una capella construïda en el segle XIX emmarcada en els “revivals” romàntics.
La tipologia segueix les directrius marcades pel neoromànic.
En el timpà de l’arc d’accés, bloc de pedra amb l’escut nobiliari de la família Bussanya.
És una capella de nau única, amb absis semicircular. Coberta de teula a dos vessants, amb voladís senzill. Parament d’obra amb façana de pedra artificial encarada a nord-est. El portal d’accés queda emmarcat per dos pilastres i un rosaret de pedra.
Els capitells que franquegen l’accés, sostenen capitells amb decoració geomètrica senzilla. El conjunt és coronat per una petita espadanya coberta també de teules.
Sant Jacint de Bussanya forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Pere de Lavern és una església d’estil neoromànic de la Parròquia de Lavern, al terme municipal de Subirats , a prop de l’estació de RENFE de Lavern.
Us passo la seva història:
L’església és d’origen romànic però va ser refeta totalment als anys vint del segle XX, en estil neoromànic, aprofitant en part les pedres antigues (algunes d’elles amb marques i dibuixos dels picapedrers.
Tot i que l’església actual és neoromànica, construïda entre els anys 1915 i 1916, ocupa el mateix emplaçament que l’església antiga, esmentada possiblement l’any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l’Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats.
La primera menció segura de l’església és de l’any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç.
També Guitard, en el seu testament, de l’any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l’existència d’un altar dedicat a Sant Martí dins l’església.
El testament fou jurat per Berenguer i Guinabal sobre aquest altar l’any 1134.
Al llarg dels segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l’església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament.
L’església antiga, la romànica, SXII i SXIII fou totalment destruïda, però per algunes fotografies conservades dels anys deu del segle XX, sabem que era un edifici ple d’afegits, amb un imponent campanar d’espadanya de dos pisos i dues obertures per pis que havia modificat enormement la seva primitiva estructura romànica. Tenia dues campanes molt boniques i valuoses a les que s’accedia per una escala exterior. L’entrada de l’antiga esglesia estava precedida per un porxo. Just despés de l’entrada hi havia un altar i a ma dreta l’altar major encarat a l’est. A banda i banda del presbiteri hi havia dos altars, el de la Misericòrdia i el de Santa Llúcia al costat de l’epístola i el de la Puríssima i el del Roser al cosat de l’evangeli. Al mig de la nau hi havia quatre columnes. També hi havia un cor.
Explicava l’Avi Josep Capellades, de Cal Melitón, al poble de Lavern, que l’antiga església estava molt malmesa i que la gent de llavors temien que els caigués a sobre.
Durant tres anys van fer missa a la rectoria. Conta en Josep que, quan la van començar a enderrocar i contra tot pronòstic, no hi havia manera de fer-la caure i que va costar molt. També ens explicava que, per fer l’absis, com que els paletes locals no en sabien fer, van haver de llogar paletes francesos per fer-lo.
La primera pedra del nou temple es posà el 15 de maig de 1915 i es beneí el nou temple just un any després, el 15 de maig de 1916. Foren els padrins i mecenes del temple el Comte de Lavern, Pere Guerau Maristany i Oliver i la seva dona, Josepa Valls d’Olivella. Molts veïns de Lavern també hi vancolaborar amb almoïnes i donatius.
Els primers anys d’aquest església encara es conservaven peces d’art de l’antiga església romànica: Un altar major barroc amb un sagrari esplèndit, un tabernacle barroc de vuit columnes parellades, l’altar del roser renaixentista, amb plafons policromats i amb imatge, dos candelers barrocs, una bacina de plata esgrafiada de la Verge del Roser, amb peu exagonal, nimbe coral i roses de plata, bacines i finalment una casulla vermella amb florejats blancs.
Aquests tresors foren robats o cremats durant la Guerra Civil Espanyola, junt amb part de l’arxiu. L’església fou incendiada i va caure la teulada. La campana també fou estimbada.
Algunes dates importants de la restauració foren: 19-03-1941 Estrena de la campana, 30-10-1941 Sant Crist, 30-04-1942 Sant Pere, de la mà de Josep Mª Camps i Arnau, el 6-12-1944 es consagrà el nou altar major, el 15-10-1955 s’inaugurà l’altar de la puríssima, el 21-07-1957 l’alter i la imarge del sagrat cor de Jesús i el desembre del 1958 Joan Parés pintà un fresc, al baptisteri, sobre el babtisme de Jesús.
L’Agost de 1984 un llamp va fer caure part del campanar i la teulada.
Les obres de reconstrucció s’allargaren fins al 29 de juny de 1987.
Finalment el 1994 es feu la darrera intervenció consistent en l’enrajolat de tota la planta, la instal•lació de calefacció per aire, millores en la megafonia i enllumenat i l’habilitació de la pica baptismal.
L’església Parroquial de Sant Pere de Lavern va ser escenari de l’últim ball pla del Penedès l’any 1935 i també fou escenari de l’antic ball de les garlandes, citat per Joan Amades en el seu conegut costumari.
És una església de planta de creu llatina d’una sola nau amb dues capelles laterials i un absis semicircular. Fa 23 metres de llarg per 9 d’ample i 22 metres al creuer. Té un ample cor i sobre aquest una rosassa de 2’30 metres que data del 1956. La coberta és de dues vessants amb teula àrab. El portal és adovellat. El campanar es troba a l’esquerra de la façana principal, té obertures per les campanes i coronament de merlets esglaonats. La rectoria, enderrocada el 1995, fou substituïda per un nou convent de monges Clarísses, avui en dia tancat, Aquesta rectoria era una edificació mig abandonada, adossada al temple i que conservava molts elements decoratius antics, tals com una torre de guaita i finestrals de pedra tallada.
A l’interior de la primera capella lateral, a l’esquerra del portal d’entrada a l’edifici, es conserva una pica baptismal de pedra calcària, romànica, la més gran de la comarca, datada al segle XI (vegeu fitxes associades) Té la vora superior externa de contorn rodó, amb triple motllura còncava i convexa i mènsules sense decorar. També conserva una inscripció exterior gairebé il·legible “Fecit gleopa”
Cal destacar les pintures dels laterals de l’interior de l’església, es tracta de quatre grans murals, dos a cada banda, i un cinquè a l’absis, realitzats l’any 1951 per J. Busquets i F. Vidal i Gomà. Els temes representats són diversos episodis de la vida de Sant Pere i de Jesucrist, destacant el mural de l’absis, on es representa Sant Pere com a “pescador d’homes”, ja que apareix en una petita embarcació de pesca llençant xarxes a la mar “pescant” persones.
A l’entrada de l’església hi havia les restes de l’antiga creu de terme, de la qual es podia observar els graons i la singular columna. Denia N. Font i Saqué, a l’antiga revista: Tradició Catalana, va escriure que la creu de terme que hi havia a l’entrada de l’església, tenia gravats quatre cercles que representaven aquest antic ball de les garlandes. Actualment aquesta creu no es troba. Tampoc el seu peu ni la columna. Comenta el mossèn de la parròquia que el varen destrossar els operaris en fer el nou camí al cementiri, a principis del 2000.
Sant Pere de Lavern es una obra protegida com a bé cultural d’interès local obra de l’arquitecte Enric Sagnier.
Per anar al Castell de Muntanyola, cal seguir un camí que surt de la dreta de la carretera BV – 4317, un cartell ens indica per on anar, i porta directament al mas del Castell.
Us passo la seva història:
Aquest mas va reemplaçar l’antic Castell de Muntanyola, que fou enderrocat durant el terratrèmol de 1448. Hi ha, però, diferents elements reaprofitats de l’anterior construcció.
El Castell no apareix documentat fins a 1033, si bé el seu vicari apareix ja en documents de 1013.
La família Muntanyola esdevé la dels Montcada més tard, per canvi de nom.
L’any 1198 Guillem Ramon de Montcada vengué tot el que posseïa al castell i terme de Muntanyola.
Així perdurà sota el domini de la canònica de Santa Maria de l’Estany, i quan les canòniques catalanes foren secularitzades el 1596 passà a les Cinc Dignitats Reials, que regiren el terme del castell de Muntanyola fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
El mas Castell és esmentat al fogatge de 1553 de la parròquia i terme de Muntanyola.
El mas que substituí el castell al segle xv fou reformat i ampliat al XVIII, tal com indica el portal d’entrada (amb la data 1748) i els porxos (1757).
Al costat hi ha una capella, de la qual es tenen notícies des del segle XI.
El Castell de Muntanyola o Mas el Castell és un mas amb elements del segle XVI i una capella del segle XVIII, edificats sobre les runes d’un castell destruït per un terratrèmol el 1448.
La masia és de planta rectangular coberta a dos vessants i amb el portal orientat a SW, adovellat.
A la part dreta hi ha unes voltes avui destinades a corrals.
S’accedeix a aquest sector de l’edificació mitjançant un portal que tanca la lliça i sota uns arcs de totxo que sostenen al damunt unes galeries de dos pisos cobertes a dos vessants.
Al damunt del portal adovellat, el qual no es troba al centre de l’edificació, hi ha una finestra amb motllures goticitzants.
A la part de tramuntana hi ha una altra finestra que coincideix a nivell de primer pis.
En aquest mur cal destacar-hi unes finestres esculturades en les quals hi ha la silueta d’un castell.
L’estat de conservació és bo malgrat alguns afegitons que desmereixen l’edificació.
Per arribar al mas de Torre Cabota cal deixar la carretera B-431al Km. 42,
i agafar una pista de terra que al poc us desviareu per una pista de més a l’esquerra que puja al cim del serrat.
Historia:
L’etimologia del topònim podria fer pensar en un origen romà o tardo-romà d’aquest assentament. La proximitat amb la vil·la romana de Matacans (Artés) reforçaria aquesta hipòtesi.
La part principal del mas és obra dels segles XVII-XVIII.
El 1687 s’hi construí una capella.
Al segle XIX s’hi van fer ampliacions importants. Sembla que aleshores devia ser una casa potent.
En aquest segle va pertànyer a Antònia Soler, propietària del mas Vidal de Cabrianes (Sallent).
Aquesta va morir el 1964, soltera, i llegà les seves propietats a una fundació en benefici del poble de Cabrianes que encara existeix.
Recentment despres d’un periode d’abandonament, actualment esta habitada i ven conservada.
Masia de dimensions considerables, formada per un cos residencial més coberts i capella.
El cos original és de planta rectangular, amb la façana principal orientada a migdia.
Té portal adovellat i s’hi insinua un finestral que podria ser gòtic tardà, gairebé tapat per l’arrebossat.
Al davant està tancat per una lliça.
El segle XIX s’amplià amb la construcció d’una porxada adossada a la façana
i s’aixecà un altre pis amb balcó a la banda de ponent.
A la part posterior hi ha un cobert amb 3 tines.
La seva capella, dedicada a la Mare de Déu de Fàtima és dins del terme municipal d’Artés.
Observacions:
Llindes al balcó i porxada de migdia són de1843 i 1868.
Es troba situat sobre la línia del termenal entre Calders i Artés. Una part de la casa a cada municipi.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Masia de Garraf o Can Güell és situada al costat de la carretera C-246 (Barcelona-Calafell) km. 27,
actualment conegut com El Celler Güell és una edificació modernista al nucli de Garraf, en el municipi de Sitges (comarca del Garraf).
L’any 1871, Eusebi Güell i Bacigalupi adquirí al Patrimoni de l’Estat l’antiga masia del Garraf amb els seus terrenys per fer-hi edificar un pavelló de caça, que no s’arribà a fer. Temps després encarregà un celler amb habitatge annex.
És un conjunt d’edificacions -celler, residència i capella- en estil gaudinià. D’autoria i datació discutida, alguns historiadors l’atribueixen a Francesc Berenguer i Mestres, que l’hauria bastit en la darrera dècada del 1800, i altres autors, com l’expert gaudinià Joan Bassegoda i Nonell, en fan coautor el mateix Gaudí.
En destaquen els arcs parabòlics, l’ús del ferro forjat i l’obra vista, l’asimetria i diverses referències medievalistes.
De composició orgànica, mur lateral i teulada es fonen en un únic prisma triangular ajagut sobre una de les cares.
La construcció ha esdevingut modernament un establiment de restauració.
El 1882 Gaudí havia projectat per a la família Güell, i per ser ubicats en aquests terrenys, un pavelló de caça que no va arribar a construir-se.
La Masia de Garraf o Can Güell forma part del Bé integrant del patrimoni cultural català.
La Mare de Déu del Remei està en el carrer del Remei, al costat del cementiri municipal de Moià.
Us passo la seva historia:
La capella del Remei, així com la creu de terme, foren construïdes l’any 1578, dins el terme del Saiol Comtal al peu del camí públic que passava per allà.
Les despeses de l’obra anaren a càrrec del prevere Serpà Saiol, el qual pagà també la creu.
Actualment la capella serveix com a església del cementiri.
Està situada molt a la vora del cementiri del poble, davant l’antic emplaçament de la creu de terme original del segle XVI que avui es troba al costat de l’església parroquial de Moià.
Es tracta d’una petita capella de nau única feta d’obra i coberta per una teulada a dos aigües.
L’absis és quadrat.
Té una petita sagristia al costat de llevant.
La façana, encarada a migdia presenta un portal rectangular emmarcat per dos semi pilastres adossades al mur i coronades per un frontó triangular on es troba una petxina de tipus renaixentista.
Damunt del frontó, una llosa de pedra recorda l’advocació i la data d’edificació de la capella: 1578.
La Mare de Déu del Remei és la capella del cementiri de la vila de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.
Sant Ramon de Vic és una església eclèctica de Sentfores al municipi de Vic.
Us passo la seva història :
Capella adscrita a les propietats de Sant Ramon, construïda arran de la prometença feta pels antics propietaris, Srs. Conill, que varen vendre el mas i les terres, conservant tan sols la capella.
Està dedicada a sant Ramon Nonat.
A l’interior hi ha nombrosos exvots.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya
Capella de nau única amb absis de planta semicircular peraltada. La façana es troba orientada a llevant. Presenta un portal d’arc de mig punt amb esqueixada i un trencaaigües al damunt, sostingut per mènsules. El mur de la façana s’obre a l’exterior mitjançant unes finestres geminades amb el capitell esculturat amb entrellaçats.
El cos de l’edificació està decorat exteriorment amb arquets de tipus llombard que a la façana segueixen un ritme decreixent a partir del carener. Al damunt hi ha un campanar d’espadanya amb campana.
És construït amb lleves de pedra, totxo i arrebossat. L’estat de conservació és bo.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya
Sant Ramon està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
L’Església de Sant Joan d’Oló esta a prop del mas de la Plana de Santa Maria d’Oló.
Us passo la seva història:
Aquesta església és anomenada popularment “Sant Joan nou”.
Es troba prop del mas La Plana i de la capella romànica de Santa Creu de la Plana.
Fou construïda entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia comptava amb 26 famílies.
Sant Joan d’Oló és l’església parroquial del poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal Santa Maria d’Oló, a la comarca del Moianès.
És una capella moderna, construïda per tal d’ampliar l’església vella de Sant Joan, situada més a ponent. Sant Joan d’Oló és al sud-oest de Santa Maria d’Oló.
Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya
Església d’una sola nau, amb capelles Laterals adossades seguint el model antic i més baixes que la nau central. L’edifici està encarat cap a migdia i és aquí on se situa la portalada d’accés. Aquesta és de mig punt amb dovelles allargades. En un punt alt de la façana s’obre un ull de bou i una petita finestra al damunt…
Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya
Al cantó nord-occ. s’alça un campanar de torre de forma quadrada amb obertures per cada costat, coronades amb arcs de mig punt. Al llarg dels murs laterals s’obren unes petites finestres allargades.
Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya
Adossada a l’església i pel cantó de ponent es troba la rectoria. Interiorment la nau és coberta amb volta d’ogiva. Les capelles laterals es comuniquen a través d’uns arcs de mig punt que es recolzen sobre pilars. En el seu interior es troben un conjunt de retaules barrocs, un a l’altar major, realitzat vers 1640 i un altre al lateral dret, de 1772.D’aquesta església en fou vicari St. Antoni M. Claret.
M.Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Cattalunya
Comunidor de Sant Joan d’Oló
El Comunidor esta davant la rectoria de Sant Joan. Es tracta d’un comunidor que presenta una estructura quadrada i a ell s’hi accedeix pel cantó que mira a la rectoria a través de dos esglaons. La coberta se sosté sobre unes bigues de fusta que es recolzen en quatre pilars d’uns 80 cm. d’alçada situats als extrems.
La teulada té quatre cares, corresponents als quatre costats del comunidor, i fan un lleuger pendent. Una paret de poc més d’un metre tanca el recinte, quedant, però, la part superior oberta.
Al centre, en el seu interior, hi ha una ara sostinguda per una pilastra. En ella hi ha gravada la data de 1953, any de reconstrucció del comunidor. La funció que tenia era la de beneir el temps i allunyar les tempestes.
Història:
Es creu que és una construcció del segle XVIII, però que fou renovada el 1953, data que es troba a l’altar de l’interior del comunidor. L’ara i la coberta són de nova construcció (1953).
L’Església de Sant Joan d’Oló i Comunidor estan protegits com a bé cultural d’interès local.
Terra, aigua i racons 