Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina de Barcelona

L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí  de Sant Cebrià, 109-115 – ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona. L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.

Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • L’origen de l’edifici se situaria al segle XII o XIII, de fet no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica.
  • L’any 1764 es va canviar l’orientació de l’entrada (originalment mirant cap a Collserola) i tapant-la es va col•locar el retaule actual, darrere del qual hi ha les restes de l’antiga escala d’entrada i la rosassa.
  • Després de la desamortització de 1835 la propietat va passar a mans del marquès d’Alfarràs.
  • Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordes religiosos d’establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D’aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i alguns altres.
  • L’ermita està inclosa dins d’una extensa heretat propietat del marquès d’Alfarràs, després de la desamortització de 1835.
  • Diu la tradició que l’ermita va ser residència de sant Francesc d’Assís, en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Compostela, i de Sant Ignasi de Loiola, de pas cap a Terra Santa. Fra Bernat de Boïl, quan va tornar del segon viatge a Amèrica de Cristòfol Colom, es va instal-lar a Sant Cebrià i va presidir una comunitat de frares mínims.

És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Té adossada en un lateral un habitatge.

La façana principal, a diferencia de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada. La porta és rectangular, emmarcada per carreus sense pintar i té a la llinda una creu patent. Al costat de la porta hi ha una placa de pedra en record de l’estança que va fer aquí Sant Ignasi de Loyola.

Per sobre hi ha un ull de bou i corona la façana un campanar d’espadanya sense campana. Les altres façanes són de carreus irregulars units amb mortes i al mur posterior encara és visible una porta i una finestra tapiades.

L’interior està cobert amb una volta de canó rebaixada i un arc diafragmàtic. A l’arrencada de la volta es conserven les restes d’un fris decoratiu pintat. L’altar està decorat amb un notable retaule barroc de fusta sobredaurada. Les figures que es veuen en l’actualitat no són les originals; al centre hi ha Sant Cebrià i Santa Justina i als laterals Sant Francesc d’Assís i Sant Ignasi de Loyola.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

Als peus de l’ermita hi ha una tribuna que es recolza sobre una volta de canó rebaixada. A les parets laterals hi ha uns nínxols excavats als murs amb escultures a l’interior; també hi pengen imatges i exvots.

L’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Fem una ullada fora de Catalunya : El Pont de Molina de Aragon de Guadalajara

Molina de Aragón es una localidad de la provincia de Guadalajara que pertenece a la comunidad autónoma de Castilla – la Mancha.

El Puente Viejo es símbolo de la villa de Molina de Aragón, precioso Puente románico, construido entre los siglos XII y XIII que da acceso al casco viejo, rebasando el río Gallo (afluente del Tajo) que atraviesa la ciudad.

Cuenta con tres arcos escarzanos, siendo mayor el central de ellos.

Está construido con sillares de piedra arenisca rojiza usadas en el pretil y los tajamanes que separan los tres ojos en el lado del adarves y de pequeñas torrecillas en el lado opuesto.

Su reparación fue ordenada y costeada por Felipe V cuando visitó la localidad.

Viquipèdia

Fue restaurado por el Taller de Empleo de Molina de Aragón; se enlosó y se acentuó la giba, y se han colocado bolardos para impedir el paso de vehículos.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotopgrafies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Safareig del carrer Xipreret L’Hospitalet de Llobregat

A partir del segle XVI, el carrer Xipreret, viu un moment d’expansió i es basteixen, al llarg del seu eix, els grans casals de les famílies més importants.

Un aspecte destacat d’aquest carrer són els corralons: petits culs de sac oberts al carrer principal que permeten orientar les façanes de les cases a solella i, deixar al davant, un espai on hi havia els pous o safareigs per rentar la roba.

Safareig per rentar la roba aixecat davant les cases corresponents als números 15, 17 i 19, del carrer Xipreret, amb façana orientada a migdia.

Aquest safareig agafava l’aigua del pou del costat i està format per quatre piques separades, cadascuna amb la seva rentadora. La disposició és simètrica en dues fileres de dues piques, amb un mur més gruixut a la meitat.

?

Mapes de Patrimoni Cultural – Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Planòl antic de Barcelona i voltants.
  • El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.

Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.

No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.

En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pels que molts s’interessaran.

Diapositiva de Joan Lluís Ferret i Pujol. La formació del Delta del Llobregat. Segle X.

La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.

El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard, Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).

En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.

Restes del castell de Montjuïc al 1910
  • Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.

Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com  Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.

En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.

Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.

En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.

Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral “a prop de les canyes”, pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]

Mapa que representa el que seria la zona de Provençana al s. X, amb les vies de comunicació i els estanys que formaven les lleres del riu LLobregat.

A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.

En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.

En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]

Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i a Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.

I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.

Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.

Mir Geribert  donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.

En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. En 1066 Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en “una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet” que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]

Ermita de Bellvitge, mitjans segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya.

No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, una Emma que voldrem dilucidar qui era en un altre article.

Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills. Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021

En memòria de les dones treballadores del segle XI

————————————————————————————————————————————————————-

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6

[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)

[3] Descarrega, o.c., doc. 33 (1028), 36 (1031) i 51 (1052)

[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96

[5] Descarrega, o.c., doc. 61 i 66

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c., docs 1063 (1064), 1087 (1065), 1104 i 1118 (1066) i 1123 (1067)

Cripta de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

La cripta de la Colònia Güell és una obra modernista d’Antoni Gaudí, construïda entre 1908 i 1915 per encàrrec de l’empresari Eusebi Güell com a edifici religiós per als seus treballadors de la Colònia Güell, situada a Santa Coloma de Cervelló.

A l’exterior hi la nau inferior de planta aproximadament oval, anomenada popularment la cripta, el pòrtic exterior de columnes guerxes i arcs que sustenten les voltes parabolico hiperbòliques que, alhora, suporten una rampa que havia d’ésser l’escalinata principal d’accés a la nau superior, un campanar i l’escala de ponent de l’edifici.

El pòrtic de voltes de paraboloide hiperbòlic que antecedeix a la cripta és el primer lloc on Gaudí emprà aquesta estructura i primer exemple de voltes paraboloïdals a la història de l’arquitectura. El pòrtic està també decorat amb rajoles, destacant unes grans creus de Sant Andreu en forma de X.

La porta d’entrada mostra a la seva part superior una composició ceràmica que representa les quatre virtuts cardinals, amb els seus corresponents símbols: la Prudència una guardiola, la Justícia una balança, la Fortalesa una armadura i un casc i la Temperància un porró i un ganivet tallant pa.

La clau de volta del pòrtic conté un crismó de la Santíssima Trinitat, amb la lletra P (de Pater) en color groc, símbol de la llum; la F (de Filius) en vermell, símbol de martiri; i la S (de Spiritus) en taronja, síntesi dels altres dos.

Al llarg de la cripta destaca tanmateix la decoració amb peixos, símbol de Jesús, ja que peix en grec és “ikhthus”, acrònim de Iesus Khristos Theos Uios Soter (Jesús Crist Déu Fill Salvador).

La cripta fou assaltada i incendiada el 19 de juliol de 1936, durant el transcurs de la Guerra Civil, perdent-se nombrosos plànols i documents deixats per Gaudí, així com la maqueta polifunicular original.

Destinada a magatzem, el 1939 fou restaurada, convertint-se en parròquia el 20 de juliol de 1955 amb la benedicció del bisbe de Barcelona Gregorio Modrego.

Entre el 1999 i el 2002 la cripta fou restaurada de nou i se substituí la coberta, obra de la Diputació de Barcelona i els ministeris de Cultura i Foment, sota la direcció de l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro. La intervenció portada a terme ha patit nombroses crítiques per no respectar la voluntat original de Gaudí i per esguerrar nombrosos elements estructurals originals.

El 2005 la cripta de la Colònia Güell fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antiga masia de Ca la Llarga de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca la Llarga, està situada al camí de Pau Redó, 8,

entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via.

L’antiga masia de Ca la Llarga també es coneguda com a can Rovira.

En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments” ja que ofereix reportatges per a celebracions com casaments.

Recull de dades : Varis

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Finca de SanSalvador del Coll a Barcelona

La Finca Sansalvador  és situada a tocar de l’entrada del parc de la Creueta del Coll, entre el carrer de Pineda i el passeig de la Mare de Déu del Coll, 79 de Barcelona.

Parc de la Creueta del Coll

El metge Salvador Sansalvador i Castells va adquirir el 1909 una finca situada en una vessant del turó de la Creueta del Coll.

Casa_Sansalvador 1910

En aquella època aquesta era una zona gairebé despoblada, de difícil accés, ja que encara no s’havia construït el pont de Vallcarca, que posteriorment va donar accés a la zona des de l’avinguda de la República Argentina.

Va ser un encàrrec que el doctor Sansalvador va fer a l’arquitecte Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí. En un principi, la idea del propietari era fer una casa d’estiueig a la façana del passeig de la Mare de Déu del Coll i aixecar una altra torre a la banda superior del terreny per llogar-la.

Durant les obres de construució, s’hi va trobar una mina d’aigua amb suposades propietats radiològiques i medicinals que el doctor va decidir comercialitzar amb la marca Agua Radial.

Motiu pel qual Sansalvador , va decidir canviar el seu pla inicial i va ordenar construir-hi unes grutes d’accés al pou que portessin l’aigua a la planta d’embotellament i un jardí romàntic que les integrés en l’entorn natural.

Avui dia, del projecte truncat, en resten l’habitatge del porter, una petita casa decorada amb un arrimador de ceràmica de colors que ha estat reformada no fa gaire —seguint fidelment el seu disseny original— i, sobretot, el jardí, amb unes galeries subterrànies a les quals s’accedeix a través d’uns arcs parabòlics magnífics que condueixen al pou d’aigua.

Durant la Guerra Civil, la cova va servir de refugi antiaeri per als veïns de la zona.

En l’actualitat, la Finca Sansalvador acull la seu del Taller d’Història de Gràcia, que tot sovint organitza jornades de portes obertes i visites concertades a la cova.

Aquest immoble està inscrit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) en l’Inventari del Patrimoni Cultural català.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn3476_01.jpg

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont de can Plana en la Vall d’Olzinelles de Sant Celoni

La riera d’Olzinelles neix més amunt de ca l’Agustí, sota el Montllorer, i recull les aigües dels múltiples sots que conformen el relleu d’aquest racó del Montnegre, que generen una vall humida i fresca. La verneda és el bosc de ribera propi d’aquesta riera, però també hi ha pollancredes i platanedes.

El Parc ha endegat un pla per recuperar la verneda, el cabal d’aigua a la riera i els prats de dall que havien ocupat aquests camps.

La riera té antigues rescloses que permetien el desviament d’aigua cap als recs i les basses properes.

En el camí es troba l’antic pont de pedra de can Plana, a prop de la carretera BV – 5112.

D’aquest pont no em trobat cap informació sobre la seva construcció, ni la seva data.

Seria majoritàriament per creuar la riera la gent que vivien antigament a la Vall  per poder anar  i tomar a Sant Celoni,

també als agricultors que tenien allí els camps i els pastors amb els ramats d’ovelles.

Us passo un interessant article al respecta :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/06/croniques-dolzinelles-pont-de-can-plana.html

És pot arribar per un itinerari senyalitzat com a sender local (SL-C 79), a la llarg de tot el camí hi ha plafons informatius dels diferents elements d’interès existents en la Vall d’Olzinelles.

Recull de dades : Diputació de Barcelona i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria de Sales de Viladecans

Santa Maria de Sales està situada al costat del cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates.

Us passo la seva história:

  • L’ermita fou emplaçada damunt les restes de la “Vila Caius”, una antiga vil•la rural romana on s’hi han realitzat diverses campanyes d’excavacions.
  • El lloc de “Gaiano vel de Sales” és documentat des del segle X. Els comtes de Barcelona hi posseïen un alou del qual cediren una part, també en alou, al monestir de Sant Cugat. L’església de Santa Maria de Sales és documentada des del 1141, en una donació feta per Guillem de Santa Oliva i la seva muller Estefania.
  • A partir del 1305 hi hagué una comunitat de Deodotes que van ser expulsades pel bisbe al 1334.
  • Als segles XVI, XVII i XVIII hi havia ermitans.
  • Fins al 1851 l’ermita de Sales depengué de la parròquia de Sant Climent. En aquest any fou traslladada a la de Viladecans.
  • El 1869 l’Ajuntament de Viladecans s’apropià de l’ermita i substituí l’ermità per l’enterramorts, càrrec que va romandre fins al 1900, quan el bisbe recuperava la capella ermitana i la tancava al culte. El 1913 el bisbe Laguarda nomenava un ermità a Santa Maria de Sales.
  • L’altar barroc que hi havia a l’absis va ser venut als inicis del segle XX al secretari del bisbat de Barcelona.
Montserrat Pagés i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l’actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d’accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant.

La porta és allindanada i conserva la inscripció “ALLS 9 DE FABRER DE 1694”, jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull fet amb pedra vermella.

A la nau, de tradició romànica, s’hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L’absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats.

L’aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l’absis és de maçoneria i reble. L’absis conserva alguns contraforts.

Montserrat Pages i Paretas – 1981 /Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Sales és una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Universitat de Cervera

La Universitat de Cervera està situada en la Plaça de la Universitat, 21de Cervera.

La Universitat de Cervera, bastida entre el 1718 i el 1740, és un imponent edifici de planta rectangular i amb torres prismàtiques als angles, ubicat prop de l’antic call jueu de Cervera.

L’arquitectura majestuosa de l’edifici segueix un esquema propi de l’arquitectura militar, amb una planta rectangular amb torres als angles.

La façana principal és d’estil barroc moderat i s’adapta al caràcter local, mentre que la segona façana, la interior, representa les noves tendències neoclàssiques.

L’espai més significatiu d’aquest majestuós edifici és el paranimf o saló d’actes, que inclou també la capella. A l’altar hi ha un retaule barroc realitzat pel mestre Jaume Padró, un petit absis amb escultures d’alabastre de Sarral envoltades de marbres de colors. Presideix el conjunt la Immaculada Concepció, patrona de la Universitat i representant de la Saviesa.

Us passo més amplia informació a l’enllaç que us adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Universitat_de_Cervera

La Universitat de Cervera és un monument històric declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull del Text : Generalitat de Catalunya – Patrimoni Cultural i Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel