Sant Salvador de Polinyà: Bonfill Odesind i Sança, uns senyors feudals del segle XI amb molts matisos

Església de Sant Salvador de Polinyà, AGC 2021

Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.

Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021

Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).

Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]

La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i probablement del mateix Polinyà i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben fàcilment a un acord. Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.

Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.

La catedral romànica de Barcelona es va consagrar el 1058, per a les seves obres es va necessitar molts béns que vindrien d’altres indrets.

En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.

La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021

Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.

Tot i que l’església de Sant Salvador és del s. XVIII, l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021

El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.

Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.

Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021

Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.

Santa Anna de Barcelona era un priorat que aplegava ordres militars i Santa Eulàlia del Camp. Fotografia: Ramon Solé

Quines conclusions podem treure?

La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.

El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.

Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius (Omet), rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents, fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]

Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021

La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021

Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.

———————————————————————————————————————————–

[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.

[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61

[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902

[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s