Provençana s. X. Contexto histórico

Avui us presento dos articles

Vista del Castell d’Eramprunyà. Foto: Ajuntament de Gavà

Desde principios del siglo X Condes, vizcondes, abades y obispos establecen a sus fieles en la frontera, quienes, a su vez, subarrendarán tierras a sus repobladores a cambio de servicios y fidelidad. Se crea una gran estructura piramidal en la que nadie puede sobrevivir sin someter o ser sometido. La riqueza se va desplazando hacia la urbe gracias al dinero obtenido en las razias, en las que los eclesiásticos intervienen de lleno, como un previo a las cruzadas. Todos los potentes entrarán en disputas por el control económico y social.

La inseguridad hará que algunos busquen zonas más protegidas y con medios de vida cerca de la ciudad, como sería por entonces, Banyols, con amplios prados de pastura y tierras que, gracias a la canalización del agua, empezaban a ser cultivables. Mientras a lo largo del Llobregat y en la frontera del Penedés se van alzando torres de defensa que quedan en manos de los señores que Condes y obispos enfeudan, Banyols crece, bajo diferentes instituciones eclesiales, entre la periferia y la vanguardia, entre el mundo rural y los flujos comerciales que todos quieren controlar.

“la arada”, mediados del siglo XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Durante siglos el entorno de la ermita se mantuvo rodeado de campos de cereal y pastos para el ganado. Foto: Companys

A mediados de siglo hay un periodo de paz y de intercambios comerciales y culturales con el islam.En 962 Roma coronó al rey de Francia, Otón I (912-973) “el Grande”, como emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, en un intento de restaurar el imperio Carolingio. Otón II (955-983) tuvo como tutor a Gerbert de Aurillac (938-1003), futuro papa Silvestre II, hombre instruido en las ciencias y el pensamiento que había pasado tres años en Ripoll bajo la tutela del obispo Ató de Vic (-971). Otón II casó con la bizantina Teofanía (o Teófano) Skleraina (955-991) con quien llegaron a Occidente artistas, arquitectos y comerciantes. Todo ello propicia un ambiente donde las ideas circulan, algo que durará muy poco.

Teófano Sklaraina. Foto wikipedia.

El papel de la Iglesia que resurgió a la sombra del Emperador tras las persecuciones, quedará profunda y complejamente entrelazado con el civil. El Conde Mir de Barcelona (-966) lega a la Sede diversas iglesias del Pla de Barcelona, entre otras la de S. Boi, con sus parroquias, diezmos, primicias y demás posesiones, en un intento, quizás, de unificar poder local. La iglesia metropolitana de Narbona (archidiócesis) impone su liturgia, más romanizada, sobre el rito visigótico local, más alegre y popularizado, aunque no será este el motivo de los potentes para buscar la independencia eclesial.

El Conde Borrell II (927-992), con quien la independencia de los condados catalanes es ya un hecho, pretendió independizarse de Narbona, viajando para ello a Roma en el 970, con el obispo Ató de Vic, consiguiendo las bulas necesarias para ello, pero Ató fue asesinado a su vuelta, frustrándose el plan. Anteriormente (sobre el 960) lo había intentado el abad de Montserrat, Cesáreo, viajando a Santiago para restituir, con el apoyo de la Iglesia gallega, la archidiócesis tarraconense, consiguiendo también la bula papal, pero entonces se opusieron el Conde de Barcelona y Narbona. El Conde de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, se arroja a los brazos de Roma. Roma se cobrará su tributo ocasionando la desaparición del rol que la mujer aún jugaba y las pérdidas ingentes de vidas humanas en las s cruzadas.

Algunos acontecimientos y personajes ilustran esta imbricación entre el poder condal y el eclesiástico, así como la privilegiada situación de Banyols, entre vías comerciales y con unos terrenos que generaban riqueza. El conde Borrell cede, en su testamento de 993, la mitad de sus bienes en Cervelló al monasterio de Sant Cugat y la otra mitad a la Sede a la que deja, también, bienes en Provenzana y en Sants. Por otra parte, Sendred, hijo de Seniofred (-890), hermano de Guifré el Pilós y vicario condal en 940, estableció su linaje en Castellví de Rosanes y en Cervelló. En 992 el Conde Borrell había vendido a Ennec Bonfill, un hijo de Sendred, propiedades en Cervelló. En 996 Ennec Bonfill permuta con el obispo Aeci (995-1010) los diezmos de su alodio en Banyols, entre la via pública que va “pertot” y que desde Sants da acceso a Provenzana y la vía que va a la laguna “Lanaria” (Sant Boi) y “pertot”. Los conflictos entre los señores locales y los Condes o la Iglesia están servidos.

Torre Salvana. Santa Coloma de Cervelló.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Interpretando los signos de los tiempos de ayer y hoy.

Molí de l’Amat de Sabadell

Avui us presento dos articles

El molí de l’Amat era un molí fariner i draper, situat a l’esquerra del riu Ripoll, entre la masia de Can Puiggener i la Torre del Canonge de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1390 es documenta per primer cop un molí fariner en aquest indret, però la seva existència podria ser anterior.
  • A partir del 1500 fou transformat per batanar draps de llana. Això implicà, com a intervenció principal, introduir una roda vertical i un arbre de lleves per moure les masses del batà. Segurament el molí fariner continuà en ús.
  • És documentat des del 1501 com a molí del mas Carbó, quan depenia del monestir de Sant Llorenç del Munt i es trobava en estat de ruïna.
  • Des d’aquella data els moliners establerts en aquest molí foren membres de la família Sampsó, provinent de Sant Esteve de Ripollet, que es traspassaren l’ofici i el molí de pares a fills, sempre pagant censos als possessors del mas Carbó i, indirectament, al monestir de Sant Llorenç del Munt.
  • A mitjan de1648, una filla Sampsó es casà amb Joan Amat, i d’aquí li pervingué el nom amb què encara és conegut actualment.
  • Des de 1820, al salt de dalt del molí s’hi instal•là maquinària tèxtil, mentre que al salt de baix es mantenien dos batans. A partir d’aquell moment, els contractes d’arrendament i sotsarrendament dels diferents salts d’aigua es multiplicaren.
  • Els Amat n’eren els propietaris i consten com a hisendats i també com a fabricants de draps.
  • El molí de l’Amat, que havia estat fariner i draper, acabà sent paperer a mans dels germans Fontanet, que el 1878 hi començaren a fabricar paper d’estrassa.

De l’antic molí, avui no en queden restes visibles, ja que fou arrasat en construir part de les naus de la fàbrica tèxtil del Vapor Cusidó i més antigament la fabrica Ribera i Cusidó.

Com a mut testimoni, sols hi ha la xemeneia del Molí de l’Amat.

Formava part del mateix sistema hidràulic del molí d’en Font: ambdós rebien l’aigua de la sèquia Monnar, que començava a la resclosa que hi havia al Ripoll més avall de la desembocadura del torrent de Colobrers. A la sortida del molí de l’Amat, l’aigua es tornava a abocar al riu.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Sabadell

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Viquipèdia i Ramon Solé

Pont de Sant Roc d’Olot

Avui us presento dos articles relacionats entre ells

El Pont de Sant Roc està situat Barri de Sant Roc, a l’altura de les fonts de Sant Roc.

Es tracta d’un pont situat damunt el riu Fluvià,  fet de pedra tallada i destaca pels seus cinc arcs construït el 1801.

Fa possible el pas entre el passeig de Sant Roc i els diferents carrers del barri del mateix nom, amb el Camí dels Desemparats.

Disposa de tres arcades, més gran la central que les dues laterals.

Va ser bastit amb carreus molt ben tallats, alguns d’ells de pedra volcànica.

El Pont de Sant Roc és un pont d’Olot  protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Ara fa cent anys en rere – El Pont de Sant Roc d’Olot

Avui us presento dos articles relacionats entre ells

El Pont de Sant Roc està situat Barri de Sant Roc, a l’altura de les fonts de Sant Roc. Es tracta d’un pont situat damunt el riu Fluvià,  fet de pedra tallada i destaca pels seus cinc arcs construït el 1801.

A continuació us passo imatges de com es veia el Pont, ara fa cent anys en rere :

INSPAI – Arxiu Diputació de Girona

 

Text  i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita de la Mare de Déu de la Tosca de Castellcir

La Mare de Déu de la Tosca  està el vell mig de la Vall de Marfà, a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà, en el municipi de Castellcir.

Concretament, és en el paratge de la Tosca o Font de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons.

Us passo dades històriques :

  • Podria ser l’església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062.
  • L’edifici actual, però, va ser construït l’any 1639 i ampliat al mateix segle (1668 i 1673). Va ser remodelat de nou l’any 1914, quan s’inaugurà el nou altar i el cambril.

També era anomenada de la Mare de Déu de la Llet o de la Cinta, per haver-hi abans la tradició a on es deia que les dones que estaven en cinta havien d’anar-hi com a mínim una vegada per tal d’assegurar-se tenir un bon part.

Aquest Santuari, és d’una sola nau i rectangular, coberta amb volta de canó, i capçada amb un absis semicircular, cal dir , que el presbiteri està separat per una reixa.

En la llinda de la porta veiem gravada la data de 1668,

i a sobre de les dues petites finestres, podem veure una ala i la data de 1673.

Santuari està actualment agregat a Santa Maria de Moià de la Diòcesis de Vic, arxiprestat del Moianès.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Antic Magatzem Ventalló i Tusell de Terrassa

L’Antic Magatzem Ventalló i Tusell, està situat al carrer de Puig Novell, 14-16 de Terrassa.

Us passo dades històriques :

  • El Magatzem Ventalló i Tusell, també va ser conegut com a Magatzem Alfons Sala.
  • És una obra de la primera etapa de Lluís Muncunill, realitzada a l’any 1893.
  • Es va dedicar a magatzem tèxtil.
  • Allotja el Registre de la Propietat de Terrassa i el Diari de Terrassa.

Es tracta d’un edifici de caràcter senyorial, entre mitgeres. Consta de planta baixa, principal i pis superior de poca alçada.  L’obra és de totxo arrebossat imitant carreus

És un exemple d’arquitectura eclèctica historicista on la façana és l’expressió més clara de l’esteticisme de l’època, amb una rica ornamentació de filiació clàssica en una combinació de clarobscurs que li confereixen un caràcter monumetalista.

Aquesta decoració apareix a les portes, les finestres, les cornises, les mènsules, els muntants, els trencaaigües. Hi ha quatre obertures per planta, flanquejades per columnes. El pis superior està format per una sèrie de finestres a manera de galeria, separades entre si per grans mènsules que sostenen la cornisa a tall de fris; les dues obertures centrals donen a una balconada suportada per potents mènsules.

El Magatzem Ventalló i Tusell, està declarat com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Terrassa

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic Balneari Roqueta de Tona

Com cada diumenge us passo dos articles

El Parc on estava el Balneari Roqueta esta situat en el carrer Sebastià Roqueta de Tona.

Us passo la seva Historia :

  • L’últim quart del segle XIX, a pocs metres del balneari Ullastres es va trobar una deu d’aigües sulfuroses a Tona que va permetre la posada en funcionament del tercer establiment balneari a Tona –els altres dos eren el balneari Ullastres i el balneari Segalers.
  • El balneari Roqueta, que va esdevenir el més important i destacat de la població.
  • N’eren propietaris Ramon Montaner Vila, Francesc Simón i Font i Josep Roqueta i Bres, descobridor de la deu.
  • El manantial de la Roqueta fou declarat d’utilitat pública el 1895.
  • L’edifici principal del balneari, bastit en estil modernista, sembla que era obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, emparentat amb un del propietaris.
  • Les diferents construccions del balneari restaren en funcionament fins el 1966, any que l’establiment entrà en crisis.
  • L’any 1974 es procedí a l’enderroc de l’estructura de l’edifici.

Actualment, de l’antic Balneari Roqueta només es conserva el pou amb l’antiga escala de marbre d’accés a la deu, que fou restaurat a les darreries del segle XX.

És una construcció aïllada de planta hexagonal.

Originalment anava cobert amb una cúpula que es va enderrocar el 1974 i que posteriorment fou substituïda per una pèrgola de fusta, coberta amb teules i sustentada per pilars de fusta.

Estudi Hidrogeològic de l’entorn del pou del Balneari Roqueta per part de la Diputació de Barcelona :

https://www.diba.cat/web/mediambient/llistabutlletins/-/newsletter/53612548/91/114231655/tona-ja-disposa-de-l-estudi-hidrogeologic-de-l-entorn-del-pou-del-balneari-roqueta-

 

Recull de dades : Diputació de Barcelona – Festa Catalunya

Adaptació al Text i  Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ara fa cent anys en rere – El Balneari i les seves Fonts de Sant Hilari de Sacalm

Com cada diumenge us passo dos articles

Aquest Balneari conegut com de la Font Picant o Hotel Martin, esta situat a 4 quilometres de Sant Hilari de Sacalm, al costat mateix de la carretera GI-542, km 20,4 de Osor.

La seva importància era anar a prendre les seves aigües fent estada a l’Hotel –Balneari.

Llac del Balneari Font Picant

Però com era ara fa cent anys en rere ?, us passo imatges :

Us passo un enllaç on podreu saber molt mes del Balneari i les seves Fonts :

https://lesguillerieskm0.cat/descobreix/antic-balneari-de-la-font-picant/

 

Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Comunitats al Baix Vallés, s. X. El que ens poden dir pel nostre avui.

Avui us presento tres articles

Gallecs, un àrea al Vallés Oriental Sud molt anomenada al segle X.

Des de la tradició visigòtica, abans que la reforma benedictina s’instaurés plenament, hi havia monestirs, escampats per les valls catalanes, que eren petites celles o casetes agrupades com les “laures” d’Orient. Els “monistrols” dels temps visigòtics no eren els imponents edificis que associem a la paraula monestir, més aviat serien ermites, a vegades cases fetes de fusta i fang, de les que no ens ha quedat vestigi, també podien ser coves.

Lliçà d’Amunt. Sant Baldiri. (St. Baldiri era una figura molt apreciada pels Provençals, gens coneguda a la Hispènia visigótica)

Algunes d’aquestes primeres comunitats eren mixtes o dobles, podrien dir “familiars”. Tot i que hi haguessin clergues i algun prevere, l’abadessa tenia un paper importat i res es feia sense consultar “la que governa les verges de Crist”[1] Aquestes verges podien ser religioses o seglars, així s’entén que algunes dones autodenominades i reconegudes com a “Deovotes i Deodicades” es podien consagrar sense perdre la capacitat de fer ús dels seus propis bens. No oblidem que també les vídues podien entrar a formar part d’una vida domèstica o eremita que es fonamentava en un pacte entre les parts. Això passava i així està recollit a les actes dels concilis de l’època visigòtica. No és estrany que continués aquest estil de vida durant uns segles plens d’incerteses. Més endavant la reforma carolíngia ho transformà tot.

Sabem que s’establien als llocs on hi havia cultes primitius o antics, aprofitant el que s’hagués conservat, a prop de les vies de pas, dels rius i l’aigua. Manuel Riu les va estudiar a les valls del Pirineu i Ordeig i Mata a Osona i Berga.

Riu Mogent. La Roca del Vallés.

La falda del Montseny deuria ser un lloc que permetia la vida a les petites comunitats de camperols, al voltant de petites esglésies-ermites que serien absorbits pel poderós monestir benedictí de Sant Cugat i pels bisbats, que establien les demarcacions parroquials.

Del riu Congost i la riera Mogent neix el Besós que més avall es trobarà amb el Tenes i, passat Mollet, amb la riera de Caldes, més avall, el riu Ripoll. Un lloc propici per la pesca i per enclavar molins hidraúlics a l’Edat Mitja.

En parlar del Montseny ja vèiem com un grup de gent venien en 941 al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà per mil sous. Probablement eren una comunitat mixta. L’únic que sabem del cert, és que en aquest monestir hi hauria una petita comunitat de Deodonades fins el s. XIV.

Baixem a la zona sud-est del Vallés Oriental. Al 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat el seu alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall o “Licano subterior”), Perafita (un lloc no gaire precís entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. Els noms que surten als límits de les donacions els trobarem sovint: Servodei, Sinleva, Guitard, Tórtora, Maria, Escolástica, Ferrucio… homes i dones considerats per igual.

Santa Maria de Gallecs va passar, com altres ermites, al poderós monestir de Sant Cugat.

Les donacions que es feien als monestirs i esglésies sovint eren per a conservar la propietat en règim d’usdefruit, és a dir, que ja no podien vendre-la i que havien de pagar una tasca acordada. En aquest, com en d’altres casos que observem, després de la donació important venen tot un seguit d’altres més petites, com si tot el veïnat es veiés obligat a posar la seva part en joc.

Deixem constància d’algunes: en 945 Guisalec i la seva dona Splandonia donen a Sant Cugat a la “Vila Ariulf” o Valldario (entre Granollers i la Roca). En 949 és Just qui dóna “per manament del seu pare”. En 956 Salomon ila seva dona, Revella donen a Sant Cugat cases, corts, ferragenal, hort i arbres  a la zona de Gallecs, en un dels límits apareix la “eixida comú” (entrada a les cases) i s’anomena a Gontard “Bonhome”. Al 963, els marmessors d’aquest Gontard: Sisoald, Geribert i Oriol donaran a Sant Cugat un alou a Gallecs.[3]

Al 965 Deudat, Oriola[4], Adolf i Martí donen una vinya a Vilanova de la Roca, seguint les disposicions de Silici. Al 974 Guifred, anomenat “Abas”, marmessor d’Adaulf, levita, de Joan i de Bulgara, preveres, dona terra a Sant Cugat a la vila Romanedo (Vallromanes), a Gallecs i a Orreos més dos bous, vi i eines[5].

St. Vicenç de Vallromanes abans va estar dedicada a Sant Bartomeu.

Al 972 Ervigi, mort a Jerusalem, fa donacions a l’església de Sant Miquel de Barcelona del que posseïa a Sant Miquel Martres a Caldes de Montbui fent donacions també a la Seu i a diferents esglésies de les seves propietats a Vallromanes, Vilanova de la Roca… Oriol, prevere, dóna en 977 a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra, vinyes, cases, corts i horts amb arbres, per quedar-se en usdefruit a Vilarzir (torre de Malla), una de les vinyes era la que va plantar “Gotmar et fraters seus”, aquests fraters sonen a comunitat religiosa. També Guitard fa importants donacions a diverses esglésies al 981, entre elles, dóna a Santa Maria del Mar bens a la Torre de Malla que van ser d’Adalvira[6].

Torre de Malla a Parets del Vallés, avui finca particular.

En 979 Delà permuta “per voler de Déu” terra, cases, cort, arbres, aigua, recs i cap de rec a Gallecs, al límits trobem a “Ermessinda Deodicada”. En 983 Bellit dóna a Sant Cugat diverses propietats a Sant Menat (Setmenat), Granollers, Santiga (Santa Maria l’Antiga a Santa Perpetua de la Moguda) i altres llocs. Al 990, en morir Bellit, els marmessors: Spanesinda, Adroer i Sperandéu, donen a Sant Cugat un alou a Llerona (les Franqueses del Vallés).[7]

Santa Maria de Llerona.

Les donacions testamentàries s’entenen, donada la necessitat de ser enterrat “a sagrat”, també es ferien en altres “rituals de pas”, com naixements i casaments o podrien respondre a la necessitat –obligació- de vendre quedant-se en usdefruit. Els benedictins han passat a la història per allò del ”ora et labora”, una frase mai escrita a les seves regles, però el que van implementar és l’obediència total a l’abat. Inclús les religioses havien de quedar sota el poder masculí, cosa a la que elles es van resistir.

No és el que veiem encara al segle X, entre una gent que potser estava fent el pas de quedar sota un monestir benedictí com el de Sant Cugat, que contava amb el reconeixement dels Comtes i/o sota el bisbat que anava arreplegant esglésies i organitzant el territori mitjançant les demarcacions parroquials.

No podem determinar si eren comunitats monàstiques, perquè qui ha transmès el testimoni escrit era la institució que els va absorbir i anul·lar. Només queden els seus noms, alguns d’aquests han originant topònims, com la “Vall d’Ariulf”, avui un centre d’interpretació històrica i natural de la Roca del Vallés, la “Vall d’Oriola”, origen del nom Valldoreix, llavors conegut com Aqualonga o el lloc de “Gallecs”, potser degut a un tal Galí “gallec”, pare d’Auxili que al 923 ven al bisbe Teuderic de Barcelona els seus drets a Parets del Vallés[8].

Vista del Castell de La Roca, des de la Vall Oriolf

Al 984 l’abat de Santa Maria de Ripoll dóna al de Sant Cugat terres, torre i cort a Montjuïc i a Banyols, on trobàvem, als límits, a Virgilia i a Orúcia Deodicades. A canvi, rep de Sant Cugat terres i vinyes a la Vall d’Arnulf, a Corró i a Granollers. A final de segle, la zona del voltant de Barcelona sembla el tauler d’un joc a punt de començar. Tots els potents permuten entre ells.

Les Franqueses del Vallés. Corró d’Amunt. St. Mamet.

Al 993 Ermengarda “Bona Dona” i Na Eldregodo donen a Sant Cugat terres i horts que tenen a Parets que limiten amb l’església de Sant Vicenç i Santa Leda de Mollet, amb la “Vila Alvir” (Vilarzil o Torre Malla), amb el torrent i la via que passa per Gallecs i va a la torre d’en Guifred.[9]

El riu Tenes, al seu pas per Lliça d’Amunt

Les dades que aquí hem consignat són només una petita mostra que mostren:

La consideració més igualitària envers les dones al segle X i el paper rellevant que elles van jugar.

La presència a les nostres valls de comunitats familiars que treballaven i administraven en comú i de comunitats mixtes cristianes que seguien una espiritualitat més lliure.

La necessitat de recollir uns noms que evoquen aquesta presència poc coneguda per la història.

La constant que va sorgint en aquest treball, amb el que només preteníem donar a conèixer a dones que actuaven al s. X, és que, quan s’imposa un poder més gran, les dones i les dissidències són reprimides i obviades.

Ens pot passar el mateix al segle XXI?

Corró d’Amunt, torrent de Remogent, hi ha la font de Sant Mamet.

Sobre Corró d’Amunt: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/07/avui-destaquem-la-font-de-sant-mamet-de-corro-damunt/

Molt interessant també l’explicació sobre el pou de glaç de Corró d’Amunt: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/08/08/el-pou-de-glac-de-can-camp-de-corro-damunt/

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Ramon Solé

 

L’H, juny-2020, mirant amb preocupació els fets presents.

——————————————————————————————-

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, XXI.

[3] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, XX (945), XXIV (949), XXXV (956) i LVIII (963).

[4] A Oriola la tornem a veure com a marmessora de Fedancio al 976

[5] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV, LXX (965) i XCII (974)

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, n. 48, 54 i 59.

[7] Mas, Josep CSC, o.c. Vol. IV,CXXIII (979), CXXXVIII (983) i CCXIV (990)

[8] Feliu G. (1971), o.c. Vol. II, n. 8

[9] Ibídem, n. CXLX (984) i CCLIII (993)

Record d’una Font : La Font de la Pólvora de Girona

Avui us presento tres articles

La Font de la Pólvora és una entitat de població i sector de la ciutat de Girona. Se situa en una carena sobre el riu Onyar, dins la part gironina de les Gavarres, a l’est de la ciutat i al costat de l’àrea de Mas Ramada. És una de les zones més deprimides i marginals de la ciutat. S’edificà a la dècada del 1960 per allotjar les onades migratòries de la resta d’Espanya que arribaven a Girona i que no disposaven d’habitatge.

A finals de segle XIX i principis del segle XX, de les moltes fonts naturals de les rodalies de la ciutat, la més visitada era la Font de la Pólvora, que estava situada en la vall de Vila-roja, a prop de l’antic Polvorí.

Era lloc de trobada de famílies i amics, per fer una àpat i beure de l’aigua, tenia gust a ferro i amb un lleuger gas, típica en moltes de les fonts d’aquestes contrades.

L’any 1907 Fidel Martínez va encarregar a l’arquitecte Rafael Masó la construcció d’un edifici de nova planta al costat de la coneguda Font de la Pólvora.

L’objectiu era embotellar les seves aigües carbòniques per ser comercialitzades amb finalitats mineromedicinals. Les diferents fonts carbòniques de la ciutat eren lloc d’esbarjo i trobada amb els amics, que prenien les aigües a peu de font, però l’aigua també s’envasava i es distribuïa en ampolles de vidre que es podien comprar en quioscos i farmàcies.

Amb la davallada de les ventes a partir del primer quart del s. XX s’aprofitaran aquestes fonts naturals per l’obtenció d’àcid carbònic natural que va fer de Girona un important productor de begudes carbonatades.

Us passo un document de Josep M, Arjona, sobre La Font de la Pólvora i el Barri :

http://www.riarte.es/bitstream/handle/20.500.12251/1357/La%20Punxa%20055.%202018.%20pp.%2025-32.%20La%20font%20de%20la%20p%C3%B3lvora.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Ara sols tenim el record amb el nom que va donar peu a un Barri de Girona, La Font de la Pólvora i de llibres que s’han publicat.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Girona

Adfaptació al Text : Ramon Solé –  Imatges antigues : Arxiu Rasola