Conjunt de cases del Passatge Piera de l’Hospitalet de Llobregat

Les cases del Passatge Piera van dels números 1al 11, s’entra pel  carrer de Sant Roc, 59-61 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

La data de construcció de les cases són del 1930. És un conjunt d’habitatges d’una sola planta que segueix la tipologia de passadís. Hi ha dues fileres de cases articulades a partir d’un pati central pel qual s’accedeix als habitatges, llevat de dos que tenen façana al carrer. La composició dels edificis és molt senzilla.

La façana presenta obertures rectangulars: una porta i dues finestres adornades amb petits relleus. Els respiralls són quadrats adornats per un cercle. L’edifici està rematat per una balustrada de pedra dividida per pilastres.

El passatge Piera de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) és un conjunt protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Balneari Broquetas de Caldes de Montbui

Com cada Diumenge us presentem dos articles

Balneari Broquetas està situat en la Plaça de la Font del Lleó, 1 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia:

  • El Balneari Broquetes existeix des de fa molts anys, però va reedificar-se l’any 1770, i la seva activitat més important començà en aquell any, quan es reformà l’antic hostal de Can Vicenç.
  • Des d’aleshores ha sofert diverses modificacions i ampliacions. L’Hostal d’en Vicenç és una part de les cases que Salvador Broquetas adquirí el 1729 per a edificar-hi la casa de banys que porta el seu nom.
  • Els seus propietaris, Juan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors d’un llibre “Luz de la Verdad, Tratado de las Aguas Termales de Caldas” (1790).
  • El 1873 n’era propietari en Salvador Nogués i Dalger.
  • En el 1915, Antònia Nogués i Turull.
  • L’aspecte exterior de l’edifici era força més petit, a finals del segle XIX.
  • Per davant i fent cantonada amb el carrer de Vic, s’endinsava a la Plaça del Lleó deixant un espai lliure que Climent Cuspinera descriu com la Plaça d’en Marc Savall.
  • Amb l’enderrocament posterior, unificada la façana, ambdues places es convertiren en una sola. El balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont que feien veïnatge amb el seu jardí, enderrocant-les totes per a convertir aquell espai en un jardí digne per a un hotel de la seva categoria.
  • També compraren l’Hostal de Cal Cès que enderrocaren per poder tenir una gran entrada al jardí pel carrer de Vic.

L’edifici presenta la tipologia típica de balneari, amb una separació clara d’usos. L’edifici més alt (6 plantes) que dóna al carrer del Pont és fonamentalment d’habitacions. L’edifici una mica més baix (3 plantes) que dóna al carrer de Vic és principalment la part de serveis. La zona noble (3 plantes) de menjadors, salons i zones d’estar és la del mig que dóna al jardí i a la plaça de la Font del Lleó, amb una imatge força senyorial.

El balneari té una interessant galeria de banys en el soterrani i un ampli jardí que ocupa una gran extensió de terreny, que queda totalment envoltat pel nucli antic.

L’estructura és bàsicament de murs portants, originàriament amb forjats unidireccionals de fusta, encara que posteriorment ha sofert moltes transformacions. La coberta és plana i transitable.

L’edifici presenta, en la plaça de la Font del Lleó, dos volums clarament diferenciats que es contraposen. Hi ha un ordre en la disposició i en el tipus de forats. La façana principal que presideix la Plaça de la Font del Lleó s’ordena per cinc eixos de composició.

Té un clar component horitzontal, marcat per la balconada i el rètol del balneari que hi ha a la primera planta, per les cornises i la balustrada que fa de remat.

Presenta una clara simetria, encara que la porta principal estigui desplaçada a un costat, ja que la mida d’aquesta i el tipus de forat és igual que tots els altres forats de la primera planta. Els forats presenten una clara similitud en cada una de les tres plantes, en una progressiva disminució.

El Balneari Broquetas és un conjunt d’un gran valor històric degut als vestigis trobats de l’època romana (sauna, ares), i alhora té un gran valor arquitectònic, degut als nombrosos elements de qualitat que hi ha a l’interior. Destacar principalment la galeria de banys i els elements de decoració interior modernistes.

Queden restes d’una càmera d’obra romana que hi ha a la galeria de banys.

El Balneari Broquetas és una obra amb elements noucentistes i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , Imatges antigues, Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Balneari Blancafort de la Garriga

Avui us passo dos articles

 

El Balneari Blancafort esta situat en el carrer dels Banys, 59  amb carrer de la Mina, 7, de La Garriga .

Us passo dades històriques :

  • Les aigües del Balneari Blancafort es van declarar d’utilitat pública el 12 de setembre de 1860.
  • El Balneari Blancafort ha vist desfilar per la casa les més eminents personalitats de cada moment: Jaume Balmes, el bisbe Torras i Bages, Jacint Verdaguer, el  canonge Collell, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Frances Cambó…

És un edifici civil. Es tracta d’una important reforma i ampliació d’un antic edifici. Planta en “U”, de planta baixa i dos pisos.

El pati està obert i orientat a migdia, al llarg de llur perímetre es desenvolupa una galeria d’arcs de mig punt i carpanell, limitada per una balustrada de pedra artificial.

Façanes planes a excepció de la del carrer Banys, de la que sobresurten balconades a quasi la totalitat de les obertures.

Fotografia Generalitat de Catalunya

S’han fet reformes en diverses ocasions però sense alterar l’estructura exterior del conjunt.

Fotografia . M. Angel Solé – 1983 Generalitat de Catalunya

El Balneari Blancafort està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i alttres

Adaptació al Text, imatges antigues  i Fotografies : Ramon Solé

 

Balneari d’Alcarràs

El Balneari d’Alcarràs esta en la Ctra. N-II en el municipi d’Alcarràs (Segrià).

Us passo la seva historia:

  • L’antic balneari fou emplaçat sobre una font d’aigües termals coneguda des d’època romana.
  • El 1829 va ser declarada d’utilitat pública.
  • El 15 de març del 1887, per Reial Ordre, s’acceptà l’emplaçament proposat per a instal·lar-hi un balneari i es concedia l’expropiació i autorització sol·licitada per Martin Castells.
  • El balneari es va explotar de 1828 a 1920, tot i que hi ha notícia del seu funcionament fins al 1922.

El Balneari donava servei a 20 banyistes amb dues banyeres i un aparell giratori de dutxes, a més de 5 habitacions al pis superior. Constava, a més, d’habitacions per omplir ampolles, dipòsits d’aigües minerals, sala d’espera, sala de reunions, restaurant, cuina i sala de la font per beure l’aigua.

És un edifici emplaçat al sud i fora de la població, a 50 m de la línia d’edificació, en una parcel-la enjardinada que fa 56,50 x 44,50 m (supera els 2.514 m²). Al centre d’aquesta parcel-la es va construir el balneari, edifici de planta baixa i pis. Presenta una composició estètica força sòbria que només es perd amb alguns detalls de les balconades i la balustrada que tanca la terrassa, components que li donen una prestància neoclàssica. La distribució tant de les obertures com dels diferents elements arquitectònics és de tendència racionalista.

Josep A. Corbella i J. Salvadó – 1983 – Generalitat de Catalunya

Va ser ocupada com a caserna de la Guàrdia Civil.  Al jardí s’hi va trobar la part superior d’una creu de terme d’estil gòtic.

L’edifici que es conserva del balneari era el destinat a vivenda del director i actualment es destinat a vivenda particular, amb un jardí i un entorn immillorable.

El Balneari d’Alcarràs és un edifici d’estil eclèctic del municipi d’Alcarràs inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Josep A. Corbella i J. Salvadó – 1983 – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament d’Alcarras

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Edifici de La Casa de la Vila de Vilassar de Dalt

Avui us presento dos articles

L’Edifici de La Casa de la Vila esta situat en la Plaça de la Vila de Vilassar de Dalt.

La Casa de la Vila, es va construir en l’any 1884 a partir d’un projecte de Josep Oriol Mestres i Esplugues.

És un edifici monumental que destaca per la porxada d’entrada, la balconada i el rellotge situat al coronament de la façana.

És de façana asimètrica, planta baixa, pis i golfes, el cos principal destaca per la porxada de l’entrada, que suporta una balconada amb balustrada, flanquejada per sengles fanals de ferro forjat.

En el coronament, per sobre d’una cornisa amb mènsules, es pot veure un rellotge. Totes les obertures són en arc.

Us passo informació de Vilassar de Dalt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Vilassar_de_Dalt

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Hilari de Vidrà

L’Església de Sant Hilari està situada a la Plaça de la Rectoria de Vidrà.

Us passo la seva historia :

  • L’Acta de consagració de la primitiva Església és de l’any 960.
  • La constitució en parròquia, va ser promoguda per Ranlo, Abadessa de Sant Joan de les Abadesses.
  • L’església va ésser bastida al 1780, sobre la primitiva església romànica, al cantó sud encara hi ha restes d’aquesta època.
  • A l’interior es conservava un important retaule, destruir al 1936.

Sant Hilari de Vidrà és una església amb elements romànics i barrocs; d’una sola nau, amb capelles laterals obertes entre els contraforts.

A la façana sud s’observen les restes de la primitiva església romànica.

La façana principal, al cantó W, s’obre cap el cementiri, i és rematada al capdamunt per un fris de línies curvilínies.

A la façana nord, s’aixeca el campanar, que començat als 2/3 d’alçada, és de secció quadrada, mentre que, el terç restant, és octogonal, amb obertures que donen cabuda a les campanes.

És remata per una balustrada i una teulada en forma de piràmides.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.artmedieval.net/Sant%20Hilari%20Vidra.htm

L’Església de Sant Hilari de Vidrà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia i Altres

Adaptació de Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé / Arxiu Rasola.

Cases Barates de Mataró

En moltes ciutats podem trobar carrers que es destacant pels seus edificis, com en el cas de la ciutat de Mataró. Us presento dos carrers paral·lels i no massa llargs, però que es destacant per les seves cases i jardins de cada una d’elles.

Les Cases Barates  estan situades  principalment en el carrer Francesc Moragas, no obstant,  en el carrer Maluquer i Viladot  son similars, estan entre el carrer de Goya i carrer de Benet i Serra de Mataró.

Us passo la seva historia :

  • El conjunt anomenat Grup Goya de 33 habitatges unifamiliars aparellats i en filera que es van acollir a la tercera “Ley de casas baratas” de l’any 1923.
  • Inaugurat l’any 1926 i finançat per la caixa d’estalvis de Mataró

Edificacions de planta baixa i pis amb pati frontal i posterior; es tracta d’un conjunt amb tipologia de ciutat jardí.

Destaca la verticalitat acusada de les obertures de la planta baixa que es compon de porta d’accés i tribuna pentagonal damunt la qual se situa la balustrada del balcó.

Un frontó triangular corona els edificis. La tanca dels jardins combina el sòcol de pedra amb els pilars de totxo i la reixa metàl-lica.

Les Cases Barates del carrer Moragas és una obra de Mataró protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Mataró

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Feliu de Sant Feliu de Codines

L’Església de Sant Feliu està situada en la plaça  de l’Església, 6, barri de la Sagrera a Sant Feliu de Codines.

Us passo la seva història :

  • Una església neobarroca ja se’n té constància des del 986.
  • I el 1002, en què el monestir de Sant Cugat menciona el temple com a “ecclesiam Sancti Felicis”.
  • Uns capitells preromànics de tipus califal conservats a la rectoria revelen l’existència d’una església preromànica i sembla que pel 1193 se’n va consagrar una altra.
  • L’anterior església a l’actual, va ser edificada entre el 1698 i el 1754.
  • Va ser destruïda en el 1939, durant la Guerra Civil Espanyola.
  • Refet entre el 1940 i el 1948, tot aprofitant part de les restes de l’església anterior.
  • El campanar és modern de1954 i es va fer sobre una base aixecada a segle XVIII.

Església a principis del segle XX

Imatges de com va quedar l’església durant la Guerra Civil Espanyola.

Actualment és un edifici ampli i harmoniós amb planta de creu llatina i cúpula central. La façana està coronada per un frontó.

El portal data de primers del segle XIII. A sobre hi ha un ull de bou.

El campanar és de planta octogonal de tres cossos i l’últim amb buits per contenir les campanes. Aquest resta coronat per una balustrada de pedra.

Constitueix una important fita visual, es troba a l’extrem de llevant del barri de la Sagrera, a la punta d’un turonet o morral.

Originàriament, la població va créixer al voltant de l’església parroquial, on es va formar el barri de La Segrera , que vol dir “terra sagrada”. Actualment, aquesta zona encara conserva els carrerons estrets i algunes edificacions típiques de segles passats.

L’Església de Sant Feliu és una construcció religiosa del municipi de Sant Feliu de Codines inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Feliu de Codines i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa de la Vila o Ajuntament Nou de Santa Coloma de Gramenet

La Casa de la Vila o Ajuntament Nou està situada, en la plaça de la Vila, a Santa Coloma de Gramenet.

Us passo dades de la seva historia :

  • Amb la seva corresponent urbanització, sorgeix a les darreries del segle XIX en els terrenys de la desapareguda masia de Can Pascali.
  • El primer nucli d’edificis, conegut com a Casa de la Vila o Ajuntament Nou, data de l’any 1886 i constava de les dependències del govern municipal, juntament amb el jutjat-presó, una escola i unes quantes cases.
  • El 1915 es va urbanitzar la plaça pública.
  • Un any més tard, el 1916, es va construir el campanar.
  • A finals dels anys 80 del segle XX es duu a terme l’última transformació de la plaça, on destaquen la cascada, la marquesina metàl·lica i les dues torres de llum.

Quant a l’Ajuntament, el seu aspecte actual es deu a les reformes entre els anys 1943 i 1982, les quals han modificat considerablement la fesomia original.

L’edifici, de planta i pis, presenta una façana sòbria, decorada només amb el joc d’arcades del portal i del balcó, i amb una balustrada amb cornisa. Remata la façana el rellotge del campanar, sota el qual descansa un baix relleu de l’escut del municipi.

En la seva part de darrera de l’edifici, on es forma una placeta, hi ha uns cartells de diferents països amb els Drets Humans.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet , Viquipédia i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Antiga Masia de Mas Ombert, “La Marineta”, de Mollet del Vallès

La Masia de  Mas Ombert “La Marineta” està situada en la Plaça de l’Església, 7, de Mollet del Vallés.

Us detallo l’historia d’aquesta antiga Masia de Mas Ombert :

  • L’origen històric de l’edifici es remunta al Mas Ombert de Mollet del segle xvi, d’estil gòtic-renaixentista i ubicada a l’actual plaça de l’Església.
  • La primera menció de les terres data de l’any 1429, quan les terres de la sagrera de l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Mollet foren cedides a Jaume Ombert.
  • L’any 1520 les terres eren propietat de Bernat Mascaró, com a usufructuari, i de Clara Ombert, la seva muller, propietària hereva de Jaume Ombert
  • Qui feu construir l’actual casa l’any 1567.Bescanviat el nom més tard pel de Mas Umbert, fou venut, conjuntament amb el Mas Masó de Parets de Vallés, a favor de Pau Bosch, corredor del noble Francesc de Calderó i Resplans, pel preu de 4.800 lliures. La venda fou signada per Francesc Vidal, pagès usufructuari, i Caterina Masó, propietària del mas, i fou autoritzada per «lo discret Francesc Maurici» el 4 de juliol de 1687
  • La casa, propietat de la família Calderó, fou reformada a finals del segle XVII, però durant la Guerra del Francès fou cremada.
  • Rehabilitada per Jeroni de Calderó i Conesa l’any 1828.
  • La masia fou arrendada a un hostaler i comença a ser considerada com hostal a partir de l’any 1863, ja que servia de parada i fonda de viatgers i diligències del camí ral de Barcelona a Vic.
  • Durant el segle XVIII, l’edifici, conegut amb el nom d’Hostal d’en Calderó, tenia una planta baixa i un pis de tres cossos, la cotxera al costat dret i un pati a l’esquerra.
  • En el decurs dels anys es desmillorà l’hostal, per aquest motiu, l’any 1920 el seu propietari, Miquel Bosch de Calderó, va encarregar les obres de restauració a l’arquitecte Josep Goday i Casals, parent seu. I portaren a terme l’adaptació del passatge de la Marineta i de l’estable com a cotxeres de carros, cavalleries i primers automòbils, per altra banda, va remodelar-se l’escala de fusta amb balustrada i galeria al pis, així com van redistribuir-se les habitacions.
  • L’hostal fou arrendat a Salvador Canals entre 1921 i 1929, i posteriorment, per Salvador Llavina.
  • Durant la meitat del segle XX, l’Hostal La Marinette fou un centre de vida social i cultural de Mollet del Vallès, també acollí la seu de diverses entitats culturals i esportives locals, com per exemple la Societat Coral El Clavell o el Club de Futbol Mollet, entre d’altres.
  • 1952, Llavina traspassà el negoci al seu nebot Josep, i, anys més tard, fou traspassat a Jaume Marc i Regina Agudo, darrers hostalers de l’edifici.
  • L’any 1968 Margarida Rabasa i Negre, conjuntament amb Jaume Masferrer i Pujal, va comprar l’hostal i, posteriorment, el ven a l’Ajuntament l’any 1984 per un preu de 5.5 milions de pessetes.

El Centre Cultural La Marineta és un equipament cultural municipal de Mollet del Vallès inaugurat l’any 1987. Deu el seu nom a l’antic Hostal La Marinette.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Mollet del Vallés

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé