Pont de Vallfogona de Vallfogona de Ripollès

El Pont de Vallfogona  està situat  a la sortida del poble, baixant cap a la riera en Vallfogona de Ripollès (Ripollès).

Us passo la seva història:

  • Sembla que va ser construït al segle XIV pels senyors de Milany, que precisament en l’època de l’edificació del pont van traslladar la seva residència del castell de Milany al de Vallfogona.
Joan Tous i Casals – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un pont d’una arcada, d’esquena d’ase, tot de pedra amb baranes.

Podeu observar els forats que, a banda i banda del pont, permetien sostenir la bastida de fusta o cindri que sostenia la volta de l’arc en construcció, fins posar la clau de volta.

La seva funció era per travessar la riera de Vallfogona, el camí que unia el poble amb el castell de Milany i Vidrà.

El Pont de Vallfogona és una obra del municipi de Vallfogona de Ripollès (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Festa Catalunya.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Casa Ramos de Barcelona

Avui us presento dos articles

La Casa Ramos esta situada en la Plaça de Lesseps, 30-32  de Barcelona.

Us passo dades de la seva historia :

  • En 1897 el poble de Gràcia havia estat annexat a la ciutat de Barcelona.
  • Les edificacions dels seus voltants eren construccions de dues o tres plantes sense cap mena d’ornamentació.
  • Habitatges modernista de Jaume Torres i Grau.
  • Contràriament, la casa Ramos de cinc plantes amb tres cossos d’escala que va projectar-se com a habitatge de Ricardo Ramos Cordero, Conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions, assolí una singularitat respecte de la resta d’edificacions del sector.

L’edifici està pensat com un cos únic amb un front principal més acurat que s’orienta cap a la plaça de Lesseps i una façana lateral molt més senzilla. Tota la façana està rematada amb un frontis de pedra.

Les diverses plantes es diferencien en els diferents nivells: Planta baixa, entresòl, principal, les plantes tipus i la darrera planta, emfasitzant especialment el disseny del principal i part de l’entresòl.

La façana fou realitzada amb fons d’esgrafiats beige i dibuixos blancs amb ornaments aplacats. Tribunes de pedra sorrenca de Montjuïc i balcons amb baranes de forja completen l’edifici.

Tots els elements que s’utilitzen en la construcció del coronament del conjunt tenen regust medievalista, concretament gòtic.

Cal esmentar, entre els elements mobles, un gran llum de forja de tres braços que hi ha al pati, on s’aprecia la influència del Lluís Domènech i Montaner. També ofereixen interès les plaques dels timbres, de llautó, dins del corrent modernista.

La Casa Ramos és un edifici d’habitatge declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari Codina de Tona

Com cada diumenge us presento dos articles

El Balneari Codina esta en el carrer de  Manresa, 59 de Tona.

Us passo la seva historia:

  • La primera font d’aigües sulfuroses es va descobrir per casualitat prop del Mas de la Font el 1874.
  • Fou estudiada i donada a conèixer pel metge de Tona Dr. Antoni Bayés i Fuster. Les prospeccions efectuades a continuació van donar lloc a la implantació de diversos balnearis.
  • Les aigües de la deu del Balneari Codina es descobriren el 1910 després d’un estudi del Doctor F. Terricabras i Comella.
  • El Manantial Codina, inaugurat el 1913, és el darrer balneari que es va construir dels quatre que va arribar a tenir Tona.
  • El balneari s’amplià el 1929 i continuà obert al públic fins al 1984 quan va tancar a causa d’infiltracions d’aigües residuals.
  • Reobert el 1990, actualment és l’únic balneari de Tona. Per aquest balneari han passat cèlebres personatges com per exemple Montserrat Caballé, que va seguir un tractament per l’afecció del coll.
  • Situat fora del casc urbà de Tona, al peu de la carretera de Tona a Collsuspina i Manresa, el balneari va afavorir un creixement urbà entorn seu amb la construcció d’importants cases senyorials, com ara les torres Caminals, Canals i Bohigues.

Edifici civil de planta baixa més dues plantes amb teulada als quatre vents i de planta quadrada. Totes les cantonades són de pedra treballada.

A la façana principal i a la dreta de la casa hi ha una galeria amb barrots de baranes artificials millorada amb material d’imitació de pedra. Hi ha amplis finestrals amb arcades semicirculars.

Dalt la teulada hi ha la data de la coberta a l’any 1913 i també a la banda dreta una petita torreta per a repòs. Hi ha detalls de ferro forjat, com una escala a la façana esquerra i la porta exterior de l’entrada.

Una ampliació en els anys 20 amb una terrassa mirador li dóna l’aspecte actual.

El Balneari Codina és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Cal Duc d’Alella

Fotografia de l’arxiu de la Generalitat de Catalunya

Cal Duc, està ubicat en el camí de Martorelles, 1, d’Alella. Situada front a la Torre del Governador, que ja us vaig fer un article. Primer va tindre el nom de Ca la Madame i mes tard, Ca l’Arrau.

El primer propietari que va fer construir la casa,  fou Juana Luring Grand-Gerard, a partir d’aleshores es coneixia amb el nom de Ca la Madame.

Es tracta d’un edifici civil de planta baixa i dos pisos. Cobert amb una teulada de quatre vessants, en el centre de la qual se situa una petita torre llanterna. La construcció és de planta quadrada i es destaquen els dos porxos laterals sostinguts amb columnes de ferro colat que també és utilitzat per a les baranes. Cal també destacar el tractament de la cornisa, sostinguda per mènsules decorades i amb esgrafiats que les separen, així com les antefixes que decoren la part superior de la teulada. A cada porxo s’obren dos quadrifolis.

Cal destacar les baranes de pedra, amb una figura vegetal que es va repetint, i el fris esgrafiat sota la cornisa. En conjunt resulta una casa senyorial envoltada per un jardí i terres pel conreu i algo de vinya.

Cal Duc és un edifici d’Alella protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Alella i Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografia antiga : Procedent de l’Arxiu de la Generalitat de Catalunya

Masia Can Buxó de Ripollet

Can Buxó, està en el carrer  Padró, 1 de Ripollet . Es la mansió mes gran de Ripollet.

Us passo la seva historia :

  • No se sap si la persona responsable de la construcció de la casa pertanyia a la família Llobateres, però el fet és que aquesta família és la primera de la qual es té notícia com a propietaris de d’immoble, justament en
  • Mes tard, un document que els reconeix com a venedors d’aquesta propietat a un tal Miquel Puig.
  • Després de restar durant tres generacions a mans dels Puig
  • Va ser adquirit el 1712 per un prohom de Barcelona anomenat Joan Buxó, qui lluitaria com a capità a la guerra de Flandes.
  • Durant molts anys, l’immoble va estar cuidat per masovers, mentre la família propietària residia prop de la Plaça Reial barcelonina.
  • Els descendents d’en Joan Buxó, que més tard ja residirien a la casa, van conformar un llinatge amb un paper destacat en la història local.
  • Ripollet va tenir durant el segle XIX diversos batlles de la família Buxó.
  • Al seu darrera hi va haver el molí homònim o molí hidràulic, del qual se n’ha conservat nomé la xemeneia.

Construcció constituïda per tres cossos ben diferenciats. A mà dreta hi ha una torre de planta quadrada que surt de la línia de la façana i confereix un aspecte fortificat a l’edifici; consta de planta baixa, primer pis i golfes. L’obertura del pis és un balcó de finestra rectangular amb pedres d’emmarcament i motllurades a d’intradós.

Al registre de les golfes hi ha una galeria oberta de tres arcs de mig punt sobre pilastres amb motllures a la línia d’imposta. La coberta és de teula àrab a quatre vessants i voladís amb decoració de teules i cairons.

El cos central i principal manté la mateixa compartimentació. La planta baixa té dos portals d’arc de mig punt, el de la dreta, amb reixa de ferro i dovelles, és l’actual oratori. Aquest oratori està datat del 1946 i la reixa de ferro forjat i molt ornamentat es pot deduir que sigui de la mateixa època. El cos de la reixa és rectangular i està format per dues fulles. Cada una consta de quatre barres verticals en tirabuixó que acaben a l’extrem superior cargolats en espiral. Horitzontalment té un registre inferior i un altre que divideix la porta en dues meitats iguals.

A l’interior presenta una decoració d’elements ovalats. La part superior de la reixa té un acabament amb combinació de línies rectes per acabar en un element semicircular central. Tot el conjunt es troba ressaltat per l’emmarcament d’una gran porta d’arc rodó de mig punt dovellat.

Al primer pis hi ha dos balcons rectangulars amb pedres als marcs i motllures a d’intradós. Els dos presenten baranes de ferro, però el de la dreta està més decorat amb formes en tirabuixó i boles. Al nivell de les golfes, finestres hi ha demés petites.

Situat a l’esquerra es troba un cos més baix de tres balcons al nivell del primer pis i portals d’arc escarser. Les cobertes són de teula àrabs amb ràfec en voladís i decoració de teules i cairons. Parament arrebossat amb dibuix de carreus, dessota còdols. Existeixen les restes d’un rellotge de sol.

Can Buxó és un edifici catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Forn de calç de Sant Jaume de Llierca

El Forn de calç de Sant Jaume de Llierca està situat dins del municipi de Sant Jaume de Llierca.

Situat al costat de la pista que de Sant Jaume de Llierca que porta a Santa Magdalena de Montpalam  podem veure les restes d’un antic forn de calç, en no massa bon estat de conservació, les baranes que es van col·locar són trencades.

És de planta circular i va ser bastit amb grans pedres poc escairades, a nivell de terra hi ha algunes finestretes o obertures en forma d’espitlleres.

El Forn de calç de Sant Jaume de Llierca és una obra de Sant Jaume de Llierca inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya – Patrimoni

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

 

Casa de la Vila de Lloret de Mar

La Casa de la Vila esta situada en la Plaça de la Vila.  L’edifici està aïllat, envoltat pel passeig Verdaguer, el passeig Agustí Font, el carrer Sant Baldiri i la plaça de la Torre a Lloret de Mar.

Us passo dades relacionades a la seva historia :

  • Al lloc on hi ha l’Ajuntament hi havia una antiga torre del segle XVII (1601-1607) malmesa pels temporals. Aquesta torre era de planta semicircular i tenia dos torricons i una barbacana.
  • L’any 1867 es va acordar l’enderrocament de la Torre de la Vila, que també funcionava com a esporàdica casa consistorial i presó de Lloret.
  • L’Ajuntament fou projectat i construït entre 1867 i 1872 pels arquitectes Félix de Azúa i Martí Sureda Deulovol, i segueix la tipologia estilística neoclàssica.Les façanes de l’Ajuntament foren decorades amb terra cuita obra del terrisser lloretenc Pau Arpí i Galí.
  • El 18 de febrer de 1868 es va posar la primera pedra de la Casa de la Vila.
  • La seva inauguració fou el febrer de 1872.
  • El campanar de ferro forjat, col•locat el 1884, fou obrat pel serraller i ferrer Pere Tarrats, prenent com a base els dissenys d’Agustí Font i Vilarrubí. Aquesta obra fou contractada a pes, concretament a 90 cèntims el quilo. El responsable del rellotge fou el barceloní Isidre Bofill.
  • Des de la inauguració de l’Ajuntament, la part baixa funcionà com a escola pública fins als anys trenta del segle XX.
    La primera planta era ocupada per la presó, el jutjat de pau, la sala de reunions, el rebedor, l’arxiu i la secretaria. El segons pis era ocupat pels habitatges dels mestres i les golfes, per l’habitatge de l’agutzil o conserge.
  • Entre el 1907 i 1921 l’escola dels nens, situada a la part esquerra, fou dirigida per la mestra Lluïsa Usall i Gertrudis Moret. A més, també hi havia una guarderia infantil, popularment anomenada “Can Cagabotes”.
  • L’ajuntament ha estat reformat i restaurat a finals del segle XX i algunes regidories s’han repartit per altres edificis de la vial, com és el cas d’Urbanisme i Cultura.

Es tracta d’un edifici de quatre plantes amb terrassa que ocupa tota una illa de cases. La façana està arrebossada i pintada de color rosat i destaca per les decoracions puntuals en baranes i cornises de terra cuita. La construcció, de planta rectangular, consta, a la façana principal, de set crugies dividides en tres sectors i té una estructura simètrica. Els laterals consten de tres crugies dividides per dues pilastres de dalt a baix.

El cos central de la façana està un xic més avançat i destaca per les tres arcades de mig punt de la planta baixa, per les quatre pilastres corínties i per la culminació en forma de frontó de terra cuita i un campanile de ferro. A la cornisa superior destaca l’escut d’Espanya, com a culminació de la façana principal, amb la particularitat que es tracta d’un dels pocs edificis que té l’escut del rei Amadeu de Savoia. Hi ha l’escut de Lloret, amb el llorer simbòlic, i una al·legoria de la Llei .

Igualment destaca, darrere l’escut principal de la façana anterior, el citat campanar de ferro forjat, obra del serraller Tarrats, dissenyat pel dibuixant Agustí Font i Vilarrubí.

La Casa de la Vila de Lloret de Mar és un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i Ajuntament de Lloret de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Camprubí de Cornellà de Llobregat

Casa Camprubí  és situada en la ctra. de Sant Joan Despí i dins del Parc de la Infanta de  Cornellà de Llobregat.

Us passo la seva història :

  • La casa va ser construïda l’any 1927 per l’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert a petició de la família Camprubí, coneguts cultivadors de roses de jardí.
  • La casa continua rodejada de camps de flors dins el parc del Canal de la Infanta.
  • Està inclosa al Pla Parcial Fatjó de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat per protegir l’edifici i el seu entorn immediat.

És una casa unifamiliar de tipus burgès formada per tres cossos cúbics juxtaposats a diferents alçades de manera gradual i un cos cilíndric més petit adossat al cos principal.

Les cobertes són de teula romana formant teulades a quatre vessants i les finestres es disposen de forma asimètrica.

L’estil és propi de la seva cronologia, tot cercant els volums rectilinis i quadrangulars contrastats en dimensions, dins un noucentisme no exempt d’historicismes, com el neomedievalisme, i imitant els volums d’un castell medieval, amb l’esmentada torre semicilíndrica a la torre quadrangular més alta.

En la decoració exterior destaca la ceràmica esmaltada i trencadís.

També són elements destacables les baranes típiques de Jujol a base de barres torçades i els esgrafiats amb motius florals i camperols.

Casa Camprubí  es troba inclosa dins l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé