Historia del Balneari Soler de Caldes de Malavella

Com cada Diumenge us presento dos articles

L’Hotel- Balneari Soler estava en el carrer de Josep Soler (enderrocat) de Caldes de Malavella.

El Balneari Soler, va ser obert el 1900, embotellava l’aigua de la Font de la Mina amb el nom de “Fuente Catalunya”.

Rivalitzà amb el Prats i el Vichy Catalán durant els anys feliços de la hidroteràpia a principis del s. XX que l’arribada de la Guerra Civil va estroncar.

El Balneari Soler, de la mateixa manera que els altres dos balnearis de Caldes, s’usà durant les dècades dels anys 1930 i 1940 per a allotjar diversos refugiats i ferits de guerra, gràcies a l’alta capacitat d’hostalatge.

Durant els primers dies de la Guerra Civil, l’exalcalde conservador i propietari del balneari, Josep Soler, va aconseguir salvar-se de la repressió republicana gràcies a la seva doble nacionalitat (la seva mare era francesa) i va penjar una bandera de França a la façana.

L’any 1937 es va decidir habilitar el balneari per allotjar ferits de guerra i malalts, fet pel qual va patir diverses destrosses del mobiliari.

L’any 1944 va allotjar 150 soldats del contingent italià. Els que no respectaven el protocol  de la disciplina establerta per la marina italiana eren tancats al celler, que s’havia adaptat com a calabós.

L’Hotel- Balneari Soler va ser enderrocat l’any1975.

 

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Malavella

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

El Bosc eròtic de can Ginebreda a Porqueres

Avui us presento dos articles 

 – Avis : Les fotografies d’aquest article poden ferir la sensibilitat d’alguna persona –

Des de fa mes de 40 anys, l’ Escultor Xicu Cabanyes, utilitza aquest bosc de Can Ginebreda per tindre la seva obra escultòrica i eròtica, per expressar en cada una de les escultures un sentiment i una situació diferent.

Esta emmarcat en un bosc de mes de 40.000 metres, sobre tot de pins i roures, que a través de camins podrem gaudir de cada reco d’un escultura que inclòs ens pot fer reflexionar amb la nostra vida diària.

Està a 6 quilometres de Banyoles, prendrem la carretera la GI-524 en direcció a Sant Miquel de Campmajor i poc abans d’arribar-hi, veurem un trencall a l’esquerra on un cartell s’anuncia el bosc de Can Ginebreda, arribarem a un petit Restaurant.

Allí mateix, esta l’entrada al Bosc de Can Ginebreda.

Cal posar unes monedes d’euro per poder accedir a l’entrada.

Des d’aquest punt , podrem anar per el nostra comte, o bé, si som un grup, i haver sol-li citat per antelació, en Xicu, personalment  ens faci de guia, amb les seves encertades i clares explicacions i com i de quina manera ell ho veu la seves escultures.

També, us recomano entrar en el seu taller, un petit vídeo, per ho molt complert  ens explicarà la seva trajectòria i obra realitzada en tots aquest anys i  a la vegada, podrem comprar alguna de les seves obres que allí disposa per la venda.

Us passo més fotografies:

Bosc de Can Ginebreda Museu d’escultures eròtiques. Crta. de Mieres, km 25.5 17834 – Porqueres telèfon :972 58 25 38 info@canginebreda.com

Us passo el seu enllaç :

https://www.canginebreda.cat/

Si no ho coneixeu, us recomano la visita, val molt la pena.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Barra de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articles

Can Barra esta situada en el Passeig de can Barra a l’entrada de la urbanització de Sant Quirze Parc de Sant Quirze del Vallès.

Està documentada des de 1667.

Cal remarcar que consta de dos tipus d’edificacions diferents, una la masia del segle XVII, que era la casa dels masovers,

i al seu costat la gran torre o xalet, que va ser construïda l’any 1888 pels antics propietaris, la família Gorina, fabricants de teixits a Sabadell.

A la masoveria hi ha una gran cuina amb un interessant forn de pa i un gran foc a terra, unes habitacions molt grans, un gran celler, quadres pel bestiar i magatzems propis de l’activitat agrícola.

Bona part del mur que l’envolta està decorat amb grans recipients, hi ha un brollador d’aigua amb tessel·les blaves, modernista.

A la reixa d’entrada, porta forjada al capdamunt les inicials de l’antic propietari i l’any de la seva construcció, que va ser destruïda amb les recents reformes.

A la vessant nord de la finca, hi ha la font de Can Barra, l’aigua de la qual sempre ha estat molt apreciada per la gent de Sant Quirze

i que l’any 1901 va ser legalitzada com font d’aigua potable, però ara, no és així…

A finals de 1936,donat la guerra civil, va haver l’arribada dels refugiats de Madrid, augmentant sobtadament la població infantil, pel que la torre es va convertir en una escola.

Actualment es troba en bon estat i està destinada a centre d’equipaments municipals.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Curiositats del segle XX, arreu del món

Avui us presento dos articles

Diuen que una fotografia captada en el seu moment, pot ser una mostra d’una realitat, d’un instant, d’un moment, d’una curiositat… i és gracies a la perícia del fotògraf,

avui us passo unes fotografies preses a principis i mitjans del segle XX, arreu del món :

 

Text  : Ramon Solé

Fotografies : Internet

Can Serratacó de la Garriga

Avui us presento dos articles 

Can Serratacó esta en el carrer Centre, 3 de La Garriga.

Casa unifamiliar entre parets mitgeres. Consta de planta baixa, pis i golfes.

El portal d’entrada és de pedra amb arc de mig punt adovellat.

Les obertures de la planta pis són rectangulars i formen balcons, la llinda és de pedra.

Les obertures de les golfes són de reduïdes dimensions, rectangulars. La coberta és a dues vessants.

Can Serratacó és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Garriga i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Viver de Torrebonica de Terrassa

Can Viver de Torrebonica o Torrebonica,  l’accés està en la Carretera N-150 de Terrassa-Sabadell, en el km 15,7, a 300 m. per una pista del municipi de Terrassa.

Us passo la seva història :

• La menció documental que tenim com a més antiga és del segle XIII, quan se’n deia Can Barba.
• Posteriorment va tenir diferents amos i per tant diferents noms, com Mas Botet, i mas Maduxer.
• L’antic mas de Can Viver de Torrebonica fou modificat per l’arquitecte Josep Domènech i Mansana per al nou ús com a sanatori de tuberculosos Mare de Déu de Montserrat, creat el 1911, al voltant del qual s’hi van desenvolupar diversos horts i s’hi van aixecar algunes cases.
• Tots aquests terrenys de l’antic mas de Can Viver de Torrebonica van ser cedits a l’obra social de la Caixa el 1922.
• Un cop el sanatori va deixar de funcionar, el 1999 l’Ajuntament de Terrassa els va requalificar
• L’any 2000 va ser adquirit pel Reial Club de Golf El Prat, que hi va construir les seves noves instal•lacions, ja que la seu original era als terrenys on ara hi ha la tercera pista de l’aeroport del Prat.
• El 2010 la Fundació Sant Llàtzer de Terrassa va comprar la finca de Torrebonica a la Caixa, on és previst de fer-hi el campus universitari de ciències de la salut del Consorci Sanitari de Terrassa.

Actualment, es tracta d’un edifici de grans proporcions, de planta rectangular, format per planta baixa i tres pisos.

És de composició clàssica i simètrica.

El cos central presenta una part que sobresurt de la línia de la façana

i està flanquejat per dues grans torres de coberta piramidal.

Al cim sobresurt la coberta d’una lluerna amb cúpula que remata aquest cos central.

La planta baixa presenta una galeria d’arcs de mig punt, on es troba l’accés principal.

Les plantes superiors presenten obertures rectangulars de confecció contemporània.

L’edifici s’estén en ambdós costats amb altres cossos adjacents i de la mateixa factura;

Fotografia Ferran i Gomez, Domènec Moro, A. – Generalitat de Catalunya

a la part dreta s’hi aixeca una capella de regust barroc.

Fotografia Ferran i Gomez, Domènec Moro, A. – Generalitat de Catalunya

El tractament de les façanes és amb estuc de color cremat i esgrafiats,

sobretot a la capella, de factura contemporània.

Can Viver de Torrebonica es protegit com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Viquipedia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Grudil•la Deovota, inicis de Provençana

Avui us presento dos articles

Provençana, segle XII. Original de Antoni Novell Bofarull. Conservat al Museu d’història de la ciutat de l’Hospitalet, publicat per Jaume Codina al 1r. volum de Els pagesos de Proveçana, p. 61, mapa 3.

A principis de segle XI les relacions de força comencen a canviar. Els guerrers dominen la frontera fent córrer els diners de les ràtzies. Alguns nobles propicien intercanvis comercials desplaçant riquesa cap a les urbs. Tots intenten fer tractes amb uns comtes i bisbes que saben negociar amb uns i altres per seguir mantenint els seus privilegis i que, per lliurar-se del domini eclesiàstic de Narbona, es llencen als braços de Roma. Els noms gots, com els de les dones soles, van desapareixent del mapa

Banyols va quedant en mans de la Seu de Barcelona, encara que sigui a nivell fiscal. En 1028 Regiat i Adelaida tornen a la Seu un alou en Banyols que Bonadona, germana del bisbe Vives (974-995), els va vendre. L’alou havia estat de Recesvind i per ordre comtal, a causa del robatori d’uns calzes d’or, va passar a la Seu i d’aquesta va passar “sense saber com” a la germana del bisbe (recordem que el bisbe Vives va fer vàries donacions i va deixar legats a familiars seus) i ara ells el retornen[1].

Al s. XI, amb el bisbe Aeci (995-1010) i tal com passa en altres episcopats, es va donant una separació entre els béns de la Catedral i els de la Canònica que es consolida a meitat de segle propiciant el pas dels béns acumulats per la Seu (bisbat i catedral) a unes quantes mans privades. Les donacions que al segle X es repartien entre la Catedral, els monestirs i diferents esglésies, es van concentrat ara en la Canònica per passar, poc després, a les ordres religiós-militars, tot i que la Canònica procurarà de nou concentrar capital.

Anirem veient aquests moviments en l’establiment de l’hospital de la Torre Blanca, al voltant del qual s’anirà concentrant, a partir del segle XII, el nucli urbà de “la pobla”, actual barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat.

Jaume Codina recull, a l’obra de Els pagesos de Provençana, la venda de 25 de juliol de 1017[2] o de 1016 (segons datacions)[3], de part de l’heretat a la Torre Blanca, de Guifré Carbonell i la seva dona Sinulo a Renard Bovet, però aquest topònim és, en aquest cas, referit a Provençals de Barcelona, tot i que els noms dels actuants ens són propers.

El 21 de novembre de 1013 Grudil·la, deovota[4], ven a Guifred anomenat “Carbonell” i a la seva dona “Sindul” la tercera part d’una terra que tenia per donació i que limitava amb el coll de Codines a l’Est, la “strata publica” al Nord, la via que va a Llanera al Sud i el torrent “que corre quan plou” a l’Oest[5].

Grudil·la, deovota (o femina deodicata com signa el document) ha de ser la que tenia amistat amb Aurucia deodicata, la qual cosa és una evidència que els béns que van administrar dones soles van passar a mans d’homes (clergues o laics), de que els historiadors han obviat els noms de les dones i que recollir-los aporta quelcom en què indagar.

Si el rec d’Amalvígia, com està reconegut, és a l’inici de Banyols, Aurúcia Deovota, com van veure a una entrada anterior[6], és a l’inici de la documentació relativa a “Santa Eulàlia de Provençana” i de les referències a Quinçà (actual barri del Centre de l’Hospitalet) i les seves amigues Sínul i Grudelle Deovota ho són a la delimitació del Terme de Provençana.

Plaça Amalvígia a Bellvitge, l’hospitalet, entre la Rambla Marina i la travessia Industrial. Amb el monument “La Bóbila” que Joan Junyer va fer en homenatge a les comunitats del Baix Llobregat, símbol d’agermanament.

Perquè aquests noms han estat obviats? Perquè eren dones i l’església, que és qui ha recollit, organitzat i donat a conèixer, principalment, la documentació, no estava ni està per la tasca del reconeixement envers les dones. Després els que diuen uns ho repeteixen altres, sense comprovar directament els documents. Potser haurem de refer tota la història, una empresa gran però no impossible i sí necessària i justa. Torres i monuments més alts han caigut.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 21-juliol-2020

Rescatant noms obviats de dones i el seu paper a la història.

———————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 34

[2] Codina, Jaume  (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat, p. 47

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), 38, doc. 256

[4] Aproximación a los términos “Deovotae” i “Deodicatae”  en Historias desde Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/07/19/aproximacion-a-los-terminos-deovotae-y-deodicatae/

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c. FN 37, doc. 207

[6] Històries des de Bellvitge. “Banyols versus Provençana. Aurúcia versus el bisbe Vives”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/06/18/banyols-versus-provencana-s-x-aurucia-versus-el-bisbe-vives/

Museu d’Arqueologia de Catalunya – MAC de Barcelona

Avui us presento dos articles

El Museu d’Arqueologia de Catalunya, està situat en el Passeig de Santa Madrona, 39-41, al Parc de Montjuïc de Barcelona.

Us passo la seva historia :

• L’any 1879, l’Estat crea el Museu Provincial d’Antiguitats a la capella de Santa Àgata.
• A partir de 1882 es crea al parc de la Ciutadella, per iniciativa municipal, un seguit d’instal·lacions museístiques, fins a la fundació.
• L’any 1915, del Museu d’Art i del Museu d’Arqueologia a l’antic arsenal de la Ciutadella (actual Parlament de Catalunya).
• El 1932, la Generalitat republicana funda el nou Museu d’Arqueologia de Catalunya a l’edifici on es troba actualment, el Palau d’Arts Gràfiques, un pavelló d’inspiració renaixentista de l’Exposició Universal del 1929, que s’inaugurà el 1935 amb Pere Bosch Gimpera com a director.
• Després de la Guerra Civil l’any 1939, la gestió del Museu es transfereix a la Diputació de Barcelona, anomenant-se Museu Arqueològic de Barcelona.
• La seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya ocupa l’anomenat Palau de les arts Gràfiques de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, construït entre 1927 i 1929, sota projecte de l’arquitecte Pelagi Martínez i Paricio, que comptà amb la col•laboració de Raimon Duran i Reynals.
• El 1995, la Diputació va transferir la gestió del museu a la Generalitat de Catalunya i va passar a formar part del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

El palau és un edifici de planta aproximadament triangular, que s’organitza al voltant d’un nucli hexagonal cobert amb una cúpula. Els dos braços del triangle que flanquegen la façana principal tenen al davant unes lògies amb arcs de mig punt sostinguts per columnes toscanes.

L’estructura i fesomia originària de l’immoble ha sofert nombroses modificacions d’ençà de la seva conversió en museu, l’any 1932. La principal de les reformes fou la projectada per l’arquitecte Josep Llinàs, durant els anys 80 del segle XX.

Actualment, el museu va iniciar un important procés de reforma de l’edifici, amb l’objectiu de recuperar i fer valdre la seva fesomia original i, alhora, adequar-lo a les necessitats i exigències d’un museu modern.

Si voleu molta mes informació, podeu consultar a l’enllaç que es adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_d%27Arqueologia_de_Catalunya_(Barcelona)

 

Recull de dades : Museu d’Arqueologia de Catalunya

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Rectoria de Sant Pere de Terrassa

La Rectoria de Sant Pere està situada en el carrer de la Rectoria, 1 i plaça de Mossèn Homs, 1, forma part del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

• És un edifici de tipus rural, probablement dels segles XVIII o XIX.
• A l’edifici hi habitaren els priors de Terrassa fins al 1800.
• Antigament havien ocupat aquest lloc les dependències del monestir agustinià de Santa Maria.
• Després fou residència del Vicari Perpetu que tenia el càrrec de rector de la parròquia de Sant Pere.
• Durant els anys 1937 i 1938 formà part del Museu Comarcal de Terrassa i albergà l’Arxiu de la ciutat.
• Al final del segle XX es va dur a terme el Pla Director per al Desenvolupament de les Esglésies de Sant Pere, una vasta operació d’estudi, excavació i interpretació del conjunt monumental, que després d’anys d’actuacions es pot visitar en la seva nova reordenació museogràfica.

És un edifici fet en paredat comú i amb carreus irregulars aprofitats de construccions anteriors. Consta de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües i façana a dos carrers. En una de les façanes, abans de la remodelació, s’obria a la part superior un assecador.

Les obertures estan disposades irregularment, amb balcons de ferro al primer pis. La porta d’entrada és en arc de mig punt, fet d’obra de totxo vist, col·locat a sardinell.

L’antiga rectoria ha estat remodelada i ha esdevingut el centre d’interpretació del conjunt. Al subsòl de l’edifici s’hi han descobert les restes del baptisteri de l’antiga seu episcopal d’Ègara.

La Rectoria de Sant Pere està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Edifici del Sindicat Agrícola de Sant Quirze del Vallès

L’edifici del Sindicat Agrícola esta a la plaça de la Vila, a prop de l’Ajuntament i de l’Església de Sant Quirze del Vallès.

El Sindicat Agrícola va ser fundat en 1917. Conserva la façana original al pis superior es pot veure el tipus d’ornamentació dominant, d’estil clàssic, amb pilastres de capitell corinti i tres grans finestrals balconers al centre de la façana.

En la part baixa ha estat molt modificada a la llarg de les dècades.

Es feia teatre, se celebraven balls, i havia un cafè; mes tard va acollir el cinema de Sant Quirze fins els anys 80 que va tancar. Actualment en la planta baixa hi ha un bar-restaurant.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé