Avui us presento dos articles
Arenys de Mar a l’extrem més proper a Canet. Rial de Canalies: apartament on hem passat llargs anys. Un lloc per passar l’estiu amb una llar de foc per a fer estada i torrades durant el temps més fred. Riera amb molta vegetació i la flaire dels eucaliptus que s’esfumà quan destruïren la muntanya per a edificar xalets. Turonet amb pins on anaven a buscar pinyons que després partien i repartien al balcó. Baixem i divisem el Port, una de les coses que més m’agraden, i ja sento la olor de la mar.
Arribem a la carretera i girem a la dreta cap el poble, a la cantonada, la casa abandonada de la vil·la Marcelina, que van convertir, en plena crisi, en “pisos d’alt standing” amb obrers que anaven canviant sovint fins que ho van mig terminar sense acabar, amb una piscina que s’ha menjat tant la muntanya com el silenci del dia, tot i així les nits d’estiu miro estrelles pel balcó del darrere.
L’Ateneu on el meu marit jugava a escacs amb el seu pare, molts anys enllà. Cantonada amb la Riera on hi havia la puntaire. Vistes del cementeri. Un dia vam pujar pel camí de les cases dels pescadors. No havia mai visitat un cementiri, em va sorprendre tanta bellesa. Van anar al davant de la tomba de l’Espriu que només tenia un número perquè ell no volia passar a aquella immortalitat estranya que representa per alguns el que et recordin persones que no has conegut, però els vigilants es van cansar de que els preguntessin quina tomba era la del poeta de Sinera i finalment van posar el seu nom, discret, això sí.
Casetes d’un barri de pescadors vinguts del Delta, el Joan em parla del pare dels veïns-amics que els hi duia peix fresc a vegades. Barri pobre amb encant, amb vistes al mar i a un cel que a les nits s’omple d’estels.
Pugem la Riera, anem a comprar al mercat: verdura de les pageses, peix fresc, carn més magre, bons embotits, olivetes al lloc del bacallà.
Cuino. Anem una estona a la platja entre Arenys i Canet. Em banyo en aquella aigua tant freda que tant em convé, passeig per la sorra que no s’enganxa, perquè està (estava) feta de pedretes, la petita agafa petxines, mentre el seu germà fa un pou i u castell. Dutxes. Dinar. Migdiada pels que poden. Jugo amb els petits al balcó, a vegades faig una becaina. Quan són més grans i ja miren la tele dormo al sofà o m’escapo al llit amb el meu marit.
A la tarda -què fem avui mama? – anem a buscar pinyons a la muntanya?, a passejar pel port?, al parc petit d’aquí prop?, al de Lourdes?, a fer un gelat?
Passejos per la Riera amb la promesa del gelat o del parc. Caminades diàries de pujada i de baixada. L’Ajuntament i la seva font amb aquell altre carrer per on a vegades anaven i venien comprant alguna cosa que feia falta o algun capritxet que per això són les vacances.
Si creuaven la riera podíem observar les torres del carrer d’Avall i del carrer Ample, caminàvem per la vorera del Rial de Sa Clavella, el barri d’Avall on a vegades anàvem al cinema o a la biblioteca a mirar contes o, més endavant, a connectar-nos a internet.
I comença la pujada, ja veurem per on ens quedarem avui. La placeta de l’església, l’antic Hospital Xifrè amb els seus jardins, el Calisay, l’asil de les germanetes on la sogra diu que la portem amb la boca petita del que busca consol, llegeixo la placa del carrer: “La Majestat d’un poble són els seus vells” i per fi el parc de Lourdes amb els gronxadors i el petit bosquet allà dalt. A vegades seiem als bancs mentre jugaven, en tornar prendrem un gelat, a vegades els muntaven al cavallet de la Riera.
Algun dia visita al museu de minerals amb els nens, altre al de les puntes de coixí amb la mare. A vegades no pugem la Riera i anem passejant pel port, miro la dona del pescador amb el seu fillet als braços, els vaixells de pesca, el far al final de l’espigó, el camí costaner entre les vies del tren i el mar, els bancs per seure i mirar la posta de sol sentit la remou del vent. Altres vegades pujarem a Arenys de Munt o visitarem altres pobles propers.
Si la petita està cansada el seu pare la porta damunt les espatlles. El nen sempre troba motius per jugar, per inventar històries, per preguntar als grans, sembla no cansar-se mai, fins que cau rodó a la nit i… fins les set del matí en que em despertarà perquè voldrà esmorzar i jo li donaré cantant i aquella veïna-amiga amb nom de flor, l’Hortènsia, em dirà rient: – avui t’he sentit cantar el ciclista de pega que va caure i es va fer un foradet en el culet.
Les festes de juliol i les d’agost. 2 d’agost, el meu sant, els pares em regalen quedar-se amb els nens. Anirem al Posit, al lloc on els nens sempre miren les llagostes vives. Sopem i miro pels finestrals la casa d’un dels indians d’Arenys i recordo la història de la rosa enterrada al cementiri per un amor que va ser impossible i penso que ell hauria d’haver lluitat pel seu amor quedant-se al seu costat.
Convido gent, familiars, amics… Cuino molt però estic contenta. Alguna altra veïna em diu, – avui te’m sentit riure molt! No sóc conscient del que representa un balcó en un bloc d’apartaments d’un lloc encara tranquil i retirat, però, sí, m’ho he passat bé. Després recullo cansada, però amb ajut.
I ja, grans i sols, vindrem algun cop i anirem de nit als txiringuitos de la platja a menjar peix i a veure els estels o gaudirem del regal d’un bon dinar sense haver de cuinar o del d’un bon relax al balneari de Caldetes.
I algun dia tornarem només per recordar aquells bons moments dels que, conscients o inconscientment, vàrem gaudir. Tot s’ho emporta la mar, però la mar tot ens ho retorna i caldrà fer neteja.
A la bona gent que cuida dels seus records com del seu entorn
Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero
Terra, aigua i racons 