Entre Santa Eulàlia de Provençana i la “de Mérida” (s. XIV – XV). El contrapunt de l’ermita de Bellvitge.

Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.

A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]

Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.

La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.

A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).

Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.

El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.

Provençana, segle XIII, recreació d’Antoni Novell i Bofarull al llibre de Jaume Codina: Els pagesos de Provençana

Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.

Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]

Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021

En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5] 

L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.

En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).

El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.

1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.

En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.

La barca de passatge del Prat que va existir fins el segle XX, servia a l’edat mitjana per transportar els ramats de Barcelona i proveir de carn a la ciutat, ja que allí no es podia pasturar. D’aquí els conflictes.

Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.

La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.

Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia

El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.

Cap de medusa que es va trobar durant unes obres a la rectoria de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020, museu arqueològic de Catalunya.

El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella ha anat despoblant-se, mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]

El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.

Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia també una funció social i que no havia separació entre civil i religiós.

Escut originari de l’Hospitalet.

Les reiterades absències del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.

El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]

L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu unaimatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.

Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021

Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]

En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.

Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020

El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021

Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.

——————————————————————————————————————-

[1] García-Carpintero, Àngels: “Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XIII” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138

[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.

[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2

[5] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 208.

[6] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 248, 262 i 281-284

[7] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 282 i 344

[8] Álvarez Jáuregui, Clara (2009) “Les ordinacions de 1475” Museu d’història de l’Hospitalet.

[9] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 402

[10] Valcárcel, A. (2011) L’ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 42 Transcripció dels rebuts de Jaume Huguet

[11] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 419

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s