La figura de Sant Jordi ha esdevingut tot un símbol, un imaginari embellit per la literatura i les icones que ha arrelat entre allò que es transmet de mares i pares a filles i fills i que anomenem cultura.
Els cavallers o “milites” realment van existir per aquestes contrades a la no tan llunyana Edat Mitjana. Un temps catalogat com un entremig del classicisme grec i l’anomenada Edat Moderna que prometia una nova salvació humana.
Cal descobrir l’anomenada “Edat Mitjana” perquè per a nosaltres és l’inici de la documentació escrita que ens permet conèixer d’on venim.
Pocs documents parlen dels cavallers i si ho fan és per reflectir les donacions que aquests feren abans de morir, ja se sap que el poder de les escriptures estava principalment entre els monjos i aquests no eren molt donats a cantar les gestes dels guerrers tot i que ells també empunyaven les armes.
Haurem d’esperar a mitjans del segle XI per començar a veure més sovint les mencions als cavallers i a les “milites”, tot i així, a la documentació del segle X, anem trobant algunes referències que ens permeten entreveure uns éssers que estaven tan sotmesos a la violència estructural com la que exercien cos a cos.
El poder necessita la violència. La culpa és per qui la exerceix directament, una culpa que els guerrers assumeixen i que els empeny a fer donacions importants a les institucions religioses, a peregrinar per expiar la culpa o a enrolar-se en una última lluita, com va fer Mir Geribert, trobant, com ell, la mort.
Veurem alguns exemples dels pocs que hem trobat:
Un dels primers és de 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb el seu cavall, el fre i la sella i tot el que té a Llinars: vinyes i cases amb corts i horts a la “casa de Santa Maria” (potser Santa Maria del Mar, potser la de Llinars).[1]
El 985 van morir molts defensors de la ciutat de Barcelona davant la presa d’Almansor, un d’ells va ser Rami. Al seu testament de 987 deixà, entre d’altres béns, un alou a Vila Alba (Cardedeu) a Sant Miquel de Barcelona, un hort prop de la ciutat a Santa Maria del Mar o el seu alou de Premià a Quintilo Deovota.[2] El fet de tenir tants béns ens porta a pensar que no seria pròpiament un cavaller, més aviat devia ser un notable de la ciutat, però al segle X les fronteres no estaven prou definides, ni topogràfica, ni humanament.
Igualment Gigila, que sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera que el seu pare, Sanla “faber”, fent obres de millora i tractes amb els potents, com el monestir de Sant Cugat, mor en aquesta batalla, quedant la seva germana Quixilo com a continuadora de la tasca familiar.[3]
I què en podem dir de elles? En primer lloc, que algunes van lluitar amb ells. De fet, a la defensa de Barcelona van venir famílies senceres. Una d’elles va ser Emma, feta captiva el 985 a Barcelona on va venir amb el seu marit Guillem, fidel del Comte Borrell II i senyor dels castells d’Espases i d’Esparraguera, a participar en la defensa. El nou de setembre de 985 Guillem es lliura, amb gran part dels seus béns, entre els quals, aquests castells, a Sant Pere de Vic, també dona la seva mansió a Castellet però amb la condició de que li hauran de donar a Emma, sense cap impediment, si aquesta tornava del captiveri.[4]
Les dones que no anaren a lluitar continuaren amb les feines familiars, com hem vist que va fer Quixilo i vèiem amb moltes dones que, ja sigui soles, amb els fills i les filles o en grup, se’n fan càrrec de les seves propietats venent, permutant, donant a un monestir per tal de seguir en règim d’usdefruit…
Moltes van haver de pledejar per recuperar els seus béns, com Madrona, filla de Guisand, que havent tornat del seu captiveri trobà que el seu germà, Bonhome, s’havia venut les seves terres a Magòria (Barcelona). El tribunal, presidit per la comtessa Ermessenda el vuit de maig de l’any 1000, obligà a restituir els béns a Madrona. El bisbe Aeci (995-1003) i la Canonja li tornen les terres, encara que poc després ella les dóna a St. Miquel, quedant-se com a usufructuària.[5]
Sant Miquel, protector davant la mort, era una figura molt apreciada, tot un generador del símbol del cavaller que s’enfronta al mal.
Altres van haver de refer escriptures perdudes com Dulcídia que el 987 presentà, davant del jutge Oruç tres testimonis que declararen sobre quinze escriptures que donaven compte de les sis peces de terra, sis vinyes i tres cases que havia adquirit amb el seu marit, Adam. Les propietats eren a Barcelona, als termes de Monterols (Sant Gervasi), Trullols (Sants), Cassoles (Bonanova) i al suburbi dels Arcs (davant la Catedral) o Quindeleva, vídua de Bladi que en 994 demana li siguin reconstruïdes les seves propietats a Sant Pere de Reixac, objecte de rapinya dels sarraïns que a la partida s’endugueren arxius i llibres. Algunes van recuperar penyores, com Susana que en 988 venia a Edelfred una casa amb pati a Barcelona com a garantia d’un préstec que va fer a Gomarell.[6]
No moltes però sí alguna, com Aurúcia Deodicada, compren. En 986 Esteve ven a Aurúcia un casal (terreny per edificar una casa) que tenia fora muralles, davant de la porta del Regomir, una de les portes d’entrada a la ciutat, per herència del seu germà Muç, un altre pròcer mort a la presa d’Almansor.[7] Recordem que Aurúcia gestionava uns béns importants entre els que hi havia una parada de mercat a l’entrada de la ciutat.[8]
I totes les que van quedar vídues, si volien conservar el seu patrimoni, no podien tornar-se a casar. És un fet àmpliament documentat.
Estúdia donant per perdut el seu fill, Gaudemar, s’annexionà el que li pertocaria a aquest per herència. En tornar el fill en 1002 la mare de seguida li restitueix la herència afegint una vinya que ella havia aconseguit per permuta.[9]
Com veiem, res a veure amb el que entenem per “dames”, potser les veurem als segles següents o potser ho n’hi hauran existit més que a la imaginació i a les seves expressions com la pintura i la literatura. Expressions que el dia de Sant Jordi celebrem amb la millor de totes elles, la de l’esclat de la Natura.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 21-abril-2021
A les dones treballadores de tots els temps. Als que estimen en temps difícils.
———————————————————————————————————————————–
[1] Mas, J. Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la Seu de Barcelona. Vol. IX, n. 4.
[2] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Doc. 63.
[3] “Na Quixilo, una família de constructors de molins”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/(abre en una nueva pestaña)
[4] Rovira i Solà, Manuel (1980). “Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per Al-mansur (985)”. Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1.
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37, docs. 13, 25 i 26.
[6] Salrach i Montagut, dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 101, 125 i 107
[7] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, doc. 182
[8] “Aurúcia, la de Santa Eulàlia de Provençana”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/
[9] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., doc. 21
Terra, aigua i racons 