Mas Corominola o Masia Coromina d’Olot

Mas Corominola és una masia d’Olot, també, se la coneix com Masia Coromina, situada al costat de la carretera de el Trial, una desviació hi porta directa al mas.

La casa es troba aïllada al mig del camp i arbres.

Té una superfície de 495 m2.

A prop hi ha la seva antiga font.

Vistes a les muntanyes el Puigsacalm,  a pocs minuts dels volcans o de la ciutat d’Olot.

Actualment és una de les cases rurals mes destacades d’Olot i rodalies.

No hi ha que confondre amb la Masia de can Coromines situada a la carretera N-260  en La Vall de Bianya.

 

Recull de dades : Mas Corominola

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Que és la Mola o roda de molí ?

Se la denomina per varis noms,  mola de molí, roda de molí, mola de moldre o simplement mola, és una pedra molt dura i rodona amb un forat al mig que forma part del mecanisme de moldre d’un molí.

En un molí clàssic hi havia dos cossos sòlids de pedra abrasiva, un de fix i un que hom feia girar al voltant del seu eix.

Les moles servien generalment per moldre grans de cereals de diversos tipus.

Normalment eren de grans dimensions, amb un diàmetre mitjà superior a 1 metre i de diferents grossors.

La mola de molí va esdevindré un element prou comú a l’heràldica municipal catalana. Una mola de molí és l’Escut de Molins de Rei.

En l’actualitat podem trobar visible alguna mola de molí, en diferents llocs i per diferents utilitats

Per indicar el nom d’una masia, situada al costat de la porta a la finca.

O simplement com objecta de decoració rústic.

En moltes fonts d’arreu de Catalunya s’han empleat per adaptar-les com a taula rodona.

Alguna masia, al seu exterior també la utilitzant com a taula de pedra.

Moltes pobles l’han posat  com a font decorativa i en el centre una aixeta, on surt aigua municipal.

També, n’hem trobat en algun jardí municipal,

així com en el jardí d’algun xalet.

Us passo un enllaç de la Generalitat de Catalunya, on hi ha unes Moles troncocòniques :

http://calaix.gencat.cat/handle/10687/122671

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem un ull a fora de Catalunya : Santuari de Lorda a França

El Santuari de Lorda, esta situat en la Regió d’Occitània, del  Departament dels Alts Pirineus, en el districte d’Argelèrs de Gasòst, en la població de Lorda a França.

El Santuari de Lorda (Lourdes en francès) és un centre de pelegrinatge d’ençà que Bernadeta Soubirous afirmà en el 1858,

que se li havia aparegut la Mare de Déu a la gruta de Massabielle.

Les autoritats eclesiàstiques van admetre les aparicions i des del 1907 se celebra la festa l’11 de febrer a tota l’Església Catòlica.

Al costat de la gruta on Bernadeta Soubirous va tenir 18 visions el primer que es va construir va ser la Basílica de la Immaculada Concepció,

però s’ha edificat més Basílica de Nostra Senyora del Rosari i Basílica de Sant Pius X).

L’àrea que la compon té 52 hectàrees amb 22 llocs de culte, i amb dades del 2010, la visiten 6 milions de persones l’any.

Entre aquests pelegrins n’hi ha més de 100.000 que arriben de les diverses Hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes; a Catalunya hi ha diverses d’aquestes hospitalitats.

El Santuari de Lorda, juntament amb el de Torreciutat, Montserrat, Meritxell i el del Pilar conformen la Ruta mariana.

El Santuari de Lorda rep 6 milions de fidels l’any, segons dades del 2010.

L’extraordinària popularitat que va assolir la devoció a la Mare de Déu de Lorda fa que arreu del món es puguin trobar santuaris que li són dedicats,

sovint incloent una reproducció de la cova (o Gruta de Massabielle), un dels objectes devocionals característic del culte marià, per exemple, els de Bogotà o Singapur.

Arenys de Munt

A Catalunya destaquen el Santuari de Lorda de la Nou de Berguedà o els que es troben a Arenys de Munt, Prats de Lluçanès, Tona, entre altres.

Arenys de Mar

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Forn de calç de la Font del Pontet de Figaró-Montmany

El Forn de calç de la Font del Pontet, esta en la baixada del camí al Molí de Gallicant, a ma dreta, on s’ajunta amb el camí que baixa de ca n’Oliveres, i abans de passar  el torrent de ca n’Oliveres, front la Font del Pontet.

Font del Pontet

Aquest Forn no hi ha que confondre amb el Forn de Calç de ca n’Oliveres que esta mes a tocar de la finca.

El Forn de calç de la Font del Pontet, esta molt deteriorat, en una part enfonsada i ple de deixalles

i vegetació en el seu interior i rodejant-lo tot el seu exterior.

La seva característica de construcció és cilíndrica, d’uns 4,50 metres de diàmetre aproximadament,

encara poden veure la seva entrada, que és en la part superior ovalada amb maons i una paret de casi 2 metres d’alçada.

Segons sembla  podria haver tingut un caràcter més industrial que en època contemporània abastia de calç un mercat de caire més gran o comarcal.

Creiem que aquest forn en la part de l’entrada pot acabar enfonsant-se, en el pas del temps.

 

Recull de dades : Diputació de Barcelona – Inventari Patrimoni Cultural de Figaró-Montmany

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ganiveteria Rius de Terrassa

La Ganiveteria Rius esta situada en el carrer Goleta, 11, al centre comercial i front del mercat municipal de la independència de Terrassa.

La Ganiveteria Rius va ser fundada l’any 1933 per Ramón Rius.

Des de sempre ha sigut un negoci familiar que ofereix una gran varietat i una bona qualitat de productes.

 

Recull de dades : Museu al Carrer – Generalitat de Catalunya

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Edifici El Círcol de Martorell

L’Edifici El Círcol,  esta en la plaça  de la Vila, 19 de Martorell.

L’antiga seu del Círcol Democràtic Recreatiu va ser construïda l’any 1917.

Es tracta d’un edifici entre mitjaneres de planta baixa, pis i terrat a la catalana.  La composició de l’habitatge ve donat per la voluminositat de la tribuna.

Accés central per pòrtic de 8 columnes geminades amb capitell ornat i gran escut en relleu damunt la part baixa del fust.

Tribuna correguda de peanya arrodonida, muntans de fusta, coberta de teula àrab i vidres glaçats de colors. Coronament de barana massissa, cos central a manera de frontó doble, motllures i relleus centrals.

Actualment és la seu de la Regidoria de Comunicació, Participació i Cooperació de Martorell.

L’Edifici El Círcol,  és una obra del municipi de Martorell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Martorell i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari de Las Termes Baronia de Les

Com cada diumenge us presento dos articles

Les Termes Baronia de Les, estan situades en Les, en la Vall d’Arán, província de Lleida.

Les Termes Baronia de Les són entre un balneari i un spa, perquè no es fa servir aigua de l’aixeta sinó aigua termal. Les aigües sulfuroses que brollen a 300 metres de fondària i a més de 30 graus de temperatura de les Termes Baronia de Les són sulfuroses, riques en sílice i tenen una olor característica atorgada per la presència de gas sulfhídric. Són indicades per al reumatisme, l’artrosi, l’artritis i les afeccions de la pell, del sistema circulatori i de les vies respiratòries.

Actualment, el circuit termal consisteix en un vaporarium aromatitzat, sauna, cabina de gel, zona de marbre càlid, tres jacuzzis, un pediluvi, piscina interior i exterior, aparells de gimnàs i una àrea de relaxació. Cal destacar que les piscines estan adaptades a discapacitats.

El centre utilitza tècniques innovadores, com per exemple pílings d’arròs i sucre, embolcalls de fang, argila, xocolata, cafè o raïm; massatges amb mel i amb melmelada d’oli d’oliva o amb caviar; i tractaments tradicionals…. sense comentaris…

Les Termes Baronia de Les,és un centre termal herència dels romans, que ja aprofitaven les aigües calentes que brollaven al poble.

 

Recull de dades : Termes Baronia de Les

Adaptació al Text , Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé –Arxiu Rasola

Convent de Pompeià de Barcelona

Com a cada diumenge us presento dos articles

El Convent de Pompeià  esta ubicat en l’avinguda de Diagonal, 450 amb cantonada al carrer Riera de Sant Miquel, 1 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • El 25 de març de 1908 es posà la primera pedra de l’església de la Mare de Déu del Roser de Pompeià a l’avinguda Diagonal de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Enric Sagnier.
  • En 1910,es dona per finalitzada la seva construcció.
  • El Convent i bona part de l’Església, van ser molt malmesos durant la Guerra Civil, especialment l’interior del temple; finalitzada la guerra es va portar a terme la restauració dirigida per Pere Benavent.
  • La Cripta fou reformada al 1964.

L’església adossat a un dels seus costats al convent, es desenvolupa el convent pròpiament dit amb un seguit de construccions que se situen al voltant d’un ampli celobert triangular que, d’alguna manera, rememora el tradicional esquema monàstic centrat per un claustre.

Pel que fa a la façana del convent que dóna al carrer Riera de Sant Miquel i al xamfrà amb l’Avinguda Diagonal, és de maó vist combinat amb pedra i destaca per la robustesa dels elements constructius que la conformen, especialment les columnes de les obertures. L’accés es realitza a través d’una porta localitzada al xamfrà de l’edifici que, flaquejada per dues finestres amb llinda esculpida, queda emmarcada en la seva totalitat per un guardapols en forma d’arc apuntat rebaixat.

Aquest primer cos en alçada del xamfrà està realitzat en pedra i es complementa amb una galeria de finestres desenvolupades entre columnes molt robustes. A partir d’aquest nivell el parament és de maó, tot reservant la pedra pels angles, l’emmarcament de les finestres i el coronament de la façana. Pel que fa a les façanes laterals, es manté la mateixa disposició dels materials en funció del nivell d’alçada.

Destaca d’aquestes, la galeria de finestres de la planta baixa, els dos pisos de finestres de maó amb llinda de pedra i la solana desenvolupada al nivell de sota coberta.

El Convent de Pompeià és una església historicista de Barcelona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

“Corrillos”: El lenguaje que se comparte

Avui us passo dos articles

Iniciem un nou apartat de Societat i Cultura  amb el present Article, és un escrit d’Àngels García-Carpintero, col·laboradora dels Blogs Rasola, i que agraïm la seva aportació.

El feminismo, con el sufragio universal, supuso la emancipación de la mujer más que su liberación, una meta hacia la que todos estamos en camino. Se abolió la esclavitud, se independizaron países, se permite el voto… pero la tiranía se sigue imponiendo en nuestras democracias de manera más solapada. Hubo esclavos, sigue habiendo esclavas.

Cuando esta tiranía impone el silencio se alzan los juegos de sentido de humor. La sátira es el género literario favorito de los oprimidos políticos. Así se visibilizan, muchas veces, los excluidos.

Frente al dominio que impone el silencio, se alza la voz que “empodera” la que da a conocer estrategias y datos, la que se abre a la relación. Los encuentros entre vecinas, las colas del mercado, las salas de espera, las entradas y salidas del colegio, los parques… han sido y son espacios de relación básicamente de mujeres (hasta hace poco) donde nos comunicamos conocimientos y saberes con más o menos propiedad. Esa conversación, que puede parecer intranscendente, ha obrado de mecanismo transmisor de la cultura, así hemos aprendido recetas de cocina, remedios caseros para pequeñas afecciones, dónde ir con los niños en el tiempo libre o cómo colaborar en causas en pro del bien común.

El agua que se va a buscar a la fuente, como lugar de encuentro o el lavado compartido de la ropa en el río o en los lavaderos, propiciaban antes ese espacio donde se comparte intimidad, se despega la lengua, se cuentan chismes, se ríe, se clama y se llora, se integra a la nueva. Aunque, el cotilleo no es algo exclusivamente femenino, sí es el único del que se habla peyorativamente.

El antropólogo Robin Dunbar explica la función del “cotilleo”: “El lenguaje sirve para la transmisión de información sobre lo que hacen otros miembros del grupo, lo que ayuda al grupo a mantener la cohesión social”. Es algo básico con lo que nos informamos mejor acerca de cómo resolver nuestras necesidades y consecuentemente nos cohesionamos a un grupo que puede ayudarnos.

Estas conversaciones de “corrillo” muchas veces no son más que monólogos superpuestos, especialmente en países mediterráneos como el nuestro. De lo que se trata, básicamente, es de entrar en relación. Relaciones informales que, actualmente y en nuestra civilización, se dan también en grupos mixtos, pero tradicionalmente y todavía en muchas culturas son conversaciones de género. Los varones las suelen tener en los lugares de trabajo, en los bares… de aquí que las mujeres tengan, también, sus propios espacios. Sean mixtas o de género, cumplen una función social importante, con ellas logramos sentirnos integrados.

El sentido grupal o de pertinencia es necesario para construir la personalidad. Hay quien sigue fiel a las primeras pertinencias y hay quien se va distanciando de las antiguas y creando otras nuevas. La soledad, la no buscada, nos aterra y es, realmente la más penosa situación que nos sobreviene en los momentos de más vulnerabilidad. La crueldad del acoso consiste, principalmente, en aislar. La necesidad de aceptación es tan grande que nos puede llevar al no-cuidado del otro, al rechazo directo o indirecto. Ese no-cuidado me disgrega a mí también, conlleva angustia al que la sufre y al que la provoca o la consiente.

Las risas, las críticas, las insinuaciones… forman parte de la cohesión social que se establece en estos grupos, cargándose también de prejuicios y de violencia que se transmiten como la corriente eléctrica de unos grupos a otros. El foráneo, el extraño, inevitablemente, se siente excluido.

Para la mujer emigrante que accede a una nueva sociedad es muy difícil entrar en estos grupos, a veces sólo tienen acceso a los de mujeres de su cultura, si es que encuentran. Desde la experiencia de trabajo y trato con estas mujeres, se puede comprobar que lo que más valoran es el conocimiento mutuo que nos permite saludarnos por la calle y el intercambio de conocimientos y apoyo que se da en grupos abiertos a la relación. A veces estos grupos se han de organizar desde las entidades sociales, serán grupos más coordinados, pero posibilitaran la integración mutua y el que algún día puedan formar parte de esos “corrillos” espontáneos, más impenetrables de lo que pueden parecer.

 

Autora : Àngels García-Carpintero

El lenguaje de las madres. Tesis de máster publicada per l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP)

https://www.isep.es/actualidad-logopedia/el-lenguaje-de-las-madres-lenguaje-transmitido-y-compartido-parte-2/

Masia Can Valldaura de Barcelona

Avui us presento dos articles

La masia de Can Valldaura, esta dins del Parc de Collserola a prop de la carretera d’Horta(Barcelona) a Cerdanyola del Vallès.

Us passo dades de la Masia :

  • Als començaments del segle XX, en aquella època era el propietari Francesc Guardiola Juvany, va edificar la masia sobre o a prop de les restes d’una mes antiga.
  • En Francesc Guardiola només va fer que aprofitar que la finca antiga i terrenys, que va servir per instaurar a Catalunya l´ordre del Cister al segle XII, propietat després dels comptes catalans Martí l´Humà i Jaume I, estava a la venda després de la desamortització i l´abandonament de la zona.
  • Tenia la finca més de 131 Ha. Amb terrenys Forestals i agrícoles amb part de vinya i arbres fruiters amb una zona d’hort.
  • La masia, consta de dos plantes i unes golfes, amb un adossat a dos plantes d´uns 5 metres d´amplada, un pati davanter, i un de lateral i un altre darrera; construït amb murs mixtes de pedra i totxo cuits en una bòbila.

Des de fa uns anys la masia forma part de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), us passo un enllaç al respecta :

https://www.comunicae.es/nota/el-instituto-de-arquitectura-avanzada-de-1154429/

Us passo mes informació d’un article de la Vanguardia de l’any 2016 :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160825/404172315627/can-valldaura-fab-lab-collserola-autosuficiencia.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona- Districte d’Horta i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé –Arxiu Rasola