Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca de Sentmenat

La Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca esta en el Passeig d’Anselm Clavé, 46 de Sentmenat.

Maria Àngels Monte – 1997 / Generalitat de Catalunya

Us passo dades destacades de la seva historia:

  • És una entitat coral fundada el 1895 a Sentmenat.
  • El 1995 va rebre la creu de Sant Jordi.
  • L’any 2015 va guanyar el Premi Ateneus de votació popular, per les tasques que darrerament hi venia fent setmanalment un grup de voluntaris per tal de reconstruir l’edifici de l’entitat,
  • Des del 2017 és membre de la Federació d’Ateneus de Catalunya FAC, de la qual des de maig de 2019 n’és president Pep Morella, secretari de la Societat Coral Obrera la Glòria Sentmenatenca.
  • Té uns 750 socis hi ha constituïdes 11 seccions.

Du a terme una tasca social i cultural a partir dels ideals del músic Josep Anselm Clavé amb l’objectiu de divulgar i potenciar l’associacionisme a través del cant coral,

i de qualsevol altra activitat representativa de la cultura popular catalana.

Josep Permanyer – 2016 / Generalitat de Catalunya

El seu local fou confiscat per les autoritats franquistes un cop acabada la guerra civil espanyola i no fou tornat fins després de les gestions dutes a terme pel diputat Carlos Navarro i Gómez.

Josep Permanyer – 2016 / Generalitat de Catalunya

Disposa de Bar – Restaurant obert al públic.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es j-p._01.jpg
Josep Permanyer – 2016 / Generalitat de Catalunya

L’edifici va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local per l’Ajuntament de Sentmenat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santuari de Sant Ferriol de Sant Ferriol

Sant Ferriol és un santuari situat a 366 metres sobre el nivell del mar, a pocs quilòmetres de la vila comtal de Besalú, dins el terme de Sant Ferriol.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Història

  • L’església és molt gran per tal de donar cabuda als nombrosos pelegrins que s’acollien al santuari, ja que, segons la tradició, era gran el poder que tenia Sant Ferriol per curar les trencadures.
  • No és d’estranyar, com s’explica a nombrosos textos, que les parets estiguessin cobertes d’ex vots, fets de cera i de diferents formes.
  • També hi havia hagut un reliquiari gòtic de coure daurat, que contenia les relíquies de Sant Ferriol i d’altres sants.
  • Havia estat adquirit pel santuari, el 4 de setembre de 1603, per 25 lliures i 12 sous. Actualment no se sap on és.
J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Fins fa pocs anys, l’abandó d’aquest conjunt era total; actualment, un grup de treball de Besalú està fent tasques de restauració per tal de recuperar de nou el santuari.

Es creu que el primer temple va ser bastit en el decurs del segle XII, malgrat que l’actual edifici correspon al XVIII. És d’estil gòtic i ha sofert moltes modificacions en períodes subsegüents; segons una inscripció en un dels arcs, fou restaurat l’any 1835.

El primer tram del porxo està cobert per una volta d’aresta senzilla amb clau de volta central datada (1599) i ornamentada amb fullatges estilitzats. El segon tram presenta cinc claus de volta. La clau central representa un escut d’armes molt erosionat, que es repeteix en altres punts del porxo. Un altre clau, envoltada d’una soga a la part exterior i una sanefa de punts, representa un cap d’àngel. Una tercera clau representa un escut d’armes molt erosionat i més senzill que el de la clau central.

Finalment hi ha dos escuts més, sense decoració central i encerclats per una estrella de vuit puntes.

La porta està situada a migdia i protegida per un porxo de construcció coetània. Bastida amb grans carreus molt ben tallats, destacant l’amplia llinda amb un escut central en forma de flor, on hi havia hagut una data gravada que avui no es veu. Tot el conjunt està protegit per un ampli guardapols acabat amb dos motius ornamentals geomètrics. En un dels carreus es pot llegir: BELLSOLA.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’Hostatgeria del santuari de Sant Ferriol és una masia inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.Fou antigament l’hostalatge o casa de pelegrins.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Entre les llindes destacades hi ha un escut realitzat a la dovella central de la porta principal, amb la figura d’una persona i fulles. També hi ha una finestra a la planta baixa amb la inscripció “M+A / IHS / 1593”. Finalment, trobem un balcó del primer pis amb la inscripció “CASSA IC –AECA–ME / DIS M COSTA DOMER DE SANT FERRIOl”.

El Santuari de Sant Ferriol és una obra del municipi de Sant Ferriol (Garrotxa) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Masia de Can Campanyà de Castellbisbal

La masia de can Campanyà es situada en el carrer Indústria, 68 • Pol. Ind. Comte de Sert de Castellbisbal.

Can Campanyà, és una masia del segle XVI.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya
Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia estructurada amb planta baixa, pis i coberta a dues aigües.

Els elements més interessants són la porta d’entrada -arc de mig punt adovellat- i la finestra, que la corona, decorada amb elements de tema heràldic.

Hi ha, adossades, diferents edificacions al costat que formen part de l’actual Restaurant.

Us passo informació de la Web de can Campanyà sobre la seva Historia en aquests últims 50 anys :

Can Campanyà és una masia de Castellbisbal protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades:Viquipèdia i can Campanyà

Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont Vell de Castellar del Vallès

El pont Vell, està situat sobre el riu Ripoll just a la sortida del nucli urbà per la carretera que uneix Castellar amb Terrassa.

Aquest pont , també es conegut per el pont de Can Pèlacs, el va fer construir el general Manso en el any 1808, durant la guerra del Francès,

La seva vida útil s’acaba l’any 1893, quan el municipi construeix el pont Nou, juntament amb la carretera C-1415a.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210719_123806.jpg
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210719_123813.jpg

El pont Vell es restaura l’any 2002, just 40 anys després que les riuades de 1962 el malmetessin.

Podem observar en els laterals algunes parcel·les d’horts,

i la canal per on entrava l’aigua a la fabrica Tolra.

Sota el pont hi han els diversos salts i gorgs de gran bellesa.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Coves i Balmes de Canalda d’Odèn

Coves i Balmes de Canalda es un conjunt que es troba al peu del terç occidental de la Roca de Canalda, es una llarga paret de conglomerat que s’aixeca al sud del Puig Sobirà, a la serra del Port del Comte.

Des de la carretera L-401 (de Pont d’Espia a Coll de Jou), al punt quilomètric 36 (42° 07′ 34″ N, 1° 29′ 57″ E),

una pista hi puja en poca estona.

Roca de Canalda es una impressionant muralla  que fa quasi dos quilòmetres de llarg i en algun punt supera els 200 m d’alt.

A la seva paret hi conviuen les vies d’escalada amb els nius d’ocells.

La més representativa es La Cova o Balma de la Rita, també de mes antic es coneixia com a Balma de cal Cavallol , cal Llop, desprès com cova de la Fada .

Aquest racó es coneix actualment amb el nom de la darrera estadant La Rita, que hi va viure fins els anys vuitanta del segle passat.

Sota l’àmplia balma hi ha la casa adossada a la roca, corrals, una font i una era on es podia batre sota aixopluc.

Es un habitatge que disposa d’una façana al davant construïda de pedres irregulars.

Joana Xandri i Solé – 1982 / Generalitat de Catalunya
Joana Xandri i Solé – 1982 / Generalitat de Catalunya

Petita porta d’entrada amb una llinda de fusta, al damunt un balcó amb baranes i llinda de fusta, i dos petites finestres.

La teulada és de lloses.

Aquesta porta dóna pas a l’interior de la cova, aquest amb planta baixa, on hi ha una cuina de fogons.

La Cova emplaçada al vessant de la Serra del Port del Comte que estigué habitada des de temps prehistòrics.

Tanmateix, no fou emprada com a casa fins al segle XVIII, en què s’hi feren totes les construccions.

Prop d’aquesta cova hi ha unes altres coves denominades “dels moros”;  Espluga Melera,  són tres petites coves sense cap edificació, utilitzades per guardar els ramats;

L’Espluga de Ca l’Andreu, edifici es conserven algunes parets i la porta.

Ca la Rita és un habitatge troglodita d’Odèn (Solsonès) inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Ajuntament d’Odèn i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Mare de Déu de Palau de Sant Llorenç de la Muga

L’església de la Mare de Déu de Palau  està situada en el veïnat de Palau de Sant Llorenç de la Muga.

Us passo la seva historia:

  • El rei Carles II el Calb, l’any 878, al-ludeix al lloc anomenat ipsum Palatium, possessió del monestir de Sant Pere d’Albanyà, i en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Albanyà,
  • L’any 957, es torna a anomenar.
  • El 972 es comença a citar com a lloc de Sant Llorenç de la Muga.
  • La capella sancte Marie de Palacio figura en les relacions per recaptar la dècima dels anys 1279 i 1280.
  • A finals del segle XIV és una de les capelles no parroquials que tenien un sacerdot encarregat, que havia d’accedir als sínodes diocesans.
  • En aquesta església s’hi feia una festa el dia 8 de setembre i s’hi beneïa el terme el dilluns de Pasqua.

L’església de Palau és d’una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta amb volta apuntada seguida, l’arc triomfal també és apuntat, mentre que la coberta del presbiteri és ametllada.

La façana principal s’obre en el mur meridional i presenta un portal amb dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà.

La porta està aixoplugada per un guardapols de motllura en quart de cercle. La façana occidental té una finestra de doble esqueixada i punt rodó, a sobre de la qual s’alça el campanar, que és de cadireta amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle.

Una altra finestra s’obre a la façana de ponent i al mur sud hi ha dues grans finestres i una de petita. Sobre la façana de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya, amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle. En tot l’edifici l’aparell és de carreus ben escairats formant filades ben rectes.

La Mare de Déu de Palau és una església romànica del veïnat de Palau del municipi de Sant Llorenç de la Muga, protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Ermita de Sant Vicenç del Castell de Castellbisbal

L’Ermita de Sant Vicenç està situada en el Parc del Castell s/n, concretament en el Serrat de les Garses de Castellbisbal.

Us passo la seva historia :

  • Es creu que Castell Bisbal, anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim de “Benviure” assenyala un antic eremitisme en el lloc), no pertanyé als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle x, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal. […]
  • Els senyors útils e Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
  • Durant el segle XII es registraren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia.
  • El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat”.
  • Dalmau de Castellbisbal (que tenia el Castellbisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al Parlament de Casp, fou qui reconstruí el castell a finals del segle XV.
  • A la fi de la guerra contra Joan II, Castellbisbal passà a poder de Lluís de Requesens i de Soler.
  • L’any 2020 un veí de Castellbisbal va fer una cançó inspirada en aquest monument, anomenada Ermita. En aquesta parla de les festes que fan els joves al parc.
Restes del Castell

Al lloc que ocupava el castell roman una petita capella, que té per patró titular a Sant Vicenç. Es tracta d’una ermita rectangular amb absis poligonal i una nau.

La coberta és a dues vessants i té un campanar d’espadanya. La porta està emmarcada per un arc rebaixat amb dovelles i brancals de pedra.

Sobre ella s’ha escrit: “Les ruïnes del Castell Bisbal, fragments de la capella de Sant Vicenç, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna.

El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran.

Aquesta nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal, damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat”.

Jordi Contijoch Boada, any 1997 / Generalitat de Catalunya

Sant Vicenç del Castell  o Ermita de Sant Vicenç és una església del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Masia de Ca n’Estaper de Castellbisbal

Fotografia: Viquipèdia

La masia de Ca n’Estaper està en el Polígon industrial Ca n’Estapé de Castellbisbal.

Es tracta d’una gran masia del segle XVII, és de planta rectangular en ruïnes coberta a dues aigües formada per planta baixa i primer pis.

La façana principal està orientada a ponen. La porta principal d’accés està situada al centre presidida per una llinda monolítica i dos brancals també monolítics.

A banda i banda s’obren dues finestres rectangulars similars a la porta i al primer pis tres obertures semblants.

Ca n’Estaper és una masia de Castellbisbal protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Santiga està en la Plaça de Santiga, 6 de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Santiga té uns orígens molt antics. Cal tenir en compte que des de l’any 983 hi ha referències directes de l’església de Santa Maria d’Antiga.
  • El primer document que ens testimonia l’existència de la «domus de Santiga» és del 1121, quan Arnau Geribert d’Antiga va cedir, en fer testament, a la seva esposa Guilla, la fortalesa anomenada Antiga amb tots els alous i béns que hi havia dins del seu terme. Arnau Geribert era, doncs, el senyor de la quadra d’Antiga i un personatge important en el seu temps.
  • Entre les signatures d’una donació que feu el comte Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1098 hi apareix un tal Arnau Geribert d’Antiga que és molt possible que correspongui a l’esmentat senyor d’Antiga. La relació d’Arnau Geribert amb el cenobi de Sant Cugat era estreta.
  • En una cessió de terres que Arnau Geribert i la seva dona li van fer l’ any 1121, es reconeix que tenien una sèrie de feus a Cerdanyola, Mollet i Parets en nom de l’esmentat monestir vallesà.
  • En els fogatges del segle XIV s’al•ludeix a la quadra de Santiga la qual,
  • L’any 1389, el rei Joan I erigí en castell termenat i Joan Ça Font va ser el primer senyor feudal del castell per gràcia del rei.
  • Al llarg del temps aquest castell va passar per diverses mans com els Salbà, els Vallgornera, els Vallseca o els Sentmenat. La quadra de Santiga no va ser agregada a Santa Perpètua fins al segle XIX.
  • Actualment el casal anomenat «el castell» recorda l’emplaçament d’aquesta fortificació.

En aquest lloc s’havia aixecat l’antic castell de Santiga.

Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d’alçada,

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

coberta a quatre vessants, de teula àrab i envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés.

Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

La façana principal té una composició simètrica amb el portal adovellat d’accés a planta baixa, finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes.

Els finestrals de la planta noble conserven la llinda i els brancals de pedra.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Un altre portal adovellat, amb l’escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat, dona accés al pati des de l’exterior.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Al voltant de la masia s’aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí.

Castell de Santiga és un castell del poble de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda, declarat bé cultural d’interès nacional.

En l’actualitat és un Restaurant

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé