Els grups de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall i de Castellar del Vallès es van unir per tercera vegada per construir de zero una barraca de vinya monumental a la sortida del poble cap a Gallifa, concretament esta entre el cementeri i la carretera a Gallifa.
Us passo mes informació sobre la seva construcció:
Text : Grups de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall i de Castellar del Vallès
Fotografies: Ramon Solé
La Casa de Pere Aldavert està en el carrer de Sant Joan, 28 de Matadepera.
Us passo la seva historia:
La composició de la façana segueix una distribució simètrica. La part inferior és més austera, la càrrega decorativa s’ha concentrat en el primer pis i la teulada. L’eix de simetria el marca la porta i el balcó. Les obertures inferiors presenten una llinda de pedra amb unes petites mènsules que representen elements de suport de les finestres i de la cornisa. Els dos pisos tradueixen la seva separació en la façana mitjançant rajols de ceràmica de dos colors col·locats de forma romboïdal.
El pis superior i la teulada concentren la decoració més exuberant amb motius florals que decoren els balcons, les llindes, etc. La teulada està coronada en els vèrtexs per pinacles d’inspiració gòtica. El frontis presenta una barreja d’estils de factura classicista i gòtica. La teulada és de dues vessants amb el carener paral·lel a la línia de façana el coronament és amb merlets.
La Casa de Pere Aldavert és un edifici del municipi de Matadepera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé
La fàbrica de Sant Benet és una antiga fàbrica tèxtil i colònia bàsica al peu del riu Llobregat,
al sud-est del municipi de Sant Fruitós de Bages, a tocar amb el terme de Navarcles, el nucli del qual té més a prop.
Situada en l’entorn del riu Llobregat a tocar del monestir de Sant Benet de Bages.
Us passo la seva historia:
La fàbrica de Sant Benet consta de dues naus quadrangulars, diverses construccions de serveis de manteniment i magatzem
i el canal que proporcionava l’energia hidràulica a través de la turbina per moure els telers.
Cal fer esment de l’emblemàtica xemeneia de maó vist.
També inclou un bloc de pisos per als treballadors, a manera de colònia de petites dimensions, tot i que, a causa de la proximitat del nucli de Navarcles,
no va arribar a esdevenir una colònia desenvolupada, més enllà dels serveis més bàsics proporcionats pels propietaris de la fàbrica.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé
L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.
El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]
Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.
Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.
Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.
Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.
Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.
La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.
Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.
Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.
Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021
Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.
———————————————————————————————————————————–
[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.
Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.
En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]
El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.
El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.
Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.
Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]
“ … A part d’amunt de la vila,
d’arbres i vinyes voltada,
coneguda pels del poble
amb el nom de la Casa-Alta
veig, grandiosa, senyorial,
i amb ses antigues muralles,
la Masia en que nasquí…
i on la mare em bressolava!
Amb els fills dels masovers
Com corríem i saltàvem
Per les vinyes i per l’era
I per tota l’encontrada!…”
Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.
L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.
Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.
Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.
Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.
L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.
El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.
També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.
El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.
Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.
Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.
A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.
———————————————————————————————————————————
[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.
[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p.1-3.
A la rotonda de l’Avinguda Mas Sot amb carretera de Sabadell, ha una barraca de vinya de pedra seca que pretén ser un homenatge al passat vinícola de Matadepera.
Per iniciativa de diferents persones i col·lectius la singular construcció es va inaugurar el dilluns 22 de gener de 2018, en el marc de les Festes de Sant Sebastià .
La iniciativa, organitzada per l’Ajuntament de Matadepera, va comptar amb la col·laboració del Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès.
Per a més informació us passo aquest enllaç :
https://www.lactual.cat/actualitat/monument-a-la-barraca-de-pedra-seca-a-matadepera_27857_102.html
Recull de dades : Ajuntament de Matadepera
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé
En Febrer de 2018 es va inaugurar El “pi dels llibres”, una iniciativa de la Regidoria de Cultura que va comptar amb la col·laboració de la Biblioteca Àngel Guimerà i la Germandat de Sant Sebastià .
El “Pi dels llibres” va néixer amb la idea de ser un espai públic dedicat a promoure la lectura i relacionar amb les Festes de Sant Sebastià, on el pi juga un paper central per tal de relligar el plaer de la lectura amb la natura, tot aprofitant, ni que sigui simbòlicament, el tronc del pi de Sant Sebastià.
Aquest element, està situat al carrer Pere Aldavert, just al costat de la plaça de l’Església,
Està servin per promoure la xarxa d’intercanvi de llibres al poble, altrament coneguda com a passa llibres o bookcrossing.
Recull de dades : Ajuntament de Matadepera.
Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé
L’Església de Santa Maria esta situada en la Plaça de l’Església d’Ullastrell.
Es tracta d’una església parroquial dedicada a Santa Maria, la data de realització és de l’any 1908. La seva fisonomia exterior descriu una estructura de planta rectangular dibuixant la silueta de basílica romana. La fàbrica dels seus murs, a la part posterior, és de pedra de riu tot reforçant les cantoneres amb maó vist (restes segurament de l’església primigènia). El mur lateral, que dóna al carrer, té el repartiment de l’espai en dos registres i cornisa motllurada. Hi predomina l’aparell de maó vist. Al primer registre hi ha finestres d’arcada rodona i amb vitralls. Al segon registre hi ha obertures cegues. La coberta és a dues aigües i de poca inclinació.
L’aspecte més reeixit de l’edifici és la composició i el dinamisme de la façana. Segons els model clàssics, hi ha dos registres, en sentit horitzontal, i remat amb frontó triangular, amb gran alternança de línies rectes i rodones. Al primer registre hi ha la porta d’entrada, rectangular, amb un tractament de motllures que l’emmarquen. A la línia de la façana hi ha aparell disposat en entrants i sortints. Al costat esquerre hi ha un òcul. Pel que fa al segon registre cal esmentar que està separat per una motllura en forma de ressalt i que continua amb la dinàmica del tractament del maó vist. Al bell mig hi ha una obertura semicircular. Al capdamunt s’observa un frontó triangular amb un òcul centrat.
El dinamisme general és de gran horitzontalitat, que queda una mica compensada quant al tester de la pròpia façana amb l’aixecament de la torre campanar.
La torre-campanar està aixecada a partir del tester de la façana principal seguint la tipologia de planta octogonal (de cares principals i les altres més petites com a cantoneres) a manera de pervivència de les estructures utilitzades per l’arquitectura religiosa popular catalana del segle XVIII. En aquest cas, els murs són de factura de maó, ja dins del gust dels materials utilitzats pel Modernisme. A les respectives cares, tant a les petites com les grans, hi ha un tractament de motllures de maons arrodonits que emmarquen la galeria oberta del registre inferior, on van col·locades les campanes, com la superior, separats entre si per una motllura de separació en ressalt. Al registre superior, i a les cares més grans, hi ha les esferes del rellotge (xifres romanes sobre fons blanc) i dessota la data de realització feta amb mosaic. El coronament es caracteritza per presentar una cúpula recoberta de trencadís ceràmic de color blanc. Tot el remat és de perfil ondulant i recorda al de la torre aixecada en la Masia Freixa de Terrassa, obra del mateix arquitecte.
Santa Maria d’Ullastrell és un edifici del municipi d’Ullastrell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé
Cal Maurici esta situat en l’Avda. Catalunya núm. 56 de Sant Llorenç Savall.
El nom de Cal Maurici és el del seu primer propietari i constructor, Maurici Pla, que havia estat paleta al Marquet de les Roques;
actualment es l’Hostal cal Pla.
Habitatge unifamiliar de planta baixa, pis i terrat. Al primer pis hi ha una gran balconada amb tres sortides decorades amb motllures. La paret, arrebossada, presenta uns esgrafiats amb motius florals que han estat repintats amb el temps i petites decoracions de trencadís ceràmic.
El terrat superior està tancat per una balustrada amb motius geomètrics i una mènsula decorada amb escultures femenines. Alguns elements, com les columnetes de la planta baixa, estan fets amb pinyolenc del país que li confereixen un efecte estètic singular.
Cal Maurici és un edifici modernista del municipi de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Patrimoni Cultural DIBA. i Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé
L’Antiga Biblioteca de Villa Almirall està entre el cim del Tibidabo i la torre de comunicacions de Collserola.
Us passo dades de la seva historia:
En la casa Almirall, era on Valentí Almirall acostumava a reunir-se amb els intel·lectuals i polítics de l’època.
Us passo mes informació estreta de Beteve :
Per les rodalies podem veure la ciutat de Barcelona com si fora en miniatura als nostres peus… !
Recull de dades: Varis
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Fidel Rodríguez
Terra, aigua i racons 