Avui us presento dos articles
Castell Subirats. Postal antiga. Ramón Solé.
Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2].
Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:
“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)
Riu Anoia pel pas de Martorell
Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes per on passa l’aigua de la pluja”[3].
Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].
El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.
Riu Anoia: Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.
D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.
Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.
Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana. El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.
Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec”, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, potser millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab). El Comte Borrell ven, en 977, a Onofre Amat el seu castell de St. Esteve. El joc de les disputes i dels intercanvis està servit entre els potents.
Torre Moja. Penedés. Foto: Viquipèdia
En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església és un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].
En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].
En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.
En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Laviti, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.
St. Sebastià dels Gorgos. Foto: monestirs.cat
Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.
Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.
Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.
Cómic d’Oriol García Quera que narra d’una manera molt didàctica la vida de Mir Geribert.
Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.
Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020
Als perdedors, obviats i maleïts per la història.
——————————————————————————————————–
[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.
[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: “Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas “cellas” condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.”
[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.
[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.
[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)
[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII
[7] Ibídem, n. CCC.
[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299
[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge
[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours
[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.
Terra, aigua i racons 