El bosc del Puig dels Jueus de Vic

Avui us presento dos articles

El bosc del Puig dels Jueus és un petit turonet situat al nord-est  de la ciutat de Vic.

Té una superfície de 135000 m2 i està envoltat de camps de conreu.

El nom ve del seu ús com a cementiri del jueus de la ciutat a l’edat mitjana.

Posteriorment aquests terrenys es van  utilitzar com a camps de conreu que en els últims anys van quedar en desús.

Forma part de l’Anella Verda de Vic és un circuit natural al voltant de la ciutat, articulat per un grup d’enclavaments d’alt valor ecològic, paisatgístic, històric i cultural.

L’Ajuntament de Vic va adquirir ja fa uns anys una part del terrenys de El bosc del Puig dels Jueus, per recuperar aquest espai natural aplicant prioritats mediambientals.

S’hi van plantar espècies autòctones característiques de la comarca com ara roures, alzines, lledoners, pollancres, àlbers,…

L’espai es destina a zona de lleure per a la població i a la realització d’activitats educatives de formació mediambiental i de l’activitat física.

Actualment també hi ha una mostra de diferents energies renovables.

El molí de vent, a través de l’energia eòlica, treu aigua del pou .

Aquesta aigua queda emmagatzemada en un dipòsit que té una capacitat de 100.000 litres per poder regar en cas necessari.

Els dies que no fa vent s’extreu l’aigua a través d’una bomba que funciona amb energia solar fotovoltaica.

La instal·lació de plaques solars fotovoltaiques també serveix per impulsar l’aigua des del dipòsit fins al sistema de reg a través de l’energia que proporciona el sol.

També hi ha un Fanal fotovoltaic que proporciona autònomament llum a través de l’energia solar acumulada durant el dia, la seva funció és il·luminar l’espai on hi ha instal·lades les taules amb una autonomia de 6 – 8 hores.

Finalment el projecte es complementa amb un col·lector de 2,1 m2 de plaques solars tèrmiques instal·lades en una font on per una banda es pot extreure aigua calenta (escalfada per les plaques) i per l’altra aigua freda (connexió de la xarxa pública).

Un espai recuperat, per poder fer una estada en les taules i bancs de fusta que hi ha El bosc del Puig dels Jueus.

 

Recull de dades : Ajuntament de Vic

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies: Dora Salvador

El Bosc eròtic de can Ginebreda a Porqueres

Avui us presento dos articles 

 – Avis : Les fotografies d’aquest article poden ferir la sensibilitat d’alguna persona –

Des de fa mes de 40 anys, l’ Escultor Xicu Cabanyes, utilitza aquest bosc de Can Ginebreda per tindre la seva obra escultòrica i eròtica, per expressar en cada una de les escultures un sentiment i una situació diferent.

Esta emmarcat en un bosc de mes de 40.000 metres, sobre tot de pins i roures, que a través de camins podrem gaudir de cada reco d’un escultura que inclòs ens pot fer reflexionar amb la nostra vida diària.

Està a 6 quilometres de Banyoles, prendrem la carretera la GI-524 en direcció a Sant Miquel de Campmajor i poc abans d’arribar-hi, veurem un trencall a l’esquerra on un cartell s’anuncia el bosc de Can Ginebreda, arribarem a un petit Restaurant.

Allí mateix, esta l’entrada al Bosc de Can Ginebreda.

Cal posar unes monedes d’euro per poder accedir a l’entrada.

Des d’aquest punt , podrem anar per el nostra comte, o bé, si som un grup, i haver sol-li citat per antelació, en Xicu, personalment  ens faci de guia, amb les seves encertades i clares explicacions i com i de quina manera ell ho veu la seves escultures.

També, us recomano entrar en el seu taller, un petit vídeo, per ho molt complert  ens explicarà la seva trajectòria i obra realitzada en tots aquest anys i  a la vegada, podrem comprar alguna de les seves obres que allí disposa per la venda.

Us passo més fotografies:

Bosc de Can Ginebreda Museu d’escultures eròtiques. Crta. de Mieres, km 25.5 17834 – Porqueres telèfon :972 58 25 38 info@canginebreda.com

Us passo el seu enllaç :

https://www.canginebreda.cat/

Si no ho coneixeu, us recomano la visita, val molt la pena.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia de can Boquet d’Alella

Masia de can Boquet està situada a tocar del nucli urbà d’Alella i rodejada de vinyes i bosc.

Us passo la seva historia :

  • Documentada al s.XIV.
  • Durant els segle XV al XVII va ser propietat de la família Fontanilles.
  • Després va passar a la família Boquet, que s’ha mantingut en mans de la mateixa família de forma ininterrompuda al llarg de més de cinc segles

L’edifici té tres cossos paral·lels a la façana principal, aquesta té portal adovellat de punt rodó. El tram central té un arc de pedra a cada planta, recolzat sobre capitells esculturats. Al darrera hi ha adossada la torre. La coberta de la casa és a dues aigües. Al seu damunt hi ha una finestra coronella gòtica, flanquejada per dues finestres lobulades més petites.

finestra coronella gòtica

El cos lateral és un afegit modern.

Per mes amplia informació podeu cercar l’enllaç que us adjunto:

http://lescasesdalella.cat/casa/4181/can-boquet/arquitectura

Cal dir que la Masia de can Boquet de Vilassar de Dalt, també és de la mateixa Família. Les seves terres ofereixen vins d’agricultura ecològica on s’utilitzen les varietats autòctones de la Denominació d’Origen d’Alella.

 

Recull de dades : Can Boquet, Ajuntament d’Alella i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Vicenç del Bosc de Sant Cugat del Vallès

Per anar a l’Ermita de Sant Vicenç del Bosc, cal que us adreceu  per la Rambla de Ermita de Sant Vicenç del Bosc de Sant Cugat del Vallès, i en la Casa Beltrán us cal seguir les marques blanques i grogues del PR-C-38  que us portaran fins la Font i l’Ermita.

Runes de la masia de can Gordi

Us passo la seva historia :

  • L’Ermita de Sant Vicenç del Bosc és de l’Època Medieval aproximadament construïda en el Segle X.
  • Aquesta ermita era el centre de l’antiga vil·la de Cercèdol i estava situada en la vall de can Gordi (can Guàrdia de la Muntanya), la trobem citada a la documentació l’any 986.
  • A mitjans del segle XI, l’ermita ja s’havia constituït com a parròquia. Durant els dos segles següents va anar prenent importància. No és fins el 1347 que una donació per restaurar el sostre de la capella, fa que algú se’n cuidi regularment.
  • Amb la desamortització de l’any 1835 les imatges que si veneraven passaren a Sant Cugat del Vallès, mas pròxim a la vil·la, on sembla que es perderen.

L’any 1981 es va emprendre una campanya de neteja i recuperació de l’entorn, es van redescobrir les restes de dos murs, la base semicircular de l’absis i el sòl de la nau format per grans pedres de pissarra, també un fragment d’altar i un bloc de pedra fosca que podria ser una pica circular. El seu estat actual, es de ruïna.

Runes masia de can Gordi

A prop i al fondal del Torrent de can Gordi, hi ha la Font de Sant Vicenç.

 

Recull de dades : Can Borrell, Consorci del Parc Natural i altres

Adaptació al Text  : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Arxiu Rasola

Masia de can Deu de Sabadell

Can Deu és una masia del rodal de Sabadell, situada  al carrer de la Prada, s/n,  al nord-est del terme municipal, al capdavall del bosc de Can Deu.

Dóna nom al barri de Can Deu de Sabadell, que hi ha just a tocar.

Us passo un enllaç sobre la creació del Barri a partir de la masia de can Deu, publicat el 6 de maig de 2018 en isabadell.cat i escrit per Antonio Santamaria periodista i escriptor:

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/construccion-can-deu/

Us passo la seva historia :

  • Antigament aquesta propietat es coneixia per mas Sallent, documentat des de la primeria del segle XI.
  • El mas Sallent va tenir un període d’expansió entre els segles XIV i XVI.
  • Però al començament del XVI aquesta bonança s’estroncà. La mort prematura dels hereus per causa de la pesta va deixar la casa en una situació crítica. Hi quedà només una filla, Isabel, que es casà amb Jaume Deu, de Sant Feliu de Codines.
  • El 1637 la propietat ja apareix amb el nom de Can Deu.
  • La filla del matrimoni, Isabel Deu i Sallent, l’any 1673 hagué de vendre el mas i el molí d’en Sallent a Josep de Ferrer i Vinyals de la Torre, noble barceloní, “oïdor” de la Reial Audiència de Catalunya.
  • El fill d’aquest, Manuel de Ferrer i Sitges, amplià la propietat, tot i que pel fet de ser austriacista va veure segrestats els seus béns per ordre del rei borbó Felip V de Castella.
  • L’any 1776 Can Deu era venut en encant públic per voluntat de la propietària, Mariana de Ferrer.
  • La compradora fou Anna Maria Derrer per 22.500 lliures catalanes. En mans de la nova propietària i dels seus descendents, els Amat –ascendents de Fèlix Amat de Palou– i els Mornau, es va construir un molí –el molí d’en Mornau–, s’amplià la casa i augmentaren els establiments de rabassa morta de vinya.
  • Comprada el 1964 per la Caixa de Sabadell, la masia és avui propietat de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859.

Durant anys va albergar un Museu d’Eines del Camp, reconvertit l’any 2000 en Museu de la Vida al Camp, que inclou una exposició d’eines dedicades al conreu del blat, de la vinya i de l’olivera i estances moblades i amb els estris de la vida quotidiana del món rural tradicional.

La masia avui també allotja el Centre d’Activitats Ambientals i té una finca de 86 ha, majoritàriament de bosc, que funciona com a parc periurbà.

Tots tres equipaments configuren l’Espai Natura Fundació Sabadell 1859.

Molí de vent

El casal molt reformat, està orientat a migdia, respon a una de les formes típiques de masia vallesana, amb teulada a dues vessants i porta adovellada. Construït amb tàpia i pedra, té baixos, pis i golfes, amb tres cossos a cada planta. A la part del darrere hi ha adossat, a manera d’ampliació, un cos modern que li dóna més profunditat.

El 1969, la Caixa d’Estalvis de Sabadell la va renovar i modificar força. Hi situà, per exemple, pedres amb inscripcions a les finestres, les quals no són originàries de la casa, sinó del Solà de Sant Esteve, masia de Santa Maria d’Oló.

Us passo informació per fer una visita guiada :

http://www.fundaciosabadell.cat/espai-natura/visita-can-deu-dinar-pages/

 

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Com era fa cent anys en rere, Els Hostalets d’en Bas ?

El poble dels Hostalets es troba a l’esquerra del riu Fluvià, aigua amunt del poble de Sant Esteve d’en Bas, antic cap del municipi al qual pertanyia.

Us passo la seva historia :

  • La plana d’en Bas, situada al S. de la comarca de la Garrotxa, era el nucli central de les terres patrimonials dels vescomtes de Bas.
  • El nucli dels Hostalets d’en Bas va sorgir el segle XVIII entorn de l’antic camí de Vic a Olot pel Collsacabra.
  • Si ens fitxem, a moltes llindes de les cases es repeteixen dates del segle XVIII (1716, 1719, 1727, 1735), tot i que n’hi ha d’anteriors (1660).
  • La restauració soferta pels Hostalets d’en Bas d’ençà de la declaració com a Conjunt Històrico-Artístic ha restat autenticitat a la seva fesomia agrària i pagesa.

Dels seus orígens resta l’antic hostal de Can Llonga.

La disposició dels dos carrers que formen el poble, son el carrer de Vic i el carrer de Teixeda,

que conflueixen a l’església de Santa Maria, respon a la funció inicial que tingué com a lloc d’hostalatge nascut a la vora d’un camí.

Les seves cases son de planta baixa, un o dos pisos i golfes, presenten una tipologia molt unitària, amb la teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana i un ràfec de força volada, que protegeix les balconades de fusta característiques.

El material de construcció predominant és la pedra tot just desbastada en els murs, i ben escairada i buixardada en els muntants i les llindes, tot i que aquestes poden ser també de fusta.

Antigament casi tot el poble es dedicava a l’agricultura i a feines del bosc.

Com podem veure en la majoria de les imatges, el carrer de Teixeda, va ser el mes fotografiat antigament,

 

donat que era el carrer mes representatiu del poble, i de fet encara avui en dia ho és.

Els Hostalets d’en Bas és un poble del municipi de la Vall d’en Bas (la Garrotxa) declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Els Hostalets d’en Bas

Adaptació al Text  i recull de Imatges antigues : Ramon Solé

Castell de Can Feu de Sabadell

El Castell de Can Feu és una mansió senyorial del segle XIX situada al barri de Can Feu de Sabadell, al Vallès Occidental.

Es va aixecar aprofitant les restes d’una antiga masia, la masia en qüestió podria ser la Masia Sobarber, la qual ja està documentada el 1055,

també, es coneixia amb el nom de Casa Cremada a causa d’un incendi.

Us passo la historia del Castell de Can Feu :

  • Aquesta hisenda que s’estenia pels termes de Jonqueres i Sant Julià d’Altura va ser adquirida i rehabilitada per la família Feu durant el segle XV.
  • Més endavant, la masia va canviar d’amo, passant a mans de la família Olzina, la qual havia esdevingut noble l’1 de febrer de 1513 de mans del rei Ferran II.
  • El primer document conegut que relaciona aquesta família amb la finca data de finals del segle XVIII.
  • L’obra constructiva del conjunt arquitectònic en la forma actual, inclosa la torre, s’inicià l’any 1816 i no va finalitzar fins a començaments del segle XX.
  • Aquest castell deu la seva construcció a una juguesca entre tres cosins, Josep Nicolau d’Olzina, Ignasi de Puig i el marquès de Montsolís.
  • L’any 1937 el Castell de Can Feu va esdevenir residència d’estudiants de l’Institut Obrer d’Ensenyament, creat a Sabadell el 10 de març de 1937.
  • La titularitat última de la finca era de la societat MAS DURAN SA de Sant Quirze del Vallès.
  • L’any 2012 l’Ajuntament va aprovar la creació d’un parc de 6 hectàrees al voltant del castell, on antigament s’ubicava el bosc de Can Feu, completament talat.
  • Des de 2018 és propietat de l’Ajuntament de Sabadell.

Per ha mes informació històrica,  podeu consultar a :

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/el-castell-de-can-feu-1882/

El maig del 2017 l’Ajuntament de Sabadell va anunciar que expropiaria el Castell.

L’Ajuntament executaria una expropiació de mutu acord i es signarà un conveni, que deixarà sense efecte l’anterior.

Finalment, el conveni signat el 2018 va establir que s’expropiava el Castell i la zona verda que l’envolta, amb la condició que estigués lliure de càrregues i d’ocupants.

El preu de l’expropiació fou de 24.798,07 euros, xifra que l’antic propietari devia a l’Ajuntament per l’impagament d’impostos endarrerits.

Actualment ja s’han iniciat els treballs d’ habilitar una zona verda al seu voltant un cop acabades les obres de soterrament de la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Esperem que en poc temps també es faci la restauració de l’edifici i es  doni un bon ús del Castell de can Feu de Sabadell.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sabadell i Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

El Turó de Moncada: La seva historia -1ªPart #

El Turó de Montcada, era de mes segur, un lloc ple d’animals per la casera, deuria de tindre molts dolls d’aigua,

i un bosc molt frondós, per aquest motius bàsics els ibers, ara fa mes de 2400 anys en rere, van ser els primers pobladors d’aquest Turó.

Van construir un poblat en aquest lloc, que era estratègic per tal de protegir-se dels seus enemics, donat que podien veure per tots els quatre cantons, si venien a atacar-los.

Sobre l’any 218 aC., els ibers van abandonar el seu poblat del Turó per anar a establir-se a altres llocs de Catalunya.

El Castell de Montcada apareix documentat l’any 1023 com el “catrum de Montekandano”, va ser propietat dels comtes de Barcelona, els quals al van cedir a Guillem de Montcada, començava així, una llarga història i nissaga dels senyors de Montcada.

El Castell de Montcada va resistir molts atacs i va ser considerat com a inexpugnable, i d’aquí surten vàries llegendes com de coves i passadissos secrets que arribaven fins a Montgat,

cosa que mai s’ha aprovat de certesa i que de fet, no és creu possible que fora certa això.

Veiem la Historia de Turó en el temps pas a pas i de forma rapida :

  • El rei Joan I al segle XIV va vendre el castell de Montcada als consellers de Barcelona,
  • Des de l’any 1134 està documentada la capella dedicada a Santa Maria.
  • L’any 1714 per ordre del rei Felip V, va fer enderrocar el castell.
  • Amb la desaparició del castell es va convertir la capella en ermita, coneguda com la Mare de deu del Castell e Montcada.
  • Enric Sagnier va refer l’ermita a principis del s. XX.
  • A finals del s. XIX el senyor Eusebi Güell i Bacigalupi va identificar com a roca calcària del Turó per a la possible fabricació de ciment.
  • L’any 1915 es va fer un estudi previ en el qual s’identifiquen roques calcàries i pissarres al Turó i això va culminar amb la construcció de la fàbrica de ciment que va iniciar la producció l’any 1917.
  • Va ser abandonada l’any 1926 a causa de l’explotació cimentera
  • i les seves restes van desaparèixer en una esllavissada l’any 1939.

Per saber mes del Castell de Moncada, consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montcada

La Mare de Déu del Castell de Montcada

Diu una antiga tradició o llegenda, que com en moltes altres verges,   que un pastor va trobar dintre d’una cova, la imatge d’aquesta Mare de Déu, després en el anys la cova s’anomenarà “la Cova de la Mare de Déu del Castell de Montcada”.

Sembla que és podria situar aquesta troballa entre els segles X i XI

En aquest lloc fou possiblement venerada la primitiva imatge de la Mare de Déu, i sobre tot, per pastors, casadors i gent de les rodalies.

Posteriorment i una vegada construïda la capella dalt del castell, va ser col·locada la imatge de la verge, en aquest segon lloc, per poder estar mes resguardada i protegida.

Us passo una informació molt detallada sobre La Mare de Déu del Castell de Montcada :

http://montcadapost.blogspot.com.es/2008/02/la-mare-de-du-del-castell-de-montcada.html

Demà podreu segui la segona part,  amb l’Itinerari del Turo de Montcada, en l’actualitat.

 

Text, recull de dades i Fotografies : Ramon Solé