Castell de Cervelló

Les restes d’aquest castell, amb la seva capella, es troben a 317 metres d’altitud, sobre el camí de l’Ordal, al sud de Cervelló (Baix Llobregat) i una mica apartat del nucli antic del poble, al costat del carrer de Santa Maria.

Actualment està en ruïna i els seus murs més visibles s’amaguen entre la vegetació que l’envolta.

Està en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l’església de Santa Maria de Cervelló.

El castell s’esmenta per primer cop el 904 en una donació que fa Guifré II o Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, al monestir de Sant Cugat, al lloc de Cervelló, amb la seva església, llavors anomenada de la Santa Creu. Guifré Borrell concedeix aquest i altres privilegis a Sant Cugat, d’acord amb el bisbe Teuderic de Barcelona, iniciant el que s’ha anomenat re-població de la zona.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El castell era propietat dels comtes, de fet a la donació de 904, trobem a Guifré Borrell residint a aquest castell. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell vengueren el castell, amb les seves rendes i beneficis, a Ènnec Bonfill que esdevindrà primer senyor del llinatge dels Cervelló. Des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement seria edificada pels senyors de Cervelló al segle XI, com a lloc d’enterrament.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Durant el segle XIII els Cervelló, com altres famílies nobiliàries, s’enfrontaren a la monarquia. El 1224, en època de Guillem I de Cervelló, Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre.

Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l’església de Sant Esteve (ara de Santa Maria), possiblement després d’una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornarà a enfrontar-se al monarca, el que provoca l’empobriment les terres. Més endavant, el 1274, el seu successor de, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous.

Jaume el Just va bescanviar el castell, el 1309, amb Sibil•la de Pallars per altres propietats, fent constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d’Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar.

El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper militar, atès que el 1714, a la Guerra de Successió, s’ordena el seu enderroc. El castell fou destruït i abandonat.

Entre els anys 2010-2011 el conjunt del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable.

Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i es van delimitar diferents fases constructives, incloent una ocupació de l’indret en l’edat del bronze.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El castell era de planta allargassada.

Tenia l’entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta ja està protegida per l’orografia del terreny.

El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior.

Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d’edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d’una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat.

A ponent del recinte jussà es troba la capella de la que es conserva un petit edifici rectangular amb l’absis marcat només a l’interior.

La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada. L’aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.

Capella del Castell

Al sud es troba recinte sobirà amb una porta  molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts i les parets de la torre o baluard de ponent; les parets de tramuntana, migdia i ponent, es conserven molt enderrocades i, a llevant, s’aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.

Interior Capella del Castell

El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Capella del Castell

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

De la “Casa Alta” a Can Buxeres. L’Hospitalet rural, les seves transformacions i els seus beneficis.

Can Buxeres en l’actualitat. AGC

Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.

1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metal-lica.

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]

Entrada principal al parc. AGC, 2021.

El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.

El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.

1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.

Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan  el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.

Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.

Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]

“ … A part d’amunt de la vila,

d’arbres i vinyes voltada,

coneguda pels del poble

amb el nom de la Casa-Alta

veig, grandiosa, senyorial,

i amb ses antigues muralles,

la Masia en que nasquí…

i on la mare em bressolava!

Amb els fills dels masovers

Com corríem i saltàvem

Per les vinyes i per l’era

I per tota l’encontrada!…”

Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.

Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.

L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.

Jardins laterals i torre. AGC, 2020.

Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.

Avinguda des de l’entrada al palauet. AGC, 2020.

Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.

Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.

Glorieta. AGC, 2020

L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.

El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.

També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.

“La familia” d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.

El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.

Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020

Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.

Horts urbans de Can Buxeres

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.

A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.

———————————————————————————————————————————

[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.1-3.