L’Ermita de la Sagrada Família esta situada dins la propietat de Mas Torrents de Santa Eulàlia de Riuprimer.
Historia:
La capella de Torrents està dedicada a la Sagrada Família i va ser construïda amb motiu de la presència del bisbe de Vic al mas, ja que hi passava els estius.
La necessitat de celebrar missa va fer que s’edifiqués l’ermita.
La va fer construir Antònia Rius Bofill, Vda. De Genís, vers l’any 1952, amb relació a la gran reforma d’ampliació de mas.
L’església pertany a la parròquia de Sant Eulàlia de Riuprimer.
La capella és de nau única i amb absis poligonal, tota ella coberta a dues aigües. L’interior està cobert amb volta de canó rebaixat i està decorada amb motllures de guix, policromades.
A l’edifici, que actualment no està en ús s’hi conserva un retaule. A l’entrada s’hi forma un portal d’arc de mig punt i un petit atri. Al damunt hi ha un òcul emmarcat amb pedra picada.
Al damunt hi ha un petit campanar d’espadanya. Es va construir amb pedra i fusta i finalment va ser arrebossada. Es troba a pocs metres de la casa, a la zona d’accés des de la carretera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Pilar Camañes
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
L’església de Sant Quirze i Santa Julita esta en la carretera BV 4317 km 7. És dalt d’un serrat, però abocada a la vall interior del terme.
Us passo la seva historia:
Hi ha referències de l’existència de l’església des de l’any 938.
Va ser renovada i consagrada el 1177. El bisbe Pere de Redorta va anar a Muntanyola amb els seus canonges i clergues i allà el van rebre gran quantitat de pròcers, senyors, cavallers i pagesos.
Tot i els seus orígens preromànics, actualment conserva molt pocs elements d’aquest estil, ja que durant el segle XVIII va ser transformada i reconstruïda a la manera barroca.
A l’interior hi ha cinc retaules barrocs del taller dels Real i Gros, que presenten una cera unitat dins d’aquest estil. L’altar major s’atribueix a Lorenzo Mercanti, mestre italià.
L’església, ha tingut diverses fases de les quals en queden poques mostres: de la preromànica es conserven restes de l’antiga capçalera trapezoïdal i d’una torre de base circular situada a migjorn; de l’etapa romànica es distingeix les restes d’un absis semicircular; del tercer quart segle XVI daten la primera capella de la banda nord de l’església i de la segona meitat del segle XVII és la segona capella.
L’església actual va ser reconstruïda totalment el 1727, fet que provocà que no quedi gairebé res de l’anterior.
A la rectoria hi ha les següents dates gravades: 1784 a la llinda del portal, 1789 a la del balcó tapiat. També apareix la data 1790.
El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona.
Es tracta d’un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis. L’entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita.
A sobre s’hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants. A la part de migdia l’església s’uneix a la rectoria.
A l’interior la nau presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.
La nau es divideix en quatre trams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d’estuc en cada un. Al mur de migdia s’hi troba adossada la rectoria.
Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya
La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l’altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. A la part posterior hi ha un hort, al costat del cementiri.
Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d’entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics.
S’hi han construït annexes per tal d’habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l’antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo.
Actualment té cura de l’església el rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, que hi celebra missa cada diumenge a les 10 del matí. El 15 de maig es fa la festa en honor de Sant Isidre i el 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita.
El Castell està situat en el carrer de l’Església de Creixell.
Us passo la seva història:
El 1173 tenim notícia documentada del terme Creixell quan Ponç de Rajadell i la seva muller venen el castell de Montornès a la comunitat de Santes Creus delimitant-lo «ab oriente in termine de Crexello».
Probablement, la construcció del castell data del 1190 quan el bisbe de Barcelona, Ramon de Castellvell, concedeix la Carta de Població a la vila de Creixell.
A partir de 1277, la senyoria de Creixell pertanyia al prior del monestir de Sant Pere de Casserres de la comarca d’Osona.
L’any 1358 consten 28 focs a «Crexell».
El 1572 se secularitza el priorat de Casserres i els seus béns van a passar al Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona.
L’any 1767 i degut a l’expulsió del jesuïtes, la vila i castell passà a mans de la corona, i després Salvador de Marc de Reus que regí la senyoria de Creixell fins a l’abolició dels drets senyorials al segle XIX..
Avui en dia és de propietat privada i es troba en bon estat.
El Castell de Creixell, al Tarragonès, és un castell de forma poligonal (nou cares) situat a la part més alta del poble, encimbellat damunt d’un talús prominent. Les parts més antigues del castell daten de finals del segle XI, encara que la major part del que podem veure és posterior al segle XVI.
El talús de pedra està datat de finals del segle XI al segle XII. La resta, construïda en obra de maçoneria, ha anat evolucionant del del segle XIV al XIX.
Té planta poligonal, tres nivells d’alçada amb talussos exteriors i pati interior descobert. El portal d’entrada és adovellat amb arc de mig punt, les finestres de llinda recta i coronat amb merlets grans.
Edificies del costat del Castell
Hi romanen la presó del s. XIV i el celler del segle XVI. L’estructura militar, força evident encara avui dia, ve dels segles XVI i XVII, quan degut als freqüents atacs pirates calia defensar-se dels saquejos dels corsaris i es va reforçar el sistema defensiu integrat pel castell i la muralla.
S’arriba al Domus o Castell de Sala-d’Heures, per una pista que porta el seu nom des de Santa Eugènia de Berga.
Us passo la seva història:
Aquesta domus, a vegades anomenada castell, es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell.
La primera notícia sobre el Castell d’Heures no es troba fins al 1146, quan Guillem d’Eures donà al monestir de l’Estany l’alou que tenia a la parròquia de Sant Martí Sescorts.
El caràcter defensiu de la casa d’Eures es fa patent en un altre conveni fet l’any 1148 entre el bisbe de Vic i els germans Guillem i Pere d’Eures; aquests per les donacions que els feia el bisbe, prometien defensar el dret de l’església vigatana i concedien al bisbe i als canonges el dret d’entrar, sortir i guerrejar en el castell d’Eures.
Al final del segle XII la família Eures es cognomenà Rocafort. Molt aviat el cognom es perdé, ja que el 1225 Elisenda de Rocafort en l’acte d’esposalles cedí al seu marit, Berenguer de Santa Eugènia, la seva fortalesa d’Eures. A partir d’aquest moment els senyors d’Eures es cognominaren Santa Eugènia.
Al principi del s. XV, passà a la família Dos-rius de Torelló per venda de Roger de Vilademany, que també l’havia comprat; per casament, la família Sala de Vic, esdevingué senyora d’Eures.
També per enllaç matrimonial passà a la família Tallander, després als Pascual i, finalment, als Font-coberta.
Aquesta fortalesa perdurà en una gran part del seu edifici, sobretot la seva torre, fins al 1937, que s’esfondrà tota sola.
Això no obstant, l’any 1910 havia estat objecte d’un minuciós estudi i restauració per part de Josep Gudiol i Cunill.
El casal modern s’aixecà sobre el solar de l’antiga domus que hi havia al costat de la torre.
Respecte a la capella, segons la Consueta Vella es va construir l’any 1773.
De l’any 1227 data el testament d’Elisenda de Rocafort, en el qual apareix citada la capella i el castell.
Torna a ser citada en el testament de Pere Marc de Santa Eugènia, de 1285.
La capella de Sant Joan no era, però, una capella de devoció únicament de la família Heures-Rocafort-Santa Eugènia. Consten també deixes en la majoria de testaments dels feligresos de Santa Eugènia.
Els indicis de culte són constants fins al 1934, quan aquest fou traslladat a la nova capella de la Mare de Déu del Carme, situada sobre la torre del casal.
Durant dos segles va hostatjar el cos de Santa Amància, avui també a la nova capella. Aquesta santa, va ser entregada a la família Pasqual pel Papa Climent X
L’any 1920 la capella de Sant Joan fou restaurada pels seus propietaris, arrebossant l’interior i simulant-hi carreus.
L’any 1936 l’església va ser profanada.
Avui es manté sense culte.
Les llindes esculpides duen una inscripció llatina; el timpà, també esculpit, porta l’anagrama de l’alfa i omega amb una creu. Aquestes restes es guarden a l’interior de l’anomenat nou castell, penjades en una paret de cara a migjorn, prop de la capella de la Mare de Déu del Carme, la qual fou construïda per encabir les despulles de Santa Amància, nena màrtir romana portada de les catacumbes de Roma que abans havia descansat a la capella de Sant Joan.
La capella de Sant Joan d’Heures és un edifici romànic, de factura simple. Està orientada de migdia a nord, a causa del pendent del lloc on fou construïda. És de planta rectangular, construïda amb carreus grossos combinats amb carreuades. Al mur de migdia hi ha la porta, rectangular però amb llinda semicircular, una finestra d’arc de mig punt al damunt i un campanaret d’espadanya coronant la façana. La capella serveix avui de recer d’algunes pedres treballades procedents de l’antiga torre i de les velles ruïnes.
El casal actual fou construït prop de les ruïnes de l’antic casal, malmès pels francesos el 1809, que incloïen una torre rectangular i la capella de Sant Joan, l’única que ha pervingut. Tant el castell nou- ara una moderna mansió de pedra d’estil neoromànic- com la capella de la Mare de Déu del Carme foren construïts entre 1930 i 1934. L’antiga torre rectangular restà dempeus fins al 1937.
Les úniques restes que han pervingut de la torre romànica de Sala d’Heures són la capella de Sant Joan, dues llindes esculpides procedents del frontispici de la torre i un timpà, un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.
Ricard Ballo / Generalitat de Catalunya
Nota: L’accés al Domus o Castell Sala-d’Heures, és totalment privat. !
Sant Martí de Mosqueroles està situada en la Plaça de l’Església de Mosqueroles de Fogars de Montclús.
Sant Martí de Mosqueroles és una església romànica amb una nau i absis, situada al Parc Natural del Montseny en el municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) i dins del nucli de Mosqueroles.
Us passo la seva historia:
La primera menció documentada és sobre la seva consagració el 10 d’octubre de 1104, si bé va ser després d’una ampliació d’una primitiva, ja que a l’acta de consagració, el bisbe de Barcelona Berenguer li manté els béns i drets anteriors (in loco vocitato Moscheroles et antiquitus vocitata villa Insioni).
És un edifici de paredat, arrebossat i emblanquinada. Restes d’uns finestrals actualment tapiats. L’absis és quadrat.
Planta rectangular en el qual es pot distingir pels murs i les voltes, per una nau -que sembla romànica- amb arrebossat i per les capelles que sobren als costats.
L’església ha estat capgirada, és a dir que el presbiteri actual correspon a una ampliació de l’església per la part de ponent, mentre que la façana actual és a on hi havia l’absis. Prop de la façana hi ha el campanar de secció quadrada, d’un sol cos i de paredat.
Té cinc obertures per a les campanes, coronades per quatre florons en els vèrtex i una piràmide bola.
Jordi Contijoch Boada Generalitat de Catalunya
Té una portada d’arc rebaixat i amb carreu de granit. Té un ull de bou.
Montserrat Viader i Crous – 1982 / Generalitat de Catalunya
La seva pila baptismal està en un nínxol sota el cor (comú, en el segle XVI, en la majora de les parròquies del Montseny). Rellotge de sol en el paredat del campanar.
Sant Martí de Mosqueroles és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Torre del Bisbe està localitzat en l’àrea protegida del Parc natural de Collserola en Sant Feliu de Llobregat.
Us passo la seva historia:
No s’ha trobat documentació antiga de la Torre del Bisbe.
Tanmateix, és possible que, tant per la proximitat amb la Torre de Santa Margarida, emplaçament primitiu del monestir de Santa Maria de Valldonzella, com per la font que hi ha sota la casa, aquesta tingui uns precedents més antics.
Informacions recents assenyalen que a inicis del segle XIII va pertànyer al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.
Montserrat Pagès Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya
La masia, que ha sofert moltes transformacions al llarg dels segles, està formada per dos cossos principals de dimensions desiguals, adossats i coberts amb teulada a doble vessant.
El cos més estret té una galeria superior.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El més ample una porta adovellada.
Sota la casa, dins d’una arcada d’obra, hi ha la seva font.
La Torre del Bisbe és una obra de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Casa Torres Amat esta situada en el carrer del Pont, 2 de Sallent.
Us passo la seva historia:
La data més antiga de la casa és de l’any 1683 que figura en la llinda del balcó de la porta d’entrada.
El 1774 es feu una ampliació pel costat de ponent segons consta en una llinda del portal de l’esquerra. Aquesta família compta entre els seus membres amb el bisbe Fèlix Torres Amat i el seu germà Ignasi.
Durant el segle XIX diversos membres de la família dugueren a cap una gran activitat en la indústria tèxtil. En aquesta casa es conservava una gran biblioteca del bisbe Fèlix Torres Amat, avui a la Biblioteca de Catalunya.
Després de la Guerra Civil hom feu construir una torre en el sector més occidental amb un escut nobiliari sense cap base legal.
S’hi conserva una col•lecció de retrats de membres de la família que va des del segle XVIII fins als nostres dies. Les primeres notícies de la vinculació dels Torres amb la vila de Sallent daten del segle XII, concretament de l’any 1252.
Al segle XVI ja són propietaris de grans extensions de terres de conreu. La unió dels Torres i els Amat es produeix al segle XVIII. D’aquesta unió, en van néixer set fills, dels quals Fèlix Torres i Amat fou el que assolí més fama per les seves activitats al si de l’Església catòlica, la qual el nomenà bisbe d’Astorga, càrrec que ocupà els deu darrers anys de la seva vida.
El conjunt que adquirí en 1982 la Diputació, el formen la casa, propietat de la família Torres i Amat, i la fàbrica annexa, que durant molts anys va formar part del seu patrimoni. L’extensió del conjunt és aproximadament de mil cent noranta metres quadrats repartits entre la casa de dos pisos i els locals d’una fàbrica tèxtil, situada al costat del riu, que fou escenari d’un dels processos inicials de mecanització a la indústria catalana, ja que s’hi instal•là un dels primers telers mecànics que funcionaren a Catalunya.
Construïda al segle XVII, propietat de la família del bisbe Fèlix Torres i Amat, va ser adquirida el 1981 per la Diputació de Barcelona,
juntament amb mobles, objectes d’art i ornaments i objectes litúrgics que van pertànyer al bisbe Torres i a la seva família.
L’edifici consta de tres habitatges.
Dos en el sector occidental, el proper al riu, on hi ha l’habitatge de l’antic administrador i la dels porters.
L’habitatge de la família ocupa l’espai des de la torre fins a la cantonada, amb uns baixos, compartits per un bar, un magatzem i un garatge, juntament a un gran celler a un nivell inferior al del carrer.
El primer pis està dividit en dues classes d’habitacions, les que donen al carrer i al riu són les nobles, decorades amb mobles vuitcentistes i pintures murals d’imitació antiga, però pintades als anys 1950.
La part nord està ocupada per les dependències modernitzades.
Albert Benet i Clarà / Generalitat de Catalunya
Tot plegat està articulat per un pati interior.
L’espai de l’antiga fàbrica tèxtil acull actualment la Biblioteca Sant Antoni Maria Claret (anteriorment Biblioteca Popular de Sallent).
La Casa – Museu Torres Amat és un edifici del municipi de Sallent (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Vista des de les restes del Castell a tocar de l’església
Església romànica de Santa Maria està en la Plaça Major d’ Artés.
Us passo la seva historia:
L’església de Sta. Maria d’Artés era l’església del Castell i alhora la parroquial del lloc.
Els comtes de Barcelona van cedir el domini d’aquest lloc a la Seu Episcopal de Vic.
Entre els anys 889 i 890 el rei Odó de França va concedir al bisbe de Vic tot el domini sobre la Vall d’Artés confirmen l’antiga donació comtal.
L’església és esmentada ja l’any 972 i era coneguda amb el nom de Sta. Maria del Puig d’Artés ja al segle XIII.
El primer temple fou substituït per una nova obra al segle XII (de la qual es conserva l’absis)
Posteriorment fou modificada als segles XV i XVI.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
Les restes de l’església romànica de Sta. Maria d’Artés, concretament l’absis i un fragment de nau.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
L’església romànica del segle XII fou modificada al S. XV i XVI i part de la nau que avui es conserva fou destinada posteriorment com una de les parets de l’habitatge veí.
L’absis és l’element més interessant car conserva una gran originalitat en la seva planta poligonal de cinc cares, relacionada amb formes tardoromàniques o gòtiques.
L’absis és decorat amb un fris que deuria recórrer tot el seu perímetre i que reproduïa senzilles formes vegetals;
al bell mig del mur hi ha una finestra de doble esqueixada.
El conjunt és coronat per un fris d’arcuacions cegues amb temes escultòrics senzills que avui són tapats per les construccions annexes.
L’Església romànica de Santa Maria d’Artés és un edifici del municipi d’Artés (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Vista des de les restes del Castell a tocar de l’església
L’església de Sant Sadurní de Callús està situada en el carrer de Josep Puigbó, 8 de Callús (Bages).
Us passo la seva historia :
A finals del segle XIX s’anaren instal•lant a la vora del riu Cardener una sèrie d’indústries tèxtils que eren pol d’atracció de població; així es configurà un nou poble a la plana que quedava allunyat de l’església parroquial ( l’esglesia vella) situada dalt d’un turó prop del castell de Callús.
Es diu que els bisbe Muñoz Izquierdo, que estigué al davant de la diòcesi de Vic entre el 1916 i 1927, ordenà la construcció d’una nova església al lloc on vivia la gent.
El 21 de novembre de 1926 fou col•locada la primera pedra.
Però no fou beneïda fins al 10 d’agost de 1940 pel bisbe Perelló.
El campanar actual fou inaugurat el 9 de setembre de 1951, en substitució d’un altre anterior, enderrocat durant la guerra civil.
És una església amb una planta de tres naus, una central i dues laterals més baixes i estretes que la central.
El sostre d’aquesta està coberta amb volta de totxo, reforçada per uns arcs faixons que condueixen el pes cap a uns pilars (cinc per banda).
El sostre presenta llunetes i unes aparents claus de volta en funció merament decorativa.
En la part alta de la nau central, just acabada la volta, s’obren unes finestres allargades, set al cantó dret i sis a l’esquerra.
En els laterals hi ha una sèrie d’altars, definits per sis petis estreps els quals ajuden a aguantar la coberta d’aquesta part.
Mª Alba Oliveras i Rubiralta -1988 / Gerneralitat de Catalunya
L’edifici és obrat amb carreus de mides irregulars i també utilitza el totxo per flanquejar i delimitar els cantoneres de les naus i del campanar de torre.
La porta és de mig punt i a sobre presenta un arc de descàrrega; element que també es troba en les 2 finestres i el rosetó de la façana principal.
Sant Sadurní de Callús és una església del municipi de Callús (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Mes dedicat a les Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris
L’Església de Sant Vicenç està situada en l’antic terme del castell de Castellbell, sota el cingle que envolta el castell.
Us passo la seva historia:
El lloc de Castellbell és documentat des del 924.
L’església no surt documentada fins abans del 1154, en què figura com a parròquia; ara bé, solament apareix el nom del lloc (Castel Bel) i no l’advocació, de forma que no es pot saber si la referència parroquial correspon a aquesta església o a Santa Maria del Vilar.
En estudis posteriors s’ha pogut determinar amb certesa que l’església parroquial era de la Santa Maria de Castellbell, avui anomenada del Vilar, i no la de Sant Vicenç.
La base d’aquesta afirmació es troba en la visita pastoral que el bisbe Galzaeran Sacosta realitzà l’any 1331 a la parròquia de S.Mª de Castellbell.
No obstant, el 1685 les funcions parroquials s’havien traslladat a S.Vicenç, encara que el rector seguia vivint a la rectoria del Vilar, convertida en sufragània.
Fou el 1958 que S.Mª del Vilar fou elevada novament a parròquia.
És una església d’una sola nau que té a cada costat un adossat d’època posterior.
El cos central és molt més ample i alt que els laterals i s’hauria de situar molt al final del romànic.
La porta té forma rectangular i és adovellada.
En la façana principal s’obren dos ulls de bou. Al cantó de migdia s’alça el campanar, de torre, i porta la data de 1792. La teulada és de doble vessant i feta de teules.
Els carreus del cos central estan força ben col·locats i estan disposats en filades; els dels laterals, en canvi, estan disposats més irregularment.
Presenta l’estructura típica de les esglésies barroques: nau central ampla, un corredor estret al costat esquerre i capelles (dues en concret) al cantó dret. Està coberta amb volta de canó reforçada amb 4 arcs torals que es recolzen en unes petites mènsules a la paret.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. En conjunt l’església és força fosca.
Sant Vicenç de Castellbell és una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya
Terra, aigua i racons 