L’Ermita de la Salut és una església ubicada a la serra de Collserola, vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol.
Us passo la seva historia:
La seva existència, com a parròquia, està documentada des finals del segle XI (1060), dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida.
Però el 1315 es va traslladar la parroquia.
La dedicació a la capella del castell del Papiol, quedant l’ermita dedicada a Sant Pere fins que el 1717 es canvià per la Mare de Déu de la Salut.
Galceran Despapiol (senyor del lloc i del castell) autoritzà el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell. Llavors l’antic edifici va romandre com a capella rural sota l’advocació de Sant Pere de Madrona.
Al s. XVIII fou dedicat a la Verge de la Salut com a santuari. Fou restaurada pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació.
També cada 12 d’octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec.
Consta d’un edifici d’una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta.
La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals.
D’aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta.
L’absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle XI, del mateix moment en què s’allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s’hi afegiren els contraforts.
La porta d’accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII,
i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis.
És romànica però se suposa que s’obre al mateix lloc que s’obria la porta original del temple preromànic.
Les parets de l’antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica.
Els pocs elements conservats d’època preromànica (a part de l’estructura de la planta) són dues finestres,
una de doble separada per una petita columna de capitell corinti
i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s’hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat.
L’Ermita de la Salut que està protegida com a bé cultural d’interès local.
La Escuela de la Lonja está situada inicialmente en el Palacio de la Lonja de Mar de ahí su nombre popular de Escuela de la Lonja, fue trasladada en 1967 a la calle Ciutat de Balaguer 17, de Barcelona, teniendo además otro centro en la calle Padre Manyanet 40, del barrio de San Andrés.
Paso su historia:
Fundada en 1775 por la Junta de Comercio de Barcelona con el nombre de Escuela gratuita de diseño, como un centro de formación de artes aplicadas, en principio con vistas a la modalidad de estampación para la industria textil de la seda y el algodón y su aplicación en las “indianas”, ampliando su docencia a las artes plásticas.
Se ha de precisar que la etapa entre los años 1768 y 1787 fue la de un gran auge de las fábricas de estampación de tejidos
… a la década de 1780 Barcelona poseía la concentración más grande de Europa en la actividad manufacturera de la estampación de indianas.
En el año 1817 fue inaugurada una nueva sección dedicada a la Arquitectura.
Las clases eran totalmente gratuitas, facilitando a los alumnos el material que necesitaban así como fueron las becas de pensiones donadas por la academia lo que permitieron a muchos de ellos el desplazamiento a Madrid y a otros centros europeos como Roma y París, donde principalmente se dedicaban a la copia de los grandes maestros, práctica muy usada en la época.
La enseñanza impartida fue evolucionando hacia las Bellas Artes y en 1778 pasó a llamarse Escuela de Nobles Artes, en 1790 se extendió con filiales en Olot, Palma de Mallorca, Tárrega, Gerona, Zaragoza y Jaca.
Se organizó una primera exposición en 1786 para dar a conocer los trabajos realizados por los alumnos que habían sido premiados, en la exposición celebrada el año siguiente se permitió, tras una solicitud, que presentaran sus obras personas ajenas a la escuela.5
En 1850 la escuela pasa a depender de la Academia Provincial de Bellas Artes con el nuevo nombre de Escuela Provincial de Bellas Artes.
Pablo Milá Fontanals, catedrático de la escuela Lonja desde el año 1851 y a instancias del Ateneo Catalán (más tarde Ateneo Barcelonés) propuso la realización de un plan de enseñanza artística de las artes industriales que, para mejorar la calidad del diseño, armonizase la belleza con la utilidad. Fue por entonces cuando se incorporaron las especialidades en artes industriales.
En 1884 se crea la nueva asignatura de Teoría e Historia de las Bellas Artes Industriales paralela a la existente de Teoría e Historia de las Bellas Artes.
Desde 1858 a 1885 se hizo cargo de la dirección de la Escuela Lonja Claudio Lorenzale que junto con las teorías de Pau Milà y las influencias que tenían ambos de Friedrich Overbeck, fueron decisivas para la introducción del idealismo purista y una inclinación hacia una aptitud más conservadora junto con métodos pedagógicos opuestos a los académicos.
En el curso 1888-89 las bolsas de estudios recayeron entre otros a Evaristo Roca en escenografía y mobiliario.
Y en 1895-96 a Joan Busquets i Jané, ambos evolucionaron más tarde hacia el modernismo.
La Escuela de Artes y Oficios de Barcelona (en catalán Escola d’Arts i Oficis de Barcelona), también conocida por Escuela de la Lonja, es una escuela de arte y diseño ubicada en Barcelona.
De su seno surgió la Real Academia Catalana de Bellas Artes de San Jorge. Fue nombrado como primer director el grabador valenciano Pedro Pascual Moles, orientándola hacia el academicismo propugnado por el pintor Anton Raphael Mengs.
La Capella de Sant Roc està situada a una banda del pont del riu, és una de les capelletes més conegudes de Balsareny.
Fou construïda per mossèn Roc Garcia després d’acabar les obres del Pont del Riu. És una construcció feta en pedra ben tallada, que a la part central alberga una petita fornícula amb la verge dels Dolors, Sant Joan Baptista i Sant Roc. Les figures han estat restituïdes moltes vegades, essent les actuals d’una factura molt recent.
La dècima que s’hi va esculpir, avui força deteriorada, deia: Virgen Dolorosa, el puente / por Vos, sin mal concluido, / guardad, pues el pueblo unido / lo pide devotamente. / Vos, Bautista penitente, / y vos, mi patrón San Roque, / haced que no se derroque, / ni esta capilla, si os place, / que el Rector Garcia os hace / para que el pueblo os invoque.
R. Serra i Jordi Sarri – 1993 / Generalitat de Catalunya
El conjunt de la capella és coronat per una cornisa de pedra i una coberta de morter coronada per una creu. Al seu costat hi ha una Font.
Altres Oratoris : Passat el pont hi havia hagut un altre pedró amb la imatge de la Puríssima, del qual avui no en queden rastres; i una ven conservada es la Capella de Sant Ambròs.
Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Balsareny
La casa de Cal Abadal és obra de començaments del segle XX (any 1909) construïda per la família del Mas d’Abadal com a residència urbana.
La masia és una de les més antigues del terme esmentada ja en la documentació de finals de l’edat mitjana.
La casa és situada al centre històric d’Avinyó, a llevant de l’església parroquial, i conserva en molt bon estat tot el conjunt dels jardins així com tots els mosaics que decoren cornises i balcons.
És una construcció pròpia de les tendències estilístiques de començament del segle XX: entre el modernisme, per la utilització de ceràmiques policromades, i l’historicisme medievalista, per les formes neoromàniques i amb reminiscències castelleres.
Es tracta d’un habitatge particular construït com a segona residència.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
És un ampli edifici de planta irregular que aprofita el gran desnivell del terreny per a modular diferents cossos, tots units i a l’entorn d’un ampli jardí central.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
Hi ha tres cossos principals disposats en línia; els dos dels extrems tenen teulada a dues vessants i el del mig té un terrat. En un dels extrem s’alça una torre rodona amb merlets.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya
Les parets estan arrebossades i pintades de blanc excepte les obertures que estan resseguides per una motllura pintada d’altre color.
Hi ha una profusió d’elements decoratius emprats: mosaics a les finestres portes i voladisses, arrebossat blanc que contrasta amb el color vermellós de les teules, rajoles i vitralls.
La Torre de Ca l’Abadal és un edifici d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.
L’antic Celler del Sindicat Agrícola està en el carrer Colom, 97 cantonada amb el carrer Estanislau Figueres, situat al barri de Can Palet de Terrassa.
Us passo la seva historia :
Estàtua de Sant Galderic, patró de la pagesia catalana, a la façana de l’antic celler
L’obra fou realitzada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi entre els anys 1919 i 1920.
El Sindicat Agrícola de Terrassa es va fundar el 1920, per part d’una colla de vinicultors terrassencs que volien bastir un celler cooperatiu on elaborar-hi conjuntament el seu vi en una època de forta demanda a la ciutat.
L’edifici podia emmagatzemar 8.000 e de vi. El celler va anar eixamplant l’activitat cap a altres sectors agrícoles: s’hi va crear un molí d’oli, un de pinsos i un de farines, un servei de subministrament d’adobs i pinsos, etc., i tres anys després de la seva fundació ja es va ampliar amb dotze cups nous.
El 1936 l’entitat va ingressar a la Unió de Rabassaires com a Sindicat Agrícola Cooperatiu de Rabassaires. Un cop acabada la guerra civil va adoptar el nom de Sindicato Agro Pecuario de la Hermandad de Labradores de Terrassa, simplificat més endavant en Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
Amb l’aparició dels supermercats i, més endavant, dels centres comercials, l’activitat vitivinícola de la cooperativa va entrar en crisi i va desaparèixer definitivament el 1978.
El 1995, amb una activitat agrícola residual i una nova denominació (Serveis Terrassencs Sant Isidre, SCCL), l’entitat continuava tenint la seu en una part de l’edifici, mentre que les instal•lacions del celler pròpiament dit ara allotgen un supermercat.
Josep J Sanchez – 1993 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’un conjunt d’edificis situat a la cantonada entre els carrers de Colom i d’Estanislau Figueres. El celler consta de naus ordenades en sentit paral·lel i perpendicular. Són de planta rectangular amb coberta a dos vessants, de teula.
El conjunt, que mostra moltes modificacions, especialment en la planta baixa, és d’una gran simplicitat decorativa. Cal destacar-ne les finestres d’arc apuntat i les cornises de dentellons.
L’antic Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa és un edifici de Terrassa inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Castell és situat al sud de la població de Sallent, al puig conegut com a Sant Sebastià,
on trobem les ruïnes de l’antic castell de Sallent
i l’església rodona reconstruïda de Sant Esteve.
Us passo la seva historia :
És un castell termenat documentat el 1023.
Del “kastrum quod dicunt Sallent” hi ha referència, el 1023, quan la comtessa Ermessendis, vídua del comte Ramon Borrell, l’empenyora a Bernat Sendred. Ella l’hauria rebut com a dot del marit. Bernat Sendfed era fill de Sendred de Gurb, i, de fet, el castell de Sallent i el seu terme restaren en poder de la família Gurb-Queralt fins al 1209.
Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” estava situat en el comtat de Manresà.
Coetàniament, compareix el llinatge dels Sallent, relacionat amb la castlania (diguem: una segona castlania, si considerem la dependència dels Gurb-Queralt als comtes de Barcelona, per aquest castell).
El 22 setembre de 1209 Berenguer III de Queralt i muller tornaren al rei, Pere el Catòlic, el castell de Sallent i l’estàtica de Sant Ponç, del mateix terme.
Per una permuta, el 1246 el rei Jaume el Conqueridor transmet aquest castell al bisbe de Vic, el qual també adquirí, el 1253, el dret que hi posseïa el castlà, Pere de Santa Coloma.
El domini episcopal durà ací fins a la desaparició dels dominis senyorials, el 1812. Es compten com a feudataris del castell els noms de Calders, Talamanca i Santa Coloma.
En 1358, “en lo castell de Sallent” hi havia 42 focs; evidentment, ja la notícia concerneix la vila, situada quelcom distant.
En la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, la vila és esmentada, però no pas el castell, com a lloc de recollida dels “pagesos e habitadors dels mascs” de l’entorn.
El castell de Sallent és una fortificació en ruïnes dalt d’un petit turó al sud de la població de Sallent.
Les restes conservades comprenen part dels murs de tancament del recinte sobirà, situades a la part alta del turó,
i de la muralla del recinte jussà juntament amb les bestorres de planta quadrada que funcionaven amb aquesta, de les quals se’n distingeixen quatre.
Aquestes restes corresponen a les remodelacions fetes el segle XIV.
D’estil romànic, poden apreciar-se encara notables restes de murs i mitges torres rodones.
Prop de les ruïnes del castell, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Sebastià, que és la rotonda romànica més gran de Catalunya.
L’església de sant Sebastià de Sallent és un singular edifici de grans dimensions de planta circular amb un absis i dues absidioles, totes semicirculars.
A l’interior, al costat esquerre de l’absidiola de tramuntana trobem un nínxol semicircular obert en el gruix del mur.
Els tres absis presenten decoració d’arcuacions sota el ràfec de la teulada i a la part central dels tambors s’obren finestres de doble esqueixada.
El castell de Sallent és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
L’Abellar de Baix de Cornet esta en la pista a la dreta al PK. 2’2 de la BV-4401 de Sallent.
l’Església de Santa Susanna de l’Abellar esta a 100 metres de L’Abellar de Baix de Cornet
Gran casa pairal construïda al segle XIV amb importants elements gòtics catalans.
Té una estructura de planta baixa amb dos pisos i teulada a dues aigües.
Conserva una porta dovellada amb la llinda datada el 1886 i un interessant portal d’accés al gran patí central amb la llinda de 1877, amb un mosaic central de Sant Antoni fet en rajola pintada.
Celler amb botes de congreny, pou i eixida amb arcs de mig punt encarada a sud.
Observacions:
Fou habilitada com a hospital de campanya durant les guerres carlines del segle XIX.
Per qüestions d’herència s’aixecà molt proper el mas de l’Abellar de Dalt.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Rectoria vella està en el carrer de Clos, 4 de Sallent.
Us passo la seva història:
A la façana consta la data de MDCCLXII, si bé l’existència d’una casa de residència del rector ja consta el 1355.
Recentment, en els anys 70 s’ha construït una rectoria nova davant de la vella i s’ha deixat com a seu de diversos moviments culturals infantils-juvenils de Sallent .
Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’un edifici de planta baixa, celler i dos pisos. Només el marc del portal és de pedra picada i el del celler, si bé més senzill. El mur de la façana està fet de pedra picada. El celler situat a l’esquerra de l’edifici s’hi accedeix per una porta situada a un angle de l’edifici, també s’hi entra des de l’interior.
Està cobert amb volta de pedra, mentre que la planta baixa ho és amb volta de totxo. La resta de l’edifici ho és amb embigat. El primer pis servia de residència i despatx parroquial, i el segon de residència dels altres sacerdots.
La Rectoria vella és un edifici del municipi de Sallent (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Santa Maria està en la plaça de Santa Maria de Sallent.
Us passo la seva història:
Hi ha referències anteriors a 1023 d’una antiga església romànica, sufragània de la de Sant Esteve del Castell.[
Consta com a parròquia autònoma des del segle XII amb el nom de Santa Maria.
El 1884 s’inicià en el mateix emplaçament la construcció d’un nou temple d’estil neogòtic, obra de l’arquitecte Josep Torres i Argullol, que es va inaugurar el 26 de maig de 1901.
El 1936, a l’inici de la Guerra Civil, els sallentins van enderrocar el temple fins als fonaments.
Les pedres van servir per començar les obres d’un hospital que no es va arribar a acabar.
De l’església només es va deixar dempeus el campanar amb el rellotge, per a usos civils.
Al maig de 1941 es van començar les obres de l’actual església parroquial, similar a l’anterior però amb una simplificació de línies i trets ornamentals.
És obra de Francesc Folguera, i es va inaugurar el 17 d’agost de 1946.
És una església d’una sola nau amb volta apuntada amb llunetes, reforçada amb arcs torals apuntats, i absis poligonal a ponent.
A més de la sagristia, a banda i banda de l’absis, hi ha una capella fonda al costat de migdia, construïda més tard, però ja prevista en els plànols originals. Els arcs torals corresponen a l’exterior a uns contraforts que serveixen per obrir capelles entremig. Un d’aquest espais més profund serveix de baptisteri.
El material exterior és de pedra tallada en els angles, contraforts i la base, i la resta de carreus són encoixinats sense polir.
El campanar, que pertany a l’anterior església neogòtica, té una alçada de 33 metres. L’església està il·luminada amb vitralls a la nau central i a la rosassa de la façana.
L’església de Santa Maria està catalogada a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 