Agrupació de cases entre mitgeres del carrer de Sant Joan, que s’estén en un únic tram entre la riera de la Creu i el carrer de l’Església. A la banda oposada, esquena amb esquena amb les cases del carrer de Santa Bàrbara. El conjunt es composa per sis cases unifamiliars de planta i pis, orientades al nord, la majoria amb teulada a un vessant.
La que ha patit més transformacions és la del número 3, però les dels números 7, 9 i 11 mantenen el que seria la fisonomia primigènia.
Totes les cases són construïdes en filera i segueixen una mateixa estructura amb una sola porta d’accés, petites finestres i, en algun cas, balcó. La característica més important d’aquest conjunt és que s’ha mantingut pràcticament intacte des del moment de la seva urbanització unitària de principis del segle XIX.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Tot començar el segle XX –o en acabar el XIX?- Bé, en 1900, Francisco Bori inaugura la “Herrería de San José”, després coneguda com “Altos Hornos de Catalunya, S.A.”, al recinte avui conegut com La Farga de l’Hospitalet.
La història d’aquesta empresa donarà per un altre article. De moment només recollim el nom del Sr. Bori. Què en sabem d’ell? Se’ns diu que era un senyor ric de Barcelona que, al 1878, es mostrava disposat a “donar” 10.000 pessetes a l’Ajuntament per a fer millores locals. Pot ser la comissió per instal·lar-se?
El cas és que, a més d’inaugurar aquesta empresa que tanta pol·lució portaria als hospitalenses, especialment durant els anys 70-80, es va fer construir la torre coneguda com “Can Bori”.
Can Bori, Carrer Bellavista, AMLH, refª: 32 CEL AF 0624 Bori / Autoria desconeguda, Memoria del ejercicio de 1928.
Luís Bagán ens dona les referències que cal seguir per reconstruir la història d’aquesta finca i del seu nom. Així ens explica aquesta foto:
“A la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita devia ser l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També es poden veure les palmeres de la finca, que encara existeixen. El arbres que es veuen més propers potser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda[1].
El canal de la Infanta passava just per darrera de la casa.
I és que la finca es vol transformar, a principis de segle, en la primera escola de sericicultura (cucs de seda)[2], avicultura i indústries zoògenes d’Espanya. Un projecte del batlle del moment, Tomás Giménez i Bernabé, aprovat per l’Estat gràcies a que la ciutat hi va posar la finca de Can Bori que va costar 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% anual al propietari Francesc Bori.
“Cesión de una finca al Estado El alcalde de Hospitalet (Barcelona), señor Giménez Bernabé, ha entregado al director de Agricultura el acta de cesión al Estado de una finca de dicha localidad para, establecer una estación de Sericicultura y Avicultura. En breve el director de Agricultura se hará cargo de la finca en nombre del Estado”.[3]
Recordem que som en plena dictadura del General Primo de Rivera, sota la monarquia de Alfonso XIII. El lliurament a l’Estat de Can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi, en un dia que es va solemnitzat i amb un banquet ple d’autoritats amb noms que m’estimo més no recordar.[4] Com a premi, l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment nomena al batlle “Cavaller de la Gran Creu del Mèrit Agrícola”.[5]
A principis de novembre els propietaris i veïns del “manso Quinzà” el feliciten. Ens xoca aquest nom de Quinzà, un nom d’origen romà (De “Quintius”) molt esmentat als documents de l’edat mitjana relatius a la zona, però del que no sabem a quin mas s’aplica. Sigui, com sigui, les felicitacions no van aconseguir que l’escola arribés a funcionar, tot i que es va contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques per gestionar l’escola com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.[6]
El següent any, 1929, trobem notícia, dins d’una revista d’agricultura, entre mig de temes com l’oli, el vi, les taronges i les cabres, de la disposició de la finca de l’Hospitalet, per tal que els galliners reben la llum del sol, ja que així les gallines ponien millor, com s’estava demostrant als estudis del moment.[7]
Durant l’intent de Restauració Constitucional de la monarquia, el 27 de maig de 1930, el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, demanà, al President de Consell de Ministres, la devolució de la finca que va ser cedida a l’Estat per la Dictadura “amb les protestes del poble i sense que s’hagi fet servir com a escola”. A l’octubre d’aquell any s’acordà al Ple Municipal declarar lesiu l’acord de l’anterior alcalde, promovent la devolució de la finca de “Can Bori”.[8]
HOSPITALET En la última sesión de pleno celebrada por el Ayuntamiento de esta ciudad, se acordó declarar lesivo el acuerdo tomado por el anterior Ayuntamiento, cediendo, al Estado, la finca conocida por «Can Bori», para instalar en ella una escuela de Sericicultura y avicultura y que costó al erario municipal la cantidad de 85.000 pesetas, sin que hasta el presente haya sido destinado al indicado uso. —El ex alcalde don Tomás Giménez Bernabé ha presentado al Gobierno civil de esta provincia la dimisión del cargo de concejal, que venía ostentando en el Ayuntamiento actual, en su calidad de mayor contribuyente.
Potser cal que ens fixem de nou en les últimes paraules.
El juliol de 1931, ja al període de la “Segona República”, el llavors tinent d’Alcalde marxa a Madrid i aconsegueix que s’assignin vint escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, una d’elles can Bori.
“Las gestiones llevadas a cabo en Madrid por el teniente de alcalde don Ramón Frontera, han dado excelentes resultados, habiendo logrado que se asignen a Hospitalet veinte escuelas de nueva creación. También es segura la devolución de la finca «Can Bori» que fue cedida al Estado por el Ayuntamiento de la Dictadura para escuela de Sericultura. El Ayuntamiento actual piensa destinar el edificio y jardines anexos a un grupo escolar”.[9]
El president de la Generalitat, Francesc Macià inaugura l’escola el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rosend Arús”.
La dictadura del general Franco va voler eliminar tot vestigi dels noms que guarden la història la llengua i la cultura dels pobles i va passar a dir-se escola Graduada nº3. Però els noms són persistents, tenen vida pròpia, viatgen de boca en boca, es transmeten de generació en generació. Per això nosaltres, infants de Bellvitge que al 1965-66 no teníem escoles al barri i anàvem a aquella escola on ens separaven els nens a un edifici i les nenes a l’altra, sense saber perquè, li deien “Can Bori”. Uns edificis escolars no gaire amables, separats per una tanca on m’acostava a l’hora del pati per trobar el meu germà, sota dels que hi havia una caseta semblant a les del poble. Novament agrairé a Lluís Bagán i ara també a Ireneu Castillo aquesta foto dels records d’una nena que arribava remugant a aquella escola que hi havia al final d’una pendent, estirada per la mà del germà una mica més gran.[10]
1967. Imagen cedida per Ireneu Castillo al blog de Lluís Bagán.
Actualment el nom perviu a l’escola de Can Serra: “L’Estel-Can Bori”, que acull l’escola d’educació especial nascuda al 1970 a Bellvitge: “Estel” (actualment llar d’infants l’Estel Blau). De l’antic pedrís encara resten dues palmeres.
L’escola Estel Can Bori, al carrer Bella vista, 2021, AGC
Les paraules, canviants, creades i recreades contínuament, conserven, com la natura, una resistència, d’alguna manera ens obliguen a llegir el nostre passat per prendre consciència del present i projectar un incert futur que només amb bones arrels pot sostenir-se ferm.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17/03/2021
A les nostres mares que ens han transmès amb la “llengua materna” els noms que ens ressonen des d’unes arrels que hem fet nostres.
[2] Una de les primeres indústries de l’Hospitalet de principis del segle XX va ser la sederia de “Can Vilumara”, ara institut a tocar del Centre Comercial de la Farga s de Catalunya”.
[3] Lliurament de l’acta de cessió de Can Bori al director d’Agricultura. La Vanguardia, 27.05.1928
[4] Lliurament de Can Bori a l’Estat. La Vanguardia, 12.06.1928
[5] La Vanguardia, 24.10.1928
[6] La Vanguardia, 03.11.1928
[7] “Agricultura. Revista agropecuària”, Madrid, març 1929, any 1, n. 3
[8] La Vanguardia, 29.05.1930 i La Vanguardia, 24.10.1930
El Castillo de Molina de Aragón, también llamada Fortaleza de Molina de los Caballeros, es una fortaleza situada en el municipio español de Molina de Aragón, en la provincia castellano-manchega de Guadalajara.
Asentada en la falda del monte que se eleva por encima de la población y el valle del río Gallo.
Su historia :
El origen de esta fortaleza se remonta a un alcázar que levantaron los andalusíes sobre un antiguo castro celtibérico entre los siglos X y principios del XII en el que situaron su residencia los reyes que gobernaban esta taifa.
El historiador árabe Ibn al-Atir habla del «caíd Ibn Galbun» como defensor de Córdoba ante su ataque por parte de Alfonso VII de Castilla. Este caíd Ibn Galbun, evidentemente, se ha relacionado con el Abengalbón del Cantar de mio Cid, de quien se dice que «tiene» a «Molina» y se le describe como amigo y colaborador en empresas bélicas del Cid del Cantar, con el título de «alcaide».
Situado en un lugar estratégico para dominar los caminos entre Aragón y Castilla, fue lugar de disputas, hasta que definitivamente fue arrebatado a los andalusíes por Alfonso I de Aragón en el año 1129, que mandó reconstruirlo, dándole su aspecto actual de castillo románico, y que lo entregó a la familia de los Lara.
Desde esta fortaleza los Lara gobernaron en el territorio y la villa de Molina hasta finales del siglo XIII.
Luego pasó a ser señorío de los reyes de Castilla, al casarse doña María Lara con Sancho IV de Castilla. Durante casi dos siglos mantuvo cierta independencia de sus señores, y la villa de Molina a medida que fue haciéndose más grande fue más cuidada por sus señores, que fueron añadiendo elementos al castillo, hasta que finalmente la quinta señora, doña Blanca de Molina, acabó de darle el tamaño y el aspecto actual.
En 1875 el castillo fue asaltado por las tropas carlistas del general Vallés.
Durante todo el siglo XIX el castillo fue utilizado como cuartel
A principios del siglo XX el castillo fue definitivamente abandonado por los militares.
Es el castillo más grande de los que quedan actualmente en Guadalajara. Situado en una ladera que domina el valle, posee una muralla exterior, con numerosas torres de defensa, que rodea el perímetro y que protege la fortaleza propiamente dicha.
El castillo interior llegó a tener ocho torres, de las que se conservan restos de dos y otras cuatro en buen estado. Estas torres están comunicadas por un adarve almenado.
El acceso principal posee un arco de medio punto con una torre a cada lado.La fortaleza dispone de dos recintos: el exterior o albacara de grandes proporciones, 80×40 m., defendido por diversas torres almenadas y el interior, donde se alza el castillo con seis torres, cuatro en buen estado o restauradas.
El recinto exterior dispone de cinco puertas de acceso: la de la Traición al norte, la de Caballos al sur, la del Campo al este y las puertas de la Torre del Reloj y Hogalobos al oeste. Además de estas existen otras en la muralla que rodeaba la ciudad medieval, como las de Medinaceli, Baños, Valencia y del Puente.
El acceso al recinto exterior de la fortaleza se efectúa por la puerta de la torre del Reloj y al interior, después de atravesar el patio de armas, por la puerta situada en la torre de Veladores en el lado suroeste del recinto interior; junto a esta se encuentran alineadas la torre central o de las Armas y la torre del homenaje o de doña Blanca en el sureste.
Viquipèdia
Se encuentra en estado de ruina consolidada, y es posible su visita previa solicitud. Fue declarado Monumento Nacional el 3 de junio de 1931. Bajo la protección de la Declaración genérica del Decreto de 22 de abril de 1949, y la Ley 16/1985 sobre el Patrimonio Histórico Español.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola
Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat. A baix es poden veure les “torres” de Banyols.
En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen “en precari” a Martín, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, perquè construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]
Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.
Uns pares recordats: Sendred i Ema
En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts. Limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dóna vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on n’hi ha una torre de pedra i calç.[2]
Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer
En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]
En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana i devia ser prop de la zona de Banyols, ja que entre els límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]
Barcelona, any 1000
Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.
Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]
Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]
En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]
Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere.
Ens pot cridar l’atenció que Guillem Sendred que havia fet tractes amb Sant Cugat acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les les seves últimes voluntats. Cal tenir en compte la precarietat del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:
Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]
La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.
Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.
Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.
Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.
La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.
Imagen: Moran i Ocerinjauregui, Josep (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160
Pensem que aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les, amb propietats a Banyols en les que farà establiments ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).
Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.
En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]
Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.
Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.
Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una mare, Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto,
La figura emblemàtica d’Emma
Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.
Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]
Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.
Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?
Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.
La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.
Els canyars, un bé preuat de la Marina deltaica, però més encara l’aigua que es canalitza i la terra que es desseca per fer-la apta per la pastura i el conreu. L’aigua configurarà els camins, com l’anomenada “Via Lanera” que atravessava els Banyols del Delta.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.
Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.
A l’Emma del barri de Bellvitge.
———————————————————————————————————————————-
[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258
[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)
[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95
[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403
[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).
[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424
[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),
L’església de la Mare de Déu del Pilar està situada en l’avinguda de la Mare de Déu del Pilar, 51 del Masnou.
Obra de l’arquitecte Josep Maria Liesa de Sus i construïda sota la direcció de l’arquitecte municipal Pere-Jordi Bassegoda i Musté.
Els orígens del temple es vinculen a la donació feta l’any 1945 per les germanes Maria Cinta i Pilar Escardó Valls del terreny on s’hi construiria l’església. Les germanes Escardó Valls havien adquirit el terreny per fer realitat el designi del seu germà Josep Maria, mort en un accident d’aviació, d’erigir un temple a la urbanització Vivet de Pedra Blanca.
L’església fou beneïda el 1953 pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Inicialment, l’església s’utilitza per celebrar missa els diumenges i festes de precepte, amb la perspectiva de poder ampliar els serveis, amb un habitatge per al sacerdot i escoles gratuïtes.
L’any 1954, el bisbe beneí de la imatge del Pilar, el Sagrat Cor i les campanes, Amb el pas dels anys rebé donacions i creixé amb la barriada on es troba. L’any 1972 va esdevenir parroquia.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Google
Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de L’Hospitalet de Llobregat .
Observem a mà dreta del pati d’aquesta masia, un safareig i el seu pou, on s’extreia l’aigua necessària per rentar la roba.
Molta de l’aigua que es feia servir a les cases per rentar-se, i cuinar provenia dels pous que s’alimentaven de l’aigua de pluja que queia a les teulades i que amb una canonada es desviava cap al pou.
L’Hospitalet, al estar a la part baixa del riu Llobregat és ric en aqüífers, encara avui dia. Els safareigs acostumaven a tenir aigua d’algun rec o canalització, sobre tot aquells on es rentaven la roba dels malalts.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
fotografia : arxiu municipal de l’Hospitalet de Llobregat
La Plaça del Repartidor està situada en el centre o part antiga de l’Hospitalet de Llobregat.
Antic Correus
Us passo l’historia de la Plaça del Repartidor:
Durant el segle XIX la població de l’Hospitalet va créixer considerablement i la xarxa pública de subministrament d’aigua, consistent en dues fonts, va resultar insuficient.
L’any 1867 es va construir el Repartidor, que portava les aigües d’una mina d’esplugues que havia canalitzat el baró de Maldà fins a la seva propietat, Can Xerricó.
Des d’aquí es repartia l’aigua a cinc fonts de la ciutat.
Plaça d’estructura triangular entre els carrers del centre, Riera de la Creu i Baró de Maldà.
Elements destacats de la plaça : vegetació (plantes i arbres), gespa i una font monumental.
La seva funció és, actualment, essencialment magnificar la visió de l’edifici principal de la plaça (una oficina de correus noucentista) i la del punt de trobada davant els edificis públics -comissaria, correus, bancs…).
Quan es va fer l’edifici de correus, inaugurat l’any 1927, es va restaurar la font i es va fer la plaça que la conté.
La Plaça del Repartidor és una obra de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
El carrer de Santa Bàrbara és un carrer del barri Centre de l’Hospitalet de Llobregat. El conjunt de cases entre els números 3 i 19 està protegit com a bé cultural d’interès local, totes alineades en el mateix costat.
Com a complement a la 1ª Part, us passo mes fotografies :
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
La masia de can Julià de la Muntanya, és situada a la part alta de la Colònia Güell, és de les poques masies existents actualment en aquesta zona del municipi i segueix la tipologia de casa pairal catalana.
Us passo la seva historia:
Data de construcció Segles XVII-XIX
Al llarg del temps ha tingut diferents usos. Va acollir una congregació de religioses que més tard es van traslladar a l’edifici del carrer de Claudi Güell.
També va ser l’habitatge provisional dels obrers que arribaren a la colònia, fins que se’ls hi adjudicava una casa.
Al pati hi havia safareig on les dones rentaven la roba encara que normalment ho feien als de la fàbrica.
Podeu saber més d’aquesta masia consultant a l’enllaç que us adjunto de Aleix Font Colònia Güell :
Església de Sant Pere està situada en la Plaça del Doctor Guardiet, 4-5 de Rubí.
Gemma Estrada i Pinell 1980 / Generalitat de Catalunya
Us passo detalls de la seva historia :
L’actual temple de Sant Pere de Rubí és l’ampliació del temple preromànic construït amb tota probabilitat el segle X, al mateix temps que el castell d’origen aràbic.
El primer document que ens parla de l’església és de l’any 986 i fa referència a una venda de terres i cases situades en el terreny d’Aqualonga.
Un altre document de l’any 996 menciona a l’església en una qüestió sobre les aigües de la riera i el torrent de Xercavins, promoguda per l’abat Ot de Sant Cugat.
S’observa una petita finestra geminada amb capitell trapezoïdal i columna de marbre, que és d’una primitiva església preromànica anterior a la del segle XI.
L’any 1927 es va restaurar el temple.
El 20 de juliol de 1936 un escamot d’incontrolats va cremar l’església i molts objectes religiosos van ser destruïts pel foc. Durant la guerra civil, les campanes foren foses per fer material bèl-lic i el temple fou utilitzat com a magatzem del sindicat agrícola.
La Parròquia de Sant Pere encapçala l’Arxiprestat de Rubí i Sant Feliu, on també hi trobem les parròquies de Santa Maria, Sant Pau, Sant Josep Obrer i Sant Feliu.
El campanar i el finestral de ponent conserven encara elements de l’antic temple preromànic.
La portada és de finals del segle XII i està formada per diverses arquivoltes i un capitell per banda de tema floral que es repeteix en el fris del costat. El campanar també és del segle XII i segueix el mateix estil llombard d’arcuacions.
Al segle XV es va fer la continuació de la nau romànica, desapareixent l’antic absis romànic i construint-ne una nau presbiteri.
El 1577 es va construir la primera capella a la dreta, junt al campanar.
A principis del s. XVII el consell municipal va encarregar als escultors Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, que eren de Moià, fer un retaule per a l’església, les peces del qual que resten es poden veure a la Capella del Santíssim, un cop restaurades.
A la Guerra del Francès, concretament el 1809, el temple fou saquejat per les tropes napoleòniques, que s’emportaren nombrosos objectes de valor.
El 1884, degut al creixement de la població, es va eixamplar l’església i es va construir el creuer, l’absis, la galeria de circumval·lació i la sagristia. Ho va fer l’arquitecte Antoni Casademunt.
El 29 de febrer del 1939 s’hi fa la primera missa després de romandre tancada al culte 30 mesos. L’edifici va sent reconstruït de mica en mica després de la guerra. També es restableixen les festes i cerimònies religioses.
Es restauraren els altars. Rafael Solanic va esculpir la imatge i el retaule de Sant Pere que podem veure en l’actualitat, a més d’altres elements artístics de les diferents capelles.
L’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’església i es van estrenar uns Goigs escrits per mn. Pere Ribot.
L’última intervenció arquitectònica ha estat, als anys 90, l’escapçament dels merlets del campanar.
Jordi Contijoch Biada 1997 / Generalitat de Catalunya
L’Església de Sant Pere és una església del municipi de Rubí protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Terra, aigua i racons 