El Castell de Púbol

Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.

Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.

El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.

També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989.  Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.

Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.

La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.  

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_P%C3%BAbol

Text i Fotografies : Joaquima Pellicer Solà

Fotografia de Gala i Dalí : Dolors Bosch 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Els pagesos de la Marina i l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Can Salvador Roig al Carrer Sant Roc amb el camí de la Riereta. Foto: AGC

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, on fa poc temps van enderrocar la masia de Can Borni.

La masia és una típica casa pairal catalana. “De formes senzilles, té una decoració reduïda  i limitada a les baranes dels balcons, els petits respiralls i a una imatge de la Moreneta situada sobre una font adossada a la façana del camí de la Riereta”.[1]

A Bellvitge els Colominas han tingut presència activa. Intentant conèixer una mica més, ens hem endinsat una mica al teixit que hi havia entre els pagesos de la Marina del Llobregat, a banda i banda del riu, amb els seus noms i cognoms i amb els seus motius que tant es podien referir a ells mateixos com a les seves cases, l’origen dels quals es perd en la memòria dels que els feren servir sense saber ben bé d’on venien.[2]

Cal Pepet l’islenyo o Manel Nolla El motiu d’Islenyo podia venir perquè en inundar-se la zona es quedaven aïllats

El 1920 (l’any anterior a l’annexió de Sarrià) les autoritats van segregar 900 ha., el 40% del nostre terme i el van afegir al barceloní per ampliar el Port. La frontera fou traçada amb regle uns 600 m per sota de Bellvitge. En la zona de la Marina cedida a Barcelona hi havia unes 70 masies.

La Conxita Nolla va néixer en 1935 a Cal Pepet l’Islenyo ó Cal Manel Nolla, a la Zona Franca, on ara hi ha el Makro. Al llibre de Els pagesos del Prat explica, entre altres interessants històries, que anaven a buscar aigua al pou de Can Salvador Salvadó o Can Ramon Saió, perquè era més bona [3].

Cal Salvador Saió abans de ser enderrocada per fer la zona portuària.

En Jaume Colominas va néixer en 1930 a una modesta casa del Prat: Can Met de la Torrera, el seu pare era de Sant Boi i feia de mosso a Cal Vermell i altres cases de pagès d’aquesta banda del riu.

1980 Dibuis de Rafael Garric pel llibret de Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies.

Beatriz Colominas i Joaquim Campreciós, de les masies de la Marina, donaren en 1960, la campana de l’ermita de Bellvitge en memòria del seu malgrat fill Jaume Campreciós i Colomines que havia estat administrador de l’ermita. La campana es diu Eulàlia i pesa més de 300 Kgs., la van fondre a Olot.[4]

La Campana “Eulàlia” de la ermita de Bellvitge. Donada por la família Campreciós Colominas.

Els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola (la família Layola va donar la placa de la font que hi havia a l’ermita de Bellvitge) i en Lluís Marcé són alguns dels propietaris de terres que van impugnar el Projecte d’edificar a Bellvitge, degut a les dificultats d’evacuació de les aigües.[5]

Placa realitzada a ceràmiques Bellvitge que hi havia a la font de l’ermita.

El projecte, com tots sabem, va tirar endavant, malgrat l’oposició d’alguns tècnics de l’Ajuntament i d’alguns pagesos, com hem vist, tot i així, en 1965, Joaquim Campreciós va fer el camí que arribava a l’ermita des de la Gran Via, plantant rosals i pins (Arxiu parròquia M. D. Bellvitge).

El camí que anava a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Vía, amb arbres i plantes que plantà el Sr. Corominas, pagès de la Marina del Llobregat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-21

Als pagesos de la Marina del Llobregat

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Giménez, P. et. al. (1992) Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. AMB

[2] Cornelles i Pujol, Montserrat (1990) Els motius de les antigues cases de pagès de l’Hospitalet. Quadern urbà, n. 5 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[3] Piera González, Marta (2011). Les masies de l’Hospitalet. CEL’H. Quadern d’estudi  n. 27. Abelló, Núria (2018) Pagesos del Prat Cal Met de la Torrera. Jaume Colominas i Conxita Nolla, p. 44-51: https://issuu.com/tintablavaissuu/docs/llibre_pagesos_prat_2018

[4] Valcárcel, A. (2012) La ermita de Bellvitge, ayer y hoy, del siglo XI al XXI, p. 149.

[5] Campamà Solanes, Josep (2015) Conferència: “Quan Bellvitge eren camps”

La puntaire de Can Creixells de l’Hospitalet de Llobregat.

La Masia de Can Creixells a la Marina de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: AVV Bellvitge.

Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge, abans Joan Miró).

Institut Europa a Bellvitge, als terrenys on hi havia la masia de Can Creixells. AGC

Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls, germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora.

Homenatge a les puntaires a Sant Boi de Llobregat. Foto: AGC.

Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.

Puntaires de Malgrat. Museu de la punta d’Arenys de Mar. Foto: museu de les puntes d’Arenys de Mar.

El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.

Aprenent a fer puntes de coixí al Casal Artesà d’Hostafrancs.

La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]

1906. La puntaire catalana, presentada com la dona hàbil i forta. la realitat era que les treballadores solien ser pobres i molt sovint, nenes.

La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.

Inicis de l’ofici de puntaire. Foto: Montserrat Zaragozà Torner.

El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.

“El Globo” 26-01-1912

En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]

El disseny, la base del treball de les puntes. Foto: Montse Zaragozà Torner

El treball de les dones. De la llar a la fàbrica.

A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.

En 1858 Isaac Merritt Singer (EEUU) inventa la màquina de cosir domèstica, funcionava amb pedals i va suposar una revolució pels treballs de la llar. Foto: AGC, monestir de les Avellanes.

A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg tems amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]

Les blondes, els brodats, el ganxet… treballs que les nostres àvies ens van regalar com les millors joies del nostre preuat aixovar. Foto: AGC.

Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.

Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.

La puntaire d’Arenys de Mar que abans mirava el mar. Foto: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21

A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.

A les emprenedores, tan menystingudes.

A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.

——————————————————————————————-

[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.

[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.

[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Baio, qui alçà Sant Pere de Clarà

Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat

A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.

Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. (Serien el mateix Baio?)

Riu Tenes al seu pas per Riells del Fai. Foto: Ramon Solé

També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).

Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves pròpies lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar cap tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).

Liber Iudiciorum o libro de los juicios, lleis del s. VI.

Els reis francs donen també, a Frodoí i la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

És el que devia passar amb Sant Pere de Clarà.

Argentona, capella romànica de Sant Pere de Clarà. Foto: Ricard Batllo a Catalunya Medieval https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-pere-de-clara-argentona-maresme/

Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.

Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.

Via romana Sèrgia que, seguint la riera d’Argentona, comunica el Maresme amb l’interior passant pel Coll de Parpers. Font: viquipèdia.

De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X,  fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.

La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).

Castell de Burriac. Foto: Agents rurals de la Generalitat de Catalunya.

Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.

Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.

Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny,  poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.

“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”

El 1086 Adelaida, amb el seu fill Gaudald, el dota amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.

Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5

La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.

El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]

DigitalSant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. “El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc” (Argentona, El maresme). Image

En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi  tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]

Riera de Caldes, paral·lela al riu Tenes. Foto: Ramon Solé

Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?

El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]

Sant Vicenç de Vallromanes. Foto: Ramon Solé.

Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?

Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.

Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.

[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?

[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,

[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1

[4] Mundó, Ascari “Baio i la Catalunya Carolíngia” Terme, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 67-74, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/273585

[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.

[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.

[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, n. 48)

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV,n. XCII

La malaurada història de la masia de Cal Rei, al bell mig de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

Cal rei, entre els arbres a la Rambla Marina, quan encara a Bellvitge hi havia camps. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A la conferència de “Bellvitge 50” de 2015 “Quan Bellvitge eren camps”, el Sr. Josep Campamà Solanes de les masies de la Marina ens explicava:

La Marina era una zona agrícola molt fèrtil, per tant, era una zona molt productiva. Tant productiva que si el clima no ho impedia, en un mateix any es podien treure tres collites, gracies també a la xarxa de canalitzacions que, partint del “Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, construït al voltant del 1820, es distribuïen per tot el territori. Com a curiositat, els terrenys on ens trobem en aquests moments rebien l’aigua del reg de Les Llanes.

Cal Rei a la Rambla Marina del barri de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A La Marina se la coneixia com “la despensa de Barcelona”, doncs la major part de les verdures anaven a parar al Born. El meu pare hi anava amb el carro i algun diumenge em deixava acompanyar-lo. (…) Malauradament, això es va acabar perquè a Barcelona van prohibir circular els carros amb rodes de ferro, i el meu pare no estava disposat a assumir la despesa que podia suposar en aquella època adquirir un carro amb rodes pneumàtiques, pel que va haver de portar les collites al Born de Collblanc.

Ciutat de Bellvitge es va començar a projectar l’any 1953 i no va ser fins el 1959 que no es va aprovar el Pla definitiu. Al 1960 es comunicà als propietaris de terres que aquestes els serien expropiades. Molts el van impugnar: els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola, en Lluis Marcè (…), entre d’altres, però totes les impugnacions van ser desestimades i el Pla va seguir endavant. (…)

A mitjans de l’any 1964, van començar les obres. El meu pare va morir un any abans i per això jo me’n cuidava de les terres. Un dia, anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant…

1964. Primer bloc de pisos en mig dels camps. El pis setè té una imatge diferent perquè en principi aquesta era la mida inicial i es pensava també que aquest últim pis fos per espais comunitaris. Finalment els van alçar fins el 13è i no van haver-hi més serveis comunitaris que els de les pròpies veïnes i veins. Foto: J. Campamà.

Quan arribarem els primers habitants ens va assaltar la mateixa impressió que al Sr. Campamà. Els meus ulls de nena de sis anys no sabien conjugar la verticalitat d’aquell primer bloc de pisos al costat d’un altre a mig fer, que semblava tallat horitzontalment per la meitat.  La explicació d’aquell bloc i mig és que primer havien pensat fer-los d’una alçada de set pisos i en veure que el formigó aguantava van decidir fer-lo de tretze. Obligats llavors a posar ascensor van optar pel sistema més econòmic, el que ens deixa entre planta i planta condemnant a moltes veïnes i veïns a no poder sortir al carrer. L’ermita i els camps eren encara la part amable d’un barri on els habitants no disposàvem de serveis bàsics. És una història de la que ja hem parlat sovint.

1965. Els primers dos blocs de pisos junt a l’ermita de Bellvitge, en mig dels camps. Foto: AVV.

Aquí posarem la nostra mirada en les transformacions que els nous edificis van generar.

Mentre alçaven els blocs, els càrrecs de l’empresa constructora ICC-CIDESA[1], anaven a dinar a la masia de Cal Rei que persistia al mig del bari. Els obrers, en canvi, ho feien al barracó d’obra que es va fer prop de la planta on fabricaven els blocs de formigó i que, al poc temps serviria com a església i “guarderia”[2], al carrer Mare de Déu de Bellvitge 10-18, després anirien als bars que obrien als locals comercials que hi ha entre bloc i bloc.

1969. Rambla Marina, cal rei a la dreta. Foto AVV.

Algunes veïnes també oferien àpats a casa seva als treballadors de l’obra. Hi havia qui ho feia d’amagat del marit per treure’s uns diners propis, ens va explicar la veïna Antonia Conejo a la conferència de Bellvitge 50: “Les dones de Bellvitge.”[3] Els temps eren més difícils per a les dones, que havien d’estar sotmeses a un pare, un marit… sense poder fer gairebé res per elles mateixes.

Pagés als camps de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Els camps dels primers anys es van tornar fang després de les primeres inundacions de 1971, un problema que persistí uns quants anys.

1971. Bellvitge inundat.

Els antics canals de reg es convertiren en autèntiques clavegueres obertes en les que més d’un cotxe i més d’un nen havien caigut. Donat el baix nivell del barri respecte al mar, un aspecte que ja havien considerat alguns tècnics de l’ajuntament i alguns pagesos, no trobaven la manera de solucionar el problema del clavegueram. Per aixecar el nivell del sòl van portar runa de les noves edificacions que es feien a Barcelona. Bellvitge es convertí en un abocador.

Anys 80. Bellvitge, abocador de runes. Foto: AVV

Fins els anys 80 no es va solucionar el tema amb un gran col·lector que passa sota la Rambla Marina. Per aquest motiu aquest eix central del barri va ser la última zona en urbanitzar, a finals dels anys 90.

Col·lector de la Rambla Marina, a la dreta Cal Rei entre els arbres. Foto: AVV

Gràcies a persones com Mauricio Martínez, veí polifacètic del barri i amic de qui va tenir l’oportunitat de conèixer-lo disposem d’un arxiu fotogràfic de molt bona qualitat artística i tècnica sobre els anys 80-90.

Foto: Mauricio Martínez Espada.

La memòria d’antics veïns de quan “Bellvitge eren camps” ens du a tenir respecte i consideració envers qui, com el fill de Cal Rei, no va poder suportar la pèrdua de la casa i les terres i va decidir posar fi a la seva vida.

Els temps estaven canviant tant ahir com ara. Els que llavors érem infants van haver de descobrir el perquè de tants canvis. Els que ara som adults hem de mirar al passat per pensar en el por-venir.

Haurem de posar fre a tanta especulació que ha malmès tant i a tants.

Foto: Mauricio Martínez Espada. La senyal de prohibit el pas no va servir gaire. Ho lamentem.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-gener-2021

Als que no s’adapten i ens continuen cridant.

———————————————————————————————————————————————————————

[1]Empresa encarregada de fer els blocs de formigó amb els que es “muntaven” els pisos.

[2]S’utilitza aquest nom tal com es feia abans.

[3]Conferència de 9/9/2015 “Dones de Bellvitge”. Informació aportada per la veïna Antonia Conejo

Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.

Poema: BELLVITGE, MI BARRIO

Mi barrio nació

a la sombra del especulador.

Mi barrio es alto,

pero el voraz lo es más.

Mi barrio creció

junto a una ermita milenaria.

Si mil veces la arreglaron.

Mis vecinos la siguen cuidando.

A algunos les parece mi barrio

un cementerio. Alguien dijo:

“El cementerio que habitan los vivos”

Cajitas donde guardar obreros.

En mi barrio estamos muy vivos.

Demasiado, si oyes sus gritos.

Paseando por mi barrio

Alegre saludo el vecindario.

Mi barrio mira hacia el sur

Y es muy soleado.

Pero sobre barro lo alzaron

Y es húmedo y está mojado.

De muchos sitios vinimos

a vivir y a trabajar

y lo que encontramos fatal

lo supimos arreglar.

Los que somos del barrio,

en él nos quedamos.

Es que nos gusta éste barrio,

y en él está, lo que más amamos.

Mare de Déu de Bellvitge / Foto Ramon Solé

Autora del Poema: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Enero 2015

Vecina del barrio de Bellvitge

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca. Dues masies desaparegudes de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat

Cal Miquel del Ros. imatge del llibre :Una mirada a la Marina d’ahir (1980) de Francesc Marcé.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés.

Dels seus estudis de 2011 i 2014 sobre les masies de l’Hospitalet, l’arquitecta Marta Piera ens diu:

“Cal Miquel del Ros era una masia de tipus basilical organitzada en tres plantes. A la planta baixa hi havia l’entrada principal per accedir a tots els espais. Una gran sala obria l’espai que feia l’ús de menjador amb una gran taula, una banc i una llar de foc. Cap a l’esquerra s’accedia a una cuina que amb el temps s’havia dividit entre cuina i cosidor. A la dreta hi havia l’habitació dels mossos que ajudaven al treball del camp però que també hi vivien, i un passadís que donava accés a altres volums annexos com el paller i diferents estables. A aquests volums també s’hi podia accedir des de fora, que era l’entrada del animals i les collites. Una escala portava a la planta principal on es trobava una gran sala central que amb el temps es va convertir en el menjador de la família. Als costats les habitacions, la comuna, després el bany i l’habitació de les minyones. La planta sotacoberta es feia servir únicament com a traster i també hi havia un dipòsit d’aigua. La casa anava adaptant-se als temps i s’anava actualitzant segons les necessitats. Aquesta distribució és la que recorda la Maria Antònia Vinyals de la casa familiar, cap als anys 50 i inici dels 60”. A la masia hi havia un galliner, una bassa, un jardí, un hort, un safareig…

Cal Miquel del Ros. Del llibre: Cop d’ull als Motius de L’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé. Ateneu de Cultura Popular. Foto cedida per Elena Visuà.

Quan van fer aquest tram de la Ronda Litoral, entre 1980 i 1983, van expropiar-la, juntament amb la masia de Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Van desaparèixer, però ens resten les fotografies i els records[1].

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1980-anos-cal-xic-de-la-barca.png
Años 80. Cal Xic de la Barca

La barca per creuar el Llobregat entre “l’espai dellà l’aigua amb el de deçà l’aigua (els actuals Hospitalet i  Prat de Llobregat) està documentada des del segle XIII, sent propietat de Barcelona, tot i que els habitants de Banyols tenien la concessió.

Barca al Prat de Llobregat. Principis segle XX.

“Al 1234 aquesta part deltaica de Provençana ja disposa d’una barca de passatge al riu. És, després de l’hospital, el primer servei públic de la Comunitat”.[2]

És la barca dels Banyols, més tard anomenada del Prat, un servei col·lectiu que permetia als habitants de les maresmes accedir a un altre servei de la comunitat, el d’una ermita, la de Bellvitge, just al costat de la barca de passatge al riu.

Años 80. Cal Miquel del Ros. La Marina inundada.

Del 1343 tenim l’establiment de les ben curioses tarifes de la barca de passatge imposades per part dels consellers de Barcelona:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[3]

Matilde Marcé i Piera explica que, segons la tradició oral:

“Fa moltíssims anys, no hi havia cap pont per passar d’una riba a l’altra del riu. Es feia servir una barca per a transportar persones bèsties i carruatges. A tocar de la masia, hi havia un canal que duia fins al riu i on es resguardava la barca quan el Llobregat sortia de mare”[4].

Pont sobre el riu Llobregat. Principis segle XX.

L’últim barquer conegut com a “Xic de la Barca”, es deia Francesc Pau Bruguera, va ser arrendatari de la barca que creuava el Llobregat entre 1862 i 1873, quan es va construir el primer pont per creuar el Llobregat en aquesta zona.[5]

El 1934 es va rodar un curt amateur mut i surrealista: Memmortigo? (“Em suïcido?”, amb un final feliç gràcies a una dona), en algunes escenes es divisa la desapareguda masia de Xic de la Barca.[6]

1934 Fotograma del film Memmortigo? de la Filmoteca de Catalunya. Al fons: Cal Xic de la Barca.

Elisa Tubau, filla de l’últim pagès que va viure a Cal “Xic de la barca”, en Josep Tubau, va passar la seva primera infantesa jugant en aquests terrenys a prop de l’ermita. Ens explicà que antigament els xics dels masos propers venien a nedar al rec i a jugar amb les barques que havien per travessar el riu.

Recorda que el seu pare la duia amb bici a una escola del Prat. Quan els van expropiar, els van donar un pis a l’Avinguda Europa, llavors va continuar la seva escolaritat a l’escola P. Enric d’Ossó de Bellvitge, on vam coincidir amb un curs de diferència. Actualment, els seus pares viuen al Prat on continuen conreant uns terrenys[7].

1968. Benzinera que hi havia a la entrada al barri per la Ermita, des de la Gran Via.

Va ser dissenyada pel mateix arquitecte de l’escola P. Enric d’Ossó: Joan Salichs

La seva àvia, Josefa Solanes, va ser propietària de la benzinera que hi havia a l’entrar a Bellvitge. El seu avi era Agustí Tubau, pare d’en Josep i d’en “Sisquet” i germà d’Antón Tubau, conegut com “el Tonet de Bellvitge”. El Tonet i la seva mare, Pepeta, van amagar la imatge petita de Nostra Senyora de Bellvitge entre uns feixos de llenya durant la Guerra Civil, així la van preservar.[8]

1940. Ermitans de Bellvitge. El nen del mig es el “Tonet” de Bellvitge. Del Llibre de A. Valcárcel: Ermita de Bellvitge.

En 1975 es van fer unes instal·lacions esportives (tres camps de futbol), que només van durar dos anys[9].

1975. Instal·lacions esportives efímeres. Per quin motiu?

El PSUC va demanar comptes a l’ajuntament sobre les despeses que aquesta i altres actuacions irregulars van generar. [10] Si estava previst que per aquesta zona passaria el cinturó del litoral… perquè es van fer?, ens preguntem encara. Potser situacions actuals venen de molt lluny.

2009. La Marina de l’:Hospitalet segueix donant fruits, mentre s’abandonen les masies.

Cal Miquel del Ros i Cal Xic de la Barca, sols ens queda el seu record.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-1-2021

Als treballadors de la Marina. Als que denuncien els abusos contra la població.

——————————————————————————————————————————————————-

[1] AVV Bellvitge, https://avbellvitge.wordpress.com/tag/cal-xic-de-la-barca/

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana vol. I, p. 82 i 112

[3] Codina, J., oc., p. 170

[4] Bagán Lluis. L’Hospitalet de Llobregat imatges retrospectives d’una ciutat:  https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/05/01/cal-xic-de-la-barca-i-la-barca/

[5] Sobre aquest pont i el següent o “Pont de les voltes”: http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-voltes.html

[6] Filmoteca de Catalunya: Memmortigo?: https://www.youtube.com/watch?v=uviZZTRup_U

[7] Conversa entre Elisa Tubau i Mª Àngels García-Carpintero a 2016, amb motiu del retrobament de la primera promoció de l’escola teresiana P. Enric d’Ossó relatada al llibre d’Amatxus. CEL’H, 2018

[8] Valcárcel A. (2011) Ermita de Bellvitge ayer y hoy del s. XI al XXI, p. 136

[9] Bellvitge José: http://bellvitgejose.blogspot.com.es/2009/04/39-sucedio-en-bellvitge-en-1975.html [10] La Vanguardia de 31 de maig de 1978, pàg. 33, http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1997/03/04/pagina-33/33733850/pdf.html?search=Cal%20Xic%20de%20la%20Barca

La fuente del paseo de los pinos de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

2015 Font del Passeig. Foto: AGC

Los vecinos de Bellvitge se han caracterizado no sólo por las reivindicaciones sino también por la acción directa, como la de habilitar pasos para cruzar las vías del tren entre Bellvitge y Gornal, limpiar las calles cuando el Ayuntamiento no lo hacía suficientemente o plantar árboles donde sólo había barro.

1973 Paso que hicieron los vecinos para cruzar la vía del tren en la Avenida América. Foto: AVV

La mayoría de entidades vecinales de Bellvitge se iniciaron en las parroquias, ya que, durante el franquismo, era el único sitio permitido de reunión. Finalizando la dictadura, se fueron legalizando los partidos políticos de izquierdas y los nacionalistas, así como las organizaciones obreras y las entidades vecinales, dando paso a las AAVV. A mitad de los años 70, cuando se lucha por paralizar la construcción de más bloques de pisos y locales comerciales, por la urbanización del barrio y la instalación de servicios básicos llegan a haber cuatro asociaciones de vecinos.

1976. Vecinos plantando árboles en los espacios destinados a zonas verdes donde entonces sólo había barro. Foto: Miguel Segovia.

Desde la parroquia de San Juan Evangelista se impulsa el compromiso social apartidista, esto provoca que un grupo de gente más politizada en torno al PSUC intente constituirse en una AV propia: “Bellvitge Norte” y que otro grupo de gente apartidista entre en la ya legalizada AV “La Marina” y vaya funcionando de una manera más asamblearia gestando unmovimiento vecinal asambleariodenominado “Asamblea del porrón” ya que discutían los problemas, en el paseo que va de la Calle Francia al Instituto Bellvitge o “Paseo de los Pinos”, alrededor de porrón, invitando a los vecinos a participar. Esta asamblea pasó a denominarse “Asamblea de la Torre” y constituyó el “Grupo Autónomo de Bellvitge” que entre los años 1974 y 1976 dio un fuerte impulso a las luchas en el barrio desde la autogestión.

“Asamblea del porrón” Foto: AAVV.

Durante estos años, con la participación de las cuatro AAVV, se crea una comisión para revisar y proponer el propio Plan Parcial del barrio. La concienciación sobre las carencias del barrio y la importancia de la lucha estaba ampliamente asumida cuando la ICC inicia la construcción de una torre en el Paseo de los Pinos. Se crea un frente común con la consigna de “No más bloques” que consistía en derribo de las vallas y de las obras, inutilización de la maquinaria, manifestaciones y enfrentamientos con las cargas policiales.

1976. Hormigonera que los vecinos tiraban al suelo cuando volvían de trabajar. Durante el día eran las mujeres las que protestaban. Se dejó de trabajar el día en que una mujer subió con su hijo en brazos encima de la hormigonera. Foto AAVV.

Se consiguió frenar la edificación de esta torre, aceptando la construcción de un último, aunque algunos, organizados en torno a las AAVV de la Marina, San Roque y Campoamor, se opusieron vivamente a la construcción de este último bloque, pero ya no contaban con la mayoría que se opuso a la torre y se prosiguió con la revisión y propuestas del nuevo Plan Parcial que fue aprobado por la Corporación Metropolitana en mayo del 1977.

En 1979 se celebraron las primeras elecciones municipales y la vida asociativa del barrio cambió, organizándose en diversas entidades y colectivos como las AMPAS de las escuelas, los esplais y grupos de jóvenes, el grupo ecologista, los amigos de la música, las escuelas de adultos, las fiestas del barrio…

Paseo de los pinos. Denominado así porque los plantaron los propios vecinos tras impedir la construcción de más bloques de cemento en el barrio. Foto: AGC, 2015.

Pero antes un grupo de vecinos dejó constancia de su hacer auto-gestionado poniendo manos a la obra de nuevo y alzando una fuente en aquel sitio donde se realizaban las asambleas del porrón.

1979. Inauguración de la fuente que construyeron los vecinos de Bellvitge. Foto: autoria desconocida.

Así lo explicaron algunos vecinos.

“La fuente fue construida por los propios vecinos. Las piedras de la pica las trajimos del rio Besos a indicación de uno de los vecinos que la construyeron”.

Pica con piedras del Besós. 2021.

“Los primeros bancos se recuperaron de la chatarra, se trasladaron y se repararon con medios propios”.

Placa commemorativa. 2021.

“Así se inauguró la fuente en 1979, el Alcalde Ignacio Pujana la quería inaugurar y por el camino le dijimos que ya lo habíamos hecho con vino, que volviera cuando nos conectaran el agua. El vino nos lo donaron las casetas de la fiesta mayor”.

La fuente y una parte del paseo entre los jardines infantiles i la llar d’infants “El passeig”. Fotos 2021: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 17-1-2021

A los vecinos y las vecinas que pusieron su esfuerzo al servicio del barrio.

Les Deodates de Santa Maria de Sales

Ermita de Santa Maria de Sales, Viladecans al Pla de les Deodates. Foto: AGC.

L’ermita de la Mare de Déu de Sales de Viladecans s’aixeca, a l’Alta Edat Mitjana, aprofitant els murs d’una vil·la romana del segle I aC, on es deuria conrear la vinya.[1]

El lloc de Sales es esmentat per primer cop l’any 986 quan el Comte Borrell permuta amb Sant Cugat unes terres que hi eren sota el domini del Castell d’Eramprunyà al lloc de “Sales” que limitava amb terres de Aludia, dona, a l’est, amb terres dels permutadors i amb una via al sud. Sembla que el monestir i el Comte agrupen millor els seus terrenys amb aquesta permuta.

L’alou de “Gaiano” o de Sales es menciona a les confirmacions papals dels béns del monestir del Vallés al 1002, al 1007 i al 1023, sent anomenat en aquest últim cas com a “Gevano” o Sales. Aquests dos topònims remeten a dos orígens: el romà “Gaiano” i el germànic: Sales.

Al 1002 Aeci i Vivà, almoiners de Recosind, vassall del Comte i senyor d’Almafar, donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres en aquest lloc, l’actual Sant Climent de Llobregat. Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane fan donació als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix.[2]

En 1011 el Comte Ramon Borrell confirma els béns que els seus pares Borrell i Letgarda van donar a Sant Cugat a Castell de Félix. Entre d’altres, hi ha un alou a Canis Vallis (Viladecans) de Sant Climent (cal tenir en comte que Viladecans no tenia parròquia pròpia, només la capella de Sant Joan, la de Sant Llorenç de Canals i la de Sales[3]). Els béns comtals confronten amb el Castell d’Eramprunyà al nord, amb l’hort comtal de Sales a l’est, amb “lo pregon dels Gorgs i de la mar”, al sud i amb el Garraf a l’oest[4].

Delta del Llobregat. Llacuna de les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

En 1060 Gerbert, fill d’Aeci i Transgòncia, uns altres potents de la zona, amb la seva dona Ermesenda, donen a Sant Cugat l’alou que va ser dels seus pares excepte la heretat que Gerbert tenia a Sales pel seu germà Bardina, el que vol dir que la propietat era apreciada.[5]

Amb tots aquests noms ja tenim la confluència de altres cultures que co-habitarem el lloc: l’Islam (Almafar), els gots(Recosind o Ermessenda) y d’algunes més llunyanes i d’empremta menys coneguda com la grega (Aeci).

L’ermita de Santa Maria de Sales, com a tal, és documentada l’any 1143, quan es juren les disposicions testamentàries que va fer en 1141 el vicari del castell d’Eramprunyà, Guillem de Santa Oliva, marit d’Estefanía. Poc després, l’any 1147, la capella es cedida a la canònica de la catedral de Barcelona pel llavors propietari, Bernat de Bleda, canonge. El 1175, després d’un plet amb els seus descendents, la propietat passa a l’Hospital de la Seu.

Restes de pintures gòtiques a restaurar. Foto: Ajuntament de Gavà

Montserrat Pagés ens diu de les pintures de la capella, del s. XII: “És molt més versemblant pensar que la capella, particular en origen, va ser ornamentada quan el seu propietari en tenia cura directa, que no pas quan va passar a engrossir els béns d’una institució que comptava amb moltíssimes esglésies i capelles i de les que s’ocuparia bàsicament en rebre les rendes”.[6] L’església es va fent amb tot el que pot acabant, al seu pas, amb la vida pública i autònoma de les dones. És el que va passar a mitjans del segle XI amb la reforma del Cluny, però a finals del segle XIII tornem a trobar dones que actuen per sí mateixes i fan ús dels seus bens amb el seu nom propi lligades a ermites i/o hospitals, dones laiques no sotmeses a una regla institucional com les beguines d’Europa que aquí es van anomenar, despectivament, beates.

Mare de Déu de Sales. Una de les marededéus amb la bola del món.

Per un document de1305  tenim constància que hi havia una comunitat d’unes tres o quatre deodates a Sales, al 1275. En 1284 un matrimoni pagès de Sant Climent ven a Guilleuma deodata, representant de la comunitat, el seu alou franc que inclou terra de conreu, vinyes i oliveres, quedant-se en règim d’usdefruit, que afrontava amb un alou de la comunitat, el que ens mostra que les deodates tenien i administraven propietats.

El document de 1305 ens diu que Guillem de Cànoves, rector de Sant Climent i tresorer episcopal, endemés de nebot del bisbe Ponç de Gualba, posa un plet contra les deodates pels drets que havia concedit l’anterior rector, Arnau de Closes a la llavors majorala Ròmia Mira. El tribunal decretà que les deodates no podien donar, vendre, permutar o establir en emfiteusi sense el consentiment exprés del prevere de Sant Climent i que aquest ha d’informar al bisbat si les Deodates fan mala administració dels béns de la capella.

Conreus a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

Les tensions continuen. En 1314 Guilleuma Mira posa els béns de la capella de Sales sota el rector. Així sabem que disposaven de terres i de censos sobre terres, vinyes i camps i també sobre un obrador i les cases d’un argenter a Barcelona, probablement béns propis que haurien aportat elles. En 1315 Ponç de Gualba, un autèntic flagell per a les Deodates o Deodonades de Catalunya, posa la comunitat sota la seva autoritat encomanant-li a la majoral de l’ermita, Geralde de Queralt, que visquessin amb els vots de castedat i d’obediència.

En 1327 en una sentència arbitral sobre els termes i afrontacions del Castell d’Eramprunyà es cita el “rec de Sales” com a límit amb Viladecans, el que ens mostra que devia ser un lloc preuat, apte pel conreu.

Probablement les deodates aprofitarien aquests camps per disposar d’herbes remeieres amb les que atendre als peregrins i als malalts. No és gens estrany que la capella es trobi prop d’un cementeri. Aquestes dones que seguien l’evangeli de Sant Joan, amb arrels de la cultura grega, ajudarien a marcar el pas per la vida dels seus pròxims a alleugerir les condicions penoses de la existència com podia ser les malalties infeccioses.

La capella de Santa Maria de Sales al costat del cementiri. Foto: AGC

Malauradament, les continues tensions amb el nebot que vol fer-se càrrec dels béns que administren les deodates fan que el bisbe acabi expulsant-les entre el 1333 i el 1334[7].

Altres deodates van ser: Ròmia Pastaler, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres i Sibil·la de Sala.

A partir de 1341 ja només trobarem ermitans. Oficis de dones que ja només estaran en mans d’homes i de dones a ells sotmeses.

Porta amb inscripció de 1694. Foto: AGC

A les Deodates que, ben segur, tenien cura de la vida dels habitants propers.

Als i a les que van recollint la història de les dones espoliades i oblidades.

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 7 de gener de 2021

————————————————————————————————————————————————————

[1] Solías, Josep Mª (1983). Excavacions a l’ermita de Nostra Senyora de Sales. Generalitat de Catalunya.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. CCCXVI i CCCXVII

[3] Comas Via, Mireia (2016) “Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana”. Comunicacio1-Viladecans-IX-Trobada-Eramprunya-2016-3-1.pdf

[4] Ibídem, n. CCCLXVIII

[5] Ibídem, n. DX

[6] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 299.

[7] Sanahuja, Dolors, 1992 “Les Deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones”: https://core.ac.uk/download/pdf/39122117.pdf