Església de Sant Julià d’Argentona

L’església de Sant Julià està situada en la Plaça de l’Església 1 d’Argentona.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església és documentada des del 1023.
  • Consta com a parròquia des del 1068.
  • Al segle XVI el creixement de la població degué ser important, ja que se substituí la primitiva església parroquial de Sant Julià per l’edifici que encara es manté, bastit als anys 1515-1539.
  • Fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut, gironí, i el francès Perris Absolut, sota la iniciativa del famós ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d’Argentona.
  • Fou restaurada el 1897 per Puig i Cadafalch. L’important retaule gòtic de Nicolau de Credença, notable pintor napolità, fet amb Antoni Rupit i Jaume Forner.
  • La magnífica trona renaixentista i el Retaule del Roser foren destruïts l’any 1936.

És una església de planta de creu llatina, nau central i dues laterals i claus de volta esculpides. La façana està feta de pedra de Montjuïc.

La portada és decorada per una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat i emmerletat, amb un rellotge.

A la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà.

És un bell exemple del gòtic tardà.

Actualment a l’altar major hi ha uns tapissos de la primera època de Grau-Garriga, de tema eucarístic.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Conté uns merlets i diversos elements decoratius que estan essent restaurats seguint l’estil del campanar.

J.Subirachs / Generalitat de Catalunya

Sant Julià d’Argentona és una església gòtica inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

Capella de Sant Sebastià d’Argentona

La Capella de Sant Sebastià situada en el carrer Major d’Argentona. És una capella situada dalt un turonet, tocant amb les últimes cases del carrer Major, molt a prop de la carretera de Granollers.

Us passo la seva historia:

  • Fundat el seu benefici sota l’advocació dels Sants Sebastià i Ignoscenti per Anton Lentisclà el 1532, el dret de patronat el retingué la pròpia família Lentisclà del veïnat de Clarà.
  • Entre 1829 i 1830 serví de parròquia al poble amb el trasllat del santíssim Sacrament, ja que Sant julià es considerà profanat arran d’una batussa de dos escolanets dins del temple.
  • Durant les diferents epidèmies hagudes en el segle XIX, els argentonins han celebrat funcions religioses en acció de gràcies a Sant Sebastià, per haver-se vist lliurada la vila d’elles.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es g-a.-vilardell.jpg
A. Vilardell / Generalitat de Catalunya

Per la seva estructura probablement la seva construcció és de mitjans del segle XVII.

És molt freqüent trobar capelles d’aquestes característiques als afores dels pobles, amb un contingut més votiu.

El tractament de portes i finestres és molt senzill, així com el petit campanaret que contrasta amb la farga de la capella. A l’entrada del camí d’accés i peu de carrer hi ha la seva font.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es lkjhh.jpg

La Capella de Sant Sebastià d’Argentona és una capella barroca inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ca.jpg

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Google

Baio, qui alçà Sant Pere de Clarà

Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat

A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.

Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. (Serien el mateix Baio?)

Riu Tenes al seu pas per Riells del Fai. Foto: Ramon Solé

També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).

Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves pròpies lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar cap tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).

Liber Iudiciorum o libro de los juicios, lleis del s. VI.

Els reis francs donen també, a Frodoí i la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

És el que devia passar amb Sant Pere de Clarà.

Argentona, capella romànica de Sant Pere de Clarà. Foto: Ricard Batllo a Catalunya Medieval https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-pere-de-clara-argentona-maresme/

Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.

Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.

Via romana Sèrgia que, seguint la riera d’Argentona, comunica el Maresme amb l’interior passant pel Coll de Parpers. Font: viquipèdia.

De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X,  fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.

La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).

Castell de Burriac. Foto: Agents rurals de la Generalitat de Catalunya.

Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.

Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.

Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny,  poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.

“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”

El 1086 Adelaida, amb el seu fill Gaudald, el dota amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.

Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5

La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.

El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]

DigitalSant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. “El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc” (Argentona, El maresme). Image

En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi  tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]

Riera de Caldes, paral·lela al riu Tenes. Foto: Ramon Solé

Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?

El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]

Sant Vicenç de Vallromanes. Foto: Ramon Solé.

Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?

Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.

Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.

[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?

[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,

[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1

[4] Mundó, Ascari “Baio i la Catalunya Carolíngia” Terme, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 67-74, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/273585

[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.

[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.

[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, n. 48)

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV,n. XCII

La Font Picant d’Argentona i la seva historia

Avui us presentem dos articles

La Font Picant d’Argentona també se la coneixia com de Burriac o d’en Prats i no confondrà amb la Font Picant de Cabrera.

Esta situada al costat del carrer de can Cirés amb carrer Torrent de Mada, 1 a Argentona.

Segons la tradició o llegenda, diu així:

“La font es va descobrir per l’accident  d’un nen al caure a un pou i la seva mare va baixar a rescatar-lo però, quan va tornar a la superfície, estava marejada per la inhalació de gasos.

Es va veure que l’aigua del pou contenia gas carbònic i tenia un gust picant.”

Segons una publicació de l’any 1783, l’aigua es descobreix aquell any,

tot i que no és fins el 1842 que es fa una anàlisi i se’n fan públiques les seves propietats mineromedicinals, encara que fins llavors ja eren conegudes i utilitzades per la gent d’Argentona.

Les aigües mineromedicinals de mitjans del segle XIX més importants d’Argentona, foren les d’en Ballot que eren ferruginoses

i d’en Prats que eren bicarbonatades, i durant uns anys es van comercialitzar la seva aigua que es venia embotellada.

Arran d’aquestes dues fonts, l’any 1880 ja trobem dos balnearis a la població.

Antònia Ballot va obrir un balneari amb 60 habitacions que va acollir diferents personatges de la burgesia catalana, en l’any 1898 va tancar les seves portes.

També es va portar a terme la construcció del Balneari Prats per les mateixes dates.

El 1900, es va construir el passeig que va cap a la font picant i també el parc que l’envolta.

Antigament, hi concorria gent de tota la comarca, que passejava per la zona i hi passava els dies de lleure, tot gaudint de l’aigua picant de la font amb els típics anissos del poble.

I al lloc del balneari, es va edificar el xalet pel lloguer d’habitacions

i la planta embotelladora del Manantial Burriac, que va funcionar des del 1954 fins al 1974, una empresa va comercialitzar l’aigua de la font d’en Prat sota el nom de “Agua del Manantial de Burriac”.

Després, la font quedà en l’abandó, fins que l’Ajuntament la va adquirir a principis del segle XXI, la va restaurar i va convertir la zona en un parc públic molt concorregut actualment.

Us passo un treball d’uns alumnes de la UPC. on esta molt ven detallat i explicat tot el que fa referència a la Font Picant, amb el nom de “Proposta d’intervenció a la Font Picant d’Argentona” :

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/99422/memoria.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La Font Picant es va tornar a obrir a finals del 2010 després de portar tancada més de 35 anys, us passo un article sobre els actes realitzats :

https://www.capgros.com/maresme/argentona/argentona-celebra-la-reobertura-de-la-font-picant-amb-actes-populars_125265_102.html

Salta la polèmica dos anys desprès, per la contaminació per manganès de l’aigua, us passo un article de La Vanguardia sobre aquest tema:

https://www.lavanguardia.com/local/20120709/54323121371/argentona-font-picant-contaminada-manganeso.html

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges Antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

El Tramvia de Mataró, tot un record

El Tramvia està com a monument i record, situat en la rotonda de Granollers a Mataró. El vehicle número 3, va ser el més conegut per la gent de Mataró, li deien “ La Treseta”.

El Tramvia va estrenar-se el mes de maig de 1928. El seu recorregut  era de Mataró a Argentona i viceversa. Us pot  semblar poc tros de línia, avui amb Bus, ho fem ràpidament, segons la circulació que hi hagi.

El creixement de Mataró no va ser fins els anys 60 i 80, per tant, el tramvia passava per vora de camps i travessava la riera per un pont fins a Argentona.

Informació des de l’Ajuntament de Mataró sobre l’arranjament del tramvia numero 3 :

http://www.mataro.cat/portal/contingut/noticia/2010/05/9251_visita_tramvia.html

I us passo la cançó del Tramvia de Mataró de la Trinca :

https://www.kumbaworld.com/kw_canco.php?idcanco=765

Així mateix, hi ha un altra tramvia en la Plaça Nova de Argentona. I un tercer, en el Museo del Ferrocarril de Catalunya.

Us passo l’Historia del tramvia a reu d’Espanya i principalment a Catalunya :

http://enciclopedia.cat/EC-GEC-0147337.xml

El Tramvia de Mataró, tot un record !

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé