Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb la Baronia de Rialb (Noguera)

Sant Iscle i Santa Victòria està en la Torre de Rialb de la Baronia de Rialb.

S’hi va per la carretera asfaltada que es deriva del punt quilomètric 12,7 de la C-1412b (de Ponts a Tremp), direcció Politg, que arriba fins a Peramola. Als 3,2 km., una volta passat el viaducte que creua les aigües del pantà, es pren el desviament de la dreta que porta a la Torre.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • Fou construïda al segle XI, quan es construïren diverses esglésies romàniques de la Baronia de Rialb.
  • Al segle XIII es va fer una ampliació al costat nord i reformes romàniques.
  • Del 1944 és el fossar amb dues esteles funeràries de pedra amb una creu en relleu.
Josep Giribert_/ Generalitat de Catalunya

El nucli de la Torre, junt amb la seva església es troba al sector central-sud del terme municipal, sobre una graonada del marge esquerre del riu Rialb, que en l’indret és una llengua del pantà homònim.

Junt amb l’edifici de l’escola de la Torre i una casa pairal forma un notable conjunt arquitectònic.

És una església d’una nau, modificada.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

L’absis ha estat canviat per una construcció rectangular adossada a la capçalera com a sagristia.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Resta una finestra romànica de doble esqueixada i una espitllera a migdia, on s’obre una porta reformada amb arc de mig punt.

Jordi Contijoch Boada – 2010 / Generalitat de Catalunya

Nau amb volta de canó, també ampliada al mur nord, amb finestra a llevant tapiada.

Rectoria annexa a ponent amb campanar de base quadrada. Forats de les bastides romàniques. El fossar és a llevant-migdia.

Josep Àngel Corbella i Garcia – 1986 / Generalitat de Catalunya

Sant Iscle i Santa Victòria és l’església parroquial del nucli de la Torre de Rialb, al municipi de la Baronia de Rialb (Noguera) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Hotel – Balneari Vichy Catalan de Caldes de Malavella

Avui us presento dos articles

Balneari Vichy Catalan  esta situat a l’avinguda del Doctor Furest i Roca, 32 de Caldes de Malavella.

Us passo la seva historia :

  • Al Puig de les Ànimes (proper al Vichy actual) existí una piscina romana.
  • A mitjan segle XIX , cap el1840 es va explotar la font amb una petita casa de banys i un establiment on s’embotellava l’aigua.
  • El Dr. Furest i Roca es va interessar per les virtuts de les aigües, i entre 1880 i 1881 va comprar els terrenys que contenien els brolladors d’aigua termal i el 1883 les aigües foren declarades d’utilitat pública.
  • Es va iniciar el procés d’envasament i comercialització de l’aigua i al mateix temps es va projectar un gran balneari per a l’aprofitament de les aigües termals.
  • La primera secció del Balneari s’inaugurà el 12 de juny de 1898.
  • Furest fundà la Sociedad Anónima Vichy Catalan, el 16 de juny de 1900. La nova empresa establí la raó social a Barcelona. Un any més tard, s’hi incorporarien també Antoni Serra i Ferret i Esteban Divi.
  • Per engrandir el balneari s’hagué de reformar algunes de les dependències existents, com la secció d’hidroteràpia i s’enderrocaren la capella i la cuina amb la condició d’aprofitar-ne tots els materials útils per al nou edifici. Es construïren nous menjadors, cuina, magatzems, cotxeres … i a la vegada es comprà tot el mobiliari i parament necessaris.
  • A partir de novembre de 1901, l’obra fou continuada per l’arquitecte Manuel Almeda i Esteva. Sembla que hi hagué un conflicte entre la societat i Gaietà Buïgas pels terminis, ja que l’ala dels dormitoris no era acabada en el temps estipulat i per aquest motiu es canvià l’arquitecte.
  • Les obres anaren seguint, així el 8 de gener del 1902 hi hagué una festa per haver-se acabat l’edifici fins al primer pis.
  • L’estiu de 1903 es comprava un altar per a la nova capella que fou beneïda el 7 de setembre de 1904.
  • Es pot parlar d’un balneari acabat a l’inici de la temporada de 1904.
  • A l’any següent es plantejà la necessitat de construir una nova planta d’embotellament, ja que l’antiga resultava insuficient per atendre la demanda i la maquinària també havia quedat obsoleta.
  • Els consellers de la societat realitzaren visites a diverses plantes d’Itàlia, Suïssa i França per a trobar la maquinària més moderna que finalment fou fabricada a Barcelona seguint els models estrangers.
  • Pel desembre de 1907 ja es pogueren fer les primeres proves i s’introduí també el nou envàs de mig litre.

De l’eix principal en destaca el cos central, amb dues torres amb terrats balustrats com a teulada, que flanquegen una imponent entrada amb arc el·líptic i una gran escala.

En aquest arc hi ha escrit “Vichy Catalan”. Les obertures d’aquest eix, tenen arc àrab, i estan pintats de tal manera que recorden a l’Alhambra de Granada. Una torre a cada un dels angles d’aquest eix l’emmarquen. Aquest eix té dos pisos.

A l’altra façana, hi ha una galeria coberta en arc de ferradura (arc àrab) i columnes. Un cos central avançat, a manera de llotja en el segons pis, dóna la benvinguda als visitants amb la inscripció “Balneari Vichy Catalan”.

Les obertures del segon pis també són en arc de ferradura.

Annex al balneari, hi ha una capella d’estil modernista que dóna a un pati interior.

L’edifici està envoltat per un ampli jardí i una font que rememora la font dels lleons de l’Alhambra de Granada.

El Balneari Vichy Catalan és un balneari que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia i altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Els enamorats de Santa Margarida d’Olèrdola

Avui us presento dos articles

Mapa d’Olèrdola del cómic: Olèrdola, 1058, terra de fromtera d’ Oriol García Quera, editat per Refael Dalmau

El terme d’Olèrdola s’estenia per una part important del Pla del Penedès i el Garraf, arribant fins el mar[1]. Anem a la part Nord-Occidental d’aquest territori, la que és a tocar del riu Foix, justament a l’aiguabarreig amb la riera de la Maçana (de la Bruixa, actualment), on hi ha l’antiga església de Santa Margarida i el municipi dels Monjos[2].

Restes de l’esglèsia antiga de Santa Margarida. Foto: Wiquiloc

En 978 el levita Seniofred i Na Ermengodo, sa cosina, donen al monestir de Sant Cugat, vinyes, molí i molinars, aigües, recs, horts amb arbres, prats i pastures, pèlags[3] per pescar i la selva amb els seus conills, les vinyes que són a la Torta, els farraginals, les cases, les sitges junt a Sagoma, els pous d’aigua, terra i arbres que és a la Vallmoll[4], la terra de la costa amb figueres… Tot situat a la ciutat d’Olèrdola, sota les muralles.

Pèlag o bassa del Foix. Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La torre, el seu alou amb les vinyes i els molins limita a l’est amb el gual de Santa Margarida, inclou el riu i els pèlags, passa per la terra que va pel peu de les Ribes del Castellar fins una peça de terra amb el molí dels donadors. Al sud comença amb els molins i passa junt a la terra de Sunifred Llobet, ardiaca de la Seu, fins la Calçada Francisca. Les vinyes de la Torta limiten amb les vinyes de Santa Creu i Santa Digna. Les cases limiten amb cases de Sant Miquel, amb la cisterna, amb les cases de Pulcra i dels seus dos fills i amb “las pinnas subtiranas de Civitate Olérdula” (citem només algunes de les dades que el document ens dóna).

Seniofred dóna també altres pertinences com: mobles, estris, roba, calçat i dos mapes, es reserva l’usdefruit de les propietats i afegeix que si ell mor abans, la seva cosina donarà la meitat al monestir quedant-se ella l’altra meitat en usdefruit “sempre que visqui justament i no hagi marit”. En 979 Seniofred deixa la meitat dels seus bens a na Ermengodo i aquesta farà donació a Sant Cugat en 988[5].

Aquests fets documentats ens permeten analitzar, relacionar e interpretar diverses qüestions.

Perquè diem enamorats? Un levita i la seva cosina…

Levita és una paraula que defineix a algú que ha estudiat, a un predicador… es relaciona amb l’església dels temps visigòtics. Recordem que els jueus tenien els seus levites i el cristianisme inicial va ser jueu, arrels comuns, per tant. El levita podria ser com un diaca, figura més reconeguda a l’església imperial.

El concili d’Aquisgrà permetia als clergues que tinguessin esposa i propietats. Fins el segle XI, amb la reforma gregoriana, no es completarà la imposició del celibat  i la prohibició de revendre càrrecs o propietats als preveres, però el procés ja havia començat i en nombrosos concilis es fa menció a aquests fets que eren perseguits i condemnats.

El levita Seniofred dóna tot el que té a un poderós monestir que introduïa un cristianisme que volia acabar amb certes costums germàniques com les de les unions entre pròxims. Aquests pròxims no eren necessàriament cosins germans, a vegades eren famílies encreuades: dos germans d’una família amb dues germans d’un altra família, com els fills del vescomte de Barcelona, Guitard amb les filles del Comte Borrell. Normalment eren les mares les que decidien aquestes unions que buscaven consolidar poder. Un poder que absorbirà la església, també establint casaments.

Seniofred dóna reservant-se l’usdefruit i deixant molt clar que si la cosina li sobreviu i no hagi marit es quedarà amb la meitat dels seus bens mentre visqui. El fet que faci constar, com es fa en moltes deixes testamentàries d’aquest segle, que la condició és que no es casi de nou, implica que són parella, potser casats sota una tradició que s’anava perdent. En aquests segles el més important per la qüestió religiosa és rebre el bateig, participar d’alguna festa religiosa i ser enterrat a sagrat.

S’ha fet un pacte: es donen propietats a canvi de viure. No és un tracte com els que es dediquen a millorar terres o fer obres, que intercanvien la meitat de les millores per altres terres per seguir guanyant-se la vida. No es fa a canvi de diners, com veiem entre els potents, Seniofred i na Ermengodo, han de fer-se perdonar una conducta que començava a ser perseguida i que serà abolida sota pena d’excomunió amb la reforma del Cluny.

Castell-convent de Penyafort a Santa margarida i els Monjos. Foto: viquipèdia

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat, 07-07-2020

————————————————————————————

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018) Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] El topònim dels monjos prové d’un molí fariner que tenien els monjos de Santes Creus, ja en segles posteriors.

[3] Un pèlag és un toll o gorg, un punt del riu on el llit és més profund i l’aigua s’estanca. http://rodamots.cat/pelag/

[4] Vallmoll o una Vall suau entre Vilafranca del Penedès i Sant Pere Molanta: Muntaner, Ignasi M. (2009) “la Vallmoll i la via morisca” Del Penedés, n. 20

[5] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CXVII (978), CXXII (979) i CLXXIV (988).

Balneari Codina de Tona

Com cada diumenge us presento dos articles

El Balneari Codina esta en el carrer de  Manresa, 59 de Tona.

Us passo la seva historia:

  • La primera font d’aigües sulfuroses es va descobrir per casualitat prop del Mas de la Font el 1874.
  • Fou estudiada i donada a conèixer pel metge de Tona Dr. Antoni Bayés i Fuster. Les prospeccions efectuades a continuació van donar lloc a la implantació de diversos balnearis.
  • Les aigües de la deu del Balneari Codina es descobriren el 1910 després d’un estudi del Doctor F. Terricabras i Comella.
  • El Manantial Codina, inaugurat el 1913, és el darrer balneari que es va construir dels quatre que va arribar a tenir Tona.
  • El balneari s’amplià el 1929 i continuà obert al públic fins al 1984 quan va tancar a causa d’infiltracions d’aigües residuals.
  • Reobert el 1990, actualment és l’únic balneari de Tona. Per aquest balneari han passat cèlebres personatges com per exemple Montserrat Caballé, que va seguir un tractament per l’afecció del coll.
  • Situat fora del casc urbà de Tona, al peu de la carretera de Tona a Collsuspina i Manresa, el balneari va afavorir un creixement urbà entorn seu amb la construcció d’importants cases senyorials, com ara les torres Caminals, Canals i Bohigues.

Edifici civil de planta baixa més dues plantes amb teulada als quatre vents i de planta quadrada. Totes les cantonades són de pedra treballada.

A la façana principal i a la dreta de la casa hi ha una galeria amb barrots de baranes artificials millorada amb material d’imitació de pedra. Hi ha amplis finestrals amb arcades semicirculars.

Dalt la teulada hi ha la data de la coberta a l’any 1913 i també a la banda dreta una petita torreta per a repòs. Hi ha detalls de ferro forjat, com una escala a la façana esquerra i la porta exterior de l’entrada.

Una ampliació en els anys 20 amb una terrassa mirador li dóna l’aspecte actual.

El Balneari Codina és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Molí de Sant Roc d’Olot

El Molí de Sant Roc està situat en el carrer de Sant Narcís, barri de Sant Roc d’Olot, a tocar al riu Fluvià.

Us passo la seva historia :

  • El Molí de Sant Roc és un dels més antics del municipi d’Olot.
  • Segons els propietaris del Molí de Sant Roc, l’any 1601, el notari d’Olot -el Senyor Bassols-, va donar permís per la construcció del canal que menaria les aigües del molí.
  • Aquest, es va iniciar primer, amb la fabricació de paper i més tard s’especialitzaria en cereals.
  • El Molí va resultar molt malmès durant l’aiguat de l’any 1940 i a partir d’aleshores es va encetar la remodelació de tota la façana.
  • El Molí de Sant Roc va estar en funcionament fins fa uns trenta anys, moment en què va morir l’avi de la casa i cap dels seus fills va seguir amb l’ofici.

Disposa de planta baixa i dos pisos superiors, més els soterranis on hi estan ubicades les moles, el trull i altres eines necessàries per un molí fariner.

Va ser bastit amb pedra volcànica i carreus ben tallats als cantoners.

Té teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes principals.

El Molí de Sant Roc és una obra d’Olot protegida com a bé cultural d’interès local.

Fotografia d’Olga Sacrest i Roca – Generalitat de Catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text  : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador / Fotografies antigues : Arxiu Rasola