Fem una ullada fora de Catalunya: Santuario de la Virgen del Tremedal de Teruel

Orihuela del Tremedal es un municipio de la provincia de Teruel, Comunidad Autónoma de Aragón. Tiene un área de 71,40 km² con una población de 493 habitantes (INE 2017) y una densidad de 7,06 hab/km². Está a una distancia de 62 km de Teruel.

Pertenece a la comarca de Sierra de Albarracín.

Orihuela del Tremedal, con sus 1447 m de altitud, es uno de los municipios situados a mayor altura de la provincia.

En medio del sorprendente y agreste paisaje natural de la Sierra de Albarracín y los Montes Universales, destaca por sus recursos naturales.

Santuario de la Virgen del Tremedal, originalmente del año 1748, reconstruido en 1880 después de ser destruido por las tropas francesas en 1807.

El proyecto es del arquitecto Fernando Yarza. En su interior guarda una talla románica de la virgen del Tremedal que tiene fama de antigua y parece datar de 1169, aunque hay constancia escrita que se le llamaba la vieja por esas fechas.

En sus inmediaciones se han hallado restos visigóticos.

La leyenda:

  • Cuenta que la Virgen se le apareció a un pastor manco llamado Pedro Noves que cuidaba su rebaño, diciéndole que tenía hambre. Cuando el pastor cogió, con su única mano, la torta que llevaba en su zurrón, la Virgen le dijo que se la diera con la otra mano.

Tal fue la insistencia de la señora que el pastor metió el muñon en el zurrón y cuando sacó este se sorprendió al ver la mano que aparecía con la torta.

En pleno acto de gratitud se postra a los pies de la Virgen, diciendo que haría lo que le pidiera.

Ella le dijo: Baja a Orihuela y publica el favor que te he hecho, hazles saber de mi parte que he tomado asiento en esta Sierra, que gusto de ser en ella venerada para consuelo y beneficio de sus vecinos.

En los montes que rodean el municipio de encuentran los ríos de piedra más extensos de Europa.

Estos son acumulaciones periglaciares de bloques de cuarcita en forma de ríos.

Los bloques son de pequeño tamaño, entre 25 y 50 cm, y los ríos se extienden por más de 2 km y medio.

También se encuentran pequeñas lagunas, retenciones de aguas oligotrofas, que crean espacios húmedos muy ricos en vegetación y fauna, son los llamados tremedales.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

20 anys de “l’Hospitalet escriu”

De izquiera a derecha: Manuel Domínguez, Luís F. Zurín, Montse Santolino i Gemma Isern. Fotografia de Natalia Piernas, 24-04-2021, jardins de la Biblioteca i Centre Cultural Tecla Sala

Dissabte 25 d’abril celebràrem els 20 anys del recull de publicacions d’autors i autores de l’Hospitalet: Ciutat plural, llibres singulars.

Publicació sobre els autors i autores de l’Hospitalet 2019-2020

Va començar com una iniciativa del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i gràcies a l’interès dels seus iniciadors com Jaume Botey, Pilar Massana o Joan Camós que, en una època en la que els humans no disposàvem d’internet, omplien fitxes amb les dades que anaven recollint, així anaren fent una primera bibliografia sobre la nostra ciutat.

La Seu del Centre d’estudis de l’Hospitalet, al costat de l’edifici Tecla Sala. Foto: AGC.

Una collita de llibres d’aquesta trobada bianual és el que ens van mostrar la Gemma Isern i el Carles Ferrer que continuaren la tasca de recollir llibres sobre la ciutat i/o d’escriptors i escriptores d’aquesta i posaren en marxa la xarxa d’autors i autores.

La “collita” d’aquests dos anys. Foto: AGC.

Autores n’hi ha, però moltes menys, ens va dir en Manel Domínguez, president del Centre d’Estudis i un dels participants a la xerrada d’ahir, al voltant d’un 25% d’elles respecte d’ells. No deu ser una xifra molt diferent a altres més globals, perquè?, ens podem preguntar, potser perquè les dones, per escriure, necessitem “una habitació pròpia”, és a dir un temps, un espai i uns medis suficients que assegurin la vida als nostres, una possibilitat d’exercir el control de la pròpia vida. Però aquest seria un altre debat.

Anna Caballé, acadèmica que va néixer a la nostra ciutat, ha guanyat enguany el premi Jovellanos d’àmbit nacional, però també cal recordar que el 2019 va rebre el premi nacional d’Història per Concepció Arenal. La caminante y su sombra. Tota una vida dedicada a les biografies que des de petita llegia i al món de l’autobiografia, amb el que s’adonà de la misogínia i del deure de combatre-la. Dones que expliquen a dones, una necessitat històrica.

Anna Caballé, hospitalenca reconeguda amb el premi Jovellanos pel seu assaig: El saber biogràfico.

Una ciutat diversa i plural amb situacions socioculturals molt diferents: som unes 260.000 persones habitant un espai d’uns 12 Km2, la ciutat més densa d’Europa i, al pas que anem, aviat la del món.

Hi ha realitats que no s’escriuen, com la de les persones immigrades, ens va recordar la periodista Montse Santolino, l’altra participant del debat, tot un repte per qui vulgui recollir la torxa.

La joventut està representada principalment en el sector del còmic, ens van recordar ambdós.

Còmic de Jaime Marin reconegut com una de les millors novel·les gràfiques internacionals.

La història és una part important del que s’escriu a la nostra ciutat, també els temes educatius, amb les nombroses iniciatives solidàries i culturals que s’emprenen des dels centres i les entitats, tot plegat es dona a conèixer d’una manera més aviat discreta, però comptant sempre amb el suport de la tasca valuosa que s’exerceix a les biblioteques.

Últim quadern d’estudi del CEL’H publicat enguany, una miscelània d’història de la ciutat amb un apartat de record per mestres.

Luís Fernández Zaurín, escriptor i periodista, va moderar aquest interessant debat que, aclarint algunes preguntes, deixà obertes moltes més.

Finalment la foto de rigor dels escriptors i escriptores de la ciutat que han publicat en format paper durant aquests dos anys. El record, en començar l’acte, pels que ens han deixat en aquests difícils temps.

No és un resum complert, són notes escrites el dia següent d’un acte del que vull fer memòria per donar compte del que n’hi ha darrera de tot plegat, les persones que han vist que en aquestes dures terres de ciment pot tornar a haver-hi un camp, les que han plantat llavors, les que han treballat la terra i les que han recollit uns fruits que compartim plegats.

Els recinte de l’antiga fàbrica Tecla Sala, avui seu d’iniciatives culturals. Foto: AGC

A ells i a elles, gràcies!

A totes i a tots, endavant!, per escriure i per millorar les condicions de vida que permeten escriure.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 25-04-2021

A les persones que m’han ajudat a gaudir des d’aquesta habitació pròpia.

Capella de Sant Sebastià d’Argentona

La Capella de Sant Sebastià situada en el carrer Major d’Argentona. És una capella situada dalt un turonet, tocant amb les últimes cases del carrer Major, molt a prop de la carretera de Granollers.

Us passo la seva historia:

  • Fundat el seu benefici sota l’advocació dels Sants Sebastià i Ignoscenti per Anton Lentisclà el 1532, el dret de patronat el retingué la pròpia família Lentisclà del veïnat de Clarà.
  • Entre 1829 i 1830 serví de parròquia al poble amb el trasllat del santíssim Sacrament, ja que Sant julià es considerà profanat arran d’una batussa de dos escolanets dins del temple.
  • Durant les diferents epidèmies hagudes en el segle XIX, els argentonins han celebrat funcions religioses en acció de gràcies a Sant Sebastià, per haver-se vist lliurada la vila d’elles.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es g-a.-vilardell.jpg
A. Vilardell / Generalitat de Catalunya

Per la seva estructura probablement la seva construcció és de mitjans del segle XVII.

És molt freqüent trobar capelles d’aquestes característiques als afores dels pobles, amb un contingut més votiu.

El tractament de portes i finestres és molt senzill, així com el petit campanaret que contrasta amb la farga de la capella. A l’entrada del camí d’accés i peu de carrer hi ha la seva font.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es lkjhh.jpg

La Capella de Sant Sebastià d’Argentona és una capella barroca inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ca.jpg

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Google

Cellers i Magatzems de la Cooperativa de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

Cellers i Magatzems de la Cooperativa està front a l’antiga Cooperativa, en el Carrer Claudi Güell, del 9 al 15 de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.

La Cooperativa va ser fundada i gestionada pels mateixos treballadors de la colònia mitjançant la prestació de treball voluntari de socis i sòcies en les tasques pròpies de l’activitat comercial que desplegava.

La cooperativa tenia sala de juntes, un cafè i una biblioteca, i era un punt de trobada per a tots els veïns i veïnes que feien la compra setmanal.

Davant per davant de la cooperativa hi havia els cellers, la carboneria i diversos magatzems,

en planta baixa, sota unes casetes que es van construir a la planta pis.

Del Celler i Magatzem cal destacar elements singulars com les voltes, els arcs de mig punt, elements ornamentals de les façanes.

Es va portar a terme la rehabilitació d’antics cellers en museu municipal de l’Ajuntament,

contemplant enderrocs manuals, consolidació de l’estructura d’obra de fàbrica de maó, restauració d’elements singular.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2021-01-21-12.13.43.png

Recull de dades : Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Conjunt de l’Industria de la Colònia Güell en Santa Coloma de Cervelló

La Colònia Güell és un nucli poblacional (entitat singular, segons IDESCAT) situat a la comarca del Baix Llobregat.

Pertany al municipi de Santa Coloma de Cervelló.

Us passo dades de la seva historia:

  • La Colònia Güell era una colònia industrial que es dedicava a la fabricació de panes i velluts. Començà a construir-se el 1890 per iniciativa de l’empresari Eusebi Güell i Bacigalupi, propietari del terreny, l’antiga finca Can Soler de la Torre, que havia comprat el seu pare Joan Güell anys abans en el municipi de Santa Coloma de Cervelló. Güell traslladà aquí totes les indústries que abans tenia ubicades al Vapor Vell de Sants (Barcelona).
  • La causa d’aquest trasllat va ser provocada a causa de la primera vaga general de treballadors registrada a Espanya, el 1855, que va forçar a Joan Güell a marxar a França.
  • Un cop es va acabar la crisi del sector tèxtil, va tornar, va tancar la fàbrica Vapor Vell de Sants i la va traslladar a una zona menys conflictiva.
  • Una altra finalitat que Eusebi Güell perseguia era la de posar els treballadors en un ambient més rural i evitar les tensions socials que es vivien a Barcelona i altres poblacions industrials catalanes a finals del segle XIX.
  • Eusebi Güell encarregà a Gaudí el projecte de la Colònia, que disposava d’hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers, en una superfície total d’unes 160 hectàrees. Gaudí s’encarregà de la planimetria del conjunt, per a la qual cosa comptà amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió i Josep Canaleta.
  • Personalment, s’encarregà del disseny de l’església, de la qual tan sols es construí la cripta, ja que a la mort del comte Güell, el 1918, els seus fills abandonaren el projecte.
  • La resta d’edificacions van anar a càrrec dels col·laboradors de Gaudí: Francesc Berenguer construí la cooperativa (amb Joan Rubió, 1900) i l’escola (amb el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí, 1911-1916); Joan Rubió construí diverses cases particulars, com Ca l’Ordal (1894) i Ca l’Espinal (1900); Francesc Berenguer i Bellvehí construí, així mateix, el centre cultural Sant Lluís (1915-1917) i la casa parroquial (1917).
  • Els successors d’Eusebi Güell van vendre la propietat el 1945 a la família Bertrand i Serra.
  • La indústria tèxtil, davant la crisi del sector, fou tancada el 1973.

Destaca per ser una de les colònies més grans del Llobregat, per la seva qualitat arquitectònica i pel fet de ser moguda exclusivament per l’energia del vapor en els seus orígens, en comparació amb les altres colònies, mogudes principalment per energia hidràulica.

En la seva construcció hi van intervenir el mestre d’obres Francesc Berenguer i Mestres i l’arquitecte Joan Rubió i Bellver. Antoni Gaudí hi va projectar l’església,

en la que també hi van treballar Berenguer, Rubió i Canaleta.

Al 2005 tenia 775 habitants.

L’església, altrament anomenada cripta de Gaudí, ha estat declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2005.

La Colònia Güell ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric, en 1991.

Recull de dades : Viquipèdia i l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Arxiu Rasola i Google

Masia de La Remunta de L’Hospitalet de Llobregat

La masia de La Remunta està en el carrer  Major, 94 de L’Hospitalet de Llobregat .

La Remunta, nom popular – en haver estat inclòs dins dels terrenys de l’antiga caserna de La Remunta- del mas conegut antigament per Ca l’Agustí , Ca n’Angulo i can Fatjó. Altres antics propietaris van ser Nadal, Melic o Guinart.

Història

  • Inicialment fou masia o casa senyorial.
  • Hi ha la data de 1691 a la llinda de la porta del darrere.
  • La documentació més antiga que es conserva és del 1740.
  • El Ministeri de la Guerra la va comprar l’any 1886 a la seva propietària, Mercedes Amat, descendent del Virrei Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó, junt amb el terreny que l’envolta d’una superfície de 8,5 hectàrees.
  • Va ser destinada al cos d’artilleria fins al 1902, en què va passar a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.
  • Així es mantingué fins a l’any 1926, data en la qual va passar a dipòsit de Sementals de Cavalleria.
  • El Propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

La masia és de planta basilical amb coberta a dues vessants en el cos central i a una sola al costat esquerre.

El costat dret presenta un terrat.

A la façana principal s’obren tres obertures a la planta baixa i altres tres al primer pis, però la porta principal està situada al centre del primer pis i s’accedeix a ella mitjançant una escala doble.

Totes les obertures, excepte les de la planta baixa, tenen la llinda i els brancals de carreus de pedra vista.

La façana posterior és similar a la principal excepte a nivell de les golfes on s’obre una galeria de cinc arcs de mig punt.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210228_122448.jpg

El 1886 es van construir unes instal·lacions annexes destinades a cuidar del bestiar de la caserna: quadres, infermeria veterinària, obrador per a ferrar, etc.

Són edificacions d’una o dues plantes realitzades en maó pintat o arrebossat i cobertes de terrat o de teulada a doble vessant, com al mòdul de magatzem.

Les obertures són d’arc de mig punt o d’arc rebaixat i es troben alguns elements decoratius com pilastres adossades als murs, frontons corbats als terrats, motllures llises a la part superior de les obertures, etc.

Destaca la galeria de les golfes on s’obren dues finestres amb l’ampit motllurat  i el seu rellotge de sol.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210228_122428.jpg

La masia de La Remunta és una antiga masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A propòsit de Sant Jordi: cavallers i violència feudal al segle X.

Font a la masia de Cal Capellà de l’Hospitalet de Llobregat, avui Restauran Marina. AGC

La figura de Sant Jordi ha esdevingut tot un símbol, un imaginari embellit per la literatura i les icones que ha arrelat entre allò que es transmet de mares i pares a filles i fills i que anomenem cultura.

Els cavallers o “milites” realment van existir per aquestes contrades a la no tan llunyana Edat Mitjana. Un temps catalogat com un entremig del classicisme grec i l’anomenada Edat Moderna que prometia una nova salvació humana.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es esparraguera-ermita_del_puig.jpg
L’ermita de Santa Maria del Puig va ser una parròquia del terme del castell d’Esparraguera. Foto: viquipèdia. Santa Maria del Puig d’Alvèrnia era un lloc de peregrinatge important a l’E.M.

Cal descobrir l’anomenada “Edat Mitjana” perquè per a nosaltres és l’inici de la documentació escrita que ens permet conèixer d’on venim.

Pocs documents parlen dels cavallers i si ho fan és per reflectir les donacions que aquests feren abans de morir, ja se sap que el poder de les escriptures estava principalment entre els monjos i aquests no eren molt donats a cantar les gestes dels guerrers tot i que ells també empunyaven les armes.

Haurem d’esperar a mitjans del segle XI per començar a veure més sovint les mencions als cavallers i a les “milites”, tot i així, a la documentació del segle X, anem trobant algunes referències que ens permeten entreveure uns éssers que estaven tan sotmesos a la violència estructural com la que exercien cos a cos.

El poder necessita la violència. La culpa és per qui la exerceix directament, una culpa que els guerrers assumeixen i que els empeny a fer donacions importants a les institucions religioses, a peregrinar per expiar la culpa o a enrolar-se en una última lluita, com va fer Mir Geribert, trobant, com ell, la mort.

Mir Geribert. Il·lustració del còmic: Terra de frontera: Olèrdola, 1058 d’Oriol García Quera. Rafael Dalmau, ed. Una excel·lent manera d’explicar la història als més joves.

Veurem alguns exemples dels pocs que hem trobat:

Un dels primers és de 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (potser Santa Maria del Mar, potser la de Llinars).[1]

El 985 van morir molts defensors de la ciutat de Barcelona davant la presa d’Almansor, un d’ells va ser Rami. Al seu testament de 987 deixà, entre d’altres béns, un alou a Vila Alba (Cardedeu) a Sant Miquel de Barcelona, un hort prop de la ciutat a Santa Maria del Mar o el seu alou de Premià a Quintilo Deovota.[2] El fet de tenir tants béns ens porta a pensar que no seria pròpiament un cavaller, més aviat devia ser un notable de la ciutat, però al segle X les fronteres no estaven prou definides, ni topogràfica, ni humanament.

Igualment Gigila, que sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera que el seu pare, Sanla “faber”, fent obres de millora i tractes amb els potents, com el monestir de Sant Cugat, mor en aquesta batalla, quedant la seva germana Quixilo com a continuadora de la tasca familiar.[3]

I què en podem dir de elles? En primer lloc, que algunes van lluitar amb ells. De fet, a la defensa de Barcelona van venir famílies senceres. Una d’elles va ser Emma, feta captiva el 985 a Barcelona on va venir amb el seu marit Guillem, fidel del Comte Borrell II i senyor dels castells d’Espases i d’Esparraguera, a participar en la defensa. El nou de setembre de 985 Guillem es lliura, amb gran part dels seus béns, entre els quals, aquests castells, a Sant Pere de Vic, també dona la seva mansió a Castellet però amb la condició de que li hauran de donar a Emma, sense cap impediment, si aquesta tornava del captiveri.[4]

Restes del castell d’Esparraguera. Foto: viquipèdia.

Les dones que no anaren a lluitar continuaren amb les feines familiars, com hem vist que va fer Quixilo i vèiem amb moltes dones que, ja sigui soles, amb els fills i les filles o en grup, se’n fan càrrec de les seves propietats venent, permutant, donant a un monestir per tal de seguir en règim d’usdefruit…

Moltes van haver de pledejar per recuperar els seus béns, com Madrona, filla de Guisand, que havent tornat del seu captiveri trobà que el seu germà, Bonhome, s’havia venut les seves terres a Magòria (Barcelona). El tribunal, presidit per la comtessa Ermessenda el vuit de maig de l’any 1000, obligà a restituir els béns a Madrona. El bisbe Aeci (995-1003) i la Canonja li tornen les terres, encara que poc després ella les dóna a St. Miquel, quedant-se com a usufructuària.[5]

Sant Miquel, protector davant la mort, era una figura molt apreciada, tot un generador del símbol del cavaller que s’enfronta al mal.

Restes església de Sant Miquel de Barcelona. Portal pòtic de la Basílica de la Mercé. Foto: viquipèdia.

Altres van haver de refer escriptures perdudes com Dulcídia que el 987 presentà, davant del jutge Oruç tres testimonis que declararen sobre quinze escriptures que donaven compte de les sis peces de terra, sis vinyes i tres cases que havia adquirit amb el seu marit, Adam. Les propietats eren a Barcelona, als termes de Monterols (Sant Gervasi), Trullols (Sants), Cassoles (Bonanova) i al suburbi dels Arcs (davant la Catedral) o Quindeleva, vídua de Bladi que en 994 demana li siguin reconstruïdes les seves propietats a Sant Pere de Reixac, objecte de rapinya dels sarraïns que a la partida s’endugueren arxius i llibres. Algunes van recuperar penyores, com Susana que en 988 venia a Edelfred una casa amb pati a Barcelona com a garantia d’un préstec que va fer a Gomarell.[6]

No moltes però sí alguna, com Aurúcia Deodicada, compren. En 986 Esteve ven a Aurúcia un casal (terreny per edificar una casa) que tenia fora muralles, davant de la porta del Regomir, una de les portes d’entrada a la ciutat, per herència del seu germà Muç, un altre pròcer mort a la presa d’Almansor.[7] Recordem que Aurúcia gestionava uns béns importants entre els que hi havia una parada de mercat a l’entrada de la ciutat.[8]

I totes les que van quedar vídues, si volien conservar el seu patrimoni, no podien tornar-se a casar. És un fet àmpliament documentat.

Estúdia donant per perdut el seu fill, Gaudemar, s’annexionà el que li pertocaria a aquest per herència. En tornar el fill en 1002 la mare de seguida li restitueix la herència afegint una vinya que ella havia aconseguit per permuta.[9]

Com veiem, res a veure amb el que entenem per “dames”, potser les veurem als segles següents o potser ho n’hi hauran existit més que a la imaginació i a les seves expressions com la pintura i la literatura. Expressions que el dia de Sant Jordi celebrem amb la millor de totes elles, la de l’esclat de la Natura.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 21-abril-2021

A les dones treballadores de tots els temps. Als que estimen en temps difícils.

———————————————————————————————————————————–

[1] Mas, J. Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Seu de Barcelona. Vol. IX, n. 4.

[2] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Doc. 63.

[3] “Na Quixilo, una família de constructors de molins”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/(abre en una nueva pestaña)

[4] Rovira i Solà, Manuel (1980). “Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per Al-mansur (985)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37, docs. 13, 25 i 26.

[6] Salrach i Montagut, dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 101, 125 i 107

[7] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, doc. 182

[8] “Aurúcia, la de Santa Eulàlia de Provençana”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

[9] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., doc. 21

L’Antiga Fabrica de can Guarro de Santa Maria de Palautordera

L’Antiga Fabrica de can Guarro està a les afores de Santa Maria de Palautordera, a tocar de la depuradora.

La Fabrica de can Guarro era coneguda popularment per “Can Guarro del paper”.

Us passo dades de la seva historia :

  • Un dels Molins de Santa Maria de Palautordera era l’anomenat en l’any 1322, com al molí de Ferrer-Ribalta.
  • El senyor de Can Pagà el va comprar en el seu moment, des de les hores, se´l va conèixer per aquest nom, molí de Can Pagà, va fer portar fins al Molí, les aigües des de la resclosa de Can Vernedes, per poder tenir mes cabal i fer treballar amb mes rendiment les moles del seu molí. Generosament, l’aigua després de passar pel seu molí, les cedia als altres Molins de mes avall del riu.
  • En aquest lloc es va construir la Fàbrica de paper i cartolines d’en Lluís Guarro Casas, desprès de comprar aquesta fàbrica a la família Roca al 1779.
  • L’any 1965, s’amplia encara més amb una fàbrica de làmpades que finalment tancarà als anys setanta.
  • Quan corria l’any 1992, Josep Guarro decideix tancar definitivament tota la producció.

L’edifici principal està format per tres cossos.

El més gran té la coberta a dues vessants de teula àrab i consta de quatre pisos d’alçada, separats per una motllura simple.

L’altre edifici és més petit i està adossat transversalment a l’anterior, té dos pisos rematats amb frontó triangular amb un òcul al mig.

Les obertures són d’arc rebaixat emmarcades amb un marc simple en relleu.

Les naus més industrials estan a tocar del riu.

“Can Guarro del paper”, en algun moment, va arribar a tenir per sobre dels cent treballadors que per la seva ubicació varen ser homes i dones residents a Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni.

Volem compartir la Noticia actual sobre una Campanya de recerca de material històric de Can Guarro :

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/868745-srobre-una-campanya-de-recerca-de-material-historic-de-lrantiga-fabrica-josep-guarro.html?cca=1

Es troba dins del recorregut de les Tres Fabriques, la de Can Balada, la de can Guinau i la de can Guarro, que es pot realitzar des de Santa Maria de Palautordera en poc temps.

Recull  de dades : Ajuntament de Santa Maria de Palautordera i Fundació Guarro

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de l’antic Monestir de Sant Pere de Besalú

L’església de l’antic Monestir de Sant Pere, esta situada en la Plaça de Sant Pere a Besalú.

Us passo la seva llarga Història:

  • L’antic monestir benedictí de Sant Pere de Besalú fou fundat l’any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d’Agen, que se sumaren a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí de Besalú.
  • El nou cenobi, l’església del qual fou consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat Tallaferro, sembla que en substituí un d’anterior, del segle IX.
  • El temple actual correspon a una reedificació del 1060.
  • Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i tenia dret d’enterrament dels fidels d’una extensa demarcació al seu cementiri, anomenat des del segle XI el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l’església.
  • La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i és quan va ser objecte d’una reforma.
  • Va començar la seva decadència al segle xv per causa de la guerra dels remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona.
  • La influència del monestir s’estengué aviat.
  • Tenia els priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona).
  • El 1592 li foren units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera.
  • Fou suprimit el 1835 amb la desamortització.
  • Entre 1908 i 1914 s’hi instal•laren els benedictins d’Encalcat (França), però avui, desaparegut el monestir, l’església és la parròquia de la vila.
  • Durant la Guerra Civil espanyola de 1936, va sofrir un incendi perdent el mobiliari, part de les seves pintures del segle XVIII i algunes escultures.

De l’antic monestir, resta només l’església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central.

La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle.

Al gruix del mur dels braços del creuer s’obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l’exterior. Tres absidioles més s’obren al mur de l’absis central.

L’element més remarcable d’aquest conjunt és, però, la girola o deambulatori, que s’inscriu a l’interior de l’absis,

i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes (com Daniel amb els lleons) que denoten la influència del nord d’Itàlia.

Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle.

En un dels capitells hi ha la representació d’Herodes aconsellat pel diable i en un altre la matança dels Sants Innocents.

La façana, que denota també una influència del nord d’Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s’obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat.

A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d’influència rossellonesa, flanquegen la finestra.

La façana es corona amb frontó triangular.

El campanar s’aixeca sobre el braç nord del creuer.

El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d’arcs d’arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649.

De l’antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d’algunes làpides i claus de volta esparses.

Sant Pere de Besalú és un monestir declarat bé cultural d’interès nacional des de l’any 1931.

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Castell Coll d’Olot

El Castell Coll està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot.

Antoni Pladevall i Font / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El casal fortificat està documentat el 1132, no obstant l’indret es mencionat des de molt abans.
  • Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier.
  • Els seus successors foren:

Suniario (1028), Isarno (1028), Durando (1034), Bremundo (1034), Arnaldo Bremundo (1108-1127), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Pere del Coll (1267), Berenguer (1298), Guillem (1298-1325), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Guillem del Coll (1342), Raimon de Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Joan de Montagut (1592), Miquel de Montagut i Vallgornera (1640), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778), Ramon de Vallgornera (1778). Fins a principis del segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.

Us passo mes dades històriques :

  • Consta homenatge retut pel cavaller Pere del Coll (1236) a Bernat d’Oix que l’hi donà drets sobre diversos delmes i possessions els quals tenia en feu per Guillem de Cevià.
  • Fou succeït pel seu fill Bernat del Coll; els seus béns passaren al nét Guillem del Coll i després al besnét Berenguer del Coll que, el 1325, vengué la meitat dels delmes a Ermessenda del Coll.
  • El seu fill, també de nom Berenguer, es casà amb Blanca el 1336.
  • De llur hereu Guillem del Coll, es documenta la venda d’unes bordes a l’abat de Camprodon l’any 1342.
  • L’any 1344, Guillem reté homenatge a l’abat de Camprodon.
  • La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola.
  • Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera.
  • Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Castell Coll és més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya.

Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb 10 grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura entre 6 i 8 m.

Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones, obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment.

A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia.

La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle VXII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador