Sant Vicenç de Jonqueres de Sabadell

Avui us presento dos articles

L’ermita de Sant Vicenç de Jonqueres situada a prop de la ctra. de Sabadell a Prats de Lluçanès i a la llera dreta del riu Ripoll en el municipi de Sabadell.

Us passo la seva història:

  • De l’antiga església parroquial de Sant Vicenç de Jonqueres, situada als afores de la vila, a la banda nord, només en restaven alguns fragments (anys 90),  ja que ha experimentat nombroses modificacions al llarg del temps.
  • Es conserva també la porta d’accés al temple, del segle XVI, allindanada, amb la inscripció “2 abril 1574”.
  • Des de l’any 1995, l’antiga església s’ha convertit en la seu del Servei General d’Informació de Muntanya.

És un edifici de planta rectangular, d’una nau i dues capelles laterals, amb coberta de teula a dues vessants i campanar d’espadanya.

De l’edifici original resten les façanes nord i oest , amb el campanar de paret.

El conjunt està format per l’edifici de l’església, la rectoria adossada pel costat de ponent, la sagristia, el campanar i el clos del cementiri pel costat de llevant i migdia.

La rectoria la porten uns masovers i la planta baixa està destinada a un taller de restauració de mobles i a un restaurant.

Sant Vicenç de Jonqueres és una església catalogada com a monument del municipi de Sabadell  i inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Varis

Llibre Recomanat : Els metges de la Puda de Montserrat

Avui us presento dos articles

Fitxa Tècnica :

Autor : Àngel Manuel Hernández Cardona

ISBN 10: 841694234X

ISBN 13: 9788416942343

Editorial: Nova Casa Editorial,

Any : 2016

Preu : 18 euros

Sinopsis :

Aquest llibre versa sobre els metges directors del balneari de la Puda de Montserrat, des que el 1818 fou creada aquesta plaça fins al 1958, any en què fou clausurat el balneari.

Durant aquest quasi segle i mig han exercit la direcció mèdica de la Puda vint-i-cinc facultatius, tots ells ben competents, atès que havien hagut de superar unes difícils oposicions.

Després d’una breu introducció sobre el balneari de la Puda, de cadascun d’aquests metges se n’ofereix la biografia i s’adjunten, ordenades cronològicament, unes detallades referències documentals que no solament avalen les dades presentades, sinó que també serveixen d’ampliació o de complement a la biografia respectiva.

El pròleg l’ha fet el Dr. Pere Miret, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

 

Recull de Llibre : Ramon Solé

Balneari Broquetas de Caldes de Montbui

Com cada Diumenge us presentem dos articles

Balneari Broquetas està situat en la Plaça de la Font del Lleó, 1 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia:

  • El Balneari Broquetes existeix des de fa molts anys, però va reedificar-se l’any 1770, i la seva activitat més important començà en aquell any, quan es reformà l’antic hostal de Can Vicenç.
  • Des d’aleshores ha sofert diverses modificacions i ampliacions. L’Hostal d’en Vicenç és una part de les cases que Salvador Broquetas adquirí el 1729 per a edificar-hi la casa de banys que porta el seu nom.
  • Els seus propietaris, Juan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors d’un llibre “Luz de la Verdad, Tratado de las Aguas Termales de Caldas” (1790).
  • El 1873 n’era propietari en Salvador Nogués i Dalger.
  • En el 1915, Antònia Nogués i Turull.
  • L’aspecte exterior de l’edifici era força més petit, a finals del segle XIX.
  • Per davant i fent cantonada amb el carrer de Vic, s’endinsava a la Plaça del Lleó deixant un espai lliure que Climent Cuspinera descriu com la Plaça d’en Marc Savall.
  • Amb l’enderrocament posterior, unificada la façana, ambdues places es convertiren en una sola. El balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont que feien veïnatge amb el seu jardí, enderrocant-les totes per a convertir aquell espai en un jardí digne per a un hotel de la seva categoria.
  • També compraren l’Hostal de Cal Cès que enderrocaren per poder tenir una gran entrada al jardí pel carrer de Vic.

L’edifici presenta la tipologia típica de balneari, amb una separació clara d’usos. L’edifici més alt (6 plantes) que dóna al carrer del Pont és fonamentalment d’habitacions. L’edifici una mica més baix (3 plantes) que dóna al carrer de Vic és principalment la part de serveis. La zona noble (3 plantes) de menjadors, salons i zones d’estar és la del mig que dóna al jardí i a la plaça de la Font del Lleó, amb una imatge força senyorial.

El balneari té una interessant galeria de banys en el soterrani i un ampli jardí que ocupa una gran extensió de terreny, que queda totalment envoltat pel nucli antic.

L’estructura és bàsicament de murs portants, originàriament amb forjats unidireccionals de fusta, encara que posteriorment ha sofert moltes transformacions. La coberta és plana i transitable.

L’edifici presenta, en la plaça de la Font del Lleó, dos volums clarament diferenciats que es contraposen. Hi ha un ordre en la disposició i en el tipus de forats. La façana principal que presideix la Plaça de la Font del Lleó s’ordena per cinc eixos de composició.

Té un clar component horitzontal, marcat per la balconada i el rètol del balneari que hi ha a la primera planta, per les cornises i la balustrada que fa de remat.

Presenta una clara simetria, encara que la porta principal estigui desplaçada a un costat, ja que la mida d’aquesta i el tipus de forat és igual que tots els altres forats de la primera planta. Els forats presenten una clara similitud en cada una de les tres plantes, en una progressiva disminució.

El Balneari Broquetas és un conjunt d’un gran valor històric degut als vestigis trobats de l’època romana (sauna, ares), i alhora té un gran valor arquitectònic, degut als nombrosos elements de qualitat que hi ha a l’interior. Destacar principalment la galeria de banys i els elements de decoració interior modernistes.

Queden restes d’una càmera d’obra romana que hi ha a la galeria de banys.

El Balneari Broquetas és una obra amb elements noucentistes i modernistes de Caldes de Montbui protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , Imatges antigues, Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Dues cases molt antigues de Cardedeu

Com cada Diumenge us presento dos Articles

Avui us presento dues cases que son molt antigues, estan situades en el carrer Pedró, una en el número 5, i la segona en el 15 en Cardedeu.

No tinc massa informació al respecta, es semblen molt en la construcció, en la porta d’entrada del numero 15, un cartell hi llegim, Can Parera – Any 1613; per tant l’altra casa, també podria ser d’aquella època.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Avui us presento dos articles

Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.

En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.

El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.

Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.

Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.

El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).

Mura. Forn de calç de la Blanquera. Foto: Ramon Badia i Cèlia Peix del blog https://estimadaterra.wordpress.com/2020/03/08/forn-de-calc-de-la-blanquera-de-mura/

El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.

Castellar del Vallés, mas Canyelles, vista general de la font del llorer. Foto: Ramon Solé.

A més de les troballes, els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, que remet a les comunitats musulmanes que habitaren aquests indrets abans, durant i després de la conquesta carolíngia.

Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.

El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4]

Sant Esteve de Castellar on hi ha les restes d’una primitiva esglèsia de Sant Iscle i Santa Victòria (sants patrons de Córdoba), on trobem esment, als seus orígens, de la sagrera de les Fàbregues i del topónim de Tolosa o “toloseta”. Es creu que aquesta primitiva esglèsia estaria sota el monestir de Sant Pere de les Puel·les. Foto: Viquipèdia.

El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.

Castellar del Vallés. Construcció de pedra seca. Foto: Ramon Solé

En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.

Esglèsia del Puig de la Creu a Sentmenat (Sant Menat) Foto: viquipèdia

En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]

Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.

Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia. Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.

Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].

Sant Feliu del Racó. Foto: viquipèdia.

En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9]  (de: “molinera”), una obra feta de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu  que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.

Sèquia Monar a Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.

Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.

Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.

Castellar del Vallés. Torrent de Canyelles. Bassa i horts. Foto: Ramon Solé.

Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].

Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.

Autora del Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.

——————————————————————————————-

[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 9

[4] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 22

[6] Feliu i Montfort, Gaspar, 1971.El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 25 i 26.

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., docs. 28, 55 i 53

[8] Ibídem doc. 32

[9] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXIX

[10] DDAA, 2005. L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica. Rev. Plaça Vella, n. 50 (en línia).

[11] Bolòs, Jordi i Hurtado, 2020. Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

Can Pagès de Sabadell

Avui us presento dos articles

Can Pagès és una masia situada Ctra. Prats de Lluçanes, km. 3,1 al municipi de Sabadell. Edificada en un replà a la dreta del torrent de Colobrers o de la Tosca, just quan surt de la gorja que l’ha encinglerat fins a darrere la casa. L’edifici no ofereix cap tret remarcable; és un conjunt d’edificacions obrades al llarg d’anys, forçades sempre per raons de necessitat i de servei.

Datada la seva construcció en l’any 1870. Un descendent de Can Pagès va establir la masia taverna a rampeu del camí de carro que anava de Sabadell a Castellar del Vallès; taverna on paraven les tartanes i hi feien “pa i trago”, abans d’envestir el camí, en ambdós sentits, que començaven al peu mateix de la casa.

Can Pagès s’abasta de l’aigua que surt d’una profunda mina, anomenada font de Can Pagès, que anys abans rajava darrere la casa i actualment ho fa al peu mateix de la façana, i és molt concorreguda per gent que va proveir-se’n per a les necessitats domèstiques. (Actualment NO raja). Una part de l’aigua d’aquesta mina va a un petit viver de truites de riu que proveeixen la cuina del restaurant.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Imatge aèria : Google

Capella de Santa Cecília de Grevalosa de Castellfollit del Boix

Avui us passo tres articles

Santa Cecília de Grevalosa  esta situada a prop de mas Palomes de Castellfollit del Boix (Bages).

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Grevalosa.
  • El lloc de Grevalosa és documentat des del 955.
  • L’església apareix documentada pels volts de 1154, data en què consta com a parròquia de Gravalosa.
  • El 1295 es documenta l’església de Sta. Cecília de Gravalosa i el seu cementiri.
  • Es creu, però, que és anterior, perquè en una època incerta, segurament anterior al 1140 aquesta església fou donada al monestir de la Portella.
  • La funció de parròquia la perdé al segle xix, quan fou unida a la parròquia de Castellfollit del Boix.
  • Actualment la capella resta sense culte i queda força allunyada del poble de Castellfollit.

De l’edifici originari romànic en resta ben poca cosa: fragments de paret i el portal, emparedat, de mig punt i adovellat. Es creu que la primitiva construcció devia ser una senzilla capella d’una sola nau amb absis.

L’entrada principal es troba a ponent, on s’obre una porta d’estructura rectangular allindanada, que porta la data de 1621. Sobre aquesta hi ha un petit ull de bou. Culmina la façana un senzill campanar d’espadanya.

L’església és d’una sola nau, de planta rectangular amb transsepte, coberta amb volta de totxo i uns arcs de reforç d’aquesta, que es recolzen sobre mènsules. Una motllura de guix recorre tota la part alta de la nau. A la capçalera hi ha un retaule de Sta. Cecília, Sant Isidre i Sant Marc.

L’aparell és obrat amb carreus regulars, ben tallats i col·locats a trencajunt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Per visitar-la cal demanar les clau al mossèn de l’església parroquial de Sant Andreu de Maians.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Cecília de Grevalosa és una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

La Cova de Sant Ignasi de Manresa

Avui us presento tres articles

La Cova  de Sant Ignasi esta en el camí de la Cova, Puig de Sant Bartomeu de Manresa.

A prop hi ha les Balmes de Manresa, on l’historia diu que Sant Ignasi pregava dins d’una Cova, era al principi tot molt humil…

Us passo dades de la seva historia real:

  • Edificat al puig de Sant Bartomeu, el conjunt va néixer per venerar el lloc on, segons la tradició, es va recloure sant Ignasi de Loiola a pregar i fer penitència durant el seu sojorn a la ciutat del 25 de març de 1522 a principis de febrer de 1523, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, tornant del seu pelegrinatge a Montserrat, i on va escriure les parts essencials dels Exercicis Espirituals.
  • A finals del segle XVI es desperta l’interès pels llocs ignasians i es comença a venerar la Cova. Es col·loca una creu al cim de la roca i es tanca la balma amb una porta.
  • El 1603 es basteix al costat de la cova una capella dedicada a Sant Ignasi. La marquesa d’Aitona donà a la Companyia els terrenys de la cova, damunt la qual, ampliada, fou construïda una capella.
  • La creença d’haver suat sang el 1627 el Crist de la Creu del Tort, venerat a la cova, n’augmentà la devoció dels fidels.
  • Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals i per acollir els pelegrins que venien a la Cova.
  • Després fou enriquit l’interior de la cova amb una fastuosa decoració en alabastre e l’any 1671, obra dels escultors manresans Joan i Francesc Grau (pare i fill) i de llur deixeble Josep Sunyer, que esculpiren el retaule amb marbre blanc i negre a finals del segle xvii.
  • El 1720 foren col·locats uns originals estucs del germà Sesé.
  • L’arquitecte vigatà Josep Morató en construí l’església (1759-63), una mostra típica de l’arquitectura jesuítica i considerat el principal conjunt barroc del Bages, que no fou decorada fins després de la restauració de la Companyia (1860-64).
  • El 1844 es beneí l’església.
  • Aleshores hom dedicà el lloc a tercera provació, segon noviciat dels jesuïtes.
  • L’any 1894 s’enderroca l’antiga residència i hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici d’inspiració neoclàssica, segons un projecte de Ferran Martorell, una residència dels pares jesuïtes. Compta amb una important biblioteca especialitzada.
  • Entre 1915 i 1918 s’hi portà a terme una reforma al vestíbul que incloïa la decoració actual.
  • Entre el 1964 i el 1969 es van fer reformes a l’edifici conventual.
  • El conjunt va ser rehabilitat a principis de la dècada de 1990 per l’arquitecte Francesc Xavier Asarta i Ferraz.

La Cova de Sant Ignasi, continua se’n un important centre d’espiritualitat , és una casa de retir i d’exercicis.

Josep Giribet – Generalitat de Catalunya

Formen el conjunt una església barroca i un edifici modern neoclàssic.

Juntament amb el Pont Vell romànic i la silueta gòtica de la Seu, constitueix una de les imatges clàssiques de l’entrada a la ciutat de Manresa.

Us passo un projecte proposat l’any passat :

https://www.arquitectes.cat/ca/system/files/users/34235/2019-09-26-regio-7.pdf

A Manresa en el seu moment van sorgir moltes llegendes de Sant Ignasi al pas per la ciutat, una d’elles va ser el Pou de la Gallina.

La Cova de Sant Ignasi és un conjunt arquitectònic del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu històric Rasola

Pintades en Murs : Mural del Institut Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat – 6ª Part #

Avui us presento dos articles

Al febrer de 2016, amb motiu de les celebracions del 50 aniversari del barri de Bellvitge, el col·lectiu Contorno Urbano,  va pintar un mur de l’Institut Bellvitge amb la participació de l’institut i de les persones i entitats que van poder i van voler participar.

Els alumnes de l’Institut van escollir la frase que es va sobre posar a la pintura de base i que diu:

“Esforç, acollida i lluita, Bellvitge és Bellvitge”.

També al 2016 es va presentar el vídeo:

“Bellvitge és Bellvitge” “Bellvitge es Bellvitge”

I que us passo el seu enllaç :

Va ser elaborat per Clara Anton de Contorno Urbano i amb música de “El mosquito del garito” sobre la construcció col·lectiva del mural al barri de Bellvitge.

Adaptació al text : Ramon Solé

Text i Fotografies : Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ermita de Sant Marçal de Montseny

Avui us presento dos articles

Sant Marçal de Montseny és una ermita romànica situada al municipi de Montseny, gairebé al límit amb el d’Arbúcies.

Es troba a 1.093 metres d’altitud, entre les Agudes i el Matagalls. És molt propera al punt on es troben les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.

Us passo la seva historia :

  • La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053, on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic.
  • El 8 de desembre de 1066 es consagra l’església i es funda l’abadia.
  • El 1104, es va consagrar de nou l’església després d’uns anys d’abandonament.
  • Des del 1624, després d’uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo.
  • El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que feu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

L’actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d’espadanya.

Al costat nord de l’ermita, hi ha un petit cementiri i al costat sud el casal de l’antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d’excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a les Agudes.

Durant la primera meitat del segle xx, va ser regentat per l’ermità Ignasi Sala i la seva família i no disposava de llum. Actualment és un restaurant de cuina de muntanya.

Font de Sant Marçal

Sant Marçal de Montseny , és bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé – Imatges Arxiu Rasola