Carrer de la Residència de Bellvitge. L’ara i l’abans.

1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans “Residència Prínceps d’Espanya”.

1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.

És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.

1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.

Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.

Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC

Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.

Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.

Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.

La residència i Centre de Dia Laia González o de la “Feixa Llarga”. AGC

El camp del “Rugbi club l’Hospitalet”

Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.

Nascut dins la “Unió esportista Bellvitge” el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és “Rugbi club l’Hospitalet” entrenava al mig del barri.

Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)

Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.
Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.

Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.

El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC

Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.

L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.

Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.

El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.

Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.

El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV

A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021

El carrer Ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.

1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita milenària.

1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.
Ermita de Bellvitge avui. Foto: AGC

Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.

1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV

A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el “Casal d’avis Ermita”, trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjantçant el seu “Departament de Promoció Social”: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.

Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015

Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprobar com la vegetació, on pot, creix a gust.

1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge
Un dels espais entre edificis de pisos, amb vegetació abundant. Foto: AGC, 2021

Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les movilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021
1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV
Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.

Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.

Cal Manso i els Femades, entre Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat

Cal Manso. Foto: AGC, 2021

Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.

Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.

Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.

A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.

Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.

1956. Dibuix de Rafael Garric de l’ermita de Bellvitge.

“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.

Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.

Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]

El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.

En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.

En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.

1923. Feines agrícoles a Can Manso.

Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües. D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?

Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.

A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.

Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a “L’Hospitalet és escola”. Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.

Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[2].

Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.

Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.

És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.

L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.

Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021

Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.

[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona. P. 20-21.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

Per saber més sobre José Manso i Solà: Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/12816/jose-manso-sola

El carrer Prat de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

Carrer Prat. Al fons escola Bellvitge. AGC

El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.

Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.

1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV

Aquest espai era utilitzat per algunes festes

1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV
1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.

Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.

1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV

Al 1971 va ser inaugurada la primera biblioteca del barri, una obra social de la “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona”. L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com “torres”.

La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.

Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: “Mare de déu de Bellvitge”

1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.

A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.

Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.
L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.
2015. Hort a l’escola Bellvitge. Foto: AGC
Olivera davant l’escola Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11

Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021

Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…

Carrer Prat, 11. Foto: AGC, 2021
Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021

A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.

Escultura “Conseqüències d’equilibris” en Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

“Conseqüències d’equilibris”  és un monument que l’Ajuntament de l’Hospitalet i l’Associació de Veïns de Bellvitge van encarregar, pel 30è aniversari del barri, a l’escultor Ferran Soriano, veí del mateix barri.

L’obra es va fer en memòria i homenatge dels homes i les dones que amb el seu esforç i la seva lluita aconseguiren un barri millor.

Està ubicada al Parc de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat.

Home i dona,

ciment i natura.

Línies que volten

l’esforç i la lluita.

Text i Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda  i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat una mica al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat, a banda i banda del riu, amb els seus noms i cognoms i amb els seus motius que tant es podien referir a ells mateixos com a les seves cases, l’origen dels quals es perd en la memòria dels que els feren servir sense saber ben bé d’on venien.[2]

Cal Pepet l’islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats

El 1920 (l’any anterior a l’annexió de Sarrià) les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. En la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies.

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca, on ara hi ha el Makro. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

1980 Dibuis de Rafael Garric pel llibret de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana “Eulàlia” de la ermita de Bellvitge. Donada por la família Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant, malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com hem vist, tot i així, en 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge).

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagès de la Marina del Llobregat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Als pagesos de la Marina del Llobregat

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi  n. 27. Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

La malaurada història de la masia de Cal Rei, al bell mig de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

Cal rei, entre els arbres a la Rambla Marina, quan encara a Bellvitge hi havia camps. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A la conferència de “Bellvitge 50” de 2015 “Quan Bellvitge eren camps”, el Sr. Josep Campamà Solanes de les masies de la Marina ens explicava:

La Marina era una zona agrícola molt fèrtil, per tant, era una zona molt productiva. Tant productiva que si el clima no ho impedia, en un mateix any es podien treure tres collites, gracies també a la xarxa de canalitzacions que, partint del “Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, construït al voltant del 1820, es distribuïen per tot el territori. Com a curiositat, els terrenys on ens trobem en aquests moments rebien l’aigua del reg de Les Llanes.

Cal Rei a la Rambla Marina del barri de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A La Marina se la coneixia com “la despensa de Barcelona”, doncs la major part de les verdures anaven a parar al Born. El meu pare hi anava amb el carro i algun diumenge em deixava acompanyar-lo. (…) Malauradament, això es va acabar perquè a Barcelona van prohibir circular els carros amb rodes de ferro, i el meu pare no estava disposat a assumir la despesa que podia suposar en aquella època adquirir un carro amb rodes pneumàtiques, pel que va haver de portar les collites al Born de Collblanc.

Ciutat de Bellvitge es va començar a projectar l’any 1953 i no va ser fins el 1959 que no es va aprovar el Pla definitiu. Al 1960 es comunicà als propietaris de terres que aquestes els serien expropiades. Molts el van impugnar: els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola, en Lluis Marcè (…), entre d’altres, però totes les impugnacions van ser desestimades i el Pla va seguir endavant. (…)

A mitjans de l’any 1964, van començar les obres. El meu pare va morir un any abans i per això jo me’n cuidava de les terres. Un dia, anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant…

1964. Primer bloc de pisos en mig dels camps. El pis setè té una imatge diferent perquè en principi aquesta era la mida inicial i es pensava també que aquest últim pis fos per espais comunitaris. Finalment els van alçar fins el 13è i no van haver-hi més serveis comunitaris que els de les pròpies veïnes i veins. Foto: J. Campamà.

Quan arribarem els primers habitants ens va assaltar la mateixa impressió que al Sr. Campamà. Els meus ulls de nena de sis anys no sabien conjugar la verticalitat d’aquell primer bloc de pisos al costat d’un altre a mig fer, que semblava tallat horitzontalment per la meitat.  La explicació d’aquell bloc i mig és que primer havien pensat fer-los d’una alçada de set pisos i en veure que el formigó aguantava van decidir fer-lo de tretze. Obligats llavors a posar ascensor van optar pel sistema més econòmic, el que ens deixa entre planta i planta condemnant a moltes veïnes i veïns a no poder sortir al carrer. L’ermita i els camps eren encara la part amable d’un barri on els habitants no disposàvem de serveis bàsics. És una història de la que ja hem parlat sovint.

1965. Els primers dos blocs de pisos junt a l’ermita de Bellvitge, en mig dels camps. Foto: AVV.

Aquí posarem la nostra mirada en les transformacions que els nous edificis van generar.

Mentre alçaven els blocs, els càrrecs de l’empresa constructora ICC-CIDESA[1], anaven a dinar a la masia de Cal Rei que persistia al mig del bari. Els obrers, en canvi, ho feien al barracó d’obra que es va fer prop de la planta on fabricaven els blocs de formigó i que, al poc temps serviria com a església i “guarderia”[2], al carrer Mare de Déu de Bellvitge 10-18, després anirien als bars que obrien als locals comercials que hi ha entre bloc i bloc.

1969. Rambla Marina, cal rei a la dreta. Foto AVV.

Algunes veïnes també oferien àpats a casa seva als treballadors de l’obra. Hi havia qui ho feia d’amagat del marit per treure’s uns diners propis, ens va explicar la veïna Antonia Conejo a la conferència de Bellvitge 50: “Les dones de Bellvitge.”[3] Els temps eren més difícils per a les dones, que havien d’estar sotmeses a un pare, un marit… sense poder fer gairebé res per elles mateixes.

Pagés als camps de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Els camps dels primers anys es van tornar fang després de les primeres inundacions de 1971, un problema que persistí uns quants anys.

1971. Bellvitge inundat.

Els antics canals de reg es convertiren en autèntiques clavegueres obertes en les que més d’un cotxe i més d’un nen havien caigut. Donat el baix nivell del barri respecte al mar, un aspecte que ja havien considerat alguns tècnics de l’ajuntament i alguns pagesos, no trobaven la manera de solucionar el problema del clavegueram. Per aixecar el nivell del sòl van portar runa de les noves edificacions que es feien a Barcelona. Bellvitge es convertí en un abocador.

Anys 80. Bellvitge, abocador de runes. Foto: AVV

Fins els anys 80 no es va solucionar el tema amb un gran col·lector que passa sota la Rambla Marina. Per aquest motiu aquest eix central del barri va ser la última zona en urbanitzar, a finals dels anys 90.

Col·lector de la Rambla Marina, a la dreta Cal Rei entre els arbres. Foto: AVV

Gràcies a persones com Mauricio Martínez, veí polifacètic del barri i amic de qui va tenir l’oportunitat de conèixer-lo disposem d’un arxiu fotogràfic de molt bona qualitat artística i tècnica sobre els anys 80-90.

Foto: Mauricio Martínez Espada.

La memòria d’antics veïns de quan “Bellvitge eren camps” ens du a tenir respecte i consideració envers qui, com el fill de Cal Rei, no va poder suportar la pèrdua de la casa i les terres i va decidir posar fi a la seva vida.

Els temps estaven canviant tant ahir com ara. Els que llavors érem infants van haver de descobrir el perquè de tants canvis. Els que ara som adults hem de mirar al passat per pensar en el por-venir.

Haurem de posar fre a tanta especulació que ha malmès tant i a tants.

Foto: Mauricio Martínez Espada. La senyal de prohibit el pas no va servir gaire. Ho lamentem.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-gener-2021

Als que no s’adapten i ens continuen cridant.

———————————————————————————————————————————————————————

[1]Empresa encarregada de fer els blocs de formigó amb els que es “muntaven” els pisos.

[2]S’utilitza aquest nom tal com es feia abans.

[3]Conferència de 9/9/2015 “Dones de Bellvitge”. Informació aportada per la veïna Antonia Conejo

Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.

Poema: BELLVITGE, MI BARRIO

Mi barrio nació

a la sombra del especulador.

Mi barrio es alto,

pero el voraz lo es más.

Mi barrio creció

junto a una ermita milenaria.

Si mil veces la arreglaron.

Mis vecinos la siguen cuidando.

A algunos les parece mi barrio

un cementerio. Alguien dijo:

“El cementerio que habitan los vivos”

Cajitas donde guardar obreros.

En mi barrio estamos muy vivos.

Demasiado, si oyes sus gritos.

Paseando por mi barrio

Alegre saludo el vecindario.

Mi barrio mira hacia el sur

Y es muy soleado.

Pero sobre barro lo alzaron

Y es húmedo y está mojado.

De muchos sitios vinimos

a vivir y a trabajar

y lo que encontramos fatal

lo supimos arreglar.

Los que somos del barrio,

en él nos quedamos.

Es que nos gusta éste barrio,

y en él está, lo que más amamos.

Mare de Déu de Bellvitge / Foto Ramon Solé

Autora del Poema: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Enero 2015

Vecina del barrio de Bellvitge

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca. Dues masies desaparegudes de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat

Cal Miquel del Ros. imatge del llibre :Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés.

Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu:

“Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes. A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. La casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats. Aquesta distribució és la que recorda la Maria Antònia Vinyals de la casa familiar, cap als anys 50 i inici dels 60”. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…

Cal Miquel del Ros. Del llibre: Cop d’ull als Motius de L’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé. Ateneu de Cultura Popular. Foto cedida per Elena Visuà.

Quan van fer aquest tram de la Ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1980-anos-cal-xic-de-la-barca.png
Años 80. Cal Xic de la Barca

La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i  Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.

Barca al Prat de Llobregat. Principis segle XX.

“Al 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]

És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.

Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.

Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]

Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:

“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].

Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.

L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, quan es va construir el primer pont per creuar el Llobregat en aquesta zona.[5]

El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]

1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.

Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.

Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].

1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via.

Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs

La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]

1940. Ermitans de Bellvitge. El nen del mig es el “Tonet” de Bellvitge. Del Llibre de A. Valcárcel: Ermita de Bellvitge.

En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9].

1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?

El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.

2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca, sols ens queda el seu record.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-1-2021

Als treballadors de la Marina. Als que denuncien els abusos contra la població.

——————————————————————————————————————————————————-

[1] AVV Bellvitge, https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-xic-de-la-barca/

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana vol. I, p. 82 i 112

[3] Codina, J., oc., p. 170

[4] Bagán Lluis. L’Hospitalet de Llobregat imatges retrospectives d’una ciutat:  https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/05/01/cal-xic-de-la-barca-i-la-barca/

[5] Sobre aquest pont i el següent o “Pont de les voltes”: http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-voltes.html

[6] Filmoteca de Catalunya: Memmortigo?: https://www.youtube.com/watch?v=uviZZTRup_U

[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018

[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136

[9] Bellvitge José: http://bellvitgejose.blogspot.com.es/2009/04/39-sucedio-en-bellvitge-en-1975.html [10] La Vanguardia de 31 de maig de 1978, pàg. 33, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/03/04/pagina-33/33733850/pdf.html?search=Cal%20Xic%20de%20la%20Barca