Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Horts vora el riu Ripoll

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

Can Feu o masia Sobarbar

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Canyars a les vores del riu Ripoll

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar o can Vilà de Jonqueres és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar o can Vila de Jonqueres a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Togores ermita i masia can Pages Vell

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort.  La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Togores, font i torrent cap el riu Tort

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

Sant Vicenç de Jonqueres a la Carretera de Sabadell a Prats de Lluçanes, on hi va haver una congregaciò femenina, de la que no en sabem apenes res fins el 1
https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Torrent de la Batzuca de Sant Quirze del Vallès

Text de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies de Ramon Solé

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

—————————————————————————————–

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119