Fabrica “Anís del Mono” de Badalona

La Fabrica “Anís del Mono” esta situada en l’Avinguda d’Eduard Maristany, 115 de Badalona.

Us passo una ressenya de la seva trajectòria historia :

  • El nom de la marca el pren, suposadament, perquè en un dels vaixells de la família Bosch, que tenia negocis a Amèrica, va arribar un mico que van adoptar com a mascota a la fàbrica de Badalona i va tenir gran ressò popular.
  • Però també s’ha parlat d’una connotació publicitària: Bosch, empresari de renom, va aprofitar el clima de polèmica que van suscitar les teories evolucionistes de Darwin, per mostrar que la seva marca era la més evolucionada. Així a l’etiqueta de l’ampolla apareix un dibuix d’un mico amb la cara, segons alguns, de Darwin, i un pergamí on hi diu: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”.
  • Altres, contràriament, han vist en l’etiqueta una crítica i burla a Darwin i a les seves teories. Alguns han atorgat l’autoria del dibuix al gravador Sala, sogre de Bosch,però es tracta d’una confusió, ja que Tomàs Sala era consogre i no pas sogre de Vicenç Bosch, i en el moment en què es va fer l’etiqueta no hi ha proves que ja es coneguessin.
  • També cal esmentar el quiosc de venda d’anís projectat per Josep Puig i Cadafalch el 1896, que es va construir a l’estació del ferrocarril de Badalona, on va funcionar fins a l’ocupació franquista de Catalunya.
  • En el mes d’abril de 2014, l’empresa badalonina, en col•laboració amb l’Ajuntament de la ciutat, va crear una beguda amb motiu de la celebració de les Festes de Maig que combina el granissat de llimona i l’Anís del Mono, batejada amb el nom de Dimono.

La Fabrica “Anís del Mono”  és un edifici emblemàtic de la ciutat per l’estil modernista de les sales de destil·lació, del despatx del gerent i els arxius, així com pel mobiliari de fusta d’època, dissenyat per l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga, i els cartells publicitaris de Ramon Casas.

La composició del licor es basa en la matafaluga o anís, aigua químicament pura, xarop de sucre refinat i filtrat, i alcohol.

Es destil·lava mitjançant alambins de coure del s. XIX. S’hi fabricaven dos tipus d’anís: sec (etiqueta verda) i dolç (vermella). Actualment s’exporta als EUA i Iberoamèrica.

És pot visitar la fabrica, es fa el tercer diumenge de cada mes (excepte els mesos de juliol i agost), a partir de l’endemà es posen a la venda les entrades per a la visita del mes següent.

Cal contactar prèviament amb el Museu per conèixer la disponibilitat de places i els passos a seguir per formalitzar la inscripció.

Podeu saber mes de La Fabrica “Anís del Mono” , a :

http://www.badalondia.com/ca/que-veure-a-badalona/fabrica-anis-del-mono

Podeu gaudir de fotografies de l’antiga fabrica, a el Blog de Badalona :

https://www.blogbadalona.com/fabrica-anis-del-mono

Badalona existien 28 fàbriques d’anís !

UIna de les que no va aconseguir sobreviure és Anís Diana, de la qual encara es conserva una placa al pas subterrani que connecta el carrer Martí Pujol amb la platja.

La Fabrica “Anís del Mono”, és propietat del grup Osborne, va ser declarada patrimoni històric  l’any 2007.

 

 

Recull de dades gràcies a L’Ajuntament de Badalona, Viquipèdia, Blog de Badalona i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Farmàcia Serentill de Badalona

La Farmàcia Serentill està situada en el carrer de Mar, 23 de Badalona.

Us passo la seva historia :

  • Els orígens del negoci es troben al segle XIX, el 1888 Eduard Serentill i Tebé va associar-se amb el Dr. Vergés, un farmacèutic que tenia la seva oficina al barri de Dalt de la Vila, el nucli antic de Badalona.
  • Des d’allà el negoci es va anar traslladant a carrers més cèntrics de la ciutat i va acabar aturant-se el número 23 del carrer de Mar, el més comercial dels carrers del centre de Badalona i on continua actualment.
  • El negoci ha continuat en mans de la mateixa família al llarg de quatre generacions que han passat de les fórmules magistrals del segle XIX –de les quals encara se’n fa alguna actualment– als productes de parafarmàcia com cremes o tractaments capil•lars.
  • Després del fundador, se’n va encarregar primer el seu fill, Salvador Serentill i Costa, que va ser alcalde de Badalona entre 1940 i 1945, que va ordenar la seva reforma a l’arquitecte modernista Joan Amigó i Barriga als voltants de 1924, aleshores en una etapa més noucentista, que li va donar el seu aspecte actual a l’establiment.
  • El fill de Salvador va ser el successor, Eduard Serentill i Domènech, que era especialista en anàlisis clíniques que feia a la rebotiga i, finalment, el 1992 va començar a encarregar-se’n el fill d’aquest, Salvador Serentill i Tost, que va decidir ampliar-la i apostar pels productes de parafarmàcia, derma estètica i dietètica.

És un establiment per a farmàcia perfectament conservat, especialment pel que fa als mobles: el taulell i les portes d’accés són fets de caoba, i els armaris de pi i melis.

A més, en perfecte estat de conservació també és la col·lecció de pots de vidre de la  del fons, rere el taulell.

El sostre o cel ras té un enguixat preciosista decorat amb un relleu de flors i la façana és tota de marbre. Les addicions modernes no desmereixen de l’estil clàssic recarregat de la farmàcia.

La Farmàcia Serentill és un establiment comercial de farmàcia que pel seu caràcter històric i arquitectònic patrimonial està protegit com a bé cultural d’interès local de Badalona

.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Refugi Antiaeri del centre de Badalona

El Refugi Antiaeri es va construir  en la Plaça de la Vila durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest refugi va ser projectat per una capacitat de 600 persones i construït entre 1937 i 1938.

Una placa recorda el Refugi Antiaeri del centre de la ciutat, utilitzat pels badalonins durant els bombardejos de la Guerra Civil a Badalona, ara fa 80 anys.

El Diari de Badalona, feia així referencia de la inauguració amb un tòtem de senyalització d’aquest refugi :

http://www.diaridebadalona.com/el-refugi-antiaeri-que-va-salvar-la-vida-de-centenars-de-badalonins-durant-la-guerra-civil

Va ser recuperat  l’any 1982, com ha centre d’exposicions permanent de l’historia de Badalona.

 

Recull de dades : Ajuntament de Badalona i altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Ajuntament de Badalona

L’Ajuntament de Badalona esta situat en la Plaça de la Vila de Badalona.

Actualment l’Ajuntament de Badalona té diverses seus. La Casa Consistorial de Badalona és la seu tradicional des del segle XIX, si bé avui dia només ho és en l’àmbit institucional, on se celebren els plens municipals i on es troben els despatxos de l’alcalde i el d’algunes tinences d’alcaldia.

El maig de 2007 es va inaugurar el nou edifici El Viver, que compta amb un total de vuit plantes, destinat a acollir les oficines municipals i les regidories del consistori, així com els serveis d’atenció al públic per donar el màxim d’accessibilitat i una sala d’exposicions.

Us passo la seva historia :

“ La primera forma d’organització municipal a Badalona la trobem l’any 1389, en què una sentència arbitral declara els pagesos badalonins «sòlids i afocats» dels senyors feudals. Aquest fet fou un punt intermedi en el procés de plets entre pagesos i senyors, personificats principalment en els Santcliment i els Aversó, els quals pretenien tenir uns drets feudals sobre els seus homes que, en realitat, no posseïen; la situació derivava de la crisi baixmedieval que va despoblar Badalona i feia que els nobles cerquessin altres mètodes per aconseguir recursos econòmics. No obstant això, la sentència no va satisfer als pagesos, ans al contrari, va provocar que els pagesos de la parròquia de Badalona s’unissin i creessin un deute comú, derivat dels préstecs i censals a pagar.

L’any 1430, Alfons el Magnànim, mancant de diners, vendrà el terme de Badalona a la ciutat de Barcelona, assegurant la independència de Badalona dels senyors feudals, tot i els intents dels Santcliment d’imposar-se al terme i malgrat la divisió territorial entre les diferents torres feudals, el sentit d’unitat territorial del terme es mantindrà gràcies a la institució de la parròquia, radicada a l’església de Santa Maria.

Tot plegat no va fer prosperar la incipient estructura comunitària que havien creat els pagesos, tot i que mai s’abandonà l’exigència de major autonomia; el 1472, els jurats i prohoms de Badalona demanen a Joan II que se’ls confirmin els seus privilegis, usos i costums, demanda que fou satisfeta sota el sistema de carreratge de la ciutat de Barcelona; es va concedir als badalonins la facultat de reunir-se i formar consell sempre que els semblés necessari, i la d’establir taxes, talles i altres drets que impliquessin a tots els habitants i terratinents del terme i parròquia…”

Per a mes dades actuals podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ajuntament_de_Badalona

Podríem dir que l’Ajuntament de Badalona, és situada en el cor de Badalona i centre comercial d’aquesta ciutat.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Badalona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella del Sant Crist de Badalona

La capella del Sant Crist està situada en l’avinguda Salvador Espriu i font de l’entrada a can Cabanyes (actualment és Centre Cívic), que data del segle XVII.

can Cabanyes

A la part frontal, damunt la porta, hi ha una creu i també, hi figura la data de 1860 probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut al llarg dels temps.

Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots de Badalona i rodalies d’aquest Sant Crist.

Us passo informació del blog “ Goigs i devocions populars”, on hi ha els Goigs i Laments a la imatge del Sant Crist :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/07/goigs-i-laments-la-imatge-del-sant.html

Segons la tradició popular o llegenda :

Després d’una gran avinguda d’aigua per la riera de Sant Joan la gent veié que mig colgada pel fang, i a l’indret mateix de can Cabanyes , s’havia dipositat una bella talla de Jesús crucificat. Recollida pels masovers l’entraren a la masia, però el matí següent, sorpresos, veieren que no es trobava on l’havien deixat. Després de cercar-la, algú la descobrí de nou, al mateix lloc on l’havia deixat abans l’empenta de la riuada. Deduint que era voluntat de Déu que allí fos venerada la imatge, hi fou construïda la capelleta, de fortes parets, perquè resistís les possibles avingudes de riera.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Badalona, Viquipèdia i Altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

El gran Parc urbà de Can Solei i Ca l’Arnús de Badalona

                               

El Parc de Can Solei i Ca l’Arnús és un parc situat al barri de Casagemes de Badalona. Està considerat avui dia el gran parc i  mes important de Badalona  i el veritable pulmó verd per la gent d’aquesta ciutat, tant per les seves mides com pel seu valor històric, paisatgístic, amb molta aigua i la seva riquesa vegetal i faunística; tant és així que forma part de la xarxa de parcs metropolitans.

En superfície aproximada de 10,8 ha, de les quals 3 pertanyen a Can Solei i 8 a Ca l’Arnús.

Limita al nord amb la C-31, a l’oest amb el carrer de la Seu d’Urgell, al sud amb el carrer de Sant Bru, i a l’est amb la riera de Canyadó, en aquests carrers hi ha accés al Parc.

Des de hom podem dirigir-nos a les diverses àrees dins del conjunt, a diferenciar entre els jardins històrics, amb tota una sèrie d’elements de gran interès;

la zona d’horts, actualment en  ús limitat;

basseta amb degotalls

l’esplanada superior, molt emprada per a celebrar-hi actes de caràcter popular.

on  trobarem una gran glorieta, finalment el passeig central, que comunica les dues finques i està flanquejat per plataners centenaris.

Cal destacar un gran Eucaliptus prop de Ca l’Arnús.

Can Solei fou expropiat paulatinament, entre el 1960 i 1970, i el 1977 finalment esdevingué públic. L’obertura de Can Solei es produeix el 1984,

i des d’aleshores s’han anat fent actuacions encaminades a consolidar les estructures existents i que mereixen ser conservades, millorar i consolidar les camins històrics, recuperar el circuit d’aigua i potenciar la vegetació.

Quant a Ca l’Arnús, la quarta generació de la família Arnús vengué part de la finca a la Corporació Metropolitana de Barcelona i una altra a una immobiliària.

Avui dia gairebé tota la finca és pública; la vella reivindicació “Ca l’Arnús, parc públic” és una realitat. Un dels grans reptes de l’Ajuntament de Badalona, fou comunicar definitivament entre Can Solei i Ca l’Arnús i que fora un verdader gran Parc.

Aquesta  unió definitiva va esdevenir una realitat el 2007, moment d’inauguració de Ca l’Arnús, quan l’Ajuntament de Badalona va fer efectiva la connexió simbòlica a través d’una porta que unia els dos espais.

Actualment la comunicació està molt més garantida a través de l’eix vertebrador del parc, que circula paral·lel al carrer de Sant Bru, unint la riera de Canyadó amb el carrer de la Seu d’Urgell, a més de diverses camins, des de l’obert pel costat de la torre de guaita, als annexes al jardí dels còculs de la part de Can Solei.

Prop de la torre Arnús hi el jardí dels còculs. En un dels seus parterres propers hi ha un bust d’Evarist Arnús, però l’element més remarcable d’aquesta zona és la torre del Rellotge, datada de 1883.

A dins s’hi troba una estació meteorològica que féu construir Evarist Arnús, dotada d’un calendari perpetu i de tots els instruments de mesura (termòmetre, pluviòmetre, higròmetre, etc.) de la prestigiosa marca Ferrer, Collin i Cia. Està folrada en fusta per la part exterior.

Ha estat restaurat en els darrers anys.

El jardí dels còculs hi ha el camí dels xiprers, que inicia el seu recorregut al límit superior de la finca, on hi ha la font de Sant Antoni i el mirador del llac.

És el camí central que connecta les distintes parts del jardí de Ca l’Arnús.

Passada la bassa, a mà esquerra, hi ha la torre de l’Aigua.

Construïda al voltant de 1887, està feta en maó vist, peces de pedra calcària i el dipòsit de ferro, la seva funció era emmagatzemar i distribuir aigua del pou.  Encara avui en dia, va bombejant aigua.

El llac és un dels elements més característics del parc.

L’embolcalla una gran massa de vegetació rica i diversa: palmeres, arbres de l’amor i mimoses, enmig del llac hi el Còcul Gros de Ca l’Arnús, el més robust i corpulent dels que hi ha al parc.

Alimentat antigament per una mina, avui perduda, la seva forma recorda a un vuit aplatat, sent-ne dues illes els buits.

Compta amb tot un sistema de ponts i camins, que crea una sensació de trobar-se en un lloc amagat i impenetrable.

Amb el llac, l’altre element singular és el castell, d’estil neogòtic, amb merlets al cim, festejadors a les finestres

pont llevadís i embarcador, s’aixeca sobre les aigües i dóna un aire més romàntic al jardí.

L’element final de Ca l’Arnús és la casa nova, construïda a mitjans del segle XX al costat del llac,

Des d’aquest Llac, l’aigua sobrant anava pel costat dret del camí dels xipresos per una canal fins l’altra costat de la finca de Can l’Amús

Hi han dos zones clares d’espais destinats els infants, una en cada una de les finques.

La de Can Solei situada a un nivell superior a la casa és la mes tradicional en jocs i sota dels grans Pins, hi han taules i bancs de fusta per fer algun àpat.

La segona esta situada per sota de la casa de Can l’Amús,  es mes d’aventura per els nens

A un costa on podem entrar al jardí romàntic, troben una antiga torra.

I a un petit nivell superior la remodelada bassa utilitzada pel rec quan havien els conreus propers.

Us recomano una llarga i pausada visita a tot el conjunt d’aquest gran Parc de Badalona.

 

Recopilació de dades, text i fotografies : Ramon Solé