Pont de Bóixols d’Abella de la Conca

El poble de Bóixols forma part del municipi d’Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d’antic a la Baronia d’Abella, apareix documentat des del segle X.

El Pont de Bóixols  és conegut com Pont del Plomall es medieval.

Situat en un del passos naturals entre les comarques del Pallars Jussà i l’Alt Urgell, el poble de Bóixols està en una zona de difícil accés.

Les serres de Carreu, al nord; Setcomelles, a l’est, i Carrànima, a l’oest, tanquen el poble en una petita depressió que té la sortida natural cap alsud, seguint el riu Pujals (anomenat més avall riu Rialb).

Però no per natural és una sortida fàcil, l’estret de Bóixols, primer,

i l’accidentat barranc del riu Rialb, després, fan que només hi passi l’aigua, i amb dificultats.

A prop i sota del poble, al Forat de Bóixols, i a un desnivell considerable, hi ha un interessant pont medieval del segle xi, en un emplaçament bell i espectacular. Just al sud hi ha la masia de Cal Plomall i encara molt a prop seu, a uns 100 metres, el Molí del Plomall, també anomenat Molí del Pont o Plomall Nou, força antic.

Actualment està restaurat i habitat, amb el seu molí de farina ben conservat i catalogat. La Casa del Moli del Pont ha estat restaurada.

Recull de dades : Ajuntament d’Abella de la Conca i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El Castell de Púbol

Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.

Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.

El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.

També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989.  Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.

Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.

La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.  

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_P%C3%BAbol

Text i Fotografies : Joaquima Pellicer Solà

Fotografia de Gala i Dalí : Dolors Bosch 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Castell de Sant Oïsme de la Baronia de Sant Oïsme

Castell de Sant Oïsme situat al nucli de la Baronia de Sant Oïsme (La Noguera).

El castell de Sant Oïsme és una fortalesa situada al poble de la Baronia de Sant Oïsme dins del municipi de Camarasa, a la Noguera.

S’aixeca, rodejada per les cases de la Baronia, al cim d’una roca enfront de la confluència de la vall de la Noguera Pallaresa amb la vall d’Àger, sobre l’embassament de Camarasa. És d’època romànica i datada al segle XI.

Jordi Contijoch Boada – 2009 / Generalitat de Catalunya

Es passo la seva historia :

  • Documentada el 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, que havien estat donades pel seu avi abans del 1040.
  • En diversos documents s’esmenta com a castell de Santa Eufèmia, nom que li donava una església més antiga que l’actual (es considera el topònim Sant Oïsme una corrupció del de Santa Eufèmia, el topònim primitiu).
  • Quan Santa Eufèmia va perdre la parroquialitat, aquesta categoria va passar a Sant Bartomeu, que també la perdria al s. XVII.
  • En un document del 1099 s’esmenta el castell de Santa Eufèmia, que potser devia formar part del patrimoni de la família Meià.
  • L’any 1193 ja no era domini de la branca principal d’aquesta família ni apareix entre els béns dels Cervera-Meià.
  • El 1379 es tornen a tenir referències de l’indret en un document del rei Pere III on consta el castell de Sant Oïsme (“Sent Ohismia”) situat a la baronia de Meià.
  • L’any 1426, el rei Alfons IV vengué a Nicolau de Gralla diversos castells i jurisdiccions entre les quals hi havia “Santa Sosimia”, que s’identifica com Sant Oïsme.
  • Sembla que Sant Oïsme seguí vicissituds ben diferents a la dels castells de la conca de Meià que foren inclosos en el marquesat de Camarasa. En desaparèixer els senyorius jurisdiccionals Sant Oïsme pertanyia al noble Sobies.

La torre, que conserva una alçada de 14m, té a peu pla un diàmetre intern de 270m i un gruix de murs de 1,5m, mentre que a la part superior el gruix és de 1,13m. La porta es troba a 4m del terra interior i està orientada al sud.

Pere Catalá – 1962 / Generalitat de Catalunya

Aquesta porta devia estar coberta amb un arc de mig punt. El que es veu en l’actualitat és fruit de la restauració. A uns 8m hi ha una altra porta de mida menor (70cm d’ample i 1,6m d’alt), oberta al sud-oest, i també coberta amb un arc de mig punt, aquest original.

Al nord hi ha dues espitlleres, una a 5m i l’altra a 8m de terra, que tenen unes dimensions de 1m per 80cm a la part interior.

Actualment hi ha a l’interior de la torre una escala metàl·lica que permet l’accés a la part superior i que fou col·locada després de la restauració del conjunt.

Pere Catalá – 1962 / Generalitat de Catalunya

La torre està construïda amb carreus rectangulars de mida mitjana units amb morter de calç. A l’interior els carreus són més petits i menys treballats.

A més de la torre, al capdamunt de la roca on aquesta està ubicada, hi ha també altres edificis pertanyents al castell. A la banda sud hi havia un recinte de 4m per 3,5m de funció desconeguda. Abans de la restauració de la torre es veia com aquest mur arrencava des d’ella. La planta pot seguir-se amb facilitat.

Roger Vinent Arnai 2006 / Generalitat de Catalunya

Al nord, a uns 15,5m de distància de la torre, hi ha una paret transversal amb una alçada d’uns 9m, una llargada de 5,4 metres i 1 metre d’amplada.

Entre aquesta paret i la torre hi ha també restes de murs laterals. A la paret transversal es poden observar una finestra tapiada i dues portes de diferents mides.

Aquesta construcció està feta amb aparell irregular, de mida més petita. La torre i el recinte meridional es poden datar al voltant del segle XI, mentre que la resta de construccions semblen baix medievals.

Castell de Sant Oïsme és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

Xavier Oms / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell de Gelida

Avui us presento dos articles

El Castell de Gelida esta situat al camí del Castell de Gelida.

El castell està situat al capdamunt d’un penya-segat, al nord de la Serra de l’Ordal, entre el Cantillepa i el Sant Miquel, a la dreta del riu Anoia, dominant el poble i el curs baix del riu, a més de l’entrada a la plana del Penedès.

Us passo dades de la seva llarga història del conjunt :

  • El castell apareix documentat a mitjan segle X. L’any 945, en un document de donacions fetes per Riquilda, comtessa de Barcelona i muller de Sunyer I, per afermar el monestir de Santa Cecília de Montserrat, s’hi esmenta per primera vegada el terme del castell de Gelida.
  • El monestir aviat tingué alous al terme.
  • El castell fou senyorejat pel llinatge dels Cervelló.
  • Després de la ràtzia d’Almansor Ènnyec Bonfill, senyor de Cervelló i besnebot de Guifré el Pilós, adquirí per permuta el castell de Gelida amb l’església, els delmes i altres pertinences.
  • El terme continuà en mans d’aquesta família fins al segle XIII.
  • A començament del segle XII el castell sofrí la invasió almoràvit que assolà el Penedès.
  • Està documentat que els invasors arribaren fins a les muralles de la fortalesa on, segurament foren aturats.
  • El desenvolupament de la baronia assolí un dels seus punts més àlgids l’any 1267.
  • Guerau de Cervelló, atorgà privilegis a la universitat del terme establint que aquests fossin respectats pels seus descendents.
  • L’any 1297, Guerau VII de Cervelló va vendre el castell i d’altres que posseïa la família al rei Jaume II. Més tard, la corona ho vengué als comtes de Pallars.
  • D’aquests passà als Arborea i finalment als Bertran (1367).
  • Al segle XV el senyor de Gelida va participar en la guerra civil catalana contra Joan II.
  • Se sap que l’any 1465 hi feu estada el rei Pere el Conestable.
  • Per aquestes circumstàncies els Bertran perderen temporalment el seu domini fins que juraren fidelitat novament a Joan II.
  • Al segle XVI, el castell passà als Erill que hi realitzaren obres menors i reparacions.
  • És probable que Felip V fes enderrocar el castell de Gelida després de la guerra de Successió espanyola.
  • Durant el segle XVIII la pedra començà a ser usada en altres obres.
  • Així, el 1780, el rector de Sant Pere, va demanar permís per agafar pedra per poder construir el campanar.
  • L’Associació d’Amics del Castell de Gelida es va fundar l’any 1965 per gestionar i recuperar el patrimoni de la zona del castell, que el 1968 va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Gelida.
  • L’última intervenció realitzada es basà en la construcció d’un espai per a la gestió i interpretació del castell i per altra banda, una actuació d’assentament i consolidació d’elements arquitectònics, així com la construcció de passarel•les i baranes.
  • El 1980 se n’havia incoat expedient de declaració de monument (Resolució 19791213 i BOE 19800225).

El castell és format per tres recintes successius, adaptats al relleu del promontori i en estat més o menys ruïnós.

El més alt, que constitueix el baluard defensiu per la part de la muntanya, comprèn un clos d’altes muralles, reforçat per una torre semi el·líptica rere la qual es troba la plaça del Pedró.

El recinte central té a la part baixa una gran torre de planta rectangular, que dóna pas al recinte inferior, on hi ha l’església.

Els dos primers recintes ja existeixen al segle XI, el clos on es troba l’església fou afegit al segle XII.

L’església del castell és d’origen preromànic (és documentada ja l’any 945), però ha experimentat reformes i ampliacions successives, la més important de les quals en època barroca.

És d’una nau coberta amb volta de canó sobre arcs torals de ferradura. L’absis, bastit vers el 1664, és poligonal amb volta de creueria.

Als segles XVI-XVII foren afegides diverses capelles laterals i s’obrí el portal de la façana de ponent. A finals del segle XVIII es bastí el campanar.

Durant la restauració, acabada el 1979, es descobriren tres finestres preromàniques. La necròpolis del castell fou excavada l’any 1971per l’Equip Recerca, de Gelida.

S’hi trobà una tomba excavada a la roca i encarada a Ponent com les del Castell d’Olèrdola, amb un esquelet sense el cap, que ja desaparegué mercès a la construcció gòtica del cos de guàrdia del Castell. Hi trobarem també ceràmica grisa a l’entorn i indicis d’altres tombes.

El castell de Gelida és un castell del municipi de Gelida declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de Dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Viquipèdia – Google

Balneari de Las Termes Baronia de Les

Com cada diumenge us presento dos articles

Les Termes Baronia de Les, estan situades en Les, en la Vall d’Arán, província de Lleida.

Les Termes Baronia de Les són entre un balneari i un spa, perquè no es fa servir aigua de l’aixeta sinó aigua termal. Les aigües sulfuroses que brollen a 300 metres de fondària i a més de 30 graus de temperatura de les Termes Baronia de Les són sulfuroses, riques en sílice i tenen una olor característica atorgada per la presència de gas sulfhídric. Són indicades per al reumatisme, l’artrosi, l’artritis i les afeccions de la pell, del sistema circulatori i de les vies respiratòries.

Actualment, el circuit termal consisteix en un vaporarium aromatitzat, sauna, cabina de gel, zona de marbre càlid, tres jacuzzis, un pediluvi, piscina interior i exterior, aparells de gimnàs i una àrea de relaxació. Cal destacar que les piscines estan adaptades a discapacitats.

El centre utilitza tècniques innovadores, com per exemple pílings d’arròs i sucre, embolcalls de fang, argila, xocolata, cafè o raïm; massatges amb mel i amb melmelada d’oli d’oliva o amb caviar; i tractaments tradicionals…. sense comentaris…

Les Termes Baronia de Les,és un centre termal herència dels romans, que ja aprofitaven les aigües calentes que brollaven al poble.

 

Recull de dades : Termes Baronia de Les

Adaptació al Text , Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé –Arxiu Rasola