El Castell o La Torre de Castellnou de Bages juntament amb altres restes conforma un castell que s’aixeca dalt d’un carener en un indret dominant de la vall del Llobregat. Fou una fortificació des de mitjan segle X, anomenat llavors castell del Buc (de «Bugo» o «Buco»), que actuava de guaita per a prevenir atacs enemics, precedent del nom Castellnou.
Us passo la seva historia:
Aquest castell no apareix documentat fins a principis del segle XI.
l’any 1001, dins el terme de Buc (Buco, Bugo o Bugu).
Aquest, documentat des del 952, no tenia castell propi per tenir a prop el Castell d’Or al límit amb Santpedor.
En ésser destruït aquest per Al-Mansur el 999, empenyé a la construcció del castell de Castellnou. El domini eminent estava en mans dels comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Guifré de Cerdanya.
El domini feudal era a mans de la família Balsareny. Està documentat que l’any 1020 Guifré de Balsareny el va vendre a la seva muller Ingilberga.
Aquesta dama el deixà en testament l’any 1038 al seu fill Bernat Guifré de Balsareny.
L’any 1045, per herència, quedà incorporat al patrimoni del vescomtat de Barcelona fins que l’hereu del patrimoni Berenguer de Guàrdia,
L’any 1187, el deixà en testament a Arbert de Castellvell en alou franc i lliure.
S’ignora com passà a mans del rei però l’any 1246, el rei Jaume I el permutà al bisbat de Vic per diverses propietats a València, juntament amb el castell i la vila de Sallent. Els bisbes uniren el castell de Castellnou de Bages, el castell de Sallent i el castell d’Artés, que ja posseïen, sota una mateixa baronia.
L’any 1321, el bisbat de Vic requerirà al rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció dels tres castells. El domini del bisbat de Vic pervisqué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
De l’antic castell només en resta una gran torre cilíndrica dalt d’un turó amb bones vistes, força malmesa, amb restes de murs i fossat de l’estructura primitiva tot al seu voltant. Està assentada en un terreny abrupte, amb desnivell. Al voltant de la torre hi ha restes de d’edificacions molt malmeses que es creu que formarien part de l’estructura primitiva.
La torre, de secció circular, té uns 12 m. d’alçada i un diàmetre exterior de 703 cm., mentre que al seu interior és de 213 cm. El gruix del mur és de 245 cm. i consta de tres pisos que van reduint la seva alçada a mesura que creixen en altura. No existeixen obertures tot i que sembla que devia comptar amb una porta a l’altura del segon pis. L’aparell està fet a base de blocs de pedra disposats en fileres i units amb morter gris. Hi ha restes d’arrebossat en els murs exteriors.
L’alçada és menor en cada nivell; el superior és el més baix. No es conserven vestigi d’obertures però es creu que només devia tenir una porta encarada a llevant a l’altura del segon tram. Atesa la manca de finestres, devia tenir un terrat o galeria des d’on atalaiar els voltants i fer senyals. L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats disposats en rengleres horitzontals i fixats amb un morter molt compacte de calç i sorra. Als paraments externs hi ha grans clapes de morter que denoten que la torre havia estat totalment arrebossada a l’exterior. Pel que fa a la datació, aquesta torre s’integra plenament a les construccions militars del segle XI.
A la banda de migjorn de la torre hi ha restes d’una construcció rectangular amb murs de 110 cm de gruix que s’enfonsen uns 70 cm a partir del nivell del sòl. El rectangle fa 290 cm d’amplada en la cara de ponent. La mida de les altres cares no es pot determinar tot i que el mur sud s’estira fins a 435 cm i el nord fins a 245 cm. A llevant de la torre, situat en el pendent, hi ha un mur de 6,60 m de llarg i 1 m d’alt que devia ser un mur de contenció.
L’aparell és més desordenat que el de la torre, amb filades horitzontals amb la majoria de blocs ajaguts. Els carreus, aquí, són fixats amb fang. El turó on s’alça la torre, sobretot a migjorn, és tallat per un vall (fossat) en forma de “V”.
La torre de Castellnou de Bages és un edifici de Castellnou de Bages (Bages) declarat bé cultural d’interès nacional.
Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles
Sant Ramon de Sobirana de Ferrans està al costat del Mas Sobirana, en un lloc enlairat de la vall de Ferrans de Balsareny.
Us passo la seva història:
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny, en el lloc conegut com la vall de Ferrans, documentat des del 967: Vall de Fernandos.
L’església apareix el 1154 en les primeres llistes del bisbat de Vic, amb categoria de parròquia, però sense l’advocació.
Al s. XIV, el 1311, apareix l’església de Sen Digmenge de Ferrans,
I el 1398 la dedicació es llatinitza Sancti Domini de Ferrans. Ara bé, l’advocació més antiga no queda aclarida.
Al segle XIV deixà de ser parròquia i passà a ser sufragània de la parroquial de Balsareny.
El 1849 l’església juntament amb el mas Sobirana passà a ser propietat de la comunitat de Canonges de Santa Maria de Manresa.
El 7 d’octubre de 1979, després de restaurada, fou restablert el culte.
El 1959 passà a dependre del bisbat de Solsona, deixant el de Vic, del qual havia depès.
Església amb planta de dues naus;
una de principal, gran i de forma allargada, i l’altra al cantó nord, petita i gairebé quadrada.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Ambdues estant encapçalades per un absis de dimensions concordants amb la grandària respectiva de les naus.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Aquestes són cobertes amb una volta de canó lleugerament apuntada, i els absis amb volta de quart d’esfera.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Dos arcs apuntats en degradació relacionen l’absis principal amb la nau.
Al centre dels absis s’obren unes petites finestres de doble esqueixada i de mig punt.
La porta d’accés es troba al mur de migdia;
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
és formada per tres arcs de mig punt en degradació, obrats amb dovelles.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
La decoració del portal és senzilla, només presenta alguns elements esculpits: uns botons en l’arquivolta, uns motius geomètrics, i una figura antropomorfa.
Pou d’aigua al tocar la masia
En època gòtica la nau principal s’engrandí pel cantó de ponent i posteriorment s’enlairà amb una torre quadrada.
Una Barbacoa front l’església
Sant Ramon de Sobirana de Ferrans és una Església del municipi de Balsareny (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Una Barbacoa front l’església
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’Església de Santa Maria esta situada en la Plaça del Rector Roc Garcia de Balsareny.
Us passo la seva historia :
El lloc de Balsareny és documentat des del 951.
L’església el 1009, quan Guifred de Balsareny i la seva esposa Ingilberga compraren unes cases prop de l’església.
El 1032 l’església ja tenia categoria de parròquia.
A partir del 1295 es documenten diverses donacions per a l’obra de l’església. L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny.
En els segles XVI-XVII s’hi feren reformes importants que no deixen veure l’obra original.
L’any 1957, l’església, que fins aleshores estava lligada al Bisbat de Vic, passà a dependre del Bisbat de Solsona.
El temple originari era un edifici d’època romànica tardana (finals del segle XIII), encara que seguia la línia de construcció romànica.
Als segles XVI-XVII el temple fou gairebé reedificat de nou, per la qual cosa en quedà ben poc de l’antiga construcció.
Fotografia : Viquipèdia
Avui només en resta algun fragment de mur de la nau principal i la part central de la façana fins a la cornisa; a sobre d’aquest cos s’alça el campanar modern.
La porta és de mig punt, adovellada. Sobre l’ull de bou es pot observar una finestra ara tapiada que és de l’obra original.
L’aparell de la part romànica és obrat amb carreus petits, disposats en filades i ben diferenciats dels de la part moderna; aquests són molt més grans. A aquest cos central se n’hi afegiren dos de laterals.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Situada a l’antiga capella baptismal i d’estil Academicista de 1947 trobem la figura d’un Crist jacent feta per Josep Cañas i Cañas amb talla de fusta.
Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1987 / Generalitat de Catalunya
Santa Maria de Balsareny és l’Església parroquial del poble de Balsareny (Bages), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Jaume de Palouet està en la Plaça de l’Església de Palouet.
Us passo la seva historia:
El lloc de Palouet és esmentat l’any 1116 en el testament de Pere Ponç.
L’església de Palou, com la de Massoteres, era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Talteüll. Des de finals del segle XVI pertany al bisbat de Solsona.
L’any 1894 esdevingué parròquia. Per donar habitatge al capellà es va haver de construir la rectoria.
L’edifici actual és una construcció reformada sobre una fàbrica medieval.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una església originàriament romànica, que ha patit diverses modificacions al llarg del temps.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
La façana principal, és de grans carreus ben treballats i presenta una porta d’arc de mig punt adovellada. Al damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Jaume. Un campanar d’espadanya, amb dos ulls que acullen dues campanes, corona l’edifici.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
El mur dret de l’església, havia estat tapat per un magatzem, que en desaparèixer ha deixat a la vista el mur de pedra amb una espitllera.
Jordi Seró Ferrer – 2006 / Generalitat de Catalunya
Altres dades :
Té una sola nau coberta amb volta de canó. Al centre de la nau hi ha una tomba que data de 1731, propietat de la família Xuriguera-Alsina.
A l’esquerra de la nau hi ha la sagristia, construïda el 1765.
El 1861 es va construir el baptisteri i un altar d’estil barroc clàssic.
Destaca la pica baptismal adossada a la banda dreta que es podria datar al segle XVIII.
Al mur esquerra de la nau, la familia Alsina, va finançar el 1942, un altar.
L’any 2000, es va fer una restauració, que va deixar la pedra El poble de Palou de Torà, també anomenat Palouet o Palou de Massoteres, es troba a llevant del terme municipal de Massoteres.
Palouet es un poble medieval que fins a mitjans del segle XX conservà l’estructura de vila closa, amb dues portes d’entrada.
Una d’elles s’obria davant l’església de Sant Jaume -advocació poc freqüent en les esglésies d’aquestes contrades- que estava fora de la vila.al descobert, excepte a la volta.
Sant Jaume de Palouet està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC
L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones
Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.
Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.
Hem trobat algunes dades rellevants
Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:
L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.
1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”
Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.
En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]
L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).
Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC
A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]
Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.
A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.
Dos eren sota el Bisbat
L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]
Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.
L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.
1674, imatge de l’hospital de Sant Macià
Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]
Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.
L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)
L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.
Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.
Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]
Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.
Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.
Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.
Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.
El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.
L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).
Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).
Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).
El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.
Mosaic al carrer Espolsa sacs
El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.
El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.
Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé
Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.
Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021
A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…
[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730
Si per vacances aneu per França, no deixeu de visitar La catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, que es troba a la ciutat d’Elna, en el municipi del mateix nom, a la comarca del Rosselló, (Catalunya Nord).
Us passo la seva història :
La seu episcopal fou fundada al segle VI.
El seu primer bisbe va ser Domne (571-586), segons consta a les actes dels concilis de Toledo i Narbona.
Va tenir els territoris del Conflent, del Rosselló i del Vallespir a partir del segle IX.
Se l’esmenta des del 861.
Fou consagrada el 916 pel bisbe Elmerad.
Cap al 1140, durant el bisbat d’Udalgar de Castellnou, es va fortificar la catedral, i es van repetir treballs de fortificació els segles següents.
Durant la croada contra la Corona d’Aragó, la població del Rosselló que s’havia congregat a la vila va lluitar amb força contra els croats en el setge d’Elna. Finalment, els habitants es refugiaren a la catedral de santa Eulàlia, que fou cremada; hi hagué, doncs, una matança per part de l’exèrcit croat; en acabat, van cremar la vila.
Entre 1380 i 1400 es van iniciar les obres per ampliar la catedral amb una nova capçalera al voltant de la romànica, però no es van acabar.
Altres dades destacables :
Romànica dels segles XI – XIII amb elements gòtics, va ser la seu del bisbat d’Elna fins que aquest va passar a ser Bisbat de Carcassona el 1801.
Després de la Revolució Francesa, per recuperar el 1817 el Bisbat d’Elna-Perpinyà, passant a ser-ne la seu principal, la catedral de Sant Joan de Perpinyà.
Té planta basilical de tres naus i tres absis a l’extrem oriental. La nau central es cobreix amb volta de canó d’uns 8 metres d’amplària i les laterals amb quart d’esfera, si bé originalment es cobria amb bigues de fusta. Els pilars que sostenen i separen les naus responen a tipus diferents.
Alguns, del segle XI, són cruciformes amb semi columnes adossades. Els murs que queden de la iniciada nova capçalera del segle XIV.
Exteriorment, l’absis major és reforçat per dos contraforts i amb una sèrie d’arcs cecs i lesenes. A la part baixa de l’absis sobresurt una absidiola reforçada també per contraforts i que correspon a una cripta actualment cegada.
Al voltant dels absis hi ha els murs que havien de formar l’arrencada de la capçalera gòtica inacabada del segle XIV, que només arriben a uns tres metres d’altura.
La façana principal, als peus de l’església, presenta una portalada amb d’arc de mig punt sense decoració. La part baixa de la façana presenta un aparell de còdols. en alguns llocs disposats a espiga i en d’altres més irregularment; més amunt canvien a carreus ben tallats combinats amb arcuacions llombardes amb arquivoltes planes de basalt negre.
El campanar se situa a l’angle sud-oest, sobre la façana principal, i és de planta quadrada i massís, de quatre pisos d’alçària. A cada pis hi ha quatre arcs a cada façana, que són tots cecs excepte els dos arcs centrals als dos pisos superiors.
Els arcs del primer pis duen arquivoltes de basalt negre. A l’altra banda de la façana hi ha un campanar més petit de còdols i maons que es considera del segle xiv i que es relaciona amb les fortificacions de la catedral, igual que els merlets que coronen la façana principal.
El claustre es va construir entre els segles XII i XIV. És de planta quadrangular irregular, comunica amb els actuals museus d’història i arqueologia.
Al llarg del costat sud de l’església s’hi van afegir capelles d’estil gòtic entre els segles XIII i XV, i s’hi va obrir una nova porta.
La galeria sud és l’única de l’època romànica, la resta de galeries són gòtiques. En la seva construcció, es va emprar marbre de la població de Ceret.
Les escultures que s’hi troben són de temes de flora i animals, i alguna escena historiada.
De l’escultor Ramon de Bianya, hi ha dos sepulcres: el del bisbe Ramon de Vilallonga (1216) i el de Ferran del Soler (1203). Hi ha un tercer sepulcre, el del bisbe Guillem Jordà (1186) del qual no es coneix l’autor.
L’Església de Sant Martí del Corb es ubicada als vessants nord de la serra del Corb del municipi de Les Preses. Pertany a la Diòcesis del bisbat de Girona.
Sant Martí del Corb és una menuda església d’una sola nau i absis semicircular. L’accés es realitza a través d’una escalinata i d’una porxada sostinguda per pilastres i teulada a dues vessants.
A cada costat de la porta d’ingrés hi ha dues obertures amb reixes de ferro forjat que permeten observar l’interior del temple. Damunt el frontispici hi ha el cloquer, d’espadanya, amb un sol ull.
Bastida amb pedra menuda del país i coberta de teules.
No tenim la data de construcció, ni tampoc dades històriques, que és ven estrany.
Al seu costat esquerre hi ha la Font de Sant Martí,
que mitjançà d’una canal porta l’aigua a un safareig i/o abeurador pel bestiar.
Es un lloc molt bonic per l’arbreda que hi ha, humit i silenciós.
Sant Martí del Corb és una església del municipi de les Preses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous fou una abadia benedictina de l’antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l’extrem més meridional de l’actual terme municipal d’Albanyà (Alt Empordà).
Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont.
Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l’antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d’Albanyà i, per tant, a la comarca de l’Alt Empordà.
A les seves ruïnes es construí, a principi del segle XIX, l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous.
Podeu consultar informació sobre l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous a :
Les primeres notícies que es tenen d’aquest monestir es remunten a l’11 d’abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d’Aguja pel rei franc Carles el Calb.
Els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat.
Fins a la primeria del segle XI la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d’Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona.
Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona
El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l’abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa
Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073.
Entre els segles XI i XII es construí una nova església.
Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont.
La difusió de la devoció impulsà l’abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l’actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada.
Aquest santuari enfrontà de seguida l’abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control.
El 1319 s’arribà a un conveni que deixà en mans de l’abat l’administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.
Al segle XIV era una comunitat pròspera però petita, formada, l’any 1332, per vuit monjos.
Al segle XV la decadència s’accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes.
La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l’església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l’altar major al claustre.
Durant el segle XVI, es reconstruïren parcialment els edificis i l’abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l’establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable.
El 1592, d’acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l’annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú.
La supressió, però, no es féu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.
A partir d’aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous.
La ruïna de l’església, definitivament abandonada al segle XVIII, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829.
Des de mitjan segle XIX, les restes del monestir serviren d’estable d’animals i magatzem d’eines agrícoles.
Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l’estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.
Durant el segle XX el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.
A partir de 1984 s’emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 2008 s’ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l’Ajuntament d’Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.
Us passo la llegenda de la Font del monestir de Sant Llorenç de Sous , recollida per Jacint Verdaguer:
La font de l’Esparreguera o dels Monjos, és molt a prop del monestir, que n’obtenia l’aigua necessària.
Segons conta la llegenda recollida per Verdaguer, aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d’aquests exclamà:
“Si Déu ens fes la mercè d’una mica d’aigua!”… , immediatament, brollà aigua d’on ara hi ha la font.
Per a mes informació sobre aquest monastir podeu consultar a :
L’església de la Mare de Déu de Montserrat, està situada en el passeig del Centenari, 49 de Vilanova del Vallès.
Era una petita Capella dedicada a la Mare de Deu de Montserrat , quan a nivell de municipi depenia de La Roca del Vallès.
Ara per evitar el desplaçament fins l’església de Sant Esteve de Vilanova del Vallès, que està allunyada del centre de la població, es va atorgar que fora declarada com a segona església d’aquest municipi, depenent de l’església de Sant Esteve. (Santuari de Santa Quitèria). Pertany al Bisbat de Terrassa.
Es troba al costat de l’edifici de l’Ajuntament de Vilanova del Vallès.
És de limitades dimensions, disposa sobre de la porta de l’entrada d’una sola campana i un mosaic de la Mare de Deu de Montserrat.
Santa Magdalena de Conangle , està situada en el Puig de Conangle en el paratge de Salou, municipi de Les Masies de Roda en la comarca d’Osona.
Veiem una mica de la seva llarga historia :
La primera referència al topònim Conangle apareixia ja l’any 980, en el testament d’Isarn, fill de Sal·la de Conflent, però estudis recents han demostrat que el topònim Chonangulo que apareix en aquest document, es refereix en realitat al lloc de Conanglell, al terme del veí castell de Voltregà.
El primer esment del lloc de Conangle és força posterior, correspon a l’any 1231 i coincideix amb la primera notícia que es té de la capella, dedicada originàriament a Santa Maria.
Un document explica la venda d’aquests béns per part del rector de l’església parroquial de Sant Pere de Roda a un tal Arnau, el castlà de s’Avellana, una construcció defensiva de gran valor estratègic, datada del 1067 i situada, com la capella, a la península de Salou.
Cap a les darreries del segle XIII, s’hi va aplegar una comunitat de religioses que fou erigida canònicament com a monestir d’augustinianes sota la direcció de la priora Maria del Bosch el 1304.
El 26 de maig de l’any 1348, al cavaller Ramon de Dosrius, fill i hereu d’Alamanda de Muntanyola i de Pere de Dosrius, va comprar les terres pel preu de 1.000 sous.
En 1375 es compraren unes terres a l’hereu del manso Bosch, propietat alodial dels senyors de Savassona, i s’amplià l’extensió de la propietat a l’entorn de la capella.
L’edifici de l’església s’amplià i reformà amb motiu de la consagració de l’altar, celebrada el 27 de maig de 1376 pel bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, qui també beneí el cementiri adjunt, construït per donar sepultura a les religioses.
Eduard Junyent afirma que fou aquell mateix any quan es canvià l’advocació de la capella, de Santa Maria a Santa Maria Magdalena.
El fet que apareguin esments al cenobi de Santa Maria de Conanglell en diversos documents conservats a l’Arxiu Parroquial de Roda (APR) i a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV) encara el 1399, sembla indicar que el canvi d’advocació no es faria efectiu fins al se
El lloc de Conangle, igualment com a Casserres, fou durant l’època moderna refugi de bandolers i escenari favorit de dimonis, bruixes i bruixots. Està documentada l’estada el 1610 del bandoler Perot Rocaguinarda refugiat als boscos de Santa Magdalena amb una partida de 200 homes, i perseguits per soldats, membres del sometent i la Unió de Vic.
El 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat.
Durant la Guerra Civil la capella no va patir destruccions remarcables a nivell d’edificació, però els milicians cremaren un Sant Crist de fusta molt venerat que hi havia en una de les capelles contigües a la nau principal i del que només se’n conserven els claus.
En 1955, l’ermita de Santa Magdalena de Conangle fou restaurada per la família Baurier que manà fer-hi algunes obres de reforma, recuperant-ne l’ús i la devoció per a tota la comarca: enjardinaren els voltants, arranjaren els camins d’accés
El 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic, que l’any 1984 fou cobert amb teules.
Des d’aleshores i fins al tancament de la colònia de Salou, s’hi feren diverses festes patronals i encara s’hi celebren cerimònies religioses, sobretot casaments, de persones devotes.
Santa Magdalena de Conangle, com veiem va passar d’una petita capella a Ermita considerada avui endia així, per ho realment tant mateix podia considerar-se com un petit Monestir…?
Santa Magdalena de Conangle, està situada en un lloc de difícil accés, i que cal anar amb cura.
Santa Magdalena de Conangle , està situada en el Puig de Conangle en el paratge de Salou, municipi de Les Masies de Roda en la comarca d’Osona.
Terra, aigua i racons 