L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X. La majoria funcionaven gràcies a la cura de moltes dones
Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.
Hem trobat algunes dades rellevants
Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:
L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.
Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.
En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]
L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).
A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]
A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.
Dos eren sota el Bisbat
L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]
L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.
Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]
Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.
L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)
L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.
Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]
Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.
Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.
El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.
L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).
Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata).
Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).
El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.
El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.
El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.
Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.
Autor: Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021
A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…
———————————————————————————————————————————–
[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0
[2] Terreu, Miquel Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html
[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau: https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0
[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm
[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730
Terra, aigua i racons 