Sant Quirze del Vallés i la Serra de Galliners. Referències alt-medievals.

Serra de Galliners. Foto: Ramon Solé

La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.

La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.

Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.

El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.

El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.

En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.

En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.

Serra de Galliners. Riera. Foto: Ramon Solé

En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.

Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.

A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé

En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].

En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]

Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.

Sant Feliuet de Vilamilans. Foto: Fidel Rodríguez, al blog de “Terra, aigua i racons”: https://estimadaterra.wordpress.com/2018/01/17/lermita-de-sant-feliuet-de-vilamilans-a-sant-quirze-del-valles/

Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.

En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].

La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.
Santa Magdalena de Puigbarral, al nord de Terrassa, on van anar les deodonades expulsades del Mujal, una història molt comú als segles XIII i XIV. Foto: Viquipèdia.

A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).

Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.

 “Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.

Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.

El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]

El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.

Torrent dels Alous. Foto: Ramon Solé

El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.

Torrent de la Betzuca al seu pas per Sant Quirze. Foto: Ramon Solé.

Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]

En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].

Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé

Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.

Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparescut.

Torrent de la Betzuca, aiguamolls de Can Ponsic. Foto: Ramon Solé.

A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020

——————————————————————————————————————————————————————–

[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.

[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV. 

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.

[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.

[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62

[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.

[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.

[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.

[10] Sobre Mas Duran: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/07/04/masia-de-mas-duran-de-sant-quirze-del-valles/ Sobre les masies de Sant Quirze del Vallés: http://www.favsq.org/historia/masies.html

[11] Sobre la font de les morisques: https://fontsaigua.wordpress.com/2020/08/13/parc-de-les-morisques-de-sant-quirze-del-valles/

[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: “Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,

[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.

[15] González, Muñoz, Javier Memòria d’intervenció arqueològica d’urgència a Can Barra: https://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/arxiu/qmem5191.pdf

L’antic Balneari de la Puda d’Esparraguera

La Puda o La Puda de Montserrat està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, des de la carretera C-55 hi ha un camí  que hi porta directament.

Us passo dades històriques :

  • El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d’Esparreguera el permís d’obres de dos edificis de banys a cada vora del riu.
  • El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons.
  • El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d’accionistes amb el doctor Pujades projecta l’edificació d’un nou edifici , projecte de Josep Oriol Bernadet 1846.
  • El 1858, al costat de l’establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat.
  • Des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat.
  • El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents.
  • El seu moment d’esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s’instal·lava a l’hotel Gori d’Olesa, amb el qual l’unia un servei permanent de diligències.
  • Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat
  • A principis dels anys 1980, l’edifici era d’un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel.
  • Després el va tornar a vendre a l’ajuntament.
  • Actualment és en estat ruïnós.

La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó.

El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior.

Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes.

 A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa.

A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l’austeritat del conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.

Pel que fa a l’interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d’esbarjo;

les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes.

La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubícles o habitacles a banda i banda.

Font

Cada habitació consta d’una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc.

El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d’arcs que sosté una volta cilíndrica correguda al llarg de l’edifici.

Sobre l’antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d’escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar.

A l’extrem de la construcció es conserva part de la capella.

Us passo un Article molt extens i sobre tot fotogràfic, que ens pot donar una idea de com esta actualment l’edifici del Balneari La Puda de Montserrat :

http://forgottenmagicplaces.blogspot.com/2013/01/el-balneario-la-puda.html

La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d’Esparreguera inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Masia i Molí de La Llavina de Centelles

El Molí de La Llavina esta en el carrer Molí de la Llavina s/n, en zona rural i de bosc de Centelles.

Us passo la seva historia :

  • El Molí de la Llavina data de l’any 1040.
  • Per un document de Sant Pere de Casserres datat  ja l’any 1331 sabem que havia un infermer al molí del cup o de l’Ollic.
  • La família Llavina se’n farà càrrec a l’any 1497 i fins els nostres dies.
Dades historiques

És un dels molins mes ven conservats de Catalunya i que conserva els seus elements bàsics com a molí. Tot i les nombroses reformes que ha patit tant el mas com el molí, encara avui es pot observar la seva magnificència.

El conjunt d’edificis i elements arquitectònics conservats per la propietat així com el propi molí i la bassa fan d’aquest indret un lloc molt interessant.

Ens transporta a una època on l’aigua era l’única font d’energia existent capaç de fer girar el rodet que mou el molí.

El molí és l’eix vertebrador de la casa, que ha estat construïda en diverses parts datades en èpoques ben diferents i que conforma un conjunt divers, on destaquen les basses, la torre de defensa, els porxos i la masoveria on també hi ha restes d’un altre molí.

Les parts més modernes de la casa corresponen a les instal·lacions de la formatgeria.

El Molí de la Llavina també és, doncs, una formatgeria artesanal, que des de l’any 1985 elaboren setmanalment formatges i en destaca el formatge Blau, del que son pioners a Catalunya.

Molí de la Llavina amb neu

Les instal·lacions, tot i que petites, permet que ells mateixos a nivell familiar  puguin elaborar tots els productes de forma artesana.

Recull de dades : Molí de la Llavina, Ajuntament de Centelles i altres. Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Santuari de Puiggraciós del Figueró

El Santuari de Puiggraciós està situat al bell cim del contrafort oriental dels Cingles de Bertí, en el terme municipal del Figueró,

a una altitud de 689,2 metres, una mica abans d’arribar al cim del Puiggraciós, al seu nord-est.

Us passo la seva història :

  • L’any 1701 s’iniciaren els tràmits per a la construcció del Santuari molt a prop d’on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu.
  • El 1711 s’obrí al culte.
  • El 1737 estava ja enllestit el retaule de l’altar major.
  • No es coneix la data del bastiment del cambril, però sí que en consta l’existència l’any 1771.
  • Durant uns anys els parroquians de Montmany utilitzaren el santuari com a temple parroquial, atès el mal estat de l’església de Sant Pau de Montmany.
  • Ben aviat s’hi va construir també la casa de l’ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria.
  • Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat el santuari i destruït el magnífic retaule barroc, a més de moltes altres destrosses a l’edifici.
  • A partir del 1939 s’inicià la reconstrucció de l’església, atès que només hi havien quedat les parets.
  • És, però, des del 1951 que es va fer un nou i decidit impuls per continuar l’obra de restauració, sota la direcció de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí  i l’empenta del rector de l’Ametlla, mossèn Jesús Ventura.
  • El diumenge 8 de setembre de l’any 1957, acabades les obres, es féu la inauguració solemne en una diada de gran festa i amb nodrida presència dels pobles de la comarca.
  • A partir del 1973 ocupa l’antiga casa dels ermitans una comunitat de Monges Benedictines, que des d’aleshores tenen cura del Santuari.
Carme Comes i Suriñach – 1987 / Generalitat de Catalunya

La planta és de creu llatina. Sobre el creuer hi ha una cúpula. Les voltes estan decorades amb motius florals.

L’absis actual és nou i correspon a l’entrada de l’església primitiva.

Disposa d’un cambril on s’exposa la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós i un petit cor amb balustrada de fusta.

La porta d’entrada és quadrada, amb una motllura al voltant.

Per sobre, un ull de bou. Corona la façana una petita espadanya amb un arc de mig punt.

La seva festivitat és el 8 de setembre, data de les Mares de Déu trobades.

A poca distancia hi ha l’antiga Capella de Nostra Senyora de Puiggraciós.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Tèrmica de Sant Celoni

La Tèrmica està situada al carrer de Campins, 2 – 4 de Sant Celoni.

El Senyor Josep Domènech i Mansana, (Barcelona, 15 de abril de 1885 – Barcelona, 7 de octubre de 1973) arquitecte modernista municipal de Sant Celoni, va ser l’autor d’aquest edifici conegut com ‘La Tèrmica’, era una central de producció elèctrica, que a partir del vapor d’aigua que s’obtenia mitjançant l’escalfament de l’aigua amb carbó com a combustible, generava electricitat.

Va ser construïda entre els anys, 1925 i 1930. i alhora que per les grans arcades que s’obren a les façanes, destaca molt especialment pel dipòsit cilíndric disposat sobre un alt pilar de carreus de granit.

De un article de el9no.cat  sobre La Tèrmica de Sant Celoni, us l’enllaç :

https://el9nou.cat/valles-oriental/actualitat/quan-lelectricitat-va-arribar-a-sant-celoni/

En l’actualitat l’antiga nau es utilitzada com a seu del Arxiu municipal de la Vila.

Recopilació de les dades i Fotografies : Ramon Solé

Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme de Camarasa

Sant Bartomeu  està situat en La Baronia de Sant Oïsme, municipi de Camarasa ( La Noguera).

La Baronia de Sant Oïsme fins al 1970 havia pertangut a Fontllonga. Sant Oïsme és situat dalt un turó a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, a la sortida del congost de Terradets, enfront de la vall d’Àger.

Clara Lopez_/ Generalitat de Catalunya

Fou municipi independent fins a mitjans del segle XIX quan s’integrà a Fontllonga i posteriorment, Fontllonga i els seus agregats van ser annexionats al municipi de Camarasa.

Us passo dades històriques:

  • Estava situada amb el castell al centre de la Baronia de Sant Oïsme.
  • Al segle XVIII la baronia pertanyia als Gassol, dels quals passà als Sobies i als Boatella.
J. salvadó – 1985 / Generalitat de Catalunya

Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme és l’antiga capella del castell del qual es conserva una magnífica torre circular, molt a prop del temple.

Està formada per una sola nau, coberta amb volta de canó, acabada en una capçalera trevolada, amb tres absis semicirculars.

Jordi Contijoch 2009 / Generalitat de Catalunya

En cadascun dels tres absis s’obre una finestra de mig punt i doble esqueixada.

Jordi Contijoch 2009 / Generalitat de Catalunya

L’absis del costat nord ha estat molt modificat al llarg dels segles. Arc triomfal i volta de canó de mig punt.

Porta de mig punt al nord.

Clara López Basanta / Generalitat de Catalunya

El campanaret quadrat sobre el creuer, amb finestres geminades amb columna i capitell mensuliforme, a les quatre cares, data del segle XII.

Els murs són de carreus i la coberta de lloses de pedra del país.

Sant Bartomeu és l’església de la Baronia de Sant Oïsme, és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell de Sant Oïsme de la Baronia de Sant Oïsme

Castell de Sant Oïsme situat al nucli de la Baronia de Sant Oïsme (La Noguera).

El castell de Sant Oïsme és una fortalesa situada al poble de la Baronia de Sant Oïsme dins del municipi de Camarasa, a la Noguera.

S’aixeca, rodejada per les cases de la Baronia, al cim d’una roca enfront de la confluència de la vall de la Noguera Pallaresa amb la vall d’Àger, sobre l’embassament de Camarasa. És d’època romànica i datada al segle XI.

Jordi Contijoch Boada – 2009 / Generalitat de Catalunya

Es passo la seva historia :

  • Documentada el 1095, quan Ermengol, nét de Guillem I de Meià, va confirmar les esglésies que integraven la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, que havien estat donades pel seu avi abans del 1040.
  • En diversos documents s’esmenta com a castell de Santa Eufèmia, nom que li donava una església més antiga que l’actual (es considera el topònim Sant Oïsme una corrupció del de Santa Eufèmia, el topònim primitiu).
  • Quan Santa Eufèmia va perdre la parroquialitat, aquesta categoria va passar a Sant Bartomeu, que també la perdria al s. XVII.
  • En un document del 1099 s’esmenta el castell de Santa Eufèmia, que potser devia formar part del patrimoni de la família Meià.
  • L’any 1193 ja no era domini de la branca principal d’aquesta família ni apareix entre els béns dels Cervera-Meià.
  • El 1379 es tornen a tenir referències de l’indret en un document del rei Pere III on consta el castell de Sant Oïsme (“Sent Ohismia”) situat a la baronia de Meià.
  • L’any 1426, el rei Alfons IV vengué a Nicolau de Gralla diversos castells i jurisdiccions entre les quals hi havia “Santa Sosimia”, que s’identifica com Sant Oïsme.
  • Sembla que Sant Oïsme seguí vicissituds ben diferents a la dels castells de la conca de Meià que foren inclosos en el marquesat de Camarasa. En desaparèixer els senyorius jurisdiccionals Sant Oïsme pertanyia al noble Sobies.

La torre, que conserva una alçada de 14m, té a peu pla un diàmetre intern de 270m i un gruix de murs de 1,5m, mentre que a la part superior el gruix és de 1,13m. La porta es troba a 4m del terra interior i està orientada al sud.

Pere Catalá – 1962 / Generalitat de Catalunya

Aquesta porta devia estar coberta amb un arc de mig punt. El que es veu en l’actualitat és fruit de la restauració. A uns 8m hi ha una altra porta de mida menor (70cm d’ample i 1,6m d’alt), oberta al sud-oest, i també coberta amb un arc de mig punt, aquest original.

Al nord hi ha dues espitlleres, una a 5m i l’altra a 8m de terra, que tenen unes dimensions de 1m per 80cm a la part interior.

Actualment hi ha a l’interior de la torre una escala metàl·lica que permet l’accés a la part superior i que fou col·locada després de la restauració del conjunt.

Pere Catalá – 1962 / Generalitat de Catalunya

La torre està construïda amb carreus rectangulars de mida mitjana units amb morter de calç. A l’interior els carreus són més petits i menys treballats.

A més de la torre, al capdamunt de la roca on aquesta està ubicada, hi ha també altres edificis pertanyents al castell. A la banda sud hi havia un recinte de 4m per 3,5m de funció desconeguda. Abans de la restauració de la torre es veia com aquest mur arrencava des d’ella. La planta pot seguir-se amb facilitat.

Roger Vinent Arnai 2006 / Generalitat de Catalunya

Al nord, a uns 15,5m de distància de la torre, hi ha una paret transversal amb una alçada d’uns 9m, una llargada de 5,4 metres i 1 metre d’amplada.

Entre aquesta paret i la torre hi ha també restes de murs laterals. A la paret transversal es poden observar una finestra tapiada i dues portes de diferents mides.

Aquesta construcció està feta amb aparell irregular, de mida més petita. La torre i el recinte meridional es poden datar al voltant del segle XI, mentre que la resta de construccions semblen baix medievals.

Castell de Sant Oïsme és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

Xavier Oms / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Fem una ullada fora de Catalunya : Aqüeducte romà d’Albarrasí-Cella de Terol

L’Aqüeducte Romà esta situat en Albarrasí, Gea de Albarracín i Cella, comarca de la Serra d’Albarrasí, de Terol.

L’Aqüeducte Romà d’Albarrasí de Cella, també conegut com d’Albarrasí-Gea-Cella, s’estén al llarg de tres termes municipals: Albarrasí, Gea d’Albarrasí i Cella (comarca de la Serra d’Albarrasí, Espanya).

Correspon a una infraestructura hidràulica d’època romana i té una longitud aproximada de 25 quilòmetres, a través dels quals es proveïa d’aigua del riu Guadalaviar, a un nucli de població que va existir en l’actual emplaçament de Cella i que va haver de tenir una certa importància industrial, malgrat que desconeixem el seu nom romà.

És sens dubte una de les obres públiques hidràuliques més importants de l’Aragó romà – juntament amb la presa de Muel i l’aqüeducte de Los Bañales  en Uncastillo.

És bé d’interès cultural de la província de Terol.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Dolores Párraga i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Nou Hotel – Balneari d’Oca Rocallaura Spa de Vallbona de les Monges.

El Nou Hotel – Balneari de Rocallaura esta situat a les Afores s/n a Rocallaura, sobre de la carretera de Vallbona de les Monges.

El dia 29 de maig de 2005 obria el nou Hotel Balneari de Rocallaura, va estar uns anys tancat i des de l´any 2018 va obrir novament com a Oca Rocallaura Spa****.

Disposa de 82 habitacions, entre les quals hi ha 9 Junior Suites o 6 Suites.

Està envoltat d’un paisatge natural de muntanyes verdes que creen un ambient ideal per a la relaxació, amb unes instal·lacions d’última generació. Hi ha WiFi gratuïta i a prop trobareu aparcament públic gratuït. Es important destacar que admet animals de companya.

Recull de dades : Ajuntament de Vallbona de les Monges i d’ Oca Rocallaura Spa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre. Monestirs femenins medievals relegats per la història

Castell de Vallparadís a Terrassa regentat pels “Terrassa”. Foto: Ramon Solé

A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.

https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].

Canyars o “Jonqueres” al riu Ripoll. Foto: Ramon Solé

El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics. Des de 1036 Sant Vicenç és reconeguda com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no deu tenir el mateix significat que al 973, ja que que el primer podria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]

Paratge de la Font de la mina entre el molí de Fontanet i el de les tres creus riu Ripoll. https://fontsaigua.wordpress.com/2015/11/22/avui-destaquem-la-font-de-la-mina-de-sabadell/

La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI  (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia, el fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada.

Santa Maria de Toudell a Viladecavalls A: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/02/la-quadra-del-toudell.html

Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.

Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga. En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[7]

Aquests trasllats s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control de la cúria sobre elles i els seus bens. Posteriorment seran comanadores de Sant Jaume les que regentaran el monestir de Santa Maria de Jonqueres, una ordre amb una vida més activa i amb formes de vida mixtes, on les “dames” podien casar-se i ensenyaven als fills i les filles dels cavallers, el que causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques[8].

L’edifici gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.

Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se a l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.

Castell-Cartoixa de Vallparadís. Foto: Ramon Solé

En 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes[10], al terme de Sant Fost de Campsentelles, quedant sota la protecció feudal d’aquest llinatge i regint-se per la regla de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, el que les hi permetia viure

El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.

La Cartoixa de Montalegre a Tiana, amb l’edifici de la Conreria al fons. Foto: Ramon Solé.

Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.

La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Cabanyes; la de Martorelles i la Santa Perpètua van passar amb la compra de la baronia de Mogoda a la Pia Almoina i així seguirà, amb altres compres, aconseguint tenir un bon domini que el permetrà subsistir fins avui[11].

Les germanes agustines de la Conreria, en canvi, es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la Casa de la Caritat, que havia estat seu del monestir de Valdonzella (cistercenc).

Hornacina del Carrer Montalegre. Foto: AGC

La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]

Conreria: font de les monges. Els noms s’obstinen en dur-nos el record. Foto: Ramon Solé.

Van desobeir i es van extingir.

Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.

Si comparem les dades del monestir de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes,  endemés de, molt sovint, quedar calumniades.

Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.

Vallparadís. Un castell des d’on actuaren alguns senyors i algunes dames. Foto: Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.

[1] Verdaguer i Caballé, Joaquim. «Els Terrassa. Genealogia». Terme, [en línia], 2000, Núm. 15, p. 38-46, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40705 [Consulta: 8-12-2020].

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222

[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.

[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.

[7] Verdaguer, J. “Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura” https://joaquimverdaguer.blogspot.com/2019/12/sant-vicenc-de-jonqueres-la-creu-alta-i.html

[8] Maria-Mercé Costa (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[9] Verdaguer, J. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/02/blanca-de-centelles.html

[10] “El berber que va ser bisbe”: https://www.rondaller.cat/2015/04/30/sant-cebria-de-cabanyes/

[11] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció.

[12] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-2