L’ermita de Bellvitge, mil anys d’arranjaments i preservació

Avui us presento dos articles

L’ermita de Bellvitge a 2020. Foto: AGC.

Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.

1981 – Publicació sobre les excavacions fetes a l’ermita de Bellvitge.

A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.

El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.

Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.

El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.

1977 – Mº Madurell recull actes de segles passats.

En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).

Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.

El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. En 1718 va ser de nou reedificada elevant la teulada uns 3 m. ja que, a causa de la sedimentació, el terreny anava augmentant i ja no es podia passar si no era ajupit. Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs.

Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.

Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich de les masies de la Marina farà donació d’una nova talla.

1914 – L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya.

Per a fer-nos una idea de la importància de la sedimentació que porta el riu així com de les destrosses que provoca, només durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades, algunes provocant greus inundacions.

1950 – Els paratges de l’ermita inundats. Del llibre de J. Casas. L’Hospitalet, un passeig per la història.

El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.

1937 – L”ermita cremada

Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el “Tonet de Bellvitge”.

1940 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els “aplecs” de sardanes i les “caramelles” (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la “parròquia dels pagesos” i a la Mare de Deu se la coneixia com “la pageseta”.

1963 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig”  (L’Abans, 597).

1962-sardanes-cobla maravella

El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser “batejada” amb el nom de “Eulàlia”, en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).

1964 – Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran

Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de “goigs a la Mare de Déu de Bellvitge”.

Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.

El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).

Anys 70. L’ermita amb porxos.

En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[1].

1978 – Campanya “Salvem l’ermita”

Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.

La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.

Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.

Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.

El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.

El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.

La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.

Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de “Bellvitge 50”, l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.

2014 – L’ermita i el parc de Bellvitge. Foto: AGC

Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: “Amics de l’Ermita”. Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.

Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:

“Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir,

quan l’amor de tot un poble

et retrobi al seu camí”.

Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC

El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.

Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i que preservarà més del fred i la humitat als veïns i a les veïnes que s’encarreguen d’obrir-la diàriament per a conservar-la i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.

Ermita 2020. Foto: Quim Pons

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.

Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.

———————————————————————————————————–

[1] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.

Capella del Cementiri Vell de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Capella del Cementiri Vell  és situada a la plaça de Joan Miró, vora el carrer de Wagner, al barri del Cementiri Vell de Terrassa.

Us passo dades sobre la seva historia :

  • L’anomenat Cementiri Vell, situat vora el torrent de Vallparadís, era originàriament un cementiri militar de l’època de la Guerra del Francès
  • El 1809 es va utilitzar com a cementiri civil, coincidint amb l’epidèmia de tifus dels anys 1808-1810, que va provocar una gran mortaldat.
  • El 1834 es decideix construir un cementiri municipal just als mateixos terrenys.
  • El 1835 ja s’hi fa el primer enterrament.
  • El 1841 s’hi construeix el primer panteó, el de la família Maurí.
  • Aquest cementiri va quedar saturat i el 1926 es va projectar fer-ne un de nou als terrenys de Can Torrella del Mas, que es va inaugurar el 1932 i és l’utilitzat actualment.
  • Al Cementiri Nou s’hi van traslladar algunes edificacions escadusseres del recinte antic, com el panteó Alegre de Sagrera, en forma de temple clàssic, amb columnes i frontó.
  • El Cementiri Vell ser enderrocat i clausurat definitivament el 1964

La Capella és un petit edifici aïllat de planta rectangular bastit amb pedra de sauló. Presenta una nau quadrada coberta amb cúpula de maó i absis semicircular, a llevant, també de maó.

Monument funerari a Jaume Jover i Valentí Alagorda, de Melcior Viñals, l’únic vestigi conservat de l’antic recinte, juntament amb la capella

La façana principal presenta una gran portalada flanquejada per dues columnes toscanes amb arquitrau, cornisa de maó i frontó amb relleus estucats que representen unes ales desplegades. L’edifici està bastant deteriorat i hi manquen alguns elements ornamentals. Té una finestra semicircular a cada façana lateral.

A la façana principal de la capella hi ha una placa en memòria i reconeixement dels ciutadans morts als camps d’extermini nazis (1939 – 1945)

i a totes les persones injustament perseguides i represaliades per les seves idees i conviccions democràtiques. Sotasignada per l’Ajuntament de Terrassa i  Amical Mathausen.

La Capella del Cementiri Vell és un edifici de Terrassa  protegit com a bé cultural d’interès local.

Monument funerari a Jaume Jover i Valentí Alagorda, de Melcior Viñals, l’únic vestigi conservat de l’antic recinte, juntament amb la capella

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé

Església – Capella de Sant Sebastià de Molló

Avui us presento dos articles

Sant Sebastià  es una església d’estil Medieval, que està situada al carrer de Sant Sebastià, 31 de Molló.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta església va ser erigida a Sant Sebastià per haver salvat Molló de la pesta que va assolar Europa a l’Edat Mitjana.
  • En algun lloc s’esmenta l’any 1708 com a data de la seva construcció.
  • L’any 2014, sobre una pedra ja existint al davant de l’església, va afegir-se una estela a la memòria del mossèn Josep Riera i Justó, mort el mateix any a l’edat de 82 anys (1932-2014), que va ésser rector de Molló durant més de 40 anys.

INSPAI – IF-647296-Molló – Església de Sant Sebastià de Molló

A l’entrada del poble es troba Sant Sebastià, una petita capella amb coberta a dues aigües i un petit campanar de torre.

La porta d’entrada és d’arc de mig punt adovellada, a un costat es veu una finestra rectangular amb reixa i a la part superior un ull de bou. L’absis està cobert amb volta d’aresta.

Es conserven els Goigs de Sant Sebastià de Molló. Avui dia, encara se celebra una missa-novena durant 9 dies abans de la festivitat del Sant (20 de gener) on la gent del poble els canta.

Us passo informació d’aquests Goigs :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/03/goigs-sant-sebastia-mollo-ripolles.html

Fotografia : Jordi Contijoch Boada – Generalitat de Catalunya – Retaule d’estil Barroc

Sant Sebastià  és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Masia Prat de Dalt de Caldes de Montbui

Avui us presento dos articles

Hi ha constancia des de l’any 1319 d’aquesta important masia, també, se la coneixia com el mas del Prat de Sant Tomàs, fa referència a una antiga capella  propera a la masia i dedicada a Sant Tomàs, actualment esta en un estat ruïnós.

En Jaume Balmes va fer estada una temporada en aquesta masia, on va escriure entre altres obres, “El Criteri”, la biblioteca on va treballar es conserva pràcticament intacta.

Masia Prat de Dalt es de planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals.

Construïda amb teula àrab. Les obertures  mes destacades són en la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L’acabat de tota la masia és amb paredat irregular de pedra vista, lligat amb morter de calç, en el pas dels anys ha sofert modificacions, en general es conserva perfectament.

Us passo aquest enllaç on podreu conèixer una molt amplia i detallada informació relacionada amb Masia Prat de Dalt :

http://www.filosofia.org/lugares/001/g032.htm

 

Text, Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Capella de Sant Bernat de Menthon en el municipi del Montseny

Avui us presento dos articles

La capella de Sant Bernat de Menthon es situada al costat de l’Hotel de Sant Bernat en el municipi del Montseny, i dins del Parc Natural del Montseny.

Us passo la seva historia :

  • Uns tres quilòmetres més amunt de Sant Martí del Montseny, hi ha l’hotel de Sant Bernat de Menthon, al costat mateix d’aquesta capella neoromànica dedicada a sant Bernat de Menthon.
  • Obra de l’arquitecte Josep Maria Ros i Vila,
  • Construïda vers 1952 per Delmir de Caralt i Puig.
  • Pertany a la Diòcesis del bisbat de Terrassa

Edifici religiós d’una sola nau. La façana té una porta d’arc de mig punt, un ull de bou al damunt i un campanar d’espadanya amb dues obertures d’arc de mig punt per a les campanes.

Corona el campanar un cos piramidal. Hi ha un pòrtic amb coberta recolzada a la façana i sobre columnes.

Té un absis circular i a les parets laterals hi ha finestres petites perquè entri la llum. És un edifici de dimensions reduïdes.

A dins de la capella, hi ha la representació de sant Delmir i la Mare de Déu del Pilar en memòria del matrimoni que féu construir la capella.

Sant Bernat de Merthon o d’Aosta va ser un prevere catòlic del segle XI venerat des del segle XII al Nord d’Itàlia. Se li considera el patró dels alpinistes ja que segons la tradició va obrir el pas del Mont Jovis (Mont de Júpiter o Mont Joux), avui Coll del Gran Sant Bernat i, davant dels perills que passaven els pelegrins que anaven a Roma, va instal·lar diversos albergs regentats per Canonges Hospitalaris del Gran Sant Bernat.

Aquests religiosos es feien ajudar dels gossos santbernats per rescatar la gent que es perdia o que patia una tempesta o allau.

La capella de Sant Bernat de Menthon és un monument del municipi de Montseny (Vallès Oriental) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Santa Maria de Jesús de Centelles

Avui us presento dos articles

La Capella de Santa Maria de Jesús esta ubicada en el carrer de Jesús, 3, de Centelles.

Us passo la seva història :

  • La primera citació d’aquesta capella es dóna el 26 de juny de l’any 1539 en un testament fet per Na Marçona.
  • La seva edificació anà a càrrec de la casa baronial centellenca.
  • L’any 1620 s’hi establí la confraria del Ciri de Nostra Senyora de Jesús, per la qual cosa sembla que ja s’establia un ús públic d’aquesta església.
  • Vers l’any 1729 s’hi reunia el Consell general de la vila a la parròquia de Centelles.
  • També durant el segle XVII servia d’estudi, amb mestres convocats i escollits per oposicions.
  • Durant el segles XVII-XVIII s’hi va reunir el consell de la vila i va funcionar com a escola pública i com a església parroquial.
  • Actualment s’hi donen manifestacions d’art.

Situada davant del Portal, d’estil gòtic amb influència renaixentis-ta. La capella de Santa Maria de Jesús la va fer construir Guillem Ramon II de Carrós-Centelles entre 1536 i 1539 i era la construcció més important fora muralles.

La façana principal de la capella de Jesús és l’única part de l’església que ha conservat la seva fisonomia originària. És una construcció bastant asimètrica.

Al frontis de l’esglesiola s’hi esculpí un escut que representa l’heràldica familiar dels Centelles – Canós.

Inclou un portal de pedra treballada sostingut per dues columnes de figura geomètrica. Hi ha d’altres elements que es presenten, dins de l’estil gòtic, com a derivacions de les solucions romàniques: les dues finestres i el campanar. Dintre de l’església no hi ha cap element important i està molt modificada.

La capella de Santa Maria de Jesús és una església del municipi de Centelles inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació a Text i Fotografies : Ramon Solé

L’antiga Masia de Can Puigoriol de Teià

Avui us presento dos articles

L’Antiga masia de Can Puigoriol esta situada en el carrer de Josep Puigoriol, 5-7 de Teià.

Fotografia : Generalitat de Catalunya

La reforma de l’antiga masia fou duta a terme el 1899, data que apareix inscrita a la façana principal, sota el frontó que la corona, formada per un cos central elevat, cobert per una teulada a dues vessants, i dos cossos laterals més baixos, coberts amb una sola vessant. La façana, en canvi, es troba totalment reformada amb un estil neoclàssic. El cos central és coronat per un frontó triangular, que inscriu uns motius vegetals simples i sota del qual hi ha la inscripció “ANY 1899”, i separat dels cossos laterals per dues bandes estriades.

Consta de planta baixa i dos pisos, separats entre ells per una línia de cornises. La planta baixa presenta la porta d’accés i dos finestrals amb els elements estructurals destacats. El primer pis té tres balcons, amb llindes motllurades i resseguides per bordons plans tot al seu voltant. Aquesta estructura es repeteix al segon pis, on s’obren dues finestres laterals de mida mitjana i una finestra central de doble cos, amb un parell de mainells de cantons aixamfranats.

A la banda esquerra de la casa hi ha un cos de dues plantes i teulada plana que condueix a la capella per l’interior d’aquesta. Els angles de la casa estan reforçats per carreus de pedra.

Fotografia : Rosa M. Andres 1984 – Generalitat de Catalunya

Can Puigoriol és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Viver de Torrebonica de Terrassa

Can Viver de Torrebonica o Torrebonica,  l’accés està en la Carretera N-150 de Terrassa-Sabadell, en el km 15,7, a 300 m. per una pista del municipi de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • La menció documental que tenim com a més antiga és del segle XIII, quan se’n deia Can Barba.
  • Posteriorment va tenir diferents amos i per tant diferents noms, com Mas Botet, i mas Maduxer.
  • L’antic mas de Can Viver de Torrebonica fou modificat per l’arquitecte Josep Domènech i Mansana per al nou ús com a sanatori de tuberculosos Mare de Déu de Montserrat, creat el 1911, al voltant del qual s’hi van desenvolupar diversos horts i s’hi van aixecar algunes cases.
  • Tots aquests terrenys de l’antic mas de Can Viver de Torrebonica van ser cedits a l’obra social de la Caixa el 1922.
  • Un cop el sanatori va deixar de funcionar, el 1999 l’Ajuntament de Terrassa els va requalificar
  • L’any 2000 va ser adquirit pel Reial Club de Golf El Prat, que hi va construir les seves noves instal•lacions, ja que la seu original era als terrenys on ara hi ha la tercera pista de l’aeroport del Prat.
  • El 2010 la Fundació Sant Llàtzer de Terrassa va comprar la finca de Torrebonica a la Caixa, on és previst de fer-hi el campus universitari de ciències de la salut del Consorci Sanitari de Terrassa.

Actualment, es tracta d’un edifici de grans proporcions, de planta rectangular, format per planta baixa i tres pisos.

És de composició clàssica i simètrica.

El cos central presenta una part que sobresurt de la línia de la façana

i està flanquejat per dues grans torres de coberta piramidal.

Al cim sobresurt la coberta d’una lluerna amb cúpula que remata aquest cos central.

La planta baixa presenta una galeria d’arcs de mig punt, on es troba l’accés principal.

Les plantes superiors presenten obertures rectangulars de confecció contemporània.

L’edifici s’estén en ambdós costats amb altres cossos adjacents i de la mateixa factura;

Fotografia Ferran i Gomez, Domènec Moro, A. – Generalitat de Catalunya

a la part dreta s’hi aixeca una capella de regust barroc.

Fotografia Ferran i Gomez, Domènec Moro, A. – Generalitat de Catalunya

El tractament de les façanes és amb estuc de color cremat i esgrafiats,

sobretot a la capella, de factura contemporània.

Can Viver de Torrebonica es protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Viquipedia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Vitris, escultura a Olot

Avui us presento dos articles

Vitris, és una columna coronada per un cos polièdric irregular, formada per arestes metàl·liques i vidres de colors.

Està situada en la plaça de Santa Magdalena, a prop de la Capella, és obra de Domènec Fita.

Inspirada, segons l’autor, en les columnes basàltiques de la zona Volcànica garrotxina.

Per la nit, a l’estar il·luminada podem apreciar millor els vitralls alguns de color.

Us passo informació sobre Domènec Fita :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dom%C3%A8nec_Fita_i_Molat

 

Recull de dades : Ajuntament d’Olot

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Oratori de Sant Domènec a Vilallonga de Ter

Avui us presento dos articles

L’antic Oratori dedicat a la Mare de Deu i a Sant Domènec de Vilallonga de Ter, va ser construït en l’any 1665, a petició de la gent del poble al Bisbe de Girona que va concedir el permís.

Ja a principis del segle XX, presentava un deteriorament molt gran l’ajuntament d’aquella època, va demanar al capellà de Vilallonga en 1914 per carta,  que es repares o enderroques.

Donat el seu estat greu de conservació, es va decidir d’enderrocar-lo i es va fer un nou Oratori, a poca distancia i algo mes a munt. Sols queden les restes del mur de l’antic Oratori.

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador