Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

EL CASTELL DE BARBERÀ I “LA ROMÀNICA”.

Bon Nadal per a totes i tots !!!
«Mirador del Ripoll» a Santa Maria de Barberà. AGC, 2021.

El lloc de “Barberà” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era, a l’edat mitjana, un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb Barcino i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.

Terme del castell de Barberà a l’edat mitjana.

El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.

Castell o «casa forta» de Barberà. AGC, 2021.

Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.

Torre d’Altimirs al costat del cementiri de Barberà, al final del carrer de Llobateres. Foto: Ramon Solé

Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2]

El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva (familiar o religiosament), que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer, sinó és que aquest document tant equilibrat fos un muntatge.

El castell de Barberà i els camps que l’envolten. AGC, 2021.

Posteriorment, els testimonis d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, una més entre “supra dictos sacerdotes” donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Font de Can Magí, Barberà del Vallés. AGC, 2021

Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a la de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”, però no necessàriament ha de ser aquesta la Cusca de Barberà.

L’únic que podem deduir de tot plegat és que la propietat (o el fisc) passarà a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexionaria Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.

Porta de la desaparescuda església de Sant Miquel de Barcelona a la basílica de la Mercé. AGC, 2021

Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.

El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]

Torre i masia dels Gorgs a Barberà. Foto: Ramon Solé

Entre les institucions eclesials que anem veient, els senyors, com Odesind o Audesind a qui hem de veure com el pare de Bonfill Odesind, que serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà i de qui ja vam parlar en un altre article.[6] Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (potser Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (aquest és el primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.

El 1014 una dona, Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies, al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien les ordes religiós-militars.[9] Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona Sicards com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer ella fins morir el 1066.

Detall de l’església romànica de Barberà.

Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]

El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]

Santa Maria de Barberà, coneguda com «la romànica». AGC, 2021

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 27-11-2021

A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes

———————————————————————————————————————

[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.

[2] Ruiz-Domènec, o.c., doc. 17.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)

[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32

[6] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/17/sant-salvador-de-polinya-bonfill-odesind-i-sanca-uns-senyors-feudals-del-segle-xi-amb-molts-matisos/

[7] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 7

[8] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, doc. CCLXXXIII

[9] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 20

[10] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma [11] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 92 i 103

Fem una ullada fora de Catalunya: L’Escultura de Tombatossals

L’escultura de ferro més alta d’Europa en Castelló de la Plana. !!!

Tombatossals és un heroi mitològic castellonenc. Un gegant de força sobrehumana, que segons conta la llegenda, era fill del Tossal Gros i la Penyeta Roja, dos turons propers a la ciutat.

Text i Fotografia : Jordi Mig

Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers. Segles X-XIII a Palau-solità i Plegamans.

Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021

El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.

El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.

Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.

Els primers topònims com Palau o Plegamans(a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII. 

L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.

Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.

Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.

Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.

Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.

En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.

Parc de l’Espai d’Interes Natural de Gallecs – Fotografia : Ramon Solé

A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]

Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021

El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.

Masia de l’Hostal del Fum. Foto: viquipèdia

En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).

El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han  trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.

El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.

A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.

En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]

Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.

Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.

I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.

Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021.

En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]

Entorn de la riera de Caldes des de Santa Magdalena. AGC, 2021.

És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]

Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]

Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.

En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]

Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.

Santa Magdalena en estat ruinós.

Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021

Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.

——————————————————————————————————————–

[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII

[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128

[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè i XIè” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56

[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111

[6] “In memoriam de la masia del forn del vidre i capella de Sant Joan Baptista”. Palau-solità i plegamans. El Vallès occidental.https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/09/in-memoriam-de-la-masia-del-forn-del.html?m=1

[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578

[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777

[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020

[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)

Can Colom de Santa Eulàlia d’Hospitalet de Llobregat

Can Colom, AGC, 2021.

Can Colom és una masia protegida com a bé cultural d’interès local. Està situada al carrer Martí Codolar del barri de Santa Eulàlia, davant l’església de Sant Isidre Llaurador, molt a prop de la Ciutat judicial.

Parròquia de Sant Isidre de l’Hospitalet de Llobregat, entre Can Colom i la Ciutat judicial. AGC, 2021.

Aquesta antiga casa senyorial, va ser construïda entre els segles XVIII i XIX com a segona residència de la família Colom. L’edifici original de la masia és una construcció típica de les zones agrícoles on vivien els pagesos de l’època.

Consta de tres cossos i planta quadrada amb teulada a doble vessant, una nau posterior (celler) i un pati cobert per un terrat sostingut amb pilastres de fosa il•luminat des del sostre de l’edifici.

1913. Foto de Josep Salvany i Blanch.

Posteriorment se li van afegir dos cossos laterals, un per fer una capella (a la dreta) i un altre per fer un porxo porticat (a l’esquerra). El curiós porxo d’inspiració neogòtica va motivar que popularment fos coneguda com la “Casona dels Arcs”.

Porxo porticat que li dona una caracterització especial. AGC, 2021.

Del parc que l’envoltava (arbrat interior i diverses figueres), només queda el testimoni de la palmera de davant, tot i que actualment s’està enjardinant els voltants.

La capella es va afegir a un costat. AGC, 2021

Segons l’historiador Jaume Codina, la branca dels Colom que varen fer construir la masia a Provençana en traslladar-se a la nostra ciutat, pels volts del final segle XVIII, pertanyien a la saga dels Colom santboians, una de les columnes familiars que conformaren el primer nucli social de Sant Boi del Llobregat. Aviat emparentaren amb els Martí-Codolar. Quan la masia ja estava en greu estat d’abandó, encara hi vivia una dona gran.

1985. Deteriorament de Can Colom. Al fons es veu la capella.

Entre els anys vuitanta-noranta la masia va d’haver estat apuntalada en diversos llocs, per exemple en el arcs. Can Colom va passar a tenir, l’any 1997, la consideració d’equipament municipal després d’una negociació amb l’empresa privada que llavors era propietària dels solars. L’any 2000 es van desmuntar les columnes que es van salvaguardar a l’interior de la masia.

1999, la premsa es fa resó del projecte de dotació socio-cultural, per a la ciutat de l’Hospitalet, de Can Colom.

L’Ajuntament hauria d’haver fet la rehabilitació de la masia, però el dia 5 de juny de 2003 signà un acord amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat que aportaria un màxim d’un milió d’euros per tal de que fos restaurada dins de les actuacions previstes al projecte de la Ciutat de la Justícia.

Les obres es van iniciar el 2008, quan la Ciutat Judicial ja estava en marxa i van consistir en la reestructuració de l’edifici i el condicionament interior, enderrocant totes les parets internes i construint-ne unes de noves per adaptar els espais a les noves normes urbanístiques.

Posteriorment, es va urbanitzar i enjardinat l’entorn de la masia, recuperant-se 6.000 m2 d’espais verds. La superfície total de la masia es de 975 m2,  amb una superfície útil de 750 m2 entre planta baixa, tres pisos i terrat. El pressupost total de la intervenció va superar els 3,3 milions d’euros.

Ajardinament de l’entorn de Can Colom. AGC, 2021.

A mitjans de 2010 es van finalitzar les obres i actualment es la seu del Programa Municipal per a la Dona, acollint el Centre d’Atenció a la Dona (CAID). A la planta baixa s’ha habilitat un vestíbul on es munten exposicions, el centre compta amb un fons de documentació obert a tota la ciutadania i una sala d’actes per a 30 persones a l’antiga capella. A la primera planta hi ha despatxos per a l’atenció assistencial, i a la segona planta, dues sales diàfanes per fer tallers i formació.

Programa de celebració dels 35 anys de CAID a l’Hospitalet, setembre, 2021

Resum del blog històric de l’arxiu de Provençana, on es pot ampliar la informació: http://provenzana.blogspot.com/2014/04/casa-pairal-can-colom_23.html

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-12-2021

A les treballadores del CAID per la bona tasca que fan a la ciutat millorant la vida de moltes dones.

Les Planes d’Hostoles. El paper de Bernat Tallaferro.

Les Valls d’Hostoles envoltades de cingles. Foto: Dora Salvador.

Les Planes d’Hostoles és un municipi de la zona volcànica de la Garrotxa. Al sud de Besalú i d’Olot, fa de línia divisòria entre Vic i Girona.

El castell d’Hostoles era un dels llocs defensius les Valls d’Hostoles, juntament amb el de Puig-Alder, en una situació privilegiada dalt d’un turó, i el de Colltort. Tot el conjunt és envoltat de riscos i travessat per rius i torrents.

L’ermita de Puig-Alder, el que queda del castell del mateix nom. Foto: Dora Salvador

Aquest castells van ser infeudats al comte de Besalú, Bernat Tallaferro, pel seu oncle Miró Bonfill (920-984) comte de Cerdanya, Conflent i Besalú i bisbe de Girona. Els trobem anomenats en 1020, en el testament de Tallaferro que deixà, entre altres llegats a familiars, monestirs i esglésies del seu comtat, diversos castells que eren sota el seu domini al seu fill gran, Guillem, entre els que n’hi havia la “Kastellania de Ostoles” amb els “kastellos que dicunt Ostoles et Adeder” o el de “Collotorto” .[1]

Ermita de Puig-Alder o Aderer. Foto: Dora Salvador

El vestigi més clar d’aquest conjunt és el de Puig-Alder, on hi ha l’ermita de Sant Salvador, actualment mig enrunada. D’aquest castell excavat a la roca, queda la base de la torre d’homenatge (abans circular i ara mig-circular) i un pou de planta rectangular. L’ermita, romànica, del segle XII, tot i que reformada al segle XVII, és la continuació de la capella del castell.

El pou de planta rectangular. Foto: Dora Salvador

Bernat Tallaferro va esdevenir comte de Besalú el 988, amb la retirada del seu pare, Oliba Cabreta, a l’abadia de Montecassino, dos anys abans de morir i comte de Ripoll el 1003, amb la renúncia del seu germà, l’abat Oliba (971-1046).

Recordem que, en 1017, Tallaferro va assaltar el monestir benedictí femení de Sant Joan de les abadesses (abans de Ter)  amb una butlla papal que li permetia crear el seu propi bisbat a Besalú, ja que aquest territori no disposava d’un bisbat propi.

Sant Joan de les abadesses. Pont romànic sobre el riu Ter. Foto AGC, 2020

El papa, amb el beneplàcit del bisbe Oliba, va permetre l’expulsió de les germanes i de l’abadessa Ingilberga, germanastra del Tallaferro, i va anomenar bisbe de Besalú i abat d’una congregació de canonges a Sant Joan de Ter (el nom de «les abadesses» el va posar el poble després de la expulsió d’aquestes) a un altre fill del comte, Guifré, que, amb tan sols setze anys, es va convertir en un bisbe “palatí”, és a dir del papa, no d’una diòcesi.

Monestir de Sant Joan de les abadesses amb la casa abadial al costat. Foto: AGC, 2020

Tallaferro va establir el seu fill-bisbe a l’església del seu castell, infra muros Bisulduno, és a dir, al mateix Besalú, potser per controlar millor les rendes que li generarien el bisbat i el monestir a un fill massa jove. Va posar l’església sota les invocacions de Sant Salvador, Santa Maria i la Vera Creu, deixant perdre les antigues titularitats de Sant Genís i Sant Miquel que havien estat amb Miró II de Cerdanya (878-927), pare de Oliba Cabreta i avi del Tallaferro.

Santa Maria de Besalú amaga les restes de l’antic castell de Besalú i de les antigues esglésies. Postal antigua, arxiu Rasola.

Bernat Tallaferro havia fet testament abans de viatjar a Provença, on va casar, en segones núpcies, el seu primogènit amb Adelaida, filla de Guillem II de Provença.

La mort el va sorprendre a la tornada, quan el seu cavall es va ofegar creuant el Roine.[2] Al seu testament disposava que si el seu fill Guifré moria, passés tot el llegat episcopal al seu fill més petit, Enric. Segurament preveia una vida més llarga per a ell mateix i pel seu bisbat quan va redactar el seu testament.

Pont romàrnic de Besalú, que entre 988 i 1111 va ser un dels comtats catalans. Foto: Ramon Solé.

A la mort del seu pare, Guifré, sense suport, abandonà un bisbat encara sense organitzar i s’instal·là a Sant Joan, però només fins el 1031, quan va aconseguir un episcopat a Carcassona, on va residir fins la seva mort en 1054.[3]

Tot plegat ens parla de les ambicions i de les lluites internes entre els membres de la família comtal i els de la pròpia església, ja que el monestir de Sant Joan, després de l’expulsió de les monges, va ser objecte de lluites violentes entre els canonges que es van establir i altres monestirs benedictins masculins. Segurament l’art que avui en dia encara podem contemplar a Besalú, té les seves arrels en aquest expoli.

Les tres advocacions que va escollir el Tallaferro seran les preferides per les ordes religiós-militars que, com sabem, estaven adscrites directament al papat de Roma. Potser el Tallaferro va ser un precursor d’aquest nou ordre que centralitzaria més el poder i expulsaria a les dones de la història.

Ell va estar de pas, com tothom, però provocant molta por e inseguretat en unes víctimes que la història ha seguit condemnant durant un mil·lenni.

Tot just ara comencem a alçar una veu que és ja imparable.

Graons per pujar a l’ermita de Puig-Alder. Foto: Dora Salvador.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-XII-2021

A les víctimes de la història que no han estat prou reparades.

——————————————————————————————————————–

[1] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 150

[2] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 58

[3] Salrach i Marés, J. M. (2019) “Política i moral: els comtes de Cerdanya-Besalú i la comunitat de monges benedictines de Sant Joan” A: DDAA El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

NOTA: Aquest article s’ha fet gràcies a les fotos que Dora Salvador va cedir a Ramon Solé pel blog de https://estimadaterra.wordpress.com/

ART A L’HOSPITALET.

La Sireneta i el noi amb peix.

La Sireneta de terracota, exposició de 2010 de Valentí Julià al Barradas. Foto: Luis Bagán: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/12/31/la-sireneta-de-lhospitalet/

El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.

En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.

Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.

La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.

La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a la mà que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.

La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.

El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.

Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997

“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.

Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.

El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.

Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021

No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.

Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021

Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.

100 històries des de Bellvitge.

Inventari d’un itinerari en temps de confinament.

29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.

«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020

Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.

Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.

Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.

Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.

Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.

Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.

Saltant al Riu-Sec, a Ripollet, conegut al segle X com «Palau Auzit». Foto: Ramon Solé

Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.

Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.

L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020

Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.

Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.

Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.

Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.

Sant Esteve vell de Marganell (Bages) AGC, 2021

Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.

A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021

Entre Santa Eulàlia de Provençana i la “de Mérida” (s. XIV – XV). El contrapunt de l’ermita de Bellvitge.

Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.

A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]

Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.

La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.

A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).

Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.

El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.

Provençana, segle XIII, recreació d’Antoni Novell i Bofarull al llibre de Jaume Codina: Els pagesos de Provençana

Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.

Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]

Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021

En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5] 

L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.

En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).

El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.

1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.

En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.

La barca de passatge del Prat que va existir fins el segle XX, servia a l’edat mitjana per transportar els ramats de Barcelona i proveir de carn a la ciutat, ja que allí no es podia pasturar. D’aquí els conflictes.

Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.

La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.

Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia

El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.

Cap de medusa que es va trobar durant unes obres a la rectoria de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020, museu arqueològic de Catalunya.

El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella ha anat despoblant-se, mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]

El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.

Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia també una funció social i que no havia separació entre civil i religiós.

Escut originari de l’Hospitalet.

Les reiterades absències del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.

El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]

L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu unaimatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.

Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021

Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]

En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.

Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020

El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021

Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.

——————————————————————————————————————-

[1] García-Carpintero, Àngels: “Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XIII” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138

[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.

[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2

[5] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 208.

[6] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 248, 262 i 281-284

[7] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 282 i 344

[8] Álvarez Jáuregui, Clara (2009) “Les ordinacions de 1475” Museu d’història de l’Hospitalet.

[9] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 402

[10] Valcárcel, A. (2011) L’ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 42 Transcripció dels rebuts de Jaume Huguet

[11] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 419