El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.
Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.
Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.
Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.
Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.
Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.
Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.
Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondalla d’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]
La seva obra és senzilla i balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del “Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge” estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.
El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri. És la nostra dansa.
Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.
Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.
Voldria ser noi
Voldria ser noi;
voldria anar amb bata
jugant pels carrers
amb l’altra mainada.
Jugar amb els amics
a ratlla i a bales
i enfadar-nos tots
i acabar a pedrades.
(…)
Jugar a patacons
i també a les cartes,
i als quatre cantons
i batre’m a espases.
I al joc dels cartrons,
fent-hi alguna trampa!
Jugar al trenta-u!
Cantar les quaranta!
(…)
I tornar a aquells anys
que en arribar a casa,
trobava el caliu
del pare i la mare.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021
Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues
———————————————————————————————————————————–
[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.
Terra, aigua i racons 