La Font Picant d’Argentona i la seva historia

Avui us presentem dos articles

La Font Picant d’Argentona també se la coneixia com de Burriac o d’en Prats i no confondrà amb la Font Picant de Cabrera.

Esta situada al costat del carrer de can Cirés amb carrer Torrent de Mada, 1 a Argentona.

Segons la tradició o llegenda, diu així:

“La font es va descobrir per l’accident  d’un nen al caure a un pou i la seva mare va baixar a rescatar-lo però, quan va tornar a la superfície, estava marejada per la inhalació de gasos.

Es va veure que l’aigua del pou contenia gas carbònic i tenia un gust picant.”

Segons una publicació de l’any 1783, l’aigua es descobreix aquell any,

tot i que no és fins el 1842 que es fa una anàlisi i se’n fan públiques les seves propietats mineromedicinals, encara que fins llavors ja eren conegudes i utilitzades per la gent d’Argentona.

Les aigües mineromedicinals de mitjans del segle XIX més importants d’Argentona, foren les d’en Ballot que eren ferruginoses

i d’en Prats que eren bicarbonatades, i durant uns anys es van comercialitzar la seva aigua que es venia embotellada.

Arran d’aquestes dues fonts, l’any 1880 ja trobem dos balnearis a la població.

Antònia Ballot va obrir un balneari amb 60 habitacions que va acollir diferents personatges de la burgesia catalana, en l’any 1898 va tancar les seves portes.

També es va portar a terme la construcció del Balneari Prats per les mateixes dates.

El 1900, es va construir el passeig que va cap a la font picant i també el parc que l’envolta.

Antigament, hi concorria gent de tota la comarca, que passejava per la zona i hi passava els dies de lleure, tot gaudint de l’aigua picant de la font amb els típics anissos del poble.

I al lloc del balneari, es va edificar el xalet pel lloguer d’habitacions

i la planta embotelladora del Manantial Burriac, que va funcionar des del 1954 fins al 1974, una empresa va comercialitzar l’aigua de la font d’en Prat sota el nom de “Agua del Manantial de Burriac”.

Després, la font quedà en l’abandó, fins que l’Ajuntament la va adquirir a principis del segle XXI, la va restaurar i va convertir la zona en un parc públic molt concorregut actualment.

Us passo un treball d’uns alumnes de la UPC. on esta molt ven detallat i explicat tot el que fa referència a la Font Picant, amb el nom de “Proposta d’intervenció a la Font Picant d’Argentona” :

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/99422/memoria.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La Font Picant es va tornar a obrir a finals del 2010 després de portar tancada més de 35 anys, us passo un article sobre els actes realitzats :

https://www.capgros.com/maresme/argentona/argentona-celebra-la-reobertura-de-la-font-picant-amb-actes-populars_125265_102.html

Salta la polèmica dos anys desprès, per la contaminació per manganès de l’aigua, us passo un article de La Vanguardia sobre aquest tema:

https://www.lavanguardia.com/local/20120709/54323121371/argentona-font-picant-contaminada-manganeso.html

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges Antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – 1ª Part#

La casa Alegre de Sagrera esta situada en el carrer  de la Font Vella, 29 -31 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII. Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa.
  • El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella.
  • Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència.
  • Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.
  • A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l’industrial tèxtil vinculat a l’oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella.
  • El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d’habitatge de burgesia industrial de l’època. L’arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d’aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.
  • La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l’immoble.
  • Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la “Tarrasa Industrial” situada en la carretera de Montcada.
  • El 1973 va ser adquirida per l’Ajuntament de Terrassa amb l’ajuda de la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

A partir de 1973, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic, com a casa – museu,

desenvolupa des de llavors una funció museística, i conté diverses sales dedicades a col·leccions monogràfiques d’artistes i literats.

L’interior es va habilitar per funcions expositives de patrimoni local, ordenades amb un criteri purament decoratiu.

Per exemple, conserva peces del mobiliari original, col·leccions d’art provinents del Museu Municipal, una col·lecció de ceràmica i porcellana oriental, i llegats dels escriptors Agustí Bartra i Ferran Canyameres, així com del dibuixant Mateu Avellaneda.

Podeu consultar dades i veure fotografies interior de la casa Alegre de Sagrera a l’enllaç que us adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Alegre_de_Sagrera

Cal destacar el seu magnífic Jardí, situat darrera de la casa i obert al públic, és d’estil francès, i s’hi accedeix pel carrer del Cardaire; us vaig fer un article en el Bloc de Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes… publicat el dia 11 de maig de 2020.

Demà us presentaré el darrera d’aquest edifici que dona al jardí, que té un estil totalment diferent.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Diputació de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa del doctor Bassa o El Cafè de l’Ametlla del Vallès

La casa del Doctor Bassa o El Cafè, esta situat en el carrer de Torregassa, 25, de  L’Ametlla del Vallès.

Cafè i residència del Dr. Sebastià Bassa i Barbany, metge i alcalde de l’ Ametlla del 1902 al 1915 i promotor de la transformació urbanística de la vila com a centre d’estiueig.

El Cafè de l’Ametlla és l’obra més rellevant de l’arquitecte Raspall a l’Ametlla del Vallès. Raspall era llavors l’arquitecte municipal i com a tal intervingué en molts dels projectes de començaments de segle.  Era el moment de transformació de l’Ametlla com a centre d’estiueig al qual acudia la burgesia barcelonina.  Durant l’any 1906, és va crear La Sala-Teatre i el Cafè del Dr. Bassa .

És un edifici entre parets mitgeres, compost de planta baixa i dos pisos, cobert a dues vessants amb façana plana de composició simètrica. La façana està realitzada amb diferents materials: paredat, maó vist i ceràmica. Tots ells juguen un paper important en la composició i decoració. L’arc de les obertures està conformat amb maons i es recolza sobre unes sanefes de ceràmica. Els ferros de les baranes i del balcó són també significatius per quant representen l’element més identificatiu de la primera etapa modernista d’en Raspall: el motiu de “corda”, estilització vegetal que sobrepassa el brancal i s’endinsa orgànicament en la mateixa obra. Així doncs, els elements formals (barbacana, sòcol, llindars) corresponen al llenguatge modernista de la primera etapa d’en Raspall.

Actualment  esta funcionant en la part baixa,  com a Bar Bassa,  conserva els arrambadors ceràmics originals i l’estètica de cafè de primers de segle, funció que avui encara conserva.

La Casa del doctor Bassa està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Cal Barber de l’Ametlla del Vallès

Cal Barber està situat al carrer de Torregassa, 5 de l’Ametlla del Vallès.

Us passo la seva historia :

Aquesta casa, és una de les primeres que es van construir al carrer Torregassa, va ser a càrrec de l’arquitecte  M J. Raspall,  com el Cafè de l’Ametlla o la Casa Consistorial. Forma part del conjunt d’edificis del primer eixample, corresponent al moment de transformació de la vila en punt important d’estiueig per a la burgesia de Barcelona.

Cal Barber, pertany a la primera etapa modernista de M J. Raspall i pel seu estil es pot datar entre 1905 i 1914.  Va ser un encàrrec de Jaime Alerm i Monrós per instal·lar una barberia.

Cal Barber, és un edifici amb una paret mitgera amb coberta plana i composta de planta i pis. Està edificada en un terreny ortogonal. La façana és de pedra vista i maó, amb un petit sòcol de pedres sense tallar. Té composició asimètrica.

Les obertures del primer pis són unes peculiars finestres geminades amb una columna de maó al mig. La finestra de la planta baixa forma un arc curvilini amb un senzill i acurat reixat propi de la primera etapa de Raspall, amb el motiu decoratiu de “corda”. Al ventall d’aquesta finestra hi ha una vidriera de colors.

Cal Barber està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé